IluroSport » De la mà del Joventut comença l’handbol femení a Mataró (1970)

De la mà del Joventut comença l’handbol femení a Mataró (1970)

Records… núm. 47

Amb la dècada dels seixanta, l’esport femení va fer uns quants passos endavant, que eren molt importants tenint en compte com estava la societat. Fins uns anys abans eren molt poques les dones que s’atrevien a posar-se de curt per tal de practicar un esport. Només les nedadores, unes poques tennistes i després les atletes, fins que cap a la meitat dels anys seixanta el bàsquet, esport en el qual ja s’havia fet algun intent als anys trenta, va obrir el camí en els esports d’equip, fins aquell moment “coto privat” dels homes. El següent va ser l’handbol (aleshores encara “balonmano” per a tothom), i ho va permetre el retorn d’un club que havia “perdut” el nom durant quatre temporades a causa d’una fusió amb l’Esport Ciclista Mataró i que va reaparèixer l’any 1970.

Reapareix el Club Joventut Handbol Mataró

Ens situem al mes d’agost de 1970. Quatre anys abans, el club Joventut Balonmano Mataró- Piz Buin, que jugava habitualment a la pista de l’OJE, actual Casal de Joventut, s’havia fusionat amb el Deporte Ciclista Mataró- Maxbel, que jugava a la pista del Velòdrom, buscant potenciar l’handbol mataroní per tal de pujar a categoria estatal. El nou equip, Deporte Ciclista Mataró Piz Buin, jugava al Velòdrom i, a poc a poc, del club que en el moment de la fusió estava en una categoria més alta, el Joventut, només en quedà el nom del seu espònsor i el treball en pro de l’handbol mataroní de noms com Joan Busqué, que n’era el president, i de Fábregas, Clavell, Bonet, Camero, Carrés, Vilamañà, etc…, molts dels quals, ex-jugadors, eren membres de la Junta directiva.

Durant la temporada 1969-70 hi havia hagut tensions entre dos grups de la Junta Directiva, i Francisco Camero i Leandre Bonet, presentaren la dimissió en acabar la temporada. Pocs dies després reapareixia el Joventut Balonmano Mataró, amb una Junta Directiva, que presidia Antoni Gutiérrez, i on a part dels dos citats destacava la presència de Josep Nonell, que més endavant seria president del club durant molts anys.

Antoni Gutiérrez, primer president en el retorn del Joventut Mataró / Foto: Ilurosport

Neix l’handbol femení a la nostra ciutat

Aquella temporada 1970-71 el club Joventut Handbol Mataró, que tenia la intenció de treballar molt amb la base, també va inscriure un equip sènior masculí a 2a Provincial, categoria on hi havia un altre equip mataroní, com era el San Fernando del Frente de Juventudes. Però la gran novetat va ser la inscripció d’un equip sènior femení. D’aquesta manera les dones mataronines s’estrenaven en aquest esport. La seva pista habitual de joc inicialment era la del col·legi Salesians. Una pista asfaltada, que no era la més adequada per a les habituals caigudes de l’handbol.

De fet ja hi havia una mataronina que destacava en aquest esport i no era altra que l’atleta Teresa Maria Roca, que jugant al Medina de Barcelona, havia arribat a ser preseleccionada per a l’equip estatal. De moment en aquella primera temporada encara no jugà amb l’equip groc-i-negre, però sí que ho faria en la següent. Com a “pioneres” d’aquest esport a la nostra ciutat podem citar a les següents jugadores: Planas i Sancho porteres, Siona Cruzate, Pamplona, Carme Vaquer, García, Tina Arias, Isabel Sànchez, Carme Vidal, Carme Alsina, Nuri Durán, Agustí i Darnés. Les jugadores mataronines, de tota manera, pagaren la patenta en aquella categoria provincial on hi havia equips molt més experimentats, com el Granollers.

Imatge d’un partit a la pista del col·legi Salesians / Foto: Llibre “Teresa Maria Roca i Vallmajor, una vida dedicada a l’esport”

Però no es desanimaren i varen aprendre per a la temporada 71-72. Amb les incorporacions de Teresa Maria Roca, de la portera Carme Ramoneda, i de les jugadores Pfaff i Maria Miró, i d’altres jugadores com Pilar Altarriba, Rosa Alberdi, Mercè Arqué, Rosa Muñoz i Margarida Presta, es va millorar molt l’actuació. Les “pallisses” que es rebien en la primera temporada, ara ja es donaven, com davant del Barceloneta (3-21) o contra el Parets (23-0). Però el Verdaguer i l’Universitari encara quedaren per davant a la Lliga.

L’equip del Joventut de la temporada 1971-72/ Foto: Ilurosport

La temporada 72-73 encara va ser millor i el Joventut va quedar campió de grup per davant d’equips com Seat, Granollers, Haracuas, Gavà, La Roca, OAR Gràcia de Sabadell i Parets. En la semifinal es va jugar contra l’Institut Verdaguer de Barcelona, segon de l’altre grup, i es va perdre per 7-8 en un partit on una decisió arbitral molt polèmica va donar la victòria a les barcelonines. Amb empat a set, i acabant el partit, el llançament d’una falta impactà en la cara d’una jugadora mataronina que va ser atesa. Quan es reprenia el joc i tothom pensava que la pilota era per a les mataronines, una jugadora barcelonina va llançar la falta sense oposició, marcant i l’àrbitre li donà validesa al gol, davant les inútils protestes mataronines, que d’aquesta manera quedaven fora de la final del Campionat de Catalunya.

Al final de la temporada el Joventut va jugar un amistós contra el Grunwies alemany per dent per 13-29. Però el fet més destacat va ser que es va jugar al Palau d’Esports, que obria així les portes a l’esport de l’handbol. De fet la temporada següent tant l’equip masculí com el femení ja jugarien en aquell recinte els seus partits oficials.

L’equip del Joventut al final de la temporada 1972-73 va jugar un amistós internacional al Palau d’Esports / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

El Joventut masculí torna a la competició

L’equip masculí del Joventut, com hem dit va jugar a la 2a Provincial, fent una temporada 70-71 força discreta per acabar en 8è lloc. La plantilla del Joventut en aquella primera temporada l’entrenava Enric Pons, fill d’Ernest Pons el que havia estat destacat atleta internacional. Estava formada per una barreja de veterania (el porter Bargués, Ledo, Mallabrera) i joventut (Garriga, Quico Valera, Josep M. Martínez, Toni Llacuna, Vaqué, Manel Díaz, Noguera, Ortega i Rotcher.

L’equip del Joventut de la temporada 1970-71 / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

També hi havia barreja al San Fernando amb una plantilla formada per Armengol, Ligos, Carlos Sànchez, que era el president però també jugava, Lobera, Bonany, Filbà, Blanco, Maymí, Luís, Puyó, Chércoles, Juanjo i Triadó.

L’equip del San Fernando de la temporada 1970-71 / Foto: Santi Carreras, Ilursport

Com ja havíem dit a la mateixa categoria hi jugava el San Fernando mataroní i en els dos derbis locals, el Joventut va guanyar a la seva pista de Salesians per 16-11 i el San Fernando ho va fer a la pista de l’OJE per 9-8.

La qüestió és que anava creixent moltíssim l’afecció a l’handbol a la ciutat, però sense unió… perquè, a part d’aquests dos equips, més amunt hi havia el de Deporte Ciclista Mataró. I per sota hi havia l’equip del GG Lluïsos jugant a 3a Provincial. O sigui que hi havia quatre equips sèniors d’handbol a la nostra ciutat.

Ascens del Joventut a la 1a Provincial

En acabar la temporada 1970-71 Vicenç Carrés passà a ocupar la presidència del Joventut. L’equip va optar decididament per la joventut, quedant només com a veterà en Mallabrera, i incorporant-se jugadors com Jaume Llacuna, Pere Martínez, Cabanellas, Cruzate, i els porters Escoda, Puget i Morell. De la mà d’Ernest Pons a la banqueta, es va fer una gran temporada 1971-72, perdent només un partit a la pista del Badalona per 13-12, però tres empats van permetre l’Epic de Terrassa (que només va perdre els dos partits contra el Joventut) aconseguís el primer lloc del grup i l’ascens. El Joventut quedava per davant d’equips com Universitari i Martorell, a un sol punt del campió, però amb el segon lloc s’havia de jugar la promoció per obtenir l’ascens. Finalment l’ampliació de la 1a Provincial la va fer innecessària i el Joventut va pujar de categoria. Per la seva part el San Fernando va acabar en cinquè lloc del seu grup de 2a.

L’equip del Joventut de la temporada 1971-72 que va assolir l’ascens a 1a Provincial / Foto: Ilurosport

Deporte Ciclista Mataró segon a la 1a Provincial

Pel que fa al Deporte Ciclista Mataró, el que era el principal equip de la ciutat, els seus problemes interns el debilitaren una mica, i la temporada 70-71, amb l’ex-jugador Manuel García d’entrenador, es va haver de lluitar de valent per mantenir la categoria de 1a Provincial. I és que aquesta categoria, que estava immediatament per sota de la Nacional, era duríssima, amb equips com Palautordera, que seria campió, Santfeliuenc, Barcelona B, Granollers B, Seat, Terrassa, Picadero, Joventut de Badalona, etc. Al final el DC Mataró Piz Buin va evitar el descens directe derrotant en el darrer partit el Granollers B per 29-24, per acabar en 12è lloc en un grup de 14 equips. Després van salvar la categoria en la promoció enfrontats a OJE Sabadell, Joventut Badalona i Esplais Granollers. Formaren la seva plantilla: Ramon Spà, Geli i Laffite porters; Jordi Casas, Antoni Carbonell, els germans Corbera, García, Maymó, Buendía, Benito, Recoder, Antoni Gomà i Jaume Llacuna.

Un equip d’EC Mataró de la temporada 1970-71 / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

La temporada 71-72 la junta directiva va decidir potenciar molt l’equip buscant l’anhelat ascens, mantenint a Manuel Garcia d’entrenador, tot i que la temporada l’acabaria Pepe Calatayud. Es mantenien també la majoria de jugadors, es recuperava a Maymí i Bonany, i es fitxava a jugadors de molta categoria com Cercós, Feliu i Begui del Seat, i el porter Torres, Guerao, Taure i els germans Peiró del Picadero “B”. Una plantilla molt completa que va fer una gran campanya. Ja en el primer partit es va derrotar el Santfeliuenc i l’única “pega” va ser topar-se amb el Barcelona “B” al davant. A la segona volta se’l va derrotar al Velòdrom per 15-14, remuntant un 5-10 al descans, amb una actuació portentosa del porter Torres. L’equip mataroní es situava a només dos punts i amb claríssim avantatge sobre el tercer, però els blaugrana no fallaren més i la classificació final donà el premi de l’ascens al FC Barcelona amb 47 punts i el DC Mataró va ser segon amb 42, per davant de Sant Esteve Palautordera, Santfeliuenc, Granollers B, SEAT i Sabadell, entre altres, però sense cap premi.

L’equip d’Esport Ciclista Mataró 1971-72, amb Maymó, Bonany, Casas, Guerao, Benito, Maymí, Carbonell, Gomà, Spà, Begui, Peiró, Feliu, Cercós i Torres / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

DC Mataró frega l’ascens a categoria estatal… però acaba despareixent

La temporada 1972-73 DC Mataró i Joventut ja estaven a la mateixa categoria, buscant l’ascens a 1a Nacional. El San Fernando i un nou Lluïsos- Joventut B eren a 2a i el G.G. Lluïsos a 3a. Per tant pujaven a cinc els equips sèniors d’handbol a la nostra ciutat!!

La categoria de 1a provincial estrenava fórmula i es formaren dos grups de 10 equips, amb un equip mataroní a cada grup. El DC Mataró Piz Buin, que havia contractat a Antoni Coret d’entrenador, va fer una altra gran campanya acabant en primer lloc del seu grup amb 30 punts, per davant de La Roca (26), Santfeliuenc (24), Malgrat (23) i Terrassa (21). A l’altre grup el Joventut pagava una mica la inexperiència de la majoria dels seus jugadors i acabava en quart lloc amb 20 punts, per darrere d’Epic de Terrassa (30), Granollers B (24) i Seat (21). La plantilla era pràcticament la mateixa, amb l’arribada del barceloní Alfons Ferrer, un gran lateral.

Un equip del Joventut de la temporada 1972-73, amb Ernest Pons (entrenador), Escoda, Mallabrera, Toni Llacuna, Alfons Ferrer, Jaume Llacuna, Cinto Cabanellas, Quico Valera, Manel Díaz i Pere Martínez , fotografiat encara a la pista de Salesians

Deporte Ciclista Mataró estava a prop de l’ascens a categoria nacional, però faltava un pas. L’equip “ciclista” havia de guanyar la final contra l’Epic de Terrassa… perquè només un equip tenia premi. Aquesta es va jugar el dia 17 de febrer a Ripollet, i va ser un partit de molta tensió, amb constants igualades al marcador i amb clar predomini de les defenses en 6:0. Al descans empat a 5, després els mataronins s’avancen fins a 9-7, però la condició física dels egarencs s’anava imposant i amb ràpids contraatacs es posaven 9-11. L’experiència dels jugadors mataronins permetia equilibrar amb un empat a 12, gràcies als penals forçats pels seus pivots. Però en la darrera jugada, també un penal donava la victòria i l’ascens a l’Epic egarenc. Havien jugat pel Mataró Piz Buin: Sosa (porter), Guerao (1), Luís (1), Cercós (5), Jordi Casas (1), Antoni Carbonell (2), Taure (1), Quintana, Quim López i Feliu (1). Durant la temporada completaren l’equip Torres, Maymó, Peiró, Martínez, Casanovas, Pla i Peiró.

Un dels últims equips de la secció d’handbol d’EC Mataró, amb Sosa, Bonany, Cercós, Luís, Carbonell, Martínez, Guerao, Feliu, Taure, Peiró i López / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

La decepció va ser tan forta, després de tants intents, i de veure-ho tan a prop, que d’entrada el DC Mataró va cessar a l’entrenador Coret, a qui es culpà en part de la derrota en la final. Després durant l’estiu es va anunciar la dissolució de l’equip.

A partir d’allà el Joventut es va quedar com el representant de l’handbol mataroní a tots els nivells. Un dels objectius del Joventut va ser treballar amb la base, i ben aviat va obtenir fruit, ja que l’equip juvenil va quedar primer de grup en el Campionat de Catalunya, per davant del Granollers, tot i que en la fase final es va veure superat pel col·legi Sant Miquel, que era pedrera del Barça, i pel Gavà.

Però en aquell equip juvenil ja destacaven alguns jugadors que van formar part de la selecció catalana com Nacho Gutiérrez, Ramon Ruano i sobretot el porter Joan Fèlix Martínez, que acabaria arribant molt amunt com veurem en el pròxim número.