IluroSport » “Boom” del bàsquet mataroní amb el retorn de Serra (1985)

“Boom” del bàsquet mataroní amb el retorn de Serra (1985)

Records… núm 60

En poques ocasions com aquesta que recordarem avui, el retorn d’un tècnic ha significat una explosió tan gran per a un esport a la nostra ciutat. Però és que el tècnic que retornava, Antoni Serra, no era un tècnic qualsevol. Era el que durant molts anys havia estat considerat el millor entrenador de bàsquet en l’àmbit estatal i a més era molt apreciat perquè era mataroní i perquè aquí s’havia format com a tècnic i havia aconseguit grans triomfs quan començava, amb l’equip juvenil i amb el primer equip de la secció de bàsquet del CE Mataró.

Antoni Serra, el millor entrenador d’Espanya

Entrenar sempre va ser una autèntica passió per Antoni Serra, un mataroní nascut el dia 1 d’octubre del 1939. De molt jove ja va començar a combinar l’entrenar amb el jugar i amb poc més de vint anys, i d’això ja en vàrem parlar en el “Records-42”, va portar l’equip juvenil del CE Mataró al títol de campió d’Espanya. Després el seu prestigi va anar pujant en les set temporades que va dirigir el primer equip groc-i-negre, amb el qual arribà al tercer lloc de la Lliga Nacional, com havíem vist en els “Records-1”.

Antoni Serra en la seva primera època d’entrenador al CE Mataró / Foto: Ilurosport

La temporada 1968-69 l’Antoni Serra va deixar el CE Mataró per dedicar-se a la tasca de seleccionador estatal juvenil, que va fer durant cinc temporades arribant al subcampionat d’Europa l’any 1973. La temporada 1969-70 a més fitxaria pel CD Manresa, club on hi recalaria també el jugador mataroní Joan Martínez, i allà continuaria augmentant el seu prestigi, portant l’equip del Bages fins al quart lloc de la màxima categoria, quan l’havia agafat a 2a Divisió. Durant set temporades Manresa, com abans ho havia estat Mataró, seria un feu inexpugnable per a la majoria d’equips. Antoni Serra va marxar-ne la temporada 78-79 per anar al Joventut i després al FC Barcelona.

Va fitxar pel Joventut de Badalona, on va estar dues temporades, portant l’equip badaloní (on jugaven Slavnic, Manel Bosch, Santillana, Josep M. Margall, Joan Ramon Fernàndez i el malaurat mataroní Joan Filbà) fins al títol de Lliga de la temporada 1977-78.

L’equip del Barça que va guanyar la lliga la temporada 1982-83 / Foto: veteransbasquetfcb.com

D’allà va anar al FC Barcelona, on Antoni Serra va estar-hi sis anys, obtenint dos títols de Lliga (80-81 i 82-83), sent el primer entrenador campió de Lliga amb dos equips diferents. També va guanyar quatre títols consecutius de Copa des del 1980 fins al 1983. A nivell europeu va fregar l’exìt dues vegades amb subcampionats en la Recopa (80-81) i en la Copa d’Europa (83-84), en aquell inoblidable partit contra el Banco di Roma, en el qual els Sibilio, Epi, Solozàbal, Starks, Davis etc. varen estar a punt de donar el primer títol europeu al Barça.

En un partit al Palau Blaugrana entre Barça i Manresa, es va donar un fet ben curiós, ja que els dos entrenadors, Antoni Serra i Jaume Ventura, i un dels àrbitres, l’internacional Carles Bagué, eren mataronins / Fotos: El Mundo Deportivo

Antoni Serra torna al Mataró

L’any 1985 la secció de bàsquet del CE Mataró tenia el patrocini de Procesator, i acabava de pujar a la 1a Divisió “B”. Ocupava la presidència Anna Maria Esperalba, tot i que al mes de setembre de 1985 va dimitir, ocupant el càrrec en Manel Dalmau.
Després de llargues converses, al mes de maig Antoni Serra ja havia decidit tornar al Mataró per tal de poder preparar bé la temporada, però ho feia en unes circumstàncies totalment diferents de quan havia marxat. Ara el bàsquet era un esport professional i era difícil poder repetir aquell miracle de vint anys abans.

L’entrenador mataroní, que venia dels dos millors clubs catalans, es va trobar amb un club mancat d’organigrama i amb un pavelló en estat lamentable, i va haver de fer gairebé el paper de gerent, i ell personalment va ser l’encarregat de distribuir els quasi trenta milions que Procesator donava per patrocinar el club mataroní.

D’entrada va reforçar l’equip amb gent amb experiència en la categoria, i de l’equip que havia assolit l’ascens de al mà de Josep Maria Solà, només quedaren el pivot David Homs, i dos bons tiradors com Manolo Álvarez i Luís Varela. Tornava Carlos Pérez, que ja havia estat a l’equip groc-i-negre en l’última temporada en què va jugar a la 1a Divisió Estatal (1977-78) i s’hi havia mantingut fins la 82-82, i ara arribava procedent del Santa Coloma Licor 43 de la Lliga ACB. Fitxaven també Ernest Delgado (Clesa Ferrol), Nacho Suárez (l’Hospitalet), Eric Bartolomé (Joventut de Badalona), Fernando Heras (Licor 43 júnior), Francesc Triola (Esportiva júnior) i finalment, avançant-se a l’Espanyol, s’aconseguia el fitxatge de l’americà Jim Graddy. Era una plantilla amb la qual Serra confiava a consolidar-se a la categoria per poder donar el salt la temporada següent, però pels carrers de Mataró es respirava novament el bàsquet i la gent comentava: “Ara ja tenim en Serra! L’any vinent ens veurem altre cop amb el Madrid”. La gent estava convençuda que amb el tècnic mataroní es podia tornar a la màxima categoria estatal ben aviat.

El CE Mataró Procesator a l’inici de la temporada 1985-86, amb Delgado, Bartolomé, Graddy, Antoni Serra (entrenador), Pérez, Homs, Varela (drets), Vicenç Martínez (massatgista), Heras, Suàrez, Salvador Grabulosa (ajudant entrenador), Álvarez, Triola i Jordi Riu (delegat) / Foto: El Tot Esport

El Palau es torna a omplir

El primer partit al Palau ja va omplir les grades amb molt de jovent desitjós de veure bàsquet d’alt nivell i de gent més gran desitjosa de rememorar els èxits viscuts a la vella pista descoberta i al mateix Palau uns anys abans. El primer rival va ser el Canoe de Madrid que va caure derrotat per 79-64. El grup estava format per vuit equips i a part dels madrilenys el Mataró es va trobar amb Canarias, Tizona de Burgos, Askatuak, Caja Bilbao, Oximesa de Granada i Lagisa de Gijon. Equips tots ells de capitals de província i amb fort potencial econòmic.

El Palau va vibrar en la majoria de partits, però no va ser un fortí i volaren punts contra Oximesa, Askatuak i Canarias, i a fora només es va puntuar a Gijón i Madrid, davant del Canoe. L’equip mataroní havia estat el millor equip en defensa, però això no va ser suficient i al final de la primera fase el Mataró acabava cinquè per darrera d’Oximesa, Canarias, Cajabilbao i Tizona. D’aquesta manera queia a la B-2 junt amb els altres tres equips del grup, i a més l’Hospitalet, el Llíria valencià, i el Caudal i Logos de Madrid. Però les esperances de pujar encara no s’havien esfumat, ja que el primer de la B-2 jugaria al final un “play-off” amb el 3r, 4t i 5è de la B-1.

El millor anotador mataroní en aquesta primera fase, amb 259 punts i una mitjana propera als 20, havia estat l’americà Graddy, que amb una tipologia semblant a la del recordat Jack s’havia anat guanyant el públic. Però disminuït per algunes lesions i problemes familiars, Graddy va ser substituït per Curtis Berry, que venia amb molt bones referències, ja que havia estat campió a França amb el Llemotges. El nou americà ja va fer vibrar el Palau en el tercer partit de la 2a fase, quan va anotar 50 punts davant del Canoe madrileny i el Mataró arribava a 118 punts. També en la segona fase va tornar Josep M. Lluch, un jugador de la pedrera, que venia del Premià.

Ambient sensacional al Palau Josep Mora / Foto: El Tot Esport

Les derrotes a Sant Sebastià, Gijón i Llíria posaren les coses molt difícils, però l’ambient era sensacional i fins i tot a l’Hospitalet les grades semblaven mataronines i el Mataró va aconseguir un important triomf (71-75). Més endavant dues victòries consecutives davant Lagisa i Llíria, al Palau, on no es va perdre cap partit en tota la segona fase, col·locaren l’equip de Serra al capdavant de la classificació. Una victòria a Madrid davant el Logos preparà una jornada com les dels millors temps.

Josep Maria Lluch va ser un bon reforç a mitja temporada

En el darrer partit el CE Mataró rebia el Caudal de Madrid i una victòria li donaria el primer lloc de la B-2. El Palau el dia 19 d’abril de 1985, es va omplir de gom a gom, fins i tot amb grades supletòries, afegides darrere de les dues cistelles. Va ser un partit vibrant i al final tota una festa que acabà amb 86-76. Berry amb 32 punts i 19 rebots va ser clau, però col·laboraren també decisivament Alvarez i Lluch amb els seus contraatacs, i Suárez amb tres triples consecutius, quan a la segona part els visitants s’havien avançat.

El CE Mataró Procesator es classificava així en primer lloc de la B-2 i havia de jugar en el “play-off” d’ascens contra el Caja de Ronda de Málaga, un club en període ascendent i que a partir de 1992 seria l’Unicaja, nom amb el que escalaria fins al màxim nivell estatal. Els malaguenys havien quedat en tercer de la B-1 i per tant la cosa es preveia complicada. A més si es passava l’eliminatòria encara s’hauria de superar l’Oximesa o el Tizona per pujar.

Ensarronada a Màlaga

En el primer partit jugat a Mataró els jugadors locals varen fer una gran exhibició que va fer concebre esperances. Els malaguenys, amb Villalobos, Germán, Nicolau, Llorente i l’americà Schulte, com equip inicial, varen caure per 84-75, davant la gran actuació de Curtis Berry, que anotà 38 punts. Quan faltaven tres minuts per acabar s’estava en 71-70, però els darrers minuts al Palau eren apoteósics i el públic vibrava. Al final, com havia passat en altres ocasions, els jugadors van haver de tornar a sortir a la pista a saludar, com si fossin actors teatrals, perquè el públic no parava d’aplaudir.

En molts partits els jugadors hagueren de tornar a sortir per rebre els aplaudiments del públic / Foto: El Tot Esport

Però a Málaga l’equip es va trobar ficat enmig d’un ambient lamentable, amb coaccions als jugadors, desconsideració amb els directius i maltractes als molts seguidors que s’havien desplaçat. En el primer partit es va perdre per 93-80. Berry no havia existit i això es va notar.

En el tercer i decisiu matx l’americà del Mataró va ressuscitar i l’equip de Serra marxà de 10 punts dins la primera part. A la represa, quan encara es dominava, varen aparèixer els àrbitres per canviar el signe del partit, amb dues faltes d’atac seguides a Berry. Els malaguenys es posaren per davant i acabaren guanyant per 83-72.

Curtis Berry

Entre la segona fase i el “play-off” Curtis Berry va anotar 466 punts en 17 partits per a una sensacional mitjana de 27 punts per partit i sent el màxim anotador de l’equip al llarg de la temporada, tot i haver arribat a la meitat. En uns temps en què encara hi havia poc moviment de banqueta, van completar el quintet bàsic, un pivot poc vistós peró terriblement efectiu com era Carlos Pérez (440 punts), un bon tirador com Delgado (432), l’elèctric Manolo Álvarez (298) i un base com Nacho Suàrez que aportava molt punts (348). Com a principals actors secundaris Bartolomé (148), Varela (72) i Lluch (62).

No s’havia aconseguit l’ascens i no va haver-hi paciència. L’espònsor va baixar la seva assignació i Antoni Serra va decidir plegar, però encara aniria a València on faria pujar el Pamesa a la Lliga ACB la temporada 1987-88. Però de la seva mà experta s’havia viscut un any magnífic, que va fer ressuscitar un esport que, com veurem en el pròxim número, havia aparegut més de mig segle abans a la nostra ciutat .