IluroSport » Drama en tres actes a la Copa d’Europa d’hoquei patins (1968)

Drama en tres actes a la Copa d’Europa d’hoquei patins (1968)

Records… núm 44

La temporada 1967-68 de Deporte Ciclista Mataró, va ser una de les més intenses viscuda mai per un equip esportiu de la nostra ciutat. La magnífica i tranquil·la trajectòria que va portar el club del Velòdrom al títol de la Lliga Catalana i també de la “Liga Nacional” durant aquella temporada, dels quals vam parlar en el número anterior, va venir acompanyada per una trajectòria gairebé dramàtica en la màxima competició europea, a la qual havia accedit pel seu triomf a la “Copa del Generalísimo” de l’any 1967. Va ser com un drama en tres actes… amb un pròleg i un epíleg, també força interessants.

El pròleg: Eliminatòria superada contra el Benfica de Lisboa

Però per arribar al drama que vindria després l’equip mataroní hauria de superar un duríssim rival. A finals d’octubre de 1967 se celebrava el sorteig de l’eliminatòria de quarts de final de la Copa d’Europa i el resultat va ser impactant, ja que va aparellar als campions de Lliga de les dues grans potències mundials d’aquest esport: el DC Mataró Subirà, d’Espanya, i el Benfica, de Portugal.

L’equip mataroní, amb els tècnics i directius acompanyants abans d’agafar l’avió cap a Lisboa / Foto: Ilurosport

El partit d’anada, que era el primer que disputava un equip de la nostra ciutat en competició europea, es va jugar el dia 23 de desembre del 1967, al Palau de la Llum de Lisboa davant de cinc mil apassionats espectadors, que varen viure un matx sensacional. Per l’equip portuguès jugaren Carlos Alberto, Casimiro, Carrancho, Jorge Vicente i el sensacional Livramento, un dels millors jugadors d’hoquei patins de la història. Els mataronins presentaven l’equip de gala amb Largo, Vila, Capdevila, Salarich i Gallén, amb intervenció també de “Tinet” Rodón.

Gran ambient a Lisboa en el primer partit europeu jugat per EC Mataró / Foto: Ilurosport

Els lisboetes sortiren llançats a l’atac, però l’equip mataroní es defensava amb ordre i contraatacava amb perill, i Salarich posà el 0-1, deixant mut el Pavelló. Rèplica local, amb gol de Jorge Vicente i així s’arriba al descans. La segona part fou trepidant: Salarich posà l’1-2, Largo aturà dos penals llançats per Livramento en menys d’un minut, però Jorge Vicente feia el 2-2 i Livramento avançava els locals. El públic embogia i els crits de “Benfica, Benfica” retrunyien en el pavelló, però Gallén, quan faltaven cinc minuts per al final, tornava a empatar. Semblava que els portuguesos quedaven tocats i durant uns moments el Mataró acaronà la victòria, però a 50 segons del final el geni de Livramento col·locà el 4-3 final al marcador.
Tot s’havia de decidir al Velòdrom de Mataró el dia 7 de gener i els Reis van deixar un bon regal…

Gran ambient al Velòdrom també a la tornada / Foto: Ilurosport

El partit jugat al Velòdrom va ser televisat en directe per a tot Espanya, sota la locució de Juan José Castillo, i l’ambient a les grades va ser espectacular. Amb els mateixos protagonistes del partit d’anada el partit va començar com s’esperava: Livramento va agafar la bola i la va “congelar” al seu camp durant molta estona. Però aviat el Mataró va despertar i Vila, de potent xut, marcà el primer. A cinc minuts del descans Gallén feia el segon, però Livramento, tot i el sever marcatge al que fou sotmès, reduïa poc abans del descans. Inquietud a la represa quan els portuguesos sortiren en tromba, però quan més atacaven un contraatac ben portat per Salarich va servir perquè Gallén marqués el que seria definitiu 3-1.

Alegria després del gol de Gallén que donava la classificació / Foto: llibre “50 anys d’hoquei a Mataró”

Primer acte: Ambient terrorífic a Reus

La victòria sobre el Benfica va permetre passar a les semifinals, i el sorteig oferí un Reus Esportiu- DC Mataró d'”alt voltatge”. S’ha de tenir en compte que l’equip mataroní arribava al primer enfrontament a disputar a la pista del Reus el dia 29 de febrer, amb el títol de campió de lliga pràcticament a la butxaca, ja que en el partit de lliga jugat un mes abans a Mataró se’ls havia superat per un contundent 3-0, i que en el partit de la primera volta havien tingut la “gosadia” de guanyar en aquell santuari de l’hoquei per 2-3, cosa que no havia fet ningú en els cinc anys anteriors. Però els reusencs eren els campions d’Europa i no volien deixar escapar aquell títol.

Gamell, Rodón, Roura, Capdevila, Salarich, Gallén, Largo i Vila, l’equip d’EC Mataró de la temporada 1967-68 / Foto: Santi Carreras

L’ambient per rebre l’equip mataroní va ser inqualificable i inexplicable per aquell que no el visqués: els insults, els llançaments d’objectes, i fins i tot les agafades des del públic als jugadors mataronins, donaven ales als locals per aplicar dintre de la pista tota la duresa que els permetia l’àrbitre Sr. Sanahuja (que tot el que volia alemnys aparentment era sortir il·lès d’aquell infern) i també per provocar i incitar encara més al públic.

Pel Reus Esportiu jugaren Santi García, Rabassa, Vilallonga I, Vilallonga II, Sabater i Olivé, i pel DC Mataró el mateix equip que havia jugat contra el Benfica. Joc n’hi va haver poc. Vilallonga II marcà el primer gol i després del descans Sabater, aprofitant els nervis provocats en les files mataronines per dues expulsions de Vila, marcà per dues vegades posant el 3-0. Ja cap al final Vila donà una mica d’esperança amb el 3-1.

Segon acte: Aldarulls a la pista i suspensió a Mataró

Segons la premsa barcelonina a Reus no havia passat pràcticament res, però poc després es varen conèixer les amonestacions a quatre jugadors del Reus, així com al mataroní Vila, que era dels que no es quedava enrere. A més la pista reusenca era clausurada per a un any en competicions internacionals… però el resultat no es va tocar. I venia la tornada…

El dia 10 de març, amb els mateixos protagonistes, l’ambient al velòdrom també era indescriptible, com es pot veure en la foto, en la qual Salarich ja celebra el primer gol marcat per Vila d’un fort xut llunyà al cap de pocs segons de començar la segona part, després d’un primer temps en què només va haver-hi joc soterrani. L’equip local no va saber deixar a part les provocacions constants dels rivals i, tot i el gol, en lloc de jugar també repartien. Olivé va aconseguir l’empat i els incidents augmentaren.

Alegria pel gol de Vila, que no tindria continuïtat / Foto Santi Carreras, Ilurosport

Als 12 minuts de la segona part després d’una “tangana” entre tots els jugadors, l’àrbitre Sr. Garcia va mirar a la presidència (on hi era present el president de la Federació Internacional, Victoriano Oliveras de la Riva) i va decidir suspendre el partit. A les grades no havia passat res, però els jugadors havien perdut totalment els papers fins al punt que es parlà que cap d’ells tornaria a l’equip nacional.

Tercer acte: En silenci total a Barcelona

Partit a porta tancada a Barcelona / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

La decisió de la Federació Internacional va ser ràpida i el divendres següent dia 15 de març es va repetir el partit sencer a porta tancada al Palau d’Esports del carrer Lleida de Barcelona i arbitrat pel portuguès Sr. Peysseneau. Aquest, suposem que ben alliçonat, va ser el protagonista d’aquest partit, ja que va tallar qualsevol intent de joc viril i el partit, jugat sota un silenci gairebé sepulcral i només trencat pels cops de l’estic a la bola, va ser excessivament tou, cosa que va beneficiar els reusencs, que varen decidir congelar la bola sense que els mataronins poguessin fer-hi res. Gallén va marcar al cap de poc d’iniciar-se la segona part però la cosa s’acabà aquí. Els mataronins nerviosos varen veure com eren expulsats simultàniament Vila i Capdevila, i es quedaven amb dos jugadors de pista durant dos minuts. Tot i això Largo, Salarich i Gallén, varen conservar la serenitat i el partit acabà amb el mínim 1-0 que no servia de res.

L’equip mataroní es va quedar uns minuts amb tres jugadors / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

El Reus Esportiu passava a jugar la final, i la guanyaria, contra la Triestina italiana, a doble partit, per un global de 8-2, aconseguint el seu segon títol de campió d’Europa, dels sis que sumarien de forma consecutiva.

La conseqüència d’aquella terrible rivalitat entre Reus i Mataró va ser que els partits de lliga de la temporada següent es jugarien en camp neutral per evitar possibles aldarulls i perquè l’ambient s’anés refredant, cosa que a poc a poc es va anar aconseguint.

Epíleg: A Calafell, en la copa, tampoc es queden curts

Acabada la Lliga i també la Copa d’Europa, es jugà la darrera competició de la temporada, la Copa del Generalísimo, que segons com es miri era la més important, ja que donava el passaport per acompanyar el Reus Esportiu en la Copa d’Europa 68-69.
El DC Mataró Subirà va eliminar el FC Barcelona per un global de 5-3 (amb un 0-2 al Palau d’Esports de la Ciutat Comtal) i en quarts de final li va correspondre el Calafell. I en aquesta localitat tarragonina van demostrar que podien superar tot el que el Mataró havia viscut a Reus. En el partit d’anada els mataronins guanyaren per 7-2, esborrant de la pista a un dels pocs equips que havia pogut derrotar-los durant la lliga. Però en el partit de tornada es va viure un espectacle que superà amb escreix el viscut a Reus. El públic, com si estigués en un circ romà, no parava de demanar més duresa als seus, i col·laborava insultant, escopint, agafant i fins i tot tirant pedres i guix a la cara als jugadors mataronins. Al final del temps reglamentari s’arribà amb 6-1, es va jugar una pròrroga que acabà amb 9-2 i amb el DC Mataró eliminat.

Demostrant que això que es diu no és exagerat, pocs dies després el Comitè de Competició va decretar la suspensió d’un any al Calafell per poder jugar cap competició oficial, així com a la directiva, preparador i a tres jugadors. També l’àrbitre fou inhabilitat per tornar a arbitrar. Però el resultat tampoc es va tocar. El Calafell no va poder jugar la fase final a Alacant, que guanyaria el Vilanova, però el Mataró tampoc i d’aquesta manera el club mataroní, tot i haver guanyat el títol de Lliga, acabava sent la gran víctima de la temporada 67-68, i no podria tornar a jugar a Europa la temporada següent.

Pocs dies després de tot això que hem explicat un altre equip mataroní viuria l’altra cara de l’esport, disputant un encontre de germanor contra un rival habitual, i en un lloc ben inusual per a la pràctica esportiva. Això ho veurem en el pròxim número.