IluroSport » Del món de l’atletisme al món del futbol (1972)

Del món de l’atletisme al món del futbol (1972)

Records… núm 82

En les darreres setmanes hem parlat del fort impuls viscut per l’atletisme laietanenc arran de l’arribada de Tomàs Barris. Però les ganes de provar coses per part del tècnic barceloní el portaren a treure’s el títol d’entrenador de futbol, igual que havia fet el saltador Ernest Pons que, com havíem parlat en els Records núm 55, va arribar a fer de tècnic en diversos clubs de 1a Divisió. Barris per començar va provar sort en el CE Mataró en uns moments en què el club groc-i-negre també necessitava un estímul…

Blai Busqué president del CE Mataró

En els Records núm. 79 havíem parlat de la temporada 70-71, i de com el CE Mataró després de jugar en una fortíssima 3a Divisió havia baixat a Regional Preferent, en uns temps en què no hi havia ni 2a Divisió “B” per sobre, ni 1a Catalana per sota. Només acabada aquella temporada, i després de dues confuses i poc agradables assemblees, va ser nomenat president groc-i-negre el Sr. Blai Busqué.

Blai Busqué president del CE Mataró / Foto: Ilurosport

Com a novetat social hi hagué el fet que el club instal·lava les seves dependències a l’edifici del Palau d’Esports, i com a novetats esportives més importants va produir-se el retorn del golejador Joan Zamora, després d’una temporada a l’Europa, va marxar Pepito Ramos al primer equip de l’Espanyol, i Jordi Solsona va arribar com a nou entrenador, procedent del Terrassa.

Es va començar la lliga amb derrota davant del Granollers i això ja va marcar el que seria una molt discreta temporada. A falta de quatre jornades per al final i després de perdre a casa contra l’Ibèria es va donar la baixa a l’entrenador, fent-se càrrec de l’equip de forma interina l’exjugador Notario.

La classificació final va ser: Masnou 55, Júpiter 51, Figueres 49, Andorra i Manresa 47, Ibèria 46, Granollers 43, Reus 42, Lloret 41, Banyoles 39, Vilafranca 38, La Cava 37, CE MATARÓ 37, Blanes 36, Amposta 32, Gramenet 31, Sabadell B 30, Sants 26, Palafrugell 18 i Gavà 15. El Mataró va acabar en el 13è lloc amb un negatiu. Aquesta teminologia, que ara ja no s’utilitza, és semblant al que en el golf en diríem “un sota par”, vaja un punt (o cop) menys que el que és “normal”. De tota manera en el golf això significa anar millor que el normal i en aquest cas era anar pitjor que el normal. Es considerava que anar “a la par” significava haver guanyat els partits de casa i perdut els de fora, o haver guanyat a fora tots els que havies perdut a casa. Per tant un negatiu volia dir que s’havia perdut un punt més a casa dels que s’havien guanyat a fora. Aquesta nomenclatura va caure en desús en implantar-se els 3 punts per victòria.

Havia estat un campionat bastant fort (només fa falta observar la presència d’equips com Figueres, Reus, Gramenet, Gavà o Andorra), però en el que el Mataró hagués hagut de fer molt més, i on, per major disgust, va dominar el Masnou, proclamant-se campió, pujant a 3a Divisió i fent-se amb l’hegemonia comarcal.

L’equip de la temporada 1971-72 amb Ponce (delegat), Solsona (entrenador), Nadal, Diego, Vicedo, Graupera, Ferrada, Gómez, Gimeno, Eslava, Quino Sales, Giménez, Parisi, Zamora, Robles, Juanito, Badalona, Sojo i Llorente / Foto: Ilurosport, Santi Carreras

L’equip base de la temporada va ser el format per “Quino” Salas, Gómez, Gimeno, Juanito, Ferrada, Roca, Gay, Eslava, Zamora, Parisi i Giménez. Tingueren força intervencions jugadors del planter com “Lolo” Fores, Graupera, Badalona, Vicedo i Robles. El resultat més destacat va ser la victòria per 7-2 davant del Gavà i també el 3-1 sobre el Masnou que, com ja hem dit, seria el campió. El màxim golejador, com no?, va ser Zamora amb 14 gols.

A finals de temporada el Mataró va guanyar el “Trofeu Maresme” jugat en sistema de lliga junt amb Granollers, Gramenet, Masnou, Júpiter i Artiguense. Els groc-i-negres acabaren imbatuts amb 5 victòries i 5 empats, i això donava esperances de cara a la nova temporada.

Tomàs Barris nou entrenador

Va costar, però finalment el CE Mataró, ja dintre del mes d’agost, va fitxar el seu nou entrenador que, davant la incredulitat de molts, va ser en Tomàs Barris, el que havia estat gran atleta i era entrenador del CA Laietània. Inicialment moltes bromes (“ara sí que correran els jugadors…”, “què deu saber aquest de futbol…”, etc.) entre els afeccionats, però a poc a poc es va veure que el nou tècnic tenia els suficients coneixements tècnics per fer una bona tasca, i evidentment n’hi sobraven amb relació a la preparació física. Amb ell, l’equip completaria una ratxa espectacular a camp propi, iniciada a final de la temporada anterior, que faria que el Mataró no perdés cap partit a casa en un any i mig.

Tomàs Barris al camp del Mataró / Foto: Ilurosport

L’equip base d’aquella temporada començava amb un molt bon porter com Quino Salas, que era de Tetuan, i acabava amb l’extrem esquerra Giménez, que era de Ceuta, i tenia un dribling magnífic i va ser autor d’uns quants gols magistrals durant la temporada, a part de grans assistències. L’onze típic el completaven Gómez, Planas, Juanito, Lolo Flores (que aquella temporada jugaria amb la selecció catalana juvenil i en acabar la mateixa seria traspassat al FC Barcelona), Roca, Cullet, Eslava, Zamora i Ferrada. Jugaren també el porter Bernabé, Gimeno, Pedro, José María, Paulí, Pons, Enri, Badalona i García, completant una plantilla que podem veure en la foto de portada de l’article.

Hi havia molts jugadors de Mataró en un equip que de la mà de Barris va rutllar de meravella… a casa, però fallant molt a fora on només es varen sumar 5 punts. Els màxims golejadors del Mataró van ser Ferrada, Zamora i Giménez amb 10 gols. També aquell any va caure aquí el campió, el Barcelona At., gràcies a un gol d’Eslava.

Un equip d’aquella temporada amb Quino, Gómez, Gimeno, Juanito, Planas, Ferrada (drets) Pedro, Eslava, Giménez, Zamora i José Maria (ajupits) / Foto: Santi Carreras

El Mataró va acabar en novè lloc amb 39 punts (un positiu), en un campionat que va dominar, assolir l’ascens, el Barcelona Atlètic amb 56 punts, superant la UE Gramenet (50), Artiguense, Hospitalet, Badalona i Figueres (tots 46), Granollers 45 i Lloret 42. Per darrere del Mataró quedaren Oliana, Andorra, La Cava, Tàrrega, Ibèria, Reus, Manresa, Vilafranca, Blanes, Sabadell B i Banyoles.

Lolo Flores rebent un trofeu al jugador més regular de mans de Miquel Gallego president de la Penya Tres Taules / Foto: Ilurosport

Una impressionant ratxa

El 30 d’abril de 1972 el Mataró havia perdut en partit de Preferent davant del Gramenet per 1-2. El 14 de maig de 1972 el Mataró va guanyar l’Artiguense per 3-2 en partit del Trofeu Maresme i tot seguit l’equip groc-i-negre va encadenar junt amb el citat 42 partits consecutius a casa sense perdre amb els següents resultats (citem només els rivals):
Granollers 0-0 (Trofeu Maresme); Manresa 2-2 (Preferent); Masnou 3-1 (Trofeu Maresme); Gramenet 1-0 (Trofeu Maresme); Júpiter 2-0 (Trofeu Maresme); Córdoba 1-1 (Amistós); Masnou 1-0 (Amistós); Badalona 2-0 (Amistós); Hospitalet 2-0 (Preferent); Blanes 2-1 (Preferent); Badalona 2-0 (Preferent); Reus 1-1 (Preferent); Oliana 5-3 (Preferent); Iberia 2-1 (Preferent); Manresa 1-1 (Preferent); Sabadell B 2-1 (Preferent); Masnou 5-1 (Amistós); Figueres 3-1 (Preferent); Andorra 3-1 (Preferent); Gramenet 1-0 (Preferent); Vilafranca 0-0 (Preferent); La Cava 4-0 (Preferent); Tàrrega 1-0 (Preferent); Barça At. 1-0 (Preferent); Artiguense 0-0 (Preferent); Lloret 2-1 (Preferent); Banyoles 4-1(Preferent); Granollers 1-0 (Preferent); Badalona 1-1 (Trofeu Maresme); Calella 2-2 (Amistós); Artiguense 4-1 (Trofeu Maresme); Masnou 5-1 (Trofeu Maresme); Sabadell 2-2 (Amistós); Hospitalet 3-1 (Amistós); Barça At. 2-1 (Amistós); Lloret 2-1 (Preferent); Masnou 0-0 (Preferent); Olot 4-1 (Preferent); Hospitalet 3-1 (Preferent); Granollers 3-1 (Preferent); Figueres 4-3 (Preferent).

Un dels molts gols d’aquella llarga ratxa, en partit contra el Masnou / Foto: Santi Carreras

Es trenca la ratxa, dimiteix Barris

La temporada 73-74 començava amb nervis, sobretot quan en el primer partit es perdia a Reus per 5-0, però a poc a poc es va anar refent. A la plantilla es mantenien bastants jugadors (Bernabé, Gómez, Planas, Gimeno, Pons, Eslava, Zamora, Giménez, Cullet) i s’incorporaren entre altres el porter Alcàntara, Fortí, Albert, Diego, Reyes, Francis (que fou el màxim golejador amb 13 gols), Sànchez i Lozano.

Però el dia 25 de novembre de 1973 va venir l’Andorra, que era el cuer, i va trencar la ratxa d’imbatibilitat guanyant per 1-2, i el que són les coses quinze dies més tard va venir el Júpiter i també va guanyar per 0-1. Enmig també s’havia perdut a La Cava i això va portar a la dimissió de Barris com a entrenador del Mataró, a causa de fortes discrepàncies amb el president, sent substituït per Daniel Tomé.

L’equip del CE Mataró ja amb Daniel Tomé com entrenador / Foto: Ilurosport

L’equip després de les dues derrotes que provocaren la marxa de Barris es va recuperar una mica i al final de la primera volta estava a dos punts del líder, en un campionat molt igualat. A falta de quatre jornades per al final, el Granollers era líder amb 43 punts, i Mataró, Artiguense, Manresa i Masnou el seguien a dos punts. En la jornada següent el Mataró va derrotar el Badalona per 3-1 i es mantenia amb possibilitats, però els groc-i-negres un cop més fallarien fora de casa perdent per 1-0 al camp de l’Ibèria que era cuer. En un partit molt important només es va poder empatar a casa contra el Manresa, cedint gairebé totes les opcions de ser campió, que s’acabaren de perdre a Oliana caient per un humiliant 5-2.

Al final el Mataró va acabar cinquè amb 44 punts i el Manresa va fer seu el títol amb 48. Entremig quedaren Granollers (46), Artiguense (45) i Figueres (45). Per darrere del Mataró, Masnou (43), Vic (42), Olot (41), Gramenet (39), Badalona (39), Hospitalet (38), Júpiter (37), Reus (36), La Cava (34), Andorra (32), Alcanar (32), Oliana (31), Tàrrega (31), Ibèria (30) i Lloret (28). Com es pot veure a la Preferent hi havia molts equips de renom i és que d’aquí, com ja hem dit, se saltava a la 3a Divisió, que era la categoria de bronze estatal.

Tot i que la campanya no va ser dolenta, va ser una forta decepció, que va portar també a la dimissió al president Blai Busqué, obrint-se una forta crisi, de la qual ja parlarem en un altre número.

Hem vist com el novembre de 1973 va acabar l’estada de Tomàs Barris a Mataró. Ell havia continuat com entrenador del CA Laietània, compaginant les dues tasques, però un parell de mesos abans ja havia deixat el càrrec a l’atletisme, potser pensant que podria anar millor amb el futbol. Però tampoc va ser així. En Tomàs deixava una gran empremta, un gran record i molts amics al Laietània. La setmana vinent parlarem de l’inici en l’esport d’una altra persona que ha deixat una empremta molt profunda dintre de l’esport mataroní…