IluroSport » Al Palau Mora es vibra amb el bàsquet d’elit, però el CE Mataró ha de renunciar a la 1a “B” (1988)

Al Palau Mora es vibra amb el bàsquet d’elit, però el CE Mataró ha de renunciar a la 1a “B” (1988)

Records… núm 167

En els moments en què el bàsquet s’havia expansionat arreu d’Espanya, el bàsquet mataroní havia perdut aquell lloc entre els millors que havia tingut a la dècada dels seixanta i els setanta. Tanmateix, la temporada 1987-88 APD Mataró afrontava la seva tercera temporada consecutiva a la 1a Divisió “B” (nivell de l’actual LEB Or) i l’ambient tornava a ser el de les millors èpoques. Algú es permetia somiar en tornar a la màxima categoria, però ben aviat es veuria que a la nostra ciutat el bàsquet ja no rebia el suport necessari.

Els júniors campions de Catalunya

El moment del bàsquet groc-i-negre era molt bo i demostrant que la pedrera mataronina continuava funcionant, la temporada 1986-87 havia acabat, com havíem dit en el número anterior, amb un gran éxit de l’equip júnior que entrenava Narcís Margall, ja que es va proclamar campió de Catalunya en derrotar a la final el Valvi de Girona per 86-72.

L’equip júnior campió de Catalunya 1986-87 / Foto: El Tot Mataró

L’equip estava integrat per Pérez, Flores, Herrera, Solà, Gasull, Maymir, Reniu, Lobera, Torres, Ribas, Rovira i Valera, molts dels quals arribarien en els anys següents al primer equip.

L’entrenador se’n va a l’Espanyol on hi jugava Albert Illa

Pel que fa al primer equip les notícies no eren bones, ja que marxaven els dos americans Zeno i Reese, també ho feien Paco Solsona, Azcón i Alvarez, temptats tots ells per millors ofertes, i per tant s’havia de refer completament el cinc titular. II ‘encarregat de fer-ho com entrenador no va ser Angel Fernàndez, que va marxar a l’IFA Espanyol a la màxima categoria, on estava jugant el mataroní Albert Illa. Allà aquest jugador mataroní va fer la seva millor etapa a la lliga ACB, formant part com a titular de l’equip blanc-i-blau durant cinc temporades, amb més de 30 minuts jugats per partit de mitjana. A part també va jugar a l’Hospitalet, Girona i Mayoral Màlaga, arribant a completar 259 partits a la màxima categoria estatal entre els anys 1983 i 1991. Va destacar en la direcció de l’equip i també en les recuperacions de pilota, arribant-ne a sumar 466. Va anotar 2.246 punts amb una mitjana de 8,7 per partit.

El mataroní Illa jugant amb l’Espanyol davant el Barça

Joan Martínez, nou entrenador, refà la plantilla

Com a nou entrenador es va recuperar a una de les grans figures del bàsquet local, en Joan Martínez, que havia començat com a tècnic al Canet. Només van continuar Heras, Lluch, Triola i Homs, i es va confeccionar una plantilla nova i jove amb els fitxatges dels americans Ricky Hood i John Washington, a part d’Estany, Farrés i Jover, i el retorn de Chema Solsona, germà de Paco, i que ja havia estat a l’equip quan havia pujat a Primera B tres anys abans.

Joan Martínez

L’exigència econòmica i esportiva cada vegada més alta

L’equip mataroní va quedar enquadrat a la primera fase en un potentíssim grup on només fa falta llegir el nom dels patrocinadors i de les ciutats, per veure el seu potencial econòmic: Clesa Ferrol, Coronas Las Palmas, Valvi Girona, Caixa Ourense, Juver de Múrcia, Skol de Vigo, Ten-Sur de Tenerife, Lagisa de Gijón, Badajoz, Colecor Córdoba, Bosco Coruña, Tizona de Burgos, Santa Coloma. I a l’altre grup trobàvem equips com el Caja San Fernando de Sevilla, Breogán de Lugo, Cajamadrid, Pamesa de València, Pacharan Askatuak San Sebastián… Evidentment, era una categoria duríssima i amb una exigència econòmica cada vegada més alta.

Aquesta exigència també es veia en l’aspecte esportiu i ja a la pretemporada APD Mataró no va tenir la sort de la temporada anterior i no va poder passar a la fase final de la Lliga Catalana en caure contra Valvi de Girona i Andorra. Però és que l’equip encara s’estava compenetrant… i en el partit de presentació contra el Cacaolat Granollers de 1a Divisió, i sobretot en els minuts inicials (30-13 als 8′), ja es van veure coses molt bones, tot i que l’equip vallesà es va acabar imposant per 83-90.

Bona primera fase, amb uns marcadors que ja van baixant

Aquestes bones impressions es confirmaren en el debut a la pista del Bosco a la Corunya, on APD Mataró va ser una màquina (68-96). Però en el primer partit al Palau Mora va arribar la primera decepció perdent davant del Lagisa de Gijón. Després dues victòries contra equips canaris, a Las Palmas contra el Claret Coronas (82-87) i aquí contra el Ten Sur de Tenerife (84-83), van animar el desplaçament a la pista del líder imbatut, el Valvi de Girona. Però es va escalfar excessivament, almenys atenent al comportament deplorable d’alguns “infiltrats” entre els seguidors mataronins que es van produir de forma vandàlica fent sentir autèntica humiliació entre els altres afeccionats desplaçats a animar l’equip. Per sort no es va tornar a produir aquesta situació. A la pista l’equip gironí amb Montes, l’ex-mataroní Alvarez, el gran dels Epi i els americans Wrigth i Simms no van donar opció i van guanyar per 93-67.

Després d’una tranquil·la victòria sobre el Santa Coloma per 94-74, l’equip va entrar en mala ratxa amb tres derrotes consecutives que feren baixar APD Mataró fins al vuitè lloc. Calia una reacció i va arribar a Ourense amb victòria per 80-82, gràcies a dos tirs lliures anotats amb sang freda per David Homs a un segon del final, i després de remuntar el 80-74 que assenyalava el marcador a dos minuts del final. Allà va canviar la sort mataronina i les “meigas” es posaren de part mataronina. Van venir victòries davant Badajoz per 104-99 amb pròrroga i amb gran actuació de Triola (29 punts), a Vigo davant del Celta a l’últim minut (67-71) i davant Júver de Múrcia per 68-64, amb gran actuació defensiva. Com es pot veure els marcadors començaven a baixar, ja que les defenses començaven a treballar més dur….

APD Mataró va acabar en quart lloc la primera volta demostrant que tenia el millor bloc de jugadors estatals. Curiosament, la segona volta va començar al revés que la primera, amb tots sis resultats canviats, incloent-hi una victòria contra el Valvi Girona amb deliri al Palau, gràcies a un triple sobre la botzina de Josep Maria Lluch (94-91). Després de perdre al Ferrol davant del Clesa, que era el líder, per 86-76, l’APD Mataró queia a la setena plaça i perillava l’entrada a la fase d’ascens.

En aquells moments l’ACB havia decidit ampliar la màxima categoria a 24 equips, però de tal manera que pujarien els dos primers de la 1a “B” i els altres sis equips se seleccionarien atenent a aspectes com el fet de poder comptar amb un Pavelló de més de 5.000 espectadors, aval econòmic, situació geogràfica, etc… Els mèrits esportius i la història del club no semblaven importar a ningú. S’estava construint la potent Lliga ACB, després que aquesta organització hagués susbtituït feia poc a la Federación Española en l’organització de la màxima competició estatal.

L’equip dels impossibles… amb rècords a Còrdova

Fins al final de la primera fase APD Mataró, va continuar fent impossibles, com remuntar un 74-80 davant del Tizona en dos minuts per acabar en 87-81 amb Heras, Solsona i Lluch pressionant en tota la pista, o com la victòria per 106-118 a Córdova, amb molts aficionats seguint la impressionant sèrie de Lluch (7 triples de 7 intents) en directe per Ràdio Mataró, en la que ha estat l’anotació més alta de l’equip mataroní fora de casa en tota la seva llarga història. Després van caure Ourense (79-72), Badajoz (84-91) i Celta de Vigo (106-89).

LLuch, tot un especialista en els triples

La classificació de la 1a fase va quedar així: Clesa Ferrol 47, Valvi 46, Claret 45, Santa Coloma 41, Lagisa 41, APD Mataró 41, aquests sis equips classificats, deixant fora Múrcia 41, Tizona Burgos 37, Badajoz 37, Ourense 36, Tenerife 36, Córdoba 34, Celta Vigo 32, Bosco Corunya 32. L’objectiu estava acomplert!

