IluroSport » Al polígon de Can Canyameres augmenta el nivell del Tir Esportiu Mataró (1977)

Al polígon de Can Canyameres augmenta el nivell del Tir Esportiu Mataró (1977)

Records… núm 91

Diuen que per ser un bon tirador l’única cosa necessària, a part naturalment de disposar d’una bona arma, és situar tres punts en línia recta: l’ull, la mira i la diana. Però això no és tan fàcil, i per estar a un alt nivell fan falta unes condicions físiques i mentals molt ben treballades i cuidades, amb bona musculació, bon cervell i nervis d’acer.

El club va progressant a l’espera de les noves instal·lacions

Per treballar tot això de forma adequada fan falta bones instal·lacions, i el club de Tir Esportiu de Mataró a poc a poc les va anar assolint i començaren a destacar bons tiradors entre els seus associats i els rècords anaren millorant. A finals dels anys seixanta i començament dels setanta, noms com Ramon Mora, Josep Ruiz i Francisco Calbó destacaren en les tirades socials de pistola i Casimir Bona, Manel Barnada o Walter Muntwyler ho feren en les de carrabina, que ja es disputaven periòdicament en el polígon municipal de tir.

Competició de pistola al polígon municipal de tir als anys setanta / Foto: Ilurosport

Durant l’any 1971 Manel Barnada va batre el rècord de pistola 30×30 amb una puntuació de 509 punts, acreditant grans possibilitats, i poc després Josep Maria Castellsaguer feia el rècord de carrabina “match” amb 546 punts. L’any 1972 Francisco Calbó, va establir el rècord en carrabina estirat amb 598 punts, i també destacaren Vicenç Bachs i Lluís Jubiñà. En un encontre contra Girona l’equip mataroní va guanyar per 2202 a 2087.

Tiradors de carrabina al Polígon Municipal de tir / Foto: Ilurosport

Però també es començava a treballar amb el jovent i així durant l’any 1970 ja s’havien celebrat proves de “tir pneumàtic” en els Campionats Escolars, i l’any 1971 en aquells magnífics “Jocs Esportius Sant Jordi” que es disputaven per equips comarcals, que portaven el nom de la capital, i que són d’inesborrable record per tots aquells que hi varen participar. El jove Josep Ma Bona es va fer amb la medalla d’or en la prova de carrabina pneumàtica, deixant entreveure unes possibilitats que amb el pas del temps s’anirien confirmant.

Primer títol de campió d’Espanya

A finals de l’any 1973, Josep Maria Bona va aconseguir el títol de campió d’Espanya juvenil en carrabina pneumàtica, i quan va saltar a categoria júnior va obtenir el títol de campió provincial l’any 1975 en carrabina pneumàtica i carrabina lleugera i va ser tercer en els Campionats d’Espanya en carrabina estàndard, posició que revalidaria l’any 1976.

Josep Maria Bona

El seu pare, Casimir Bona, que l’havia introduït en aquest esport, no volia quedar enrere i l’any 1976 va batre el rècord local de carrabina matx olímpica amb 557 punts, que després li prendria el seu fill amb 562 punts. Aquell any, pare i fill s’havien classificat per anar als Campionats d’Espanya, però no varen poder anar-hi per renúncia de la Federació Catalana.

L’any 1976 en la Festa de l’Esport, en Josep Maria Bona va ser el primer especialista del tir esportiu en rebre un guardó, en ser proclamat el més destacat en la categoria juvenil.

Nou polígon a Can Canyameres

L’any 1975 havia estat nomenat president del club el Sr. Ernest Siquier que donaria un fort impuls a la societat de tir mataronina que, buscant ampliar els seus horitzons, va treballar per la construcció d’un nou polígon de tir a la finca de Can Canyameres de propietat municipal, més amunt del Parc Forestal, i que va ser inaugurat a finals de l’any 1977. El nou polígon, que a poc a poc aniria millorant les seves instal·lacions, se situaria entre les millors de l’Estat i el club mataroní seria reconegut com un dels més prestigiosos de Catalunya.

Galeria d’arma curta al polígon de Can Canyameres / Foto: eltem.es

L’any 1977 Josep Maria Bona se situava ja dins l’elit catalana i va obtenir el subcampionat de Catalunya en categoria sènior en carrabina estàndard 3×20, i en categoria júnior i amb la mateixa arma anterior va quedar subcampió provincial i tercer en els d’Espanya celebrats a Santander. En carrabina matx va ser també subcampió provincial i sisè en els estatals, i en carrabina pneumàtica va quedar campió provincial i va ser 10è en els d’Espanya.

