IluroSport » L’esport mataroní als Jocs Olímpics

L’esport mataroní als Jocs Olímpics

Article publicat a www.totmataro.cat el 13 de juliol de 2016, i ampliat posteriorment

Els Jocs Olímpics de l’Era Moderna van començar l’any 1896 a Atenes sota l’impuls del baró francès Pierre de Coubertin que va tenir la idea de recuperar els jocs que els grecs havien celebrat durant dotze segles en honor de Zeus, des del segle VIII aC fins el segle IV dC, cada quatre anys, un període que des d’aquells temps es denomina una olimpíada. Amb el pas dels anys aquests jocs s’anirien fent més i més grans, i també hi aniríem trobant la presència, cada vegada més freqüent, d’esportistes mataronins.

Fa un segle i un any de la primera presència d’un mataroní en uns Jocs Olímpics

La representació espanyola en al desfilada inaugural a Anvers 1920 / Foto: researchgate.net

L’any 1920 es va disputar a la ciutat belga d’Anvers la 6a edició d’aquests jocs, que eren els corresponents a la 7a Olimpíada ja que els de 1916 no s’havien celebrat degut a la Primera Guerra Mundial. Precisament aquest conflicte va provocar el canvi de seu. La ciutat escollida inicialment per acollir els Jocs havia estat Budapest. Però el fet que l’imperi austrohongarès hagués estat aliat de l’imperi alemany en l’anomenada Gran Guerra, va fer que els Jocs es traslladessin a Anvers.

Els jocs es van desenvolupar durant un llarg període de temps, en concret des del 20 d’abril fins el 12 de setembre, però sobretot a partir del mes d’agost. S’ha de dir que estava acabant una gran pandèmia que es va anomenar grip espanyola i que des del 1918 fins el 1920 va deixar 40 milions de morts al món, entre ells 300.000 a Espanya.

Hi van participar 29 països i en quedaren exclosos Alemanya, Hongria, Austria, Bulgària i Turquia. Van participar-hi per primera vegada tres nous estats creats després de la guerra: Estònia, Finlàndia i Txecoslovàquia. 

Com a fet curiós dir que van ser els primers Jocs en els quals va ser hissada la bandera olímpica, que va onejar durant les competicions, i també es va estrenar el jurament olímpic.

I en aquests jocs va haver-hi per primera vegada la presència d’un esportista mataroní.

Joaquim Cuadrada i Esquerra (Mataró 23 juny 1893- 30 juny 1969) era un mataroní resident a Barcelona que competia al Club Natació Barcelona, on l’entrenava el suec Albert Berglund, i a l’inici de la dècada dels anys vint estava considerat el millor fondista d’Espanya. Però continuava molt vinculat a la seva ciutat natal i amb els joves que començaven a practicar natació i waterpolo aquí a Mataró, i que a finals d’aquell mateix any fundarien el Club Natació Mataró. Un club que no s’ha de confondre amb el Centre Natació Mataró que naixeria 12 anys més tard.  

Joaquim Cuadrada i el seu entrenador Berglund / Foto: El Mundo Deportivo

Era un dels nedadors més destacats de la seva època i l’any 1914 havia establert el primer rècord de l’hora amb un recorregut de 2.245 metres, que l’any 1917 va millorar fins a 3.100 metres. També l’any 1919 havia quedat sisè a la travessia del Sena a París sobre un recorregut de prop de 12 km.

En un article de Luís Meléndez a la premsa barcelonina es pot llegir: Joaquim Cuadrada va ser la gran figura de la natació espanyola durant molts anys i uns dels campions que jo més vaig admirar. La joventut sempre busca el seu heroi i jo en vaig tenir uns quants, però un dels primers va ser Cuadrada. En proves de mig fons i de llarga distància era invencible. El seu estil, nedant el doble-over, era inimitable per la perfecció i suavitat del braceig. Cada dia es llançava a l’aigua davant del Club Natació Barcelona i efectuava el trajecte fins els Banys Orientals i tornava en pla d’entrenament. Nosaltres el seguíem per la platja, rellotge en mà, per veure el temps que invertia i quan el millorava ens sentíem copartícips del seu èxit… Cuadrada va classificar-se en cinquè lloc a la travessa de París l’any 1919. L’any següent tots esperàvem que en els Jocs d’Anvers donaria prova de les seves facultats. Però no va ser així, ja que a la ciutat belga quasi tothom ja nedava l’estil crawl, que aquí encara era desconegut i el doble-over de Cuadrada per molt perfecte que fos, el va deixar en clara inferioritat tècnica.”