Segona fase i “play-off”decisiu

L’APD Mataró, sisè de grup a la 1a fase, va quedar integrat a la segona fase en la sèrie B, junt amb Mayoral Maristes de Màlaga, Caja San Fernando de Sevilla i Pamesa de València, 4t, 5è i 6è de l’altre grup, més Lagisa i Santa Coloma, 4t i 5è del mateix grup on havia estat l’equip groc-i-negre. En ella es van viure també grans partits, i APD Mataró es va mostrar fort a casa amb victòries sobre Lagisa (106-99), el Pamesa d’Antoni Serra (93-90), el Caja San Fernando on jugava Azcón (99-87) i el Santa Coloma (95-83), perdent només davant el Mayoral (82-84) en el darrer partit… Però les cinc derrotes a fora van deixar APD Mataró a la cinquena plaça.

La classificació final de la sèrie B va ser aquesta: Maristas Màlaga 20, Santa Coloma 15, Pamesa València 15, Caja San Fernando Sevilla 14, APD Mataró 14 i Lagisa Gijón 12.

L’equip de la temporada 1987-88, amb Triola, Estany, Washington, Homs, Hood, Chema Solsona, Lluch, Heras, Jover i Farrés, amb Joan Martínez d’entrenador i Salvador Grabulosa d’ajudant.

En els “play-off” en la primera eliminatòria es va jugar contra el Lagisa de Gijon i es van viure dos duels espectaculars amb resultats de 113-107 aquí a Mataró i 104-114 a Astúries. L’equip mataroní continuava ben viu…

Després ja en l’eliminatòria decissiva per pujar, APD Mataró va quedar emparellat amb el sisè de la sèrie A, que era l’Askatuak de San Sebastià, que tenia a favor el factor pista i a més tenia dos americans molt superiors als de l’equip mataroní. Abans d’aquesta eliminatòria decisiva va venir en un amistós el Màgia de Huesca, que entrenava el mataroní Jaume Ventura, de 1a Divisió A, i es va perdre per 114-118, en un partit sensacional, amb pròrroga i tot.

A Donòstia l’equip basc, liderat per Berwald i Jeelani, va aixafar la resistència mataronina amb facilitat (118-86), i després al Palau Mora van tornar a guanyar per 80-88, limitant-se a aprofitar la negada actuació local en els triples (5 de 24). El somni de l’ascens havia quedat esvaït. Askatuak va ser un dels afortunats al costat de Clesa Ferrol, Breogán de Lugo, Tenerife, Valvi Girona, Las Palmas, Mayoral de Màlaga (que quatre anys després es fusionaria amb el Caja de Ronda, per formar el Club Bàsquet Málaga i amb Unicaja de patrocinador) i Pamesa de València. Molts d’ells han fet llarga carrera a la Lliga ACB…

Hood màxim anotador

La temporada 1987-88 va tenir a Ricky Hood com a màxim anotador amb 852 punts en els 40 partits jugats amb una mitjana de 21 punts per partits, destacant per les seves espectaculars esmaixades.

Ricky Hood va donar espectacle i va ser el màxim anotador

L’altre americà Washington no va ser tan efectiu i amb 461 punts, es va veure superat per Josep M. Lluch (497), Triola (478) i Estany (464). Els bases Heras (403) i Chema Solsona (312) també van contribuir notablement en l’aspecte anotador i completaren la plantilla Homs (79), Jover (45) i Farrés (23).

Francesc Triola va fer una gran campanya

El CE Mataró renuncia a la 1a Divisió B

Acabada la temporada, i com que no s’havia pogut fer el salt a la màxima categoria en la temporada de l’ampliació, va venir el gran desencís. El moment econòmic del club era difícil, ja que l’espònsor abandonava, i Josep Soler, el president, no es va cansar de dir que el bàsquet mataroní seria el que la ciutat volgués. Finalment, i després d’intentar-ho tot, el CE Mataró va renunciar a la 1a Divisió B i era “condemnat” a baixar a la categoria més baixa del bàsquet català.

Gairebé de forma paral·lela a l’evolució i caiguda del bàsquet en aquells anys vuitanta, també un altre esport va viure un camí semblant a la nostra ciutat. En el pròxim número tindrem ocasió de recordar-ho.