IluroSport » Amb la vella pista destruïda, el bàsquet del CE Mataró va al Velòdrom (1966)

Amb la vella pista destruïda, el bàsquet del CE Mataró va al Velòdrom (1966)

Records… núm 130

La setmana passada dèiem que un equip de la ciutat va tenir l’oportunitat de jugar habitualment en els escenaris més importants del seu temps i també de rebre aquí a Mataró els millors rivals, vivint grans emocions. Si en el primer episodi d’aquests “Records-1” recordàvem el primer triomf del CE Mataró de bàsquet sobre el Real Madrid, allà per l’any 1965, a la pista descoberta del Camp Municipal, i en els “Records-45” recordàvem la inauguració del Palau d’Esports tres anys més tard, enmig l’equip groc-i-negre, que presidia Josep Mora i dirigia amb mà mestra Antoni Serra, va cobrir un parell de temporades magnífiques situat entre els millors equips estatals, que repassarem en els dos pròxims números dels Records.

S’aprova la construcció del Palau… i la demolició de la vella pista

La lliga 65-66 havia acabat amb el CE Mataró Molfort’s situat en el tercer lloc de la Lliga Estatal, que seria la millor classificació mai aconseguida pel bàsquet masculí de Mataró. Aquest moment esplendorós es va aprofitar per celebrar una assemblea en la qual es va aprovar la construcció del Palau d’Esports, que era viable gràcies a l’aportació económica de Juli Cusachs i sobretot del president del club Josep Mora. I durant l’estiu la vella pista havia de ser destruïda…

Però abans, i indicant el bon moment del bàsquet mataroní, Francesc Ramon va ser cridat per jugar amb la selecció espanyola, a un Torneig a Xile, on va jugar en un partit contra la Unió Soviètica, i Benet Fité i Joan Gudayol van ser cridats a la selecció júnior.

Vibrant partit de Copa contra Estudiantes

La temporada oficial va acabar amb una emocionantíssima eliminatòria de Copa del Generalísimo contra l’Estudiantes. A Madrid l’equip mataroní va fer un partit desastrós, perdent per 75-47 i semblava tot decidit, però a la tornada en el darrer partit oficial que es jugava a la vella pista, es va viure un dels partits més emocionants vistos en aquell indret.

Josep M. Soler va rebre en trofeu de Penya Tres Taules al jugador més regular de la temporada 1965-66, en l’últim partit seu en aquella etapa al Mataró / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

Al descans del partit de tornada el Mataró ja guanyava per 19 punts (44-25), i poc després de la represa es va situar a dos d’igualar l’eliminatòria (51-25). Però l’equip dels Sagi Vela, Ramos, Martínez Arroyo i Aito García Reneses va saber capejar el temporal i arribar al final salvant l’eliminatòria per dos punts, ja que el marcador es quedava en 73-47. Només havia faltat una cistella per classificar el Mataró per a la final a quatre.

Comiat problemàtic

Faltava només la festa de comiat a la vella pista i va venir acompanyada d’una forta crisi dintre del club. La secció de bàsquet ja tenia preparat tot el cartell, amb la jornada de cloenda d’un Torneig Internacional organitzat per la Federació Catalana, amb la participació de Joventut de Badalona, FC Barcelona, CE Mataró Molfort’s i Tapion Honka, que era el campió de Finlàndia, en aquells temps amb un bàsquet de potencial semblant al nostre. Les dues primeres jornades s’havien celebrat a Badalona, on el Mataró va derrotar el Barça per 78-57, i a Terrassa, on el Mataró va caure davant el Joventut per 40-62.

La pista vella de bàsquet poc abans de ser destruïda / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

Tot estava a punt per al diumenge dia 3 de juliol a la tarda. Què va passar? Doncs que l’equip de futbol es va classificar per a la final del Trofeu General Moscardó del qual era defensor del títol, i el partit d’anada, contra el Girona, es va portar a Mataró… el mateix dia 3 de juliol! Això va provocar una forta crisi en el club, i fins i tot Josep Mora va amenaçar amb retirar la seva aportació econòmica per a la construcció del Palau. Tot i això, no hi va haver entesa entre les dues juntes -possiblement la del futbol estava gelosa dels èxits del bàsquet-, i els dos esdeveniments es varen celebrar el mateix dia. Més endavant en una assemblea del club es nomenaria una Comissió per regularitzar les relacions del club amb les seccions.

En el que ens interessa ara, que és el bàsquet, el Mataró va derrotar el Tapion Honka per 67-60, quedant segon del Torneig, per darrere del Joventut que va derrotar per 71-67 el FC Barcelona.

El Joventut, que la temporada següent guanyaria la Lliga va ser el guanyador del Torneig / Foto: Santi Carreras

Després, l’equip finlandès es va brindar a disputar un altre partit el dimecres dia 6 de juliol a 2/4 d’onze de la nit. Aquest va ser el darrer jugat a la vella pista i novament va ser guanyat pels locals per 69-64. Van jugar pel Mataró Moltfort’s aquest històric partit: Martínez (20), Maset (10), Auladell (14), Ramon (10), Burillo (11) i Gudayol (2).

El Tapion Honka finlandès va ser l’últim visitant de la vella pista / Foto: Ilurosport

El CE Mataró representa Espanya als Jocs de la FICEP

Uns dies després d’aquell partit, la vella pista ja va ser destruïda. El Palau d’Esports estava en marxa, però encara hi hauria entrebancs…

L’estiu del 1966 es va destruir la pista de bàsquet i es va començar a construir el Palau / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

Mentrestant l’equip mataroní va anar a Viena per participar als Jocs de la FICEP (Federació Internacional Catòlica d’Educació Física) representant a Espanya. Allà el Mataró va perdre davant Àustria (76-88), França (74-79) i Alemanya (66-67). S’ha de dir que va haver-hi una errada important per part de la Federació Espanyola, ja que no va cursar l’autorització perquè Joan Martínez, que estava complint el servei militar, pogués anar al torneig. Evidentment això va afeblir notablement l’equip mataroní.

La temporada 1966-67 va ser de transició

Pel que fa a la plantilla, una notícia truncava l’alegria que es vivia, ja que Josep Maria Soler, el jugador mataroní que la temporada anterior havia estat el tercer encistellador de la lliga, cridat pels “cants de sirena” del poderós Picadero Damm, fitxava per l’equip barceloní, que jugava a la pista de la Travessera de Les Corts, on després hi hauria el Blaugrana-2. Perdent en el canvi, arribava l’aler Coma procedent del Mollet, i també es reincorporaven Peiris i el canetenc Farré, que ja havia jugat de juvenil al Mataró.

En partit de pretemporada, el Mataró Molfort’s va rebre, l’aleshores potentíssim Standard de Lieja, on destacaven Scholiers i l’americà Jenkins (que uns anys més tard jugaria amb el Mataró) perdent per 66-74. Un partit que després portaria el Mataró a Bèlgica per tornar la visita.

Ja abans de començar la temporada, el tècnic Antoni Serra deia que era una temporada de transició per al club, en part per la baixa de Soler i en part per haver de jugar al Velòdrom, tot i que es confiava a poder jugar al Palau dintre del campionat.

Ben aviat es veuria que uns quants equips eren superiors al mataroní i en acabar la primera volta el Mataró Molfort’s estava en la setena plaça dels onze equips de la Lliga Nacional, tot i que al Velòdrom només hi havia guanyat el Picadero de Soler, i la derrota s’havia recuperat al camp de l’Helios (53-55).

Francesc Ramon en el partit jugat a Saragossa contra l’Helios / Foto: Gudayol, Ilurosport

Abans d’acabar l’any el Mataró va viatjar a Bèlgica per disputar el Torneig de Lieja, enfrontant-se a l’Standard, al Racing de Malinas i a l’Spartak de Brno. Aquest últim equip era dels més potents d’Europa i dos anys abans (1964) i dos anys després (1968) va quedar subcampió d’Europa, derrotat en les dues finals pel Real Madrid. A Lieja l’equip txec va guanyar el torneig i el Mataró hi va perdre per 67-86. Els mataronins també van caure davant Racing de Malinas (82-111) i Standard Lieja (54-93).

Mentrestant anava avançant la construcció del Palau i a finals d’any 1966 ja es començava a posar la coberta…

La col·locació de la primera biga / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

Partit amb “patinatge” al Velòdrom

La segona volta de la Lliga, amb Ramon de baixa per una hepatitis i substituït per Julià, es va començar derrotant un aleshores fluix FC Barcelona (65-61), però després es va perdre davant Joventut (47-62). En el darrer tram de la lliga, un triomf a Hospitalet fent valer la defensa (48-52) i tres victòries a casa, amb exhibició atacant, sobre Naútico de Tenerife (94-68), Helios de Saragossa (92-46) i Aguilas de Bilbao (91-48), van acabar situant el Mataró Molfort’s en una molt bona sisena posició final, en igualtat amb el Barça, però superant-lo pel golaverage particular.

Joan Martínez en un partit al Velòdrom / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

Poc abans del final, en concret en l’antepenúltim partit de lliga, el Mataró va rebre el líder, que era el Real Madrid. Va ser un partit nocturn jugat en dimecres, que va portar 3.000 persones al Velòdrom, en l’entrada més gran registrada fins aquell moment en un partit de bàsquet a Mataró.

L’ambient bastant abans del partit ja era impressionant amb un soroll eixordador, campanes, trompetes, amb molta gent vinguda de Badalona esperant el triomf mataroní, ja que el Joventut estava a només un punt del Madrid que era líder. Aquesta gran assistència va acabar provocant un autèntic desgavell, ja que la condensació de l’atmosfera va fer que la pista es convertís en una pista de patinatge que va desfer l’espectacle. Després de llarga espera i de moltes discussions es va jugar, però sense que la velocitat mataronina es pogués veure per enlloc. Els madrilenys, amb un quintet inalterable format per Luyck, Emiliano, Sevillano, Monsalve i Ramos, es va passejar per la pista, en un partit que va acabar amb un decebedor 42-70.

L’equip del Mataró Molfort’s que va quedar sisè a la lliga, fotografiat al Velòdrom, amb Auladell, Fité, Tarruella, Farré, Ramon, Martínez, Gudayol, Coma, Maset i Burillo / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

La classificació final va quedar així: Joventut de Badalona (38), Real Madrid (38), Estudiantes (34), Picadero (33), Kas (30), CE MATARÓ (29), FC Barcelona (29), Tenerife (28), Aguilas (27), Hospitalet (23) i Helios (21). El títol s’havia decidit en la darrera jornada en què l’Estudiantes va derrotar el seu rival madrileny al Ramiro de Maeztu per dos punts, mentre el Joventut superava el Barcelona (55-77) i així de la mà de Kucharski, els Buscató, Lluís, Alfonso Martínez, Rojas, i Enric i Narcís Margall, trencaven la supremacia blanca.

El màxim anotador de l’equip mataroní d’aquella temporada va ser Joan Martínez amb 328 punts, seguit d’Àngel Burillo (202), Maset (196) i Auladell (196), i completant l’equip Tarruella, Ramón, Gudayol, Fité, Farré, Julià, Coma i Peiris.

Podeu veure tots els resultats de la temporada del CE Mataró al CERCADOR DE RESULTATS.

Els juvenils semifinalistes

La bona campanya dels sèniors va venir acompanyada per la de l’equip juvenil que va arribar a semifinals del campionat català, on va ser derrotat per la Salle Josepets de Barcelona, equip que cauria en la final davant del Joventut per 59-57. Jugaren aquella semifinal: Navarro, Fors, Esperalba, Vidal, Caminada, Fité, Pujol, López, Alonso i Llisorgas.

L’equip juvenil de la temporada 1966-67 / Foto: Santi Carreras, Ilurosport
Amb les grades ja posades les obres del Palau van quedar paralitzades a l’estiu del 1967 / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

En la Copa del Generalísimo el Mataró va tornar a caure eliminat per l’Estudiantes en quarts de final (77-55 a Madrid i 72-64 a Mataró), però la temporada en general havia anat molt bé, quan a finals de juny va arribar una notícia que va portar la desil·lusió als afeccionats: les obres del Palau d’Esports havien quedat paralitzades…