IluroSport » Al Velòdrom es reviuen moments d’esplendor (1970)

Al Velòdrom es reviuen moments d’esplendor (1970)

Records… núm. 6

Els anys 1968 i 1969 havien estat bastant “morts” pel que fa a l’activitat ciclista a Mataró i en concret a l’Esport (aleshores Deporte) Ciclista Mataró. Hi havia el rumor que el president del club Eloi Català podria ser president de la Federació Catalana, i també el rumor que es cobriria el Velòdrom, per tornar a impulsar les reunions ciclistes en pista que tant d’èxit havien tingut uns anys abans, però al final l’única realitat va ser la inauguració d’una rampa per possibilitar l’entrada dels ciclistes al mateix. Però tan sols això va fer reviure moments d’esplendor d’aquella instal·lació.

El Velòdrom és final d’etapa de la Volta a Catalunya

Miquel Poblet en conversa amb els directius d’ECM, al davant de la rampa d’entrada al Velòdrom / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

Aquesta rampa que citàvem abans es va construir a finals de l’any 1969 i va possibilitar que la nostra ciutat, i en concret el Velòdrom, fos final d’etapa de la “Volta a Catalunya del Cinquantenari”.

Després dels preparatius fets pels directius del D.C. Mataró, encapçalats pel seu president Sr. Alfons Trabal (el Sr. Eloi Català estava en excedència temporal), pel Sr. Carles Mons i pel Sr. Lluís Fàbregas, en contacte directe amb el director de la carrera que era Miquel Poblet, que coneixia bé el nostre Velòdrom de la seva època activa d’uns anys enrere, la “Volta” arribà a Mataró el dimecres dia 16 de setembre.

Plànol de la Volta del Cinquentenari / Foto: Ilurosport

L’etapa començava a Mollet i era una contra-rellotge de 32,200 km de recorregut. Els ciclistes havien de pujar Sant Bertomeu (Òrrius) i en arribar a Mataró provinents d’Argentona, entraren per les Rondes en direcció al Parc, per pujar cap al recinte on hi havia instal·lada l’arribada. Al Velòdrom, i aprofitant la rampa recentment construïda, baixaven cap a la pista on feien tots els ciclistes una volta completa i així tots els nombrosos espectadors que s’hi varen donar cita varen poder veure de prop les evolucions de les figures del pedal.

Al final el guanyador de l’etapa va ser Luis Ocaña, que tres anys després guanyaria el Tour de França. Va quedar per davant de Labourdette, Galdós i de l’italià Bitossi, que al final seria el guanyador de la “Volta del Cinquantenari”.

Luis Ocaña recollint el trofeu de mans de l’alcalde Pedro Crespo i en presència de Mariano Cañardo / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

Premi al millor final d’etapa de les Noces d’Or de la Volta a Catalunya

Tothom va quedar molt satisfet de l’organització de Deporte Ciclista Mataró i en acabar la ronda ciclista la nostra ciutat rebria el premi al millor final d’etapa, tal com, per cert, ja havia passat 25 anys abans, en ocasió de les Noces d’Argent de la Volta.

L’endemà els ciclistes varen sortir neutralitzats del Velòdrom i a la plaça de Santa Anna se’ls va donar la sortida per cobrir l’etapa que els havia de portar fins a Calafell.

Els balls del Velòdrom

A la premsa barcelonina s’escrivia: “No havia vist el Velòdrom de Mataró des de feia uns anys i l’he trobat desconegut, Quasi seria millor dir que costa endevinar que dintre del conegut i antic recinte de Mataró hi hagi un Velòdrom, perquè dintre de la “pelousse” hi han edificat un “barracó” per celebrar els seus balls, a l’abric de les inclemències del temps. Una llàstima”. Indiscutiblement el que escrivia no devia saber que també s’hi jugava a hoquei, handbol i s’hi feien vetllades de boxa…
I continuava: “Però com ens deia un dels seus dirigents mentre es mantenien fidels a l’esport, estaven aclaparats pels deutes i ara poden mantenir-lo sense que costi res a ningú”. Cal recordar els magnífics moments esportius que va viure D.C. Mataró en aquella època en què els balls del Velòdrom es van fer famosos i varen permetre subsistir a les seves seccions.

La pujada a La Cornisa

No fou aquesta l’única organització ciclista d’aquell any a la nostra ciutat. En ocasió de Les Santes, concretament el dia 27, ja feia uns anys que se celebrava la “Pujada a La Cornisa” per a corredors amateurs, i que arribava ja a la seva quarta edició. Les tres primeres les havien guanyat el ciclista de D.C. Mataró Jaime Angueira, Andrés (Picadero) i Titos (Nicky’s).

Angueira va ser el guanyador de la primera Pujada a La Cornisa l’any 1967 / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

Aquesta prova es disputava en dos sectors, semblant a la pujada a Montjuïc, una en línia i una altra contra-rellotge, i aquesta quarta edició fou guanyada per Blanco (Picadero) amb un temps total de 13:50.

