IluroSport » Amb un camp i una afició “dignes de 1a Divisió” arriba l’ascens a 3a (1949)

Amb un camp i una afició “dignes de 1a Divisió” arriba l’ascens a 3a (1949)

Records… núm 69

Quan hi havia l’opció d’aconseguir l’ascens a 3a després del títol de 1a Catalana, el camp del CE Mataró va reformar-se de tal manera, que gairebé es podria dir que es va inaugurar un “nou camp” quan el dia 29 d’agost de 1948 es va tornar a obrir a l’activitat després de tres mesos de reformes.

Visita de l’Espanyol per inaugurar les reformes del camp

Per aquest esdeveniment va venir el primer equip de l’Espanyol en partit amistós, i en la foto de portada veiem els capitans dels dos equips amb l’equip arbitral abans del partit. Sobretot la verdor de la catifa amb què la gespa havia cobert el terreny de joc, i la gran assistència d’espectadors que tornaren a omplir les grades, van fer que el periodista barceloní Subiran, escrivís al “El Mundo Deportivo” aquesta frase: “Un camp com aquest i una afició com aquesta, hi ha equips de Primera Divisió que no les tenen”. En aquell partit el Mataró va perdre per 0-5, però el resultat era el de menys tenint en compte el potencial del rival.

Els jugadors del Mataró sortint del túnel soterrani recent inaugurat / Foto: Arxiu JGC

Es fa una plantilla per buscar altra vegada l’ascens

De cara a la nova temporada 1948-49 s’aconseguia mantenir gairebé l’equip al complet. Ja s’havia oblidat la frustració viscuda un mes abans (veure Records núm 68) i el 12 de setembre començava a Olot un llarguíssim campionat de 38 jornades, a causa de l’ampliació a 20 equips en aquest Campionat Regional de 1a Categoria.

A la banqueta ja no hi era Jaume Hospital que, rebent la valoració a la seva tasca al davant de l’equip mataroní, anava al Badalona de 2a Divisió, i ocupava la banqueta mataronina en Manuel Cruz. També va anar a Badalona el defensa Garriga, i d’allà venia Torrent per tapar l’important baixa a la defensa. Les altres baixes importants eren les del porter Villa, malalt, i de l’extrem esquerre Álvaro, que anava al Júpiter.

Riera, Niubó, Pla formaven una gran línia de mitjos / Foto: Arxiu JGC

En el primer compromís eren absents per lesió els mitjos Pla i Joan Riera, que ben aviat recuperarien el seu lloc a l’equip titular. En el debut a la capital de la Garrotxa, jugaren Gambin, Roura, Torrent, Pina, Niubó, López, Pitarch, Diestre, Antoni Riera, Vela i Blàzquez. El Mataró va treure un empat a tres de la capital de la Garrotxa, i ja en la segona jornada va continuar amb la seva impressionant trajectòria a camp propi derrotant per 3-1 l’Horta. Una victòria al difícil camp del Vilanova per 3-5, d’on el públic i jugadors mataronins varen sortir ben estovats, va servir per demostrar que el Mataró anava a totes, i amb bons resultats es va mantenir en els primers llocs, mantenint la imbatibilitat durant onze partits.

Parèntesi per celebrar el centenari del tren amb visita del Barça

El dia 28 d’octubre de 1948, com quasi totes les entitats mataronines, el CE Mataró va col·laborar en la celebració del Centenari del primer ferrocarril i va portar a la nostra ciutat al primer equip del FC Barcelona en un partit amistós que va acabar amb 0-6 favorable a l’equip blaugrana, que la temporada anterior s’havia proclamat campió de Lliga. Jugaren pel Barça: Quique, Calo, Torra, Sagrera, Sans, Navarro, Noguera, Amorós. Serra, Da Silva i Manchón. Faltaven jugadors com el porter Velasco, Gonzalvo, César, Seguer o Basora, però era un gran onze.

S’arriba als 21 partits seguits guanyats a casa

Tornant a la lliga, després de quatre victòries més a casa, es va arribar als 21 partits seguits guanyats a camp propi en competició oficial. La darrera victòria va ser davant del Tortosa per 1-0 amb gol del reaparegut Tort, que havia tornat a causa de la forta plaga de lesions que assetjava l’equip. La setmana següent es va empatar davant l’Europa, tallant així una ratxa de més d’un any guanyant tots els partits de Lliga a casa. Però la imbatibilitat encara resistiria fins a la segona jornada de la temporada 1949-50…

El Mataró era líder, però tot i això hi havia una forta crispació, causada sobretot per la quasi imposició per part del públic de Diestre a la punta de l’atac en perjudici d’Antoni Riera. I això quan es produïa el desplaçament a Vilafranca, equip amb el qual es compartia el lideratge. Allà al Penedès va arribar la primera derrota per 2-1.

L’equip va mantenir la seva gran trajectòria a casa, amb grans resultats com el 8-0 contra el Reus, però fora de casa baixava bastant, i al final de la primera volta mataronins i vilafranquins havien estat superats pel Granollers.

Però s’havien recuperat tots els lesionats i el començament de la segona volta va ser sensacional amb sis victòries consecutives que portaren l’equip al lideratge. La classificació en la 27a jornada estava així: Mataró 39, Granollers 37 i Tortosa 36. I a la vista hi havia dos partits que podien ser claus davant dels dos immediats perseguidors.

A la Rambla es podia veure propaganda del partit … feta a mà / Foto: Arxiu JGC

La visita del Granollers, tradicional rival, va representar un altre moment culminant. Es varen instal·lar grades supletòries i l’afluència de públic va tornar a ser impressionant. Dos gols de Diestre i un de Vela van servir per derrotar els vallesans per 3-1, confirmant-se així en el primer lloc.

Però els dos desplaçaments següents foren fatals. L’eufòria era tan gran que, des de Tortosa, per primera vegada es va efectuar una retransmissió telefònica a càrrec de Josep Gomà, Ferran Ferrer i Lluís Casas. Es disposaren altaveus a la majoria de bars i cafès de la ciutat, però el resultat final va ser de 4 a 0 i la decepció molt gran per la golejada rebuda. L’equip va quedar “tocat” i va perdre el següent partit al camp de l’Europa per 2-0, deixant els tortosins com a líders solitaris.

Ferran Ferrer, Josep Gomà i Lluís Casas a Tortosa, en la primera retransmissió en directe d’un partit del Mataró / Foto: Mataró Escrit

El Mataró és subcampió darrere el Tortosa

Evidentment la competició era fortíssima, i tot i que a casa es va mantenir la imbatibilitat fins al final (amb 16 victòries i 3 empats), les derrotes, també amb golejades, patides a Figueres i Sant Celoni, deixaren l’equip al final en el segon lloc, per darrere del Tortosa, que així aconseguia el títol.

La classificació final va ser: Tortosa 55, Mataró 52, Granollers 47, Tàrrega 42, Sants, Vic i Manresa 41; Vilafranca, Espanya Industrial, Figueres 40; Europa, Valls i Sant Celoni 38; Vilanova 35; Reus 32; La Bisbal i Horta 31; Agramunt 29; Cervera 23; Olot 22.

Un equip del CE Mataró amb Roura, Hernández, Torrent, Riera, Gambín, Ornaque, Niubó, Pitarch, López, Diestre, Vela i Blàzquez / Foto: Ferran Ferrer

Vela va ser el màxim golejador amb 19 gols, seguit per Antoni Riera amb 13 i Diestre amb 11. El mateix Vela també va ser l’únic jugador present en els 38 partits. La resta de jugadors que participaren en el campionat, amb el nombre de partits disputats, van ser aquests: els porters Hernàndez (23) i Gambin (19), Roura (24), Torrent (30), Joan Riera (33), Niubó (31), Pla (26), Pitarch (30), López (26), Antoni Riera (17), Blàzquez (33), Ornaque (32), Diestre (21), Castellà (8), Via (8), Pina (6), Morral (5), Fradera (4), Tort (3), Sànchez (3), Serra (1) i Amposta (1). Dels titulars només dos titulars (Niubó i Joan Riera) eren jugadors locals, a més de Castellà, Fradera, Sànchez, Tort, Serra i Morral, que varen tenir poques intervencions.

Telegrama esperançador i victòria en un amistós davant el Mallorca

El dia 5 de juny, en plenes Fires, va arribar un esperançador telegrama que arribava des de Madrid, signat pel president de la Federació Catalana, Agustí Pujol, i que deia així: “Confío en poder darle muy pronto una buenísima noticia para este querido club. Saludos. Agustí Pujol.” El dia 6 de juny mentre se celebrava el partit de Fires, amb el Reial Mallorca (on per cert figurava el mataroní Miquel Xirau) com a visitant, el text estava en boca de tothom. La notícia va semblar animar els jugadors que derrotaren per 4-3 el potent rival.

Per fi arriba l’ascens a 3a Divisió!

En aquesta ocasió no va haver-hi sorpreses i el mes de juliol la Federació Espanyola va donar a conèixer els grups de la 3a Divisió, que s’ampliaven de 14 a 18 equips, i en el tercer grup hi figurava el Mataró. Per fi s’havia fet realitat el somni de l’ascens!

El Mataró estava a punt d’entrar en una gran competició, però que era molt costosa. Hi havia la disjuntiva de gastar més fent un gran equip i que així la gent respongués, o fer un equip modest d’acord amb les possibilitats actuals i que, en cas de fallar, podria propiciar l’allunyament del públic… Es va optar per la primera opció, tirant endavant una “Campanya Pro-fitxatges” que supo- l’augment de les quotes de les llotges, iniciar l’abonament de les localitats de grada, bus-car socis protectors (amb una quota de 300 ptes. anuals) i també cercar aportacions voluntàries dels socis. A causa de l’eufòria regnant la campanya va ser ben acollida i es varen gastar més de 200.000 pessetes en fitxes, una quantitat “astronòmica” en aquells temps.

Es va formar una plantilla molt jove, amb 23 anys de mitjana. L’arribada de jugadors com el defensa Pérez (Europa), el mig Mòdol (Lleida), els extrems Espelt (Calella) i Raimundo Buxarrais (Sant Andreu), l’interior Roselló (Reus) i el davanter centre Juvell (Horta), permetien tenir grans esperances. I també arribava un jove Jaume Mañosa, procedent de l’Argentona que marcaria una època al club. S’havia fet un gran equip per afrontar la categoria estatal, perquè aquí quedaven la majoria de titulars de la temporada anterior. Pitarch, al servei militar, Antoni Riera, en rebel·lia i Villa, malalt, continuaven també fitxats.

Golejades per Les Santes

Ja amb la majoria de fitxatges jugant amb els colors groc-i-negres l’equip mataroní va jugar dos impressionants partits durant la Festa Major, que varen omplir d’esperança a tots els seguidors. Els resultats ho diuen tot: 8-4 contra una selecció catalana (on figuraven els mataronins Martí, Claus i Xirau) el dia de Sant Jaume, en l’homenatge al capità Niubó que deixava el futbol, i 8-3 contra el Girona el dia de les Santes. El Mataró per primera vegada implantava la tàctica de la WM i es convertia en una màquina de fer gols.

Debut tràgic a Manacor

El que poca gent podia pensar és que el debut del CE Mataró a la Tercera Divisió Nacional acabaria de la forma que va acabar. En la primera jornada li va correspondre jugar al camp del Manacor i per primera vegada en la seva història l’equip mataroní es desplaçava en avió a les Illes.

El Mataró va formar en el seu debut a la 3a Divisió amb: Joan Gambin; Ricard Castellà, Joan Roura i Eloi Pérez; Carmelo Mòdol, Joan Riera; Ramon Espelt, Tomàs Roselló, Josep M. Juvell, Fernando Vela i Raimundo Buxarrais. El partit va començar malament, ja que s’avançaren els locals, però Roselló i Espelt varen posar en avantatge el Mataró i finalment els manacorins establiren l’empat a dos que seria definitiu. Un punt que era com una perla en la ciutat de les perles artificials…

Però el cop més fort va arribar als 25 minuts de la segona part quan el valerós defensa central Joan Roura va patir una fortíssima trompada amb un jugador local. La lesió es va veure immediatament que era gravíssima. Patia trencament de lligaments del genoll, però també s’havien trencat vasos i artèries. Se’l va traslladar urgentment a Palma de Mallorca, on malgrat els esforços fets pels metges, va morir a les vuit de la tarda del dilluns, després de dues intervencions i abans no se li pogués amputar la cama.

Butlletí d’inici de temporada de Publicidad Clarín

No cal dir que a Mataró la consternació va ser absoluta en una ciutat que en aquells moments vivia el futbol de forma absorbent i on s’apreciava moltíssim aquest jugador barceloní. El seu sepeli a Horta, on ell residia, va ser una manifestació de dol impressionant. La vida seguiria endavant, però el seu record es mantindrà sempre present entre els afeccionats mataronins gràcies al monòlit que hi ha al camp Municipal i on es recorda aquest jugador que va morir defensant els colors groc-i-negres…

L’enterrament de Joan Roura a Horta va ser una gran manifestació de dol, amb els seus companys portant el fèretre / Foto: Suàrez, Arxiu JGC

De la continuació d’aquella primera temporada a 3a ja tindrem ocasió de parlar-ne en un altre número. De moment en el pròxim, canviarem d’esport, per parlar d’un altre ascens llargament esperat durant una dècada.