A finals d’agost va anar a la ciutat belga d’Anvers per participar en uns Jocs Olímpics que, per part espanyola, passarien a la història perquè allà va néixer l’anomenada “fúria espanyola” pel que fa al futbol. Així rememoraven els propis belgues flamencs el que s’havia anomenat amb el mateix nom l’any 1576 quan, en l’època de domini espanyol sobre aquelles terres, els Terços de Flandes, els soldats de Felipe II, havien fet el “saqueig d’Anvers” massacrant la ciutat i a molts dels seus habitants. Espanya va guanyar la medalla de plata, amb un equip format bàsicament per jugadors bascos i catalans… sense jugar la final. En aquesta Bèlgica es va proclamar campiona ja que Txecoslovàquia va abandonar el partit i es va quedar sense la medalla de plata. Això va provocar una repesca i Espanya, que havia caigut a quarts de final, va acabar aconseguint la medalla d’argent.

Joaquim Cuadrada i una sortida d’una prova a Anvers / Foto: Llibre “La història de la natació a Mataró” i Getty Images

En Cuadrada, en la seva preparació, pocs dies abans dels jocs havia guanyat aquí a Mataró el Campionat Costa de Llevant sobre 1000 metres, però a la ciutat belga no va tenir massa sort, i tot que era el millor fondista espanyol, no va passar de la primera eliminatòria dels 1500 metres, en part degut a la inexperiència i també pel fet de trobar-se nedadors que practicaven un estil, el “crawl”, que aquí encara no es practicava. Però ell va obrir el camí a molts altres mataronins olímpics, tot i que els següents haurien d’esperar més de mig segle.

Va quedar quart en la seva sèrie amb un temps de 28:01:02, quedant a quasi sis minuts del guanyador que va ser Norman Ross, dels Estats Units, que seria després el campió olímpic.

Un marxador a Roma 1960

El segon mataroní en competir en uns Jocs Olímpics va ser Josep Ribas Juan, però la seva presència als Jocs va passar pràcticament desapercebuda a la nostra ciutat i ni la premsa ni la ràdio local se’n van fer ressó. Igualment, en uns temps en què per ser premiat s’havia de estar federat en un club de la ciutat, tampoc se li va fer cap reconeixement a la Festa de l’Esport. Va ser més endavant, amb la informatització de totes les dades, que es va veure que hi havia aquest mataroní entre els participants a Roma i se’n va poder recopilar més informació.

Josep Ribas amb la samarreta de la UA Terrassa / Foto: El Mundo Deportivo

Ell havia nascut a Mataró el 19 de març de 1928, fill d’Agustín Ribas y Josefa Juan. Però quan tenia 10 anys la seva família es va traslladar a Barcelona i després a Terrassa. Va ser a la ciutat egarenca que va introduir-se en el món de la marxa, competint per la UA Terrassa, obtenint quatre títols de campió d’Espanya, un en 20 km i tres en 50 km.

L’any 1960 va participar en els Jocs Olímpics de Roma. Va competir en els 50 km marxa acabant en 18è lloc amb un temps de 4:51:20. L’any següent ja es va traslladar a viure a l’Argentina, on ja va deixar la pràctica competitiva de la marxa atlètica.

Doble participació a Munic- 1972, amb la primera olímpica femenina i el primer diploma

Els primers esportistes residents a Mataró que van participar a uns Jocs Olímpics van ser la gimnasta Pepita Sánchez i el boxejador Antonio Rubio, l’any 1972 a Munic.

Simpàtica imatge d’Antoni Rubio i Pepita Sánchez, abans d’anar a Munic / Foto: Santi Carreras, ILUROSPORT

La Pepita Sánchez, la gimnasta descoberta a Sant Andreu de Llavaneres per Conchita Frediani, que era professora a l’escola d’aquella vila, va anar progressant sota la direcció del professor Francisco Frediani, i va estar concentrada durant l’estiu del 1968 a Font-Romeu per preparar la cita olímpica adaptant-se a l’altitud de Mèxic amb la búlgara Stancheva com entrenadora, però finalment quedà fora de la selecció definitiva.