La prova era força interessant perquè permetia veure l’esforç dels ciclistes, sobretot en les dures rampes finals, però només va tenir dues edicions més guanyades novament per Blanco i per Gonzàlez (DC Barcelona) i l’any 1973 ja es va deixar de celebrar.

Torna el Torneig Intervelòdroms

Ja hem dit al començament que l’activitat ciclista a Mataró, com a tota Catalunya, havia quedat molt reduïda en la part final de la dècada dels seixanta. Mataró s’havia quedat sense les reunions internacionals, que havien fet furor anys enrere, i també sense el Torneig Intervelòdroms, que havia desaparegut des de l’any 1966, quan DC Mataró havia guanyat la competició. La Federació tractant d’impulsar el ciclisme en pista va tornar a organitzar-lo l’any 1970 i Deporte Ciclista Mataró va aconseguir muntar un equip força improvisat dirigit per Domingo Ferrer i format per Segú, Amores, Granados, Sànchez, Medina, Navarro i Plaza (als que veiem en la foto de sota).

L’equip d’Esport Ciclista Mataró de l’Intervelòdroms / Foto: Ilurosport, Santi Carreras

En el Torneig Intervelòdroms es feien les proves de velocitat, persecució i quilòmetre amb sortida aturada (aquestes tres proves amb un corredor de cada equip en lliça), persecució per equips (dos equips de 4 corredors com és habitual), eliminació (corrien els 6 components de cada equip i cada volta en quedava eliminat un), individual (la prova de puntuació que s’anomena ara, on també corrien tots dotze corredors) i americana d’una hora (amb les tres parelles de cada equip).
Els corredors mataronins, aquell any, no varen guanyar cap encontre davant de gent molt més experimentada i que representava als velòdroms de Madrid, Tortosa, Igualada, Lleida i Balears. Els resultats (tenint en compte que es donaven 3 punts per cada prova, 2 per a l’equip guanyador i 1 per al perdedor, i 1,5 en cas d’empat) foren: Mataró-Balears 10-11; Mataró-Tortosa 7-14; Lleida-Mataró 14-7; Mataró-Igualada 10-11; Igualada- Mataró 13-8; Balears-Mataró 11,5- 9,5; Mataró-Madrid 8-13; Tortosa-Mataró 13-8; Mataró-Lleida 8-13 i Madrid- Mataró 14-7.

De tota manera la parella Segú- Medina va guanyar diverses proves de l’americana, i el primer també destacà en la prova d’individual i de persecució amb algunes victòries i el segon ho va fer en la prova de velocitat.

Ciclisme gran al Velòdrom

Però l’ambient del ciclisme en pista anava revifant i el mes de setembre d’aquell 1970, concretament una setmana abans que arribés la “Volta” al Velòdrom, aquell mateix escenari es va vestir de gala i es va celebrar una gran vetllada de ciclisme en pista amb participació de diversos campions del món. Així es recordaven els brillantíssims moments viscuts allà un parell de dècades abans. Organitzada per Deporte Ciclista Mataró, amb la col·laboració de la Federació Española, aquesta reunió internacional va omplir tres hores amb ciclisme d’autèntica qualitat i en les quals els afeccionats que ja ho havien viscut varen reviure grans moments d’aquest esport tan espectacular com és el ciclisme en pista, i altres el varen conèixer de nou, perquè ja feia molts anys que hi havia “abstinència”.

La gran novetat va ser la prova de mig fons darrere moto de 30 minuts, una imatge de la qual es pot veure em la foto que encapçala aquest article. Va ser mitja hora vibrant i de gran espectacularitat en veure girar a gran velocitat les motos, amb els ciclistes darrere seu, pels peralts del Velòdrom mataroní. Al final va guanyar el campió del Món Stamm (Holanda), per davant de Cerdà, Gnass i Sagrera.

A part d’aquesta prova, que va ser l'”estrella” de la vetllada, es va disputar la velocitat guanyada per l’italià Damiano, superant Gaiardoni i el campió del món l’australià Johnson; la persecució guanyada pel campió del món, l’anglès Porter, superant el colombià Martín “Cochise” i l’espanyol Gonzàlez Linares; el quilòmetre amb sortida parada guanyat per Errandonea, per davant de Turruni i l’americana guanyada per la parella holandesa Loewersejn- Stamm, que varen fer una gran exhibició d’astúcia acabant doblant a tota la resta de parelles.

Stamm, Porter i Johnson, tres campions del món al velòdrom mataroní / Foto: Santi Carreras

Aquests moments que es vivien al Velòdrom, i que a poc a poc es tornarien a apagar, feien reviure el sentiment que Mataró era una ciutat ciclista i així ho confirma el fet que gairebé durant tot el segle XX… i una mica del XIX, la nostra ciutat, com podrem veure en el número següent d’aquests Records, hagi disposat d’un velòdrom, cosa que poden dir molt poques ciutats catalanes i espanyoles, per molt esportives que siguin. Només cal veure que Barcelona va haver de fer uns Jocs Olímpics per tenir el velòdrom de la Vall d’Hebron…