IluroSport » Bombardó primer mataroní campió de Catalunya i d’Espanya en atletisme (1932)

Bombardó primer mataroní campió de Catalunya i d’Espanya en atletisme (1932)

Records… núm 77

En el darrer número d’aquests “Records” parlàvem d’Ester Boix, una gran saltadora laietanenca que va fer eclosió l’any 1983, precisament el mateix any en què moria a Castelló de la Plana, on residia des de l’any 1935, en Pere Bombardó i Serra. Era un mataroní que mai va abandonar el record de la seva ciutat natal i que mai va deixar de ser soci del Centre Atlètic Laietània. En aquest club va formar part en els anys difícils, però també joiosos, del seu naixement, i en ell va assolir els seus més grans èxits en la prova del salt d’alçada. Uns èxits que motivaren a un altre esportista del què ja vàrem parlar, com fou Ernest Pons (Rècords n. 29), que pocs anys després assoliria el rècord estatal de la mateixa prova.

Un carrer de la nostra ciutat porta el seu nom

Molts mataronins, sobretot els que viuen prop de la Via Europa, hauran sentit aquest nom i no tenen coneixement de les seves gestes. L’ajuntament mataroní va decidir posar el seu nom a un carrer en aquella zona, no molt lluny dels terrenys que ocupaven les pistes del Stadium on ell competia, i tocant a una tenda de caràcter esportiu com és Decatlhon. Ell no va arribar a fer aquesta completíssima prova esportiva, però sense cap mena de dubte que hauria fet un gran paper, ja que destacava en diverses especialitats atlètiques, tot i que els seus grans èxits arribarien, com ja hem dit, en el salt d’alçada. Però anem a veure uns quants detalls de la seva trajectòria esportiva…

Pere Bombardó té un carrer amb el seu nom a Mataró / Foto: Butlletí CAL

Els anys trenta, anys de convulsió

Els anys trenta foren de fortíssima convulsió a escala social i política. La dictadura de Primo de Rivera havia estat fortament repressora i havia fet renéixer forts sentiments catalanistes, que sovint tenien aixopluc en les entitats esportives, com en la secció atlètica del Grup Excursionista Layetania, fundada el 1925, i on aquests sentiments arrelaven profundament. Sense la dictadura semblava que arribaven anys de tranquil·litat -que durarien ben poc!- en els quals l’entitat mataronina se situaria entre els clubs més prestigiosos de Catalunya.

Pere Bombardó havia estat un dels primers atletes del club, com ho demostra el fet de ser el primer recordista en les proves de salt d’alçada i llançament de disc, i ja destacava en proves regionals. L’any 1931, en uns temps on en l’esport “s’havia de fer de tot”, va agafar la presidència de la secció, convertint-se en atleta president del club laietanenc, això sí sense deixar la pràctica activa del seu esport preferit.

Aquell any 1931, va destacar el subcampionat català de Josep Ibern en marxa atlètica, i també va brillar un jove Grau Cot, encara júnior, que començava a destacar en proves de fons, establint nous rècords en 3.000 m. (10:10.0) i en 10.000 m. (37:56.0) i proclamant-se campió de Mataró de Cros. També va tenir un paper destacat, portant el cap durant molta estona, en la I Volta a Mataró celebrada aquell any i que fou guanyada per Reñé de Sabadell.

Grau Cot, un bon fondista i atleta de club / Foto: Butlletí CAL

També es començaren a celebrar també encontres interclubs, amb victòria davant de la UG Badalona i empat a Barcelona davant del Júpiter.

L’any 1932 va haver-hi un primer esdeveniment important a Mataró el 14 de febrer amb la sortida del III Campionat de Catalunya de marxa, que tenia l’arribada a Barcelona. Va guanyar Gerau Garcia amb un temps de 2 hores 30 minuts en fer els 30 km, en adverses circumstàncies climatològiques que obligaren al mataroní Ibern a retirar-se.

El guanyador Gerau Cot a l’esquerra pels carrers de Mataró/ Foto: Hemeroteca “El Mundo Deportivo”

Continuaven també els encontres interclubs: Laietània-Júpiter (51-43) i UG Badalona-Laietània (46-50), que acreditaven la millora de l’equip mataroní.

Un fet curiós: reunió “Per un estadi Municipal”

El dia 5 d’abril de 1932 es va celebrar una reunió “Per un estadi municipal”. A la seu social de l’Iluro SC es va celebrar aquesta reunió amb presència de delegats dels diferents clubs de la nostra ciutat per tal de demanar a l’Ajuntament la construcció d’un estadi. Hi eren presents membres de l’Iluro SC, tant del futbol com de la secció de bàsquet, del Centre Natació Mataró i de l’Esport Ciclista Mataroní, dos clubs que acabaven de néixer, del Club Gimnàstic Mataroní i del Centre Excursionista Layetania, per part del qual hi foren presents el president Pere Bombardó, Francesc Cuní i Josep Ibern. Tots els presents acordaren per unanimitat dirigir-se a l’Ajuntament en aquest sentit. En la premsa es deia que seria una obra que honraria a la ciutat, tan eminentment esportiva. Però com ja vam parlar en els “Records núm. 28”, s’hauria d’esperar prop de mig segle per veure-ho fet realitat.

Bombardó campió de Catalunya i Espanya

Durant el mes de juny se celebraren els Campionats Provincials i allà Bombardó va obtenir el subcampionat en salt d’alçada amb 1,68 m, i al tercer lloc del podi l’acompanyà un jove Salvador Rigual, encara júnior, que saltà 1,62 m. Rigual amb anterioritat ja s’havia proclamat campió de Catalunya en la categoria júnior amb 1,56 m, i també quedà tercer en salt amb perxa amb 2,85 m.

Salvador Rigual i Pere Bombardó dos destacats saltadors / Foto: Butlletí del CA Laietània

El dia 10 de juliol de 1932 se celebraren a l’Estadi Olímpic de Montjuïc els Campionats de Catalunya d’atletisme. Allà Pere Bombardó va assolir el seu primer gran èxit, quan es va proclamar campió de Catalunya en la prova de salt d’alçada amb un salt de 1,705 m, a la vegada que feia un gran llançament de javelina amb 43,46 m.

Al Diari de Mataró es podia llegir això: “La lloable gesta de Bombardó és meritòria per diferents conceptes, però el més preat per tots els esportistes locals és, sense cap mena de dubte, el fet tan significatiu com haver assolit per al seu club i per a Mataró el primer títol de Campió de Catalunya que encara no havia assolit ningú. Un altre dels aspectes favorables al campió és que n’ha estat després de molts sacrificis, tant per ser un dels més entusiastes del club, que molt estima, com pels perseverants entrenaments, a part de ser un dels primers propagadors de l’atletisme i fundador de l’entitat a la qual pertany. Sense l’alè i ajuda de les grans multituds que arrosseguen els altres esports, principalment el futbol, ha sabut fer-se pas entre els millors atletes catalans. Bo seria que els mataronins ens féssim encara més esportius del que som, donant suport a un esport com l’atletisme que, cal no oblidar-ho, és un dels pocs que acrediten aquest mot, prescindint de l’egoisme material.”

Pere Bombardó va guanyar el títol català en un Estadi de Montjuïc que tenia pocs anys de vida / Foto: Butlletí CAL

Pocs dies després Pere Bombardó va escriure una altra pàgina important en l’esport mataroní quan a Tolosa va aconseguir el títol de campió d’Espanya amb un salt de 1,72 m (foto de la portada d’aquests Records). Cal dir que el ressò que en l’àmbit ciutadà va portar aquest títol va fer que se celebrés un sopar-homenatge al gran campió amb més de 50 comensals a la Fonda Mir.

Fejocistes i Iris, nous clubs mataronins

Durant aquells temps l’activitat atlètica a Mataró no se centrava només en el club laietanenc. L’any 1931 se celebraren els segons campionats locals i a part del Laietània hi participaren, sota el nom de Joventut, un grup de joves del Foment que s’entrenaven al pati dels Lluïsos, i també un altre grup del Círcol Catòlic. També al barri del Callao funcionava un grup encapçalat per Joan Baptista Parés, la Penya Surell, molts components de la qual acabarien a les files laietanenques.
Aquell mateix any en formar-se la Federació de Joves Cristians, aquesta entitat, la finalitat de la qual no era només la pràctica esportiva sinó la formació integral del jove, participava en les competicions atlètiques sota les sigles F.J.C. i eren coneguts per “fejocistes”, i aplegava practicants dels tres grups existents a Mataró: el Joventut del Foment, el Sant Jordi del Círcol Catòlic i el Lleó XXIII del carrer d’en Pujol.

L’any següent, al mes d’octubre, un grup de dissidents laietanencs formaren una secció atlètica dins la Societat Iris, que va presidir Francesc Belcós. Arran de la presentació d’aquest nou club al camp de l’Iluro, es va crear un fort conflicte social, ja que no s’hi van presentar els atletes laietanencs i això va motivar una carta de disculpa del president del Laietània, que ja era Pasqual Zaragoza, on es disculpava per l’actitud dels seus atletes… i si no fos perquè ja havien mostrat el seu penediment, la Junta hauria dimitit.

Tant els “fejocistes” com l’Iris tindrien una curta vida, ja que al cap de pocs anys la guerra civil tallaria la seva activitat.

La Federació prohibeix els campionats locals

Equip del CA Laietània del 1932 amb Montells, Bros, Rigual, Cot, Jané, Lladó, Pera, Garangou, Boada, Bombardó, Farinyes , Pi i Nonell/ Foto: Butlletí del CAL

El mes d’octubre de 1932 el Laietània pretenia organitzar els tercers campionats locals, però la Federació els va prohibir pel fet que hi participaven equips no federats, i a causa d’això foren novament campionat socials, amb títols per Jané en 60 m. (7.5) , 200 m. (26.3) i disc (26,43 m), Nonell i Lladó (ex-aequo) en 400 m. (1:01.4), Nonell en 800 m. (3:17.0) i 1.500 m. (5:06.0), Cot en 3.000 m. (10:05.0) i 5.000 m. (18:16.0), Bombardó en alçada (1,70 m) i javelina (41,70 m), Rigual en llargada (5,24 m), triple (10,12 m, que era rècord social) i perxa (3,05 m). Com es pot observar les marques vistes des de l’època actual són molt fluixes, però, com repetim sovint en aquests Records, només caldria veure les difícils condicions en què practicaven aquests atletes per valorar-les adequadament.

Joan Jané, triple campió social / Foto: Butlletí CAL

Al mes de desembre del 1932 es va celebrar la Segona Volta a Mataró amb un recorregut pel centre de la ciutat, amb sortida i arribada al Parc i que va donar el triomf a Manel Andreu del Sarrià Esportiu amb un temps de 22:06.0. El primer laietanenc i també primer entre els neòfits va ser Gomis. En aquesta cursa la premsa destacava una bona idea propagandística: en els dorsals hi havia una inscripció que deia “Cuní Sastre” i és que Francesc Cuní, home molt vinculat a tot l’esport mataroní, també era el secretari del Laietània.

El que estava clar és que l’atletisme mataroní vivia bons moments i els continuarem repassant en el pròxim número.