IluroSport » EC Mataró perd dues categories i se’n recupera una amb Jaume Parera de president (1976)

EC Mataró perd dues categories i se’n recupera una amb Jaume Parera de president (1976)

Records… núm 83

La temporada 72-73, la secció d’hoquei patins d’Esport (aleshