IluroSport » Després de la guerra entre Mataró i Reus, arriba la pau en l’inici de la Divisió d’Honor estatal (1969)

Després de la guerra entre Mataró i Reus, arriba la pau en l’inici de la Divisió d’Honor estatal (1969)

Records… núm 162

En els números anteriors hem parlat de la família Boquet, que ha estat clau dins del desenvolupament d’un esport com el motorisme a Mataró. Però no és un cas únic i sovint trobem exemples de famílies que han estat molt importants pel desenvolupament de l’esport a la ciutat, com ho va ser la dels Klein tot just als inicis del segle XX, i també trobem germans vinculats a un club, i que fan que el seu nom quedi estretament lligat al d’aquell esport dins de la nostra ciutat. És el cas dels Spà i l’hoquei patins, i d’una història que va començar en uns temps ben falaguers d’aquest esport a la nostra ciutat. Tot i que, en aquest cas, el germà petit, en Quique, es decantaria pel bàsquet…

1968-69: Sisè lloc en l’última edició del Campionat de Catalunya

Com havíem vist en els Records-44 la temporada 1967-68 havia estat dura i frustrant per aquell potentíssim equip d’Esport Ciclista Mataró, que havia estat construït a cop de talonari. Eliminats de la Copa d’Europa pel Reus i de la “Copa del Generalísimo” a Calafell enmig d’un ambient d’increïble coacció —que després va significar la suspensió durant un any d’aquest equip en qualsevol competició—, els títols assolits a la 1a Divisió Catalana (la màxima categoria de lliga en aquells moments) i a la Lliga Nacional (veure Records-43), no van servir per jugar la Copa d’Europa 68-69, ja que era el de la Copa del Generalísimo el que ho permetia.

Però l’ambient al Velòdrom es mantenia i el públic vibrava amb l’hoquei patins i la nova temporada es va preparar amb ganes. Vicenç Lleonart va continuar a la presidència de la secció, i l’empresa “Subirà i Cia” com a patrocinadora, Pere Gallén com entrenador-jugador i la plantilla mantenia als internacionals Largo, Vila, Capdevila, Salarich i Gallén i el porter suplent Roura. Només Gamell i “Tinet” Rodón eren baixa. S’integrava a l’equip un jove Francesc “Tato” Spà, al costat dels seus companys sortits del juvenil Safont-Tria, Viadé, Miquel i Esquerra. En un amistós jugat a Arenys de Munt (victòria per 1-7) ja jugaria també Josep Maria Spà, encara juvenil, al costat del seu germà.

La plantilla al complet de la temporada 1968-69 / Foto: Ilurosport

De tota manera eren temps en què es feien pocs canvis durant els partits i durant la temporada van ser els veterans internacionals els que portarien el pes de la competició, mentre que els joves mataronins jugaven al segon equip, que actuava com a preliminar en tots els partits, contra el mateix rival que el del primer equip.

El campionat de Catalunya de 1a Divisió, en el qual els mataronins defensaven el títol, va començar amb una victòria per 0-2 a la pista de l’Espanyol, que tenia un gran equip amb Vilella, Edo i Carbonell entre altres. Però curiosament els blanc-i-blaus van reaccionar immediatament i al final de la primera volta, sense cedir cap més punt, eren líders amb dos punts d’avantatge sobre l’equip mataroní. I aquí a Mataró a l’inici de la segona van guanyar per 1-4. Llavors van arribar els nervis i en el partit següent perdut a Vilanova, Largo, Vila i Salarich van abandonar la pista descontents amb l’actuació arbitral.

L’equip que va jugar contra el Reus al Palau d’Esports de Barcelona, amb Solà, Gallén, Salarich, Capdevila, Largo i Vila / Foto: Dicen, Ledesma
L’equip del Reus on destacaven el porter Santi Garcia, Sabater, Rabassa i els germans Vilallonga / Foto: Dicen, Ledesma

I després va continuar la “guerra” iniciada la temporada anterior… Els partits entre el Reus Esportiu i Esport Ciclista Mataró s’havia decidit, per part de la Federació, que es jugarien al Palau d’Esports de Barcelona.

Reus Deportiu i EC Mataró van jugar els dos enfrontament s al Palau d’Esports de Barcelona / Foto: Dicen, Ledesma

A la primera volta el Mataró va guanyar per 0-3, en teòrica pista reusenca, i a la segona van guanyar els reusencs també per 0-3, en un partit que va acabar altra vegada amb batalla campal. Poc després al Vendrell els jugadors mataronins es van negar a sortir a la pista a causa de l’ambient existent…

Al final d’una competició no massa esportiva l’EC Mataró, defensor del títol, va acabar la lliga en sisena plaça. Va ser campió l’Espanyol, fent seu per 15a vegada un títol d’una competició que havia dominat durant molts anys, però que no havia aconseguit guanyar-la des de feia 8 anys. Aquest seria l’últim títol important de la secció d’hoquei sobre patins del club blanc-i-blau en la seva història.

La classificació de la que seria l’última edició del Campionat de Catalunya de 1a Divisió (com a màxima categoria catalana) va ser aquesta: Espanyol 39, Reus 37, Barcelona 31, Vilanova 29, Noia 29, EC MATARÓ 26, Voltregà 24, Vendrell 23, Coma Cros Badalona 20, Igualada 20, Cerdanyola 15, Reus Ploms 9, Safa Terrassa 8.

Èxits europeus per Vila, Capdevila i Viadé al final de la temporada

Ja al tram final de la temporada a la Copa, EC Mataró va caure eliminat per FC Barcelona que començava a comptar en aquest esport, amb un equip on destacaven Chércoles i Villacorta.

Al mes de maig, Joan Vila i Jaume Capdevila, formant la parella defensiva d’Espanya, es van proclamar campions d’Europa absoluts, i el jove Xavier Viadé va quedar subcampió d’Europa en categoria juvenil.

1969-70: Quart lloc en la “pacífica” primera edició de la Divisió d’Honor

La temporada següent va portar la constitució de la Lliga de Divisió d’Honor a nivell estatal, tot i que de moment només hi havia equips catalans. Vaja, que era la mateixa competició canviada de nom i passant a dependre de la Federación Española. José Lorente va torna com a entrenador i Borràs i Gallofré, procedents del FC Barcelona cobrien les baixes de Largo i Gallén.

La plantilla 1969-70 al complet amb (d’esquerra a dreta i de dalt a baix) Puig, Josep M. Spà, Vila, Viadé, Francesc Spà, Gallofré, Salarich, Capdevila, Safont-Tria, Roura, Borràs, Font i Esquerra / Foto: Ilurosport

Per obrir el campionat el calendari va portar ni més ni menys que al Reus a Mataró en la jornada inicial (foto de portada d’aquest article de Toni Salvà a l’Ilurosport). L’afició de Mataró va donar una autèntica lliçó d’esportivitat, animant el seu equip, i els jugadors locals, esperonats, van fer tot un recital a la primera part arribant al descans amb un 5-1 favorable, en la que possiblement ha estat la millor exhibició mai vista a la pista mataronina. I és que al davant hi havia l’equip campió d’Europa…

Viadé marcant el 3-0 al Velòdrom en el primer partit de l’acabada de crear Divisió d’Honor, amb el Reus Deportiu com a rival / Foto: Ilurosport, Toni Salvà

A la represa els reusencs van treure l’amor propi i van fer patir, però al final la victòria, ben encaixada pels visitants, es va quedar a casa per 5-4. I els dos equips van acabar amb una abraçada molt de temps esperada al centre de la pista. Havien jugat Borràs, Vila, Capdevila, Salarich, Gallofré, Viadé i Spà.

La competició va ser igualadíssima, i al final de la primera volta el Noia, que havia derrotat el Mataró per 6-1, era el líder amb un punt d’avantatge sobre Reus Esportiu, Vendrell i Mataró i dos sobre Espanyol, Voltregà i Reus Ploms. Per tant set equips comptaven encara pel títol…

A l’inici de la segona volta, a la pista del Reus, l’esportivitat va tornar a presidir el matx i els locals van fer seva la victòria per 4-2. Els Santi Garcia, Vilallonga, Sabater, Rabassa i Montalà van iniciar així el seu camí cap al títol d’aquesta primera edició de la Divisió d’Honor.

Lorente (entrenador), Vila, Salarich, Capdevila, Gallofré i els porters Roura i Borràs / Foto: Santi Carreras

El Mataró Subirà ja va anar a remolc, i tot i tornar el 6-1 al Noia, que era el líder, no es va poder col·locar mai al davant, i, en canvi, aquest resultat sí que va servir perquè el Reus dominés la competició ja fins al final. Un final que va ser humiliant per a l’equip d’EC Mataró que va perdre ni més ni menys que per 13-2 a la pista del Cerdanyola del Vallès, en el que va ser possiblement un dels pitjors partits de la història de l’hoquei mataroní. La lliga havia començat amb una gran exhibició i es tancava amb un partit desastrós…

Al final el Reus va acabar campió amb 39 punts, per davant del Noia 37, l’Espanyol 34, EC MATARÓ 34, Voltregà 33, Vendrell 32, Barcelona 27, Cerdanyola 25, Arenys Munt 23, Reus Ploms 21, Sentmenat 19, Igualada 17, Vilanova 13, Coma Cros Badalona 10. Era un quart lloc prou bo, però que no acabava de cobrir les expectatives inicials.

Va ser un campionat on es van viure els primers partits de rivalitat maresmenca a la màxima categoria contra l’Arenys de Munt, que amb els ex-mataronins “Tinet” Rodón i Gamell a les seves files havia pujat a la màxima categoria. El primer derbi , jugat al Velòdrom, va acabar amb 4-2 favorable a l’equip mataroní. A Arenys de Munt el resultat va ser d’empat a 2 gols.

Triomf a la Copa Catalana i títol mundial per a Joan Vila

S’esperava millorar a la Copa del Generalísimo, però en els vuitens de final el sorteig va emparellar a Mataró Subirà amb el campió de lliga. Una contundent derrota a Reus per 9-4 ho va posar difícil. Al Velòdrom en un partit sensacional l’equip mataroní amb Salarich (autor de dos gols) i Vila (que en va marcar quatre) molt motivats, va igualar l’eliminatòria amb un 6-1, però en el darrer minut Vilallonga va establir el 6-2 que va classificar els seus.

La temporada es va cloure amb un triomf a l’acabada de muntar Copa Catalana, superant el Vendrell i l’Igualada en la final a tres.

A escala individual, Joan Vila es va fer amb el títol de campió mundial amb la selecció espanyola, que va ser el darrer que va aconseguir sent jugador “ciclista”, ja que deixaria el club la temporada següent, fitxat per un FC Barcelona que començava a gastar diners amb les seccions. Aquest títol, de tota manera, va servir-li per ser proclamat l’any següent com el millor esportista de la nostra ciutat de l’any 1970.

1970-71: Discret setè lloc

L’Esport Ciiclista Mataró començava a rebaixar despeses… i lògicament el potencial de l’equip va anar baixant, tot i que van venir el porter Mascó, procedent de l’Arenys de Munt, i Barguñó, internacional del Vilanova.

Salaric, Barguñó, Viadé, Capdevila, Parets, Mascó i Gallofré / Foto: Ilurosport

En una temporada discreta EC Mataró, sota la direcció de Ricard Brasal, va acabar en setena plaça, en un campionat que va presentar la novetat del Femsa madrileny, que era el primer equip no català en jugar la màxima competició estatal, i que comptava amb Carlos Largo a la porteria. Al final el Reus Deportiu va ser novament el campió, gràcies sobretot a una victòria per 7-2 d’EC Mataró sobre el Noia que era el líder a quatre jornades del final.

Els reusencs van acabar primers amb 40 punts, dos per sobre del Noia. Darrere d’ells Voltregà 34, Femsa Madrid 34, Arenys de Munt, esplèndid cinquè, 32, Barcelona 31, EC Mataró 25, Espanyol 25, Vendrell 23, Cerdanyola 20, Reus Ploms 19, Sentmenat 13, Vic 10, Igualada 4.

La Copa novament va portar mala sort al sorteig i EC Mataró va caure davant del Noia, quan després d’haver empatat a l’anada a 3 a Sant Sadurní es va perdre a casa per 3-4.

1971-72: Permanència difícil

La temporada següent “Tato” Spa va fitxar per l’Espanyol en veure que aquí no acabava de tenir oportunitats, i també van marxar Gallofré i Mascó. Va arribar el porter Ginesta i es confiava en la joventut de jugadors com Parets, Diamant, Puyané, Viadé, Miquel o Josep M. Spà, al costat dels veterans Salarich, Capdevila i Barguñó.

Puyané, Viadé, Barguñó, Salarich, Capdevila, Gallofré, Ginesta, Parets, Diamant i JM Spà / Foto: Ilurosport

Al final de la competició, on va debutar un segon equip no català, el Montemar d’Alacant, el títol va ser altre cop per al Reus, amb el FC Barcelona segon. L’EC Mataró va acabar situat en una discreta desena plaça, després d’haver patit un parell d’escandaloses derrotes a Arenys de Munt (9-2) i a Voltregà (12-0) i haver aconseguit un meritori empat a 3 davant del Reus Esportiu, el campió.

La classificació final va ser: Reus 42, Barcelona 38, Noia 36, Sentmenat 36, Arenys Munt 30, Cerdanyola 28, Calafell 23, Voltregà 22, EC MATARÓ 21, Femsa Madrid 21, Reus Ploms 21, Vendrell 20, Montemar Alacant 17, Espanyol 8.

A la Copa, el Mataró va caure eliminat en quarts de final davant del Vendrell.

L’alegria més gran va venir de part de l’equip infantil que va guanyar el Trofeu Primavera superant el Cerdanyola per 6-1 i va quedar subcampió català, amb un equip integrat per Casas I, Pastó, Parera, Toni, Casas II, Ximenes, Vilavella, Pujol, Pascual i Masuet.

El camí de l’hoquei mataroní semblava en un clar pendent negatiu. Les grades instal·lades al Pavelló del Velòdrom van passar de ser insuficients a ser quasi innecessàries, i la temporada 1972-73, com ja havíem vist en els Records-83, EC Mataró va perdre la màxima categoria. Aleshores es va canviar de manera de fer i es va obrir la porta a la gent de casa.