Ernest Siquier president provincial

L’any 1978 es van viure un fet destacat, ja que el mes de juny va haver-hi per primera vegada participació femenina en una tirada a Can Canyameres amb Mercedes Amorós com a primera guanyadora. Però la supremacia continuava estant en mans masculines. En aquells primers anys del nou polígon de Can Canyameres destacaren Josep Maria Bona, Casimir Bona, José Marín i Jaime Laciana en les diferents modalitats de carrabina, i Manel Barnada, Andrés Campillo, José Ruiz i Ceferino Masip en les de pistola. Alguns d’ells ja eren socis de fora de Mataró, ja que el club estava en expansió constant.

Manel Barnada l’any 1979 va ser tercer en els Campionats Provincials de pistola estàndard i aquell mateix any Andrés Campillo va fer un gran rècord en pistola lliure 60 a 50 metres amb 547 punts, arribant a ser preseleccionat olímpic.

L’any 1981 Ernest Siquier va veure reconeguda la seva tasca al davant del club mataroní i va ser nomenat president de la Federació Provincial de Tir.

Ernest Siquier

Aquell mateix any Casimir Bona i Ramon Romeu varen obtenir les mínimes per anar al Campionat d’Espanya en carrabina lleugera i pistola estàndard respectivament, i Manel Barnada va acompanyar el segon l’any 1982 en pistola estàndard.

L’any 1983 un reaparegut Josep Ma Bona va guanyar la jornada de Copa Catalunya celebrada a Mataró amb un rècord de 584 punts, que pocs dies després li batria José Marín amb un punt més. La gran forma d’aquest tirador, que a més seria president del club des del 1981 fins al 1987, es va veure acreditada en els campionats provincials on seria subcampió amb 589 punts. Aquell mateix any Ramon Romeu es va proclamar campió d’Espanya de veterans en pistola estàndard.

José Marín / Foto: www.eltem.es

L’any 1984 José Marín i Josep Ma Bona van continuar en bona forma i van quedar en tercer i quart lloc en els campionats provincials de carrabina 3×40, mentre que en el Trofeu Generalitat Josep Ma Bona quedava subcampió i Marín 3r.

Somni olímpic

L’any 1988 Ernest Siquier va tornar a la presidència del club, quan ja portava el nom de Tir Esportiu Mataró, mentre que Ramon Romeu era l’ànima organitzativa. L’entitat arribava ja als 550 socis, molts d’ells de Barcelona, i quan s’acostaven els Jocs Olímpics, tothom es preguntava per què no es podia portar el tir olímpic a Mataró, tenint en compte la capacitat organitzativa que demostraria el club en els Campionats Europeus d’Avantcàrrega i les magnífiques instal·lacions de què disposava… però finalment el tir olímpic va anar a parar a Mollet del Vallès.

Subcampionat d’Espanya per parelles

Les bones classificacions en tir continuaren durant els anys noranta, quan ja presidia el club Lluís Majuelo. El propi president, havia quedat segon en el Trofeu Generalitat en pistola lliure 50 m l’any 1990, i l’any 1994 junt amb Vicens Arrué es van proclamar subcampions d’Espanya de pistola per parelles, superats només per l’equip de Múrcia.

Lluís Majuelo / Foto: www.eltem.es

Tir Esportiu Mataró, amb un equip format per Arrué, Majuelo i Fèlix Coixet, va quedar en tercer lloc en els Campionats d’Espanya de pistola per equips, i amb el canvi de Carlos García per Coixet va ser subcampió en el campionat català, en el qual en la classificació individual Vicens Arrué va quedar en tercer lloc. El mateix va batre el rècord establert en el polígon de tir de Mataró amb 574 punts.

L’any següent Vicens Arrué va quedar subcampió de Catalunya de pistola lliure, mentre que Lluís Majuelo quedava en quart lloc i l’equip mataroní (amb Arrué, Majuelo i Coixet) també es proclamava subcampió.

El gran nivell dels tiradors de club mataroní els va portar al campionat d’Espanya, on Vicens Arrué va quedar campió d’Espanya per autonomies amb l’equip català, i Tir Esportiu Mataró amb els tres mateixos components de campionat català se situava en tercer lloc per equips.

Vicens Arrué en una competició uns anys després de l’època de la que parlem / Foto: eltem.es

El club mataroní s’havia expansionat de forma molt considerable i, al costat del tir tradicional, un dels motius que hi havia incidit de forma més important era l’atenció que s’hi donava a la modalitat de l’avantcàrrega, de la qual parlarem en el pròxim número.