IluroSport » Dos atletes mataronins perden per poc el vol a Los Àngeles 84

Dos atletes mataronins perden per poc el vol a Los Àngeles 84

Records… núm 75

De sempre la il·lusió de tot esportista destacat, ha estat poder participar en uns Jocs Olímpics, i sobretot la dels atletes, ja que l’atletisme és l’esport rei de la gran cita esportiva que se celebra cada quatre anys. Quan s’acostaven el Jocs de Los Àngeles 1984, a Mataró teníem un parell d’atletes que hi somiaven, el velocista Joan Tolrà i el saltador Jordi Vilà.

Joan Tolrà i Jordi Vilà tornen al CA Laietània

Joan Tolrà havia tornat al CA Laietània, després de tres anys d’estada al FC Barcelona, on no havia aconseguit els resultats que prometia en la seva època de juvenil al seu club d’origen. Però l’any 1983 va fer eclosió quan va retornar a Mataró.

El Centre Atlètic Laietània estrenava president en la persona de Joaquim Sibina que tenia la difícil tasca de reconduir la preocupant economia del club, molt malmesa en aquells temps. En canvi la situació esportiva era molt millor i l’atletisme laietanenc, encara sota la direcció tècnica d’en Xavier Consegal com entrenador, vivia un dels seus millors moments, ja que a més de Joan Tolrà aquell any també es reincorporava al club el gran saltador Jordi Vilà, un altre atleta que somiava també en ser present als Jocs Olímpics des de feia uns anys.

Jordi Vilà tornava al Laietània / Foto: Llibre Història del CA Laietània

Ambdós ja varen demostrar el seu alt nivell a començaments d’any, als Campionats d’Espanya de pista coberta, on foren finalistes: en Vilà 5è en llargada (7,08) i en triple (15,04) i en Tolrà 8è en 60 m. Era un bon presagi de cara a la temporada a l’aire lliure.

Una jornada memorable, amb rècords de 200 m i 400 m

En la primera competició important a l’aire lliure, els Campionats Provincials, Jordi Vilà va quedar campió en llargada (7,37 m) i Joan Tolrà en els 200 metres, amb rècord local de 21.9. Però un dels dies més brillants es va viure en l’encontre decisiu de la Lliga Catalana celebrat a Granollers el 19 de juny, on Vilà va guanyar els 110 m tanques (15.2) i el triple salt (14,89), però on per damunt de tothom va destacar en Tolrà.

El velocista mataroní, atleta molt ràpid, però de gran gambada (més a l’estil Carl Lewis o Usain Bolt, que Ben Johnson, vaja!), va demostrar les seves possibilitats en la cursa de la volta completa a l’estadi, guanyant els 400 metres i establint un rècord impressionant de 48.6 manuals (48.81 electrònics), que es mantindrien en la taula de rècords locals durant quasi trenta anys. Havia millorat tant (la seva marca anterior era de 50.1) que ja no tornaria a competir en aquesta extenuant prova. Però és que en la mateixa sessió va batre el rècord de 200 metres amb uns 21.7 també de gran valor, guanyant també la prova, i encara va col·laborar en la victòria en els 4×100 m, igualant el rècord de Mataró amb 43.1, junt amb Josep M. Larraz, Toni Llovet i Jordi Vilà. Sensacional.

Una explosiva sortida de Joan Tolrà / Foto: Història del CAL en imatges

Però la seva preparació estava més encaminada als 100 metres, i la setmana següent en els Campionats de Catalunya, Joan Tolrà va ser subcampió amb 10.92, marcant 10.85 en sèries, una marca registrada ja amb cronometratge electrònic, que tenia més valor que el rècord local i laietanenc que Santi Siquier (que aquella temporada era al FC Barcelona) havia fet l’any anterior amb 10.7 manuals. En aquells campionats Jordi Vilà va quedar campió de Catalunya en triple salt amb 15,29 m. i subcampió en salt de llargada amb 7,38 m.

Cau el rècord de 100 metres, que encara està vigent

S’acostava el moment àlgid de la temporada i Joan Tolrà va arribar en esplèndida forma com ho va acreditar la seva actuació en un encontre amb la selecció catalana a França, on va guanyar la prova dels 200 metres amb nou rècord de 21.3. També Jordi Vilà va guanyar el triple salt amb 14,93 m.

El dia 16 de juliol se celebrava a Barcelona el Míting Internacional i allà, a la sortida dels 100 metres, hi era Joan Tolrà, que només va poder ser superat pel velocista nord-americà Emmett King (que uns mesos més tard seria campió del món en 4×100 amb l’equip d’Estats Units) que va registrar 10.47. El mataroní va aturar el crono en 10.60, arribant per davant del campió d’Espanya Javier Arqués que va fer 10.77. Era un nou rècord local de gran valor, equivalents a uns 10.4 manuals, i que, quasi quatre dècades més tard, encara està a la taula de rècords locals.

Tolrà a l’esquerra del tot, amb Arqués al centre i King a la dreta / Foto: Llibre Història del CA Laietània

El seu bon moment es va veure reflectit la setmana següent en el subcampionat d’Espanya absolut amb un temps de 10.6, sent superat només pel basc Prado amb una dècima menys, i quedant per davant de destacats atletes del moment com Gascón o Rispa. En els 200 metres va fregar el podi, arribant en quart lloc amb 21.4, per darrere d’Antonio Sànchez (21.0), Prado (21.1) i Hornillos (21.3). Estava ficat en l’elit de la velocitat estatal i això li va permetre actuar en encontres internacionals…

Tolrà internacional amb l’equip espanyol

En un Itàlia- Espanya sub-23 celebrat a primers de juliol, va aconseguir el triomf tant en els 100 metres, com en els 200 metres, amb marques de 10.69 i 21.54, superant al velocista italià Stefano Tilli, que amb els anys es convertiria en un dels millors velocistes europeus, amb grans actuacions en Jocs Olímpics i Campionats del Món.

Aquesta gran actuació va tallar de soca-rel tots els dubtes que poguessin tenir els federatius, i va ser inclòs en l’equip espanyol de 4×100 que va disputar la final B de la Copa d’Europa de clubs a Praga, on Espanya va fregar el seu primer ascens a la màxima categoria, però Txecoslovàquia, que jugava a casa, aconseguir el triomf final per un sol punt. Tolrà va fer equip amb dos catalans més, Carles Sala i Antonio Corgos, grans especialistes en 110 m tanques i salt de llargada respectivament, i amb el campió d’Espanya el basc Prado. L’equip estatal va acabar en tercer lloc amb un bon registre de 40.08, sent superat només per Bulgària i Finlàndia.

Joan Tolrà amb un atleta cubà en els Jocs Iberoamericans / Foto: Llibre Història del CA Laietània

Amb aquella actuació es creia probable que Tolrà anés als Jocs del Mediterrani, però finalment la Federació només va enviar els atletes que tenien clara opció de medalla, i va deixar aquí el relleu 4×100 m. Sí que va participar en els Campionats Iberoamericans celebrats a l’Estadi Joan Serrahima de Barcelona, i Joan Tolrà es va proclamar campió en els 4×100, formant equip amb Prado, Heras i Gascón, amb un temps de 40.40, superant dos equips de gran categoria internacional com són Cuba i Brasil. En aquells jocs es va produir la reaparició de Jordi Vilà, que va actuar fora de concurs en salt de llargada, assolint el tercer lloc amb 7,42 m.

Fregant la selecció olímpica tant Tolrà com Vilà, que bat tres vegades el rècord català de triple salt

El mes de gener de l’any següent, l’any olímpic de 1984, Joan Tolrà va anar concentrat a Canàries amb els millors velocistes espanyols, per preparar la possible participació als Jocs Olímpics, però durant la temporada una lesió li va impedir estar en forma en el moment oportú. Tot i que es va recuperar, i va guanyar el Trofeo Villa de Madrid amb un temps de 10.73, i va ser subcampió d’Espanya en 200 metres (21.40) i tercer en 100 m. (10.69), la lesió li havia tallat el seu progrés i li va impedir estar als Jocs Olímpics de Los Àngeles. Tampoc Jordi Vilà, que havia retornat al FC Barcelona, va poder ser-hi present, malgrat fer una gran temporada.

El mes de juny tots dos van participar amb la selecció espanyola en l’encontre internacional West Atlethic a Lisboa. Jordi Vilà va quedar segon en triple salt amb 16,12 m, batent per primera vegada el rècord de Catalunya, i Tolrà també va ser segon en relleus 4×100, formant equip amb Gascón, Prado i Arqués, per un temps de 40.24.

Jordi Vilà amb la samarreta d’Espanya / Foto: cedida per Jordi Vilà

Uns dies més tard a l’Estadi Joan Serrahima en Jordi Vilà va quedar subcampió d’Espanya en triple amb 16,20 m, que era nou rècord de Catalunya. També va quedar tercer en salt de llargada amb 7,72 m, que era rècord local, batent el que ell tenia des de feia 9 anys en 7.54 m, i que passats quasi 40 anys encara és el rècord del Maresme.

El 8 de juliol tots dos van participar en el Míting internacional de Barcelona. Joan Tolrà va ser quart en 100 metres amb 10.74. Jordi Vilà va ser tercer en triple salt amb 16,22 m, millorant per tercera vegada en pocs dies el rècord català i quedant a només 18 cm de la mínima olímpica. Aquest rècord li va durar dos anys fins que Antonio Corgos va saltar 16.26 m. Més endavant, com ja veurem més endavant en aquests Records, el va batre un altre mataroní, Edu Pérez, que encara el detenta amb 16.58 m.

Aquests dos atletes estaven en l’elit estatal, però els va faltar una miqueta per ficar-se en la selecció olímpica, en uns temps en què les delegacions olímpiques espanyoles no eren tant àmplies com ho van ser anys després. Però en aquells moments, no tot a l’atletisme mataroní eren aquests dos atletes i el més destacat ho podrem recordar en el pròxim número…