Després va  continuar a l’elit estatal i va guanyar la medalla d’or en terra l’any 1971 als Jocs del Mediterrani i,  tot i haver patit poc abans una operació, va ser seleccionada per anar als Jocs de Munic, sent l’única gimnasta espanyola present. 

Pepita Sànchez a Munic / Foto: gimnastas.net

En la participació a la ciutat alemanya se la va poder veure per televisió sola enmig d’aquells grans figures, com Olga Korbut o Ludmila Turischeva, i actuà molt nerviosa i fins i tot en el seu exercici preferit, el terra, es va quedar en un inusual 8,55 quedant molt endarrere a la classificació. Però havia complert el seu somni d’estar a uns jocs i poc després ja es va retirar. 

Antonio Rubio / Foto: ILUROSPORT

L’Antonio Rubio també havia estat a punt d’anar a Mèxic 68, però va quedar fora a pocs dies de marxar. Però sí que va ser present a Munic 72 i allà va fer una gran actuació fregant la medalla de bronze

Era possiblement el millor pes ploma de la boxa occidental, i abans dels jocs portava 115 combats amb només 8 derrotes, però això tampoc era una garantia perquè en aquest esport destaquen competidors de qualsevol racó del món. 

A la ciutat alemanya va guanyar a Tanganta (Malawi) i Kinyogoli (Tanzània) i a quarts de final es va enfrontar amb el colombià Rojas. Anava dominant clarament, però va ser desqualificat per un cop baix, per a molts inexistent, i això li va privar d’una medalla, de les quals en aquells temps la delegació espanyola anava força escassa.  La seva classificació oficial va ser del cinquè lloc, per tant amb diploma olímpic.

L’Antonio Rubio no es va desanimar i va continuar treballant i l’any 1976 va ser a Montreal i tenia esperances d’obtenir una medalla que l’any anterior havia aconseguit als Europeus de Katowice. Ja en pes lleuger i amb 27 anys va topar amb el cubà Reinaldo Valiente a la primera ronda. El mataroní va caure al primer assalt i quan s’havia aixecat, i l’àrbitre havia decretat el “break”, el cubà va continuar colpejant-lo sota la permissivitat arbitral i Rubio va tornar a caure. Després es va refer i va dominar clarament la resta del combat, però les dues caigudes van pesar en la decisió final.  A finals d’aquell mateix any l’Antonio Rubio ja es va passar al professionalisme.

Arriba el torn de l’aigua i més diplomes olímpics

En els següents jocs, a Moscou 1980, va començar la seva trajectòria als Jocs Olímpics el waterpolista mataroní Pere Robert. Ja estava al CN Montjuïc, equip amb el que havia obtingut el subcampionat d’Europa, i va formar part de la selecció espanyola que va fregar la medalla en quedar en quart lloc, només per darrere de la Unió Soviètica, Iugoslàvia i Hongria, en uns jocs marcats per un fort boicot, com va ser el d’Estats Units i altres països occidentals. Amb la seva gran eficàcia en tasca defensiva s’havia fet amb un lloc a l’equip titular i continuaria a la selecció molts anys. 

Pere Robert, primer a dalt a la dreta, amb la selecció espanyola

A Los Angeles 1984 ja era el capità de la selecció que va repetir el quart lloc, per darrere de Iugoslàvia, Estats Units i Alemanya, en uns altres jocs marcats per un altre boicot molt important, en aquest cas dels països de l’òrbita soviètica.

S’acostava la seva tercera cita olímpica i poc abans, l’estiu del 88, en Pere Robert va tenir l’oportunitat de jugar a Mataró amb la selecció estatal en un amistós contra la URSS que va acabar amb empat a 10 gols, i en el qual els aficionats van vibrar veient a dues seleccions candidates a les medalles olímpiques. Al costat del mataroní formaren l’equip estatal: Rollán, Chillida, Gonzàlez, Rodríguez, Estiarte, Jordi Sans, Payà, Moya, Gómez, Neyra i García.

Pere Robert arriba als seus tercers Jocs Olímpics

A Seul quan en Pere Robert comptava ja amb 32 anys, va repetir en el privilegi de ser el capità de l’equip estatal, i és que ja era el més veterà amb cinc anys d’avantatge sobre en Manel Estiarte. L’equip va ratllar novament a un grandíssim nivell i després de guanyar a Xina, Estats Units i Grècia i empatar amb Hongria, va perdre davant Iugoslàvia, i la derrota dels hongaresos contra Estats Units va apartar a Espanya de la lluita per les medalles. Pere Robert va tancar la seva actuació olímpica com a jugador amb un sisè lloc derrotant Itàlia i acabant per darrere de Iugoslàvia, Estats Units, Unió Soviètica, Alemanya i Hongria.

Pere Robert, Sílvia Parera i Joaquim Fernàndez, els tres mataronins a Seúl 1988 /Foto: Tot Mataró

En aquests Jocs de Seul de 1988 en Pere Robert ja no va ser l’únic mataroní, com li havia passat en els dos anteriors, ja que el van acompanyar els nedadors Sílvia Parera i Joaquim Fernàndez, que s’havien format al Centre Natació Mataró, però ja estaven al Club Natació Sant Andreu, amb Dolors Jané, també ex-nedadora del Centre Natació Mataró, com entrenadora.

Sílvia Parera va tenir una gran actuació ja que va millorar els rècords estatals a les tres proves en que va participar, tot i que no va poder entrar ni tan sols a la final B. Va ser 18a en els 200 m braça (amb 2:35.57), 19a en els 200 m estils (amb 2:22.00 ) i 12a en els relleus 4×100 estils.

Joaquim Fernàndez, amb només 17 anys, era el benjamí de la selecció, i va fer 1:05.19 en els 100 m braça (32è lloc). El dia dels 200 m braça, la seva millor prova, estava malalt i va estar molt per sota del seu nivell, quedant 24è amb un temps de 2:20.34.

Precisament en aquells Jocs de Seul, en la cerimònia de clausura, es va enlairar un “Cobi”  (la que seria la mascota de Barcelona-92) en forma de globus gegant que havia estat construït per un mataroní Joaquim Guixà i la seva esposa Sumsi Fulladosa, i és que els següents jocs s’havien de disputar a casa nostra.

Un mataroní als Jocs d’Hivern

En Bernat Solà, era el saltador d’esquí més destacat a nivell català i estatal i en dues ocasions va ser present als Jocs Olímpics d’Hivern. 

L’any 1984 a la capital bòsnia, a Sarajevo, quan encara era Iugoslàvia. En Bernat Solà força nerviós es va quedar en dos salts de 77 i 74 metres en el “trampolí curt”, però va anar agafant experiència al més alt nivell i ja va ser fix a les proves de la Copa del Món. L’any 1985 a Planicka en un dels trampolins que permeten vols més llargs va arribar als 140 metres. Després va quedar 10è al Campionat d’Europa.

Bernat Solà / Foto: El Tot Esport

En Bernat Solà també va aconseguir guanyar-se una plaça per als Jocs de Calgary el 1988. Allà va tenir una actuació discreta en el trampolí de 70 metres, però va millorar en el de 90 metres, saltant fins a 96 metres en el primer salt, per acabar en el lloc 51è.

Els Jocs de casa nostra

En els Jocs de Barcelona, l’any 1992, van repetir participació els nedadors Sílvia Parera  i Joaquim Fernàndez, que continuaven al CN Sant Andreu.

Sílvia Parera

Sílvia Parera, en la seva segona participació en uns Jocs Olímpics, va fer una gran actuació confirmant-se com la millor nedadora espanyola als Jocs i la segona de tots els temps en entrar a una final B d’uns jocs cosa que fins aquells moments només havia aconseguit Maria Pau Corominas a Mèxic. Va ser als 400 metres estils on va acabar tercera a la final B, o sigui un onzè lloc, amb 4:48.77, que era rècord espanyol de la prova. Després també va entrar a la final B de 200 metres estils amb 2:17.97, també rècord estatal, i quedà segona, i per tant desena en total. 

Joaquim Fernàndez

La seva entrenadora, Dolors Jané, l’ex-nedadora del Centre Natació Mataró, estava ben contenta, però no va quedar tan satisfeta de l’actuació de Joaquim Fernàndez de qui s’esperava molt, fins i tot aspirant a medalla, ja que l’any anterior havia quedat quart al Mundial de Perth als 200 metres braça. Però es va confiar a les sèries i es va quedar a 3 dècimes de la final i es va haver de conformar amb competir a la final B on va quedar segon, o sigui sent també desè, com la Sílvia Parera, amb un temps de 2:15.52.

Garrido i Gil, els dos ciclistes del CC Iluro / Foto: El Tot Esport

També van ser-hi el ciclista Jonathan Garrido, de Pineda, i Josep Antoni Gil, de Sant Vicenç de Montalt, però pertanyents al Club Ciclista Iluro i al Centre de Tecnificació del Velòdrom de Mataró. Jonathan Garrido va quedar 10è a la prova de persecució per equips amb 4:23.013, lluny de la guanyadora que va ser Alemanya amb 4:08.013. En Josep Antoni Gil, que també estava a la selecció, finalment no va participar quedant com a suplent.

Sílvi Parera i Joaquim Fernàndez igualen a Robert amb tres participacions

L’any 1996 a Atlanta Joaquim Fernàndez i Sílvia Parera van complir la seva tercera participació als jocs, igualant a Pere Robert, que també hi era però com a delegat al costat de l’equip que va guanyar la medalla d’or en waterpolo.

Els dos nedadors novament es van haver de conformar amb entrar a la final B. En Joaquim Fernàndez va quedar novament per sota del que es podia esperar amb un 12è lloc en els 200 m braça amb 2:16.05, i la Sílvia Parera va quedar 16a en 200 metres estils amb 2:19.92. 

Núria Martínez va debutar a Atenes guanyant el seu primer diploma olímpic / Foto: El Tot Esport

No va haver-hi mataronins als Jocs de Sidney i es va haver d’esperar a tornar a tenir-hi presència en el retorn al bressol de l’olimpisme a Atenes l’any 2004. Allà va anar-hi, per primera vegada, la jugadora de bàsquet Núria Martínez Prat que es va fer amb un diploma olímpic. Espanya va començar guanyant la República Txeca, Xina i Nova Zelanda (amb la millor actuació de la Núria que va fer 14 punts), va perdre amb els Estats units i va acabar la primera fase guanyant Corea. Als quarts de final van perdre amb Brasil i també van perdre amb les txeques en la lluita per la cinquena plaça i van acabar en sisè lloc.

Segon diploma olímpic per a Núria Martínez

L’any 2008 van viure les primers participacions mataronins al continent asiàtic als Jocs de Beijing 2008. Va repetir la Núria Martínez i aconseguint altre cop amb un diploma olímpic, ja que Espanya va acabar en cinquè lloc. 

Núria Martínez va guanyar un atre diploma a Beijing / Foto: El Tot Esport

La selecció espanyola a la primera fase va perdre davant Xina i Estats Units, i va guanyar Nova Zelanda, República Txeca i Malí. Als quarts de final van caure davant Rússia per 84-65 en un partit on Espanya es va enfonsar quan havia anat dominant de 15 punts i ja quasi tocava les semifinals i somiava amb medalla. El millor partit de la Núria Martínez va ser davant Estats Units, quan va anotar 10 punts.

Gàlia Dvorak va debutar a Beijing

En aquests jocs va debutar la jugadora de tennis de taula Gàlia Dvorak en la competició d’equips, després que el seleccionador rectifiqués la decisió de deixar-la fora. De pares ucraïnesos, tots dos jugadors de tennis de taula, la Gàlia Dvorak residia a Mataró des de ben petita on es va anar formant com a palista seguint les ensenyances de la seva mare, la Flora Khassanova. 

A Beijing va formar equip amb Yanfei Shen i Zhu Fang, però van topar amb Corea i Japó, i només van poder guanyar a Austràlia, quedant fora dels quarts de final. En el partit contra Austràlia la Gàlia va guanyar el seu individual (3-1 davant Miao Miao) i també en el dobles, fent parella amb Zhu Fang. Tot i que davant Japó van fregar la sorpresa en un darrer partit en el qual la Gàlia Dvorak, que era la número 120 del món, va tenir contra els cordes Fukuhara, que era la número 12 del rànquing, i només va cedir per 2-3.

També va participar la jugadora del Centre Natació Mataró Wu Xue, representant la República Dominicana, i va fer-se amb diploma olímpic caient a quarts de final de la competició individual davant la xinesa Yue Guo que acabaria sent bronze.

Wu Xue, la xinesa nacionalitzada domincana del CN Mataró / Foto: E l Tot Mataró

Un altre mataroní als Jocs d’Hivern

Als Jocs d’Hivern del 2010 a Vancouver va ser-hi present un esquiador nascut a Mataró l’any 1987, en Ferran Terra. Era fill de Manel Terra, que ja havia destacat sobre els esquís. Estava afiliat al Puigcerdà Esquí Club i residia allà. Va participar en descens quedant el 44è i en Súper Gegant quedant en 27è lloc. En totes dues proves va ser el millor dels dos espanyols, per davant de Paul de la Cuesta.

Ferran Terra en la prova de descens a Vancouver. Foto: REUTERS/Ruben Sprich (CANADA)

Després, quatre anys més tard, repetiria a Sotxi (Rússia) i va millorar una mica acabant el 34è en descens i el 25è en la combinada alpina, però en aquesta ocasió Paul de la Cuesta el va superar en totes dues.

Les dues primeres medalles les porten Marta Bach i Roser Tarragó des de Londres

El moment culminant d’aquesta història va arribar l’any 2012 a Londres, quan es van aconseguir les primers medalles.

El primer en competir en aquells fantàstics jocs va ser el gimnasta Javier Gómez que debutava als jocs, però va estar ben a punt d’obtenir el diploma olímpic. 

Javier Gómez en la seva actuació de terra a Londres

L’equip espanyol havia aconseguit la classificació al Preolímpic el mes de gener i als Jocs va tenir una gran actuació quedant en novena posició a menys de dues dècimes del diploma: França va sumar 265,759 i Espanya 265,587. 

Javier Gómez va competir en els sis aparells sent el segon espanyol amb 88,123 punts per darrere de Fabian González (88,365), i amb aquesta actuació en Javier va entrar a la final individual lluitant amb els 24 millors gimnastes mundials, buscant una bona posició. I d’entrada el somni del diploma va semblar possible ja que després de tres rotacions (anelles, salt i paral·leles) el mataroní estava situat en sisena posició. Aleshores va arriscar a la barra fixa i va patir una caiguda que ja el va deixar lluny dels primers i va acabar en 23a posició, lluny de la puntuació de la classificació que li hauria donat el 14è lloc.

Va repetir participació la Gàlia Dvorak, en tennis de taula, que en la seva segona presència als Jocs va formar equip amb Yanfei Shen i Sara Ramírez a la competició d’equips. Hi havia esperances de poder obtenir diploma, ja que Espanya era la 10a per rànquing, però el sorteig no va acompanyar i a vuitens de final va tocar ni més ni menys que la Xina. La Gàlia Dvorak només va jugar el doble, fent parella amb Sara Ramírez, quan ja s’havien perdut els dos primers individuals, i tot i plantar cara van cedir per 3-0 i Espanya va quedar eliminada.

Però el més espectacular va venir per part de Marta Bach i Roser Tarragó, les dues waterpolistes mataronines del Centre Natació Mataró, que es van fer  amb la medalla de plata després d’una memorable actuació de tot l’equip dirigit per Miki Oca.

Roser Tarragó I Marta Bach / Foto: rfen.es

A la fase de grups Espanya va quedar en primer lloc després de guanyar Xina (11-6), empatar amb Estats Units (9-9), partit en el qual Roser Tarragó va fer el seu primer gol olímpic, i derrotar també Hongria (13-11).

A quarts de final es van trobar amb l’amfitriona Gran Bretanya, on jugava una altra mataronina participant als Jocs, la Ciara Gibson, que aquella temporada havia deixat l’equip del CN Mataró per preparar els jocs a Londres. Espanya es va imposar per 9-7 i va enviar les britàniques a lluitar per les places de consolació on van quedar en vuitena i última posició. 

Ciara Gibson

A semifinals Espanya va guanyar Hongria per 10-9, assegurant la medalla i plantant-se a la final davant els Estats Units que va ser superior i es va emportar l’or guanyant per 8-5. Però ràpidament es va oblidar la derrota per celebrar la medalla de plata que la Marta Bach i la Roser Tarragó es van poder penjar dalt del podi, on per primera vegada hi havia esportistes de la nostra ciutat.

Roser Tarragó i Marta Bach amb les seves medalles

A Rio de Janeiro va haver-hi rècord d’esportistes mataronins

Acte dedicat als esportistes abans de marxar a Rio / Foto: El Tot Esport

Als Jocs de Rio del 2016 l’esport mataroní hi va tenir set esportistes, que era tot un rècord. Cinc de mataronins, amb Marta Bach i Roser Tarragó repetint en waterpolo i la palista Gàlia Dvorak en tennis taula, i l’atleta Raquel Gonzàlez i el tennista Albert Ramos, que debutaven. Els altres dos eren “afillats”, ja amb experiència als jocs, com eren el marxador Jesús Angel Garcia Bragado, que va disputar els seus setens Jocs Olímpics, i la waterpolista Laura López, que ja va obtenir medalla a Londres, quan encara no jugava al CN Mataró.

Albert Ramos Viñolas no va tenir sort en el sorteig i en la primera ronda, de 1/32 de final, li va tocar el japonès Nishikori (número 6 del rànquing mundial). El japonès es va imposar clarament en el primer set per 6-2. En el segon l’Albert Ramos va plantar cara i amb 4-4 va tenir dues pilotes de 5-4, però va acabar cedint el servei i en el joc següent el japonès va sentenciar. S’ha de dir que Nishikori acabaria guanyant la medalla de bronze superant Rafa Nadal.

Albert Ramos va topar amb el que derrotaria Nadal pel bronze / Foto: catalunyapress.cat

Gàlia Dvorak complia la seva tercera participació als Jocs, igualant a Pere Robert, Sílvia Parera i Joaquim Fernàndez… però tampoc va tenir sort. Va cedir per 4 a 2 en la primera ronda davant la brasilera, d’origen xinès, Gui Lin. Els parcials van ser de 1-11, 11-5, 6-11, 11-3, 9-11, 6-11.

Gàlia en la seva tercera actuació olímpica a Rio

La marxadora Raquel González va competir en els 20 km marxa, en una prova marcada per condicions duríssimes de calor. D’entrada va controlar molt bé, però quan les xineses a partir dels 10 km van donar una forta estocada, va cedir. Va passar per la meitat de cursa en 15è lloc amb 45:27, però es va anar enfonsant per acabar 20a amb 1:33:03.

Raquel González a la dreta en la cursa de Rio

L’altre marxador, en Chuso Garcia Bragado, atleta del Laietània en els moments dels Jocs, va fer la seva setena participació en uns Jocs Olímpics, convertint-se en el primer esportista en disputar set jocs olímpics. Ja amb 46 anys, va acabar també en 20a plaça en els 50 km marxa amb un temps de 3:54:29.

Garcia Bragado en la seva setena participació en uns Jocs Olímpics / Foto: rfea.es

I queden les waterpolistes, Marta Bach, Roser Tarragó i Laura López, que “defensaven” la plata de Londres, però no van poder ser al podi. A la primera fase van perdre amb Estats Units (4-11), van superar Hongria (11-10) i Xina (12-8) per acabar en segon lloc del grup. En el partit de quarts de final es van creuar amb Rússia que les va superar, com ho havien fet en les tres anteriors competicions, guanyant per 10-12.

Marta Bach, Laura López i Roser Tarragó, les tres jugadores del CN Mataró decebudes després de perdre davant Rússia

Després van tornar a superar Xina (11-6) i van obtenir el cinquè lloc final derrotant Austràlia per 12-10, en un sensacional partit de Roser Tarragó, que va marcar 7 gols, per situar-se al final com a la segona  màxima golejadora del torneig.

Roser Tarragó va marcar 7 gols contra Austràlia per ser la segona màxima golejadora del torneig olímpic

Als Jocs de Tòquio 2020, que es fan el 2021, rècord d’esportistes mataronines i altra vegada medalla de plata en waterpolo

Com és ben sabut, l’any passat ens vam quedar sense els Jocs de Tòquio del 2020, a causa de la pàndemia del Covid-19. Però finalment s’han celebrat l’any 2021, tot i que sense públic, entre els dies 23 de juliol i 8 d’agost. A la capital japonesa hi ha hagut altra vegada una àmplia representació mataronina dintre de l’equip espanyol, que finalment ha quedat en 8 esportistes, totes noies, després de la renúncia del tennista Albert Ramos.

A les waterpolistes mataronines Marta Bach i Roser Tarragó, l’atleta Raquel González i la palista Gàlia Dvorak, que repetien dels últims Jocs, s’hi afegien la mataronina Berta Ferreras (CN Kallípolis) en natació artística, i les waterpolistes Anni Espar i Elena Sànchez, que no són mataronines, però actualment estan jugant al CN Mataró, i que ja tenen experiència olímpica de quan jugaven al CN Sabadell. I tenint en compte que actualment forma part de la plantilla del CN Mataró, hi hem d’afegir a la waterpolista Vivien Sevenich, que hi serà representant als Països Baixos. Ella fa que la participació d’esportistes mataronines o vinculades a l’esport mataroní hagi arribat a la quantitat rècord de vuit.

La primera en acabar la seva participació va ser Gàlia Dvorak. Arribava ja a la seva quarta participació olímpica, convertint-se així en l’esportista de la nostra ciutat amb més presències a la gran cita de l’esport mundial. Però va caure eliminada a la primera ronda, com li havia passat a Rio de Janeiro. Aquesta vegada davant l’estatunidenca, d’origen xinès, Liu Juan, pel resultat de 1-4 (9-11, 11-4, 5-11, 5-11, 8-11).

La Gàlia a Tòquio / Foto: RFETM

La Raquel Gonzàlez va tenir una magnífica actuació en la duríssima prova dels 20 km marxa, acabant en 14è lloc d’entre 53 atletes arribades a la meta, millorant el 20è lloc del 2016 a Rio. El seu temps de 1:31:57 és bo tenint en compte la calor que va fer durant la prova disputada a Sapporo. La guanyadora va ser la italiana Antonella Palmisano amb 1:29:12, i la millor espanyola va ser la campiona d’Europa Maria Pérez, que va acabar quarta amb 1:30:05. La mataronina ha estat en el grup capdavanter fins la meitat de la cursa passant els 10 km amb 45.59, però a partir d’allà el canvi de Palmisano la va allunyar de les primeres.

Raquel González a la sortida (a l’esquerra de la foto), durant la cursa (a la part dreta de la foto) i a l’arribada / Fotos: Retransmissió Eurosport

La nedadora d’artística Berta Ferreras va actuar en els últims dies en la prova d’equips i va obtenir un diploma olímpic en acabar l’equip espanyol en setena plaça, formant al costat d’Ona Carbonell, Meritxell Mas, Alisa Ozhogina, Paula Ramírez, Sara Saldana, Iris Tió i Blanca Toledano. Per davant quedaren Rússia, Xina, Ucraïna, Japó, Canadà, Itàlia i per darrere Egipte, Austràlia i Grècia.

Berta Ferreras tercera per la dreta abans d’iniciar l’exercici de la final / Foto: Retransmissió d’Eurosport

I la gran alegria va arribar una vegada més per part de les jugadores de waterpolo amb la selecció espanyola que va obtenir el segon lloc. D’aquesta manera les mataronines Marta Bach i Roser Tarragó, van penjar-se la medalla de plata, tal com havia passat a Londres 2012, i també ho van fer les ara jugadores del CN Mataró Anni Espar i Maria Elena Sánchez. La valuosíssima medalla de plata va tenir un regust agredolç, ja que a la final no va haver-hi cap mena d’opció davant els Estats Units caient per 5-14, però això no li treu gens del seu mèrit.

L’equip espanyol amb les medalles de plata / Foto: RFEN

Anteriorment havien obtingut el primer lloc de la fase de grups, superant Sudàfrica (29-4), Canadà (14-10), i Austràlia (15-9), perdent davant Països Baixos (13-14). En els quarts de final van superar Xina (11-7) i a semifinal Hongria (8-6).

Anni Espar va jugar una mitjana de 30 minuts per partit i va marcar 15 gols, Roser Tarragó 21 minuts i 9 gols, Marta Bach 8 minuts i 3 gols i la portera Elena Sànchez només va intervenir en els tres últims minuts de la final.

L’altra jugadora del CN Mataró, la neerlandesa Vivien Sevenich va obtenir el sisè lloc amb els Països Baixos, i va jugar 13 minuts per partit i va marcar 7 gols.

Bach, Tarragó, Espar, Sánchez i Sevenich, les cinc waterpolistes presents a Tòquio

AGRAÏMENTS per la col·laboració en la millora d’aquest article a : Guillem Pera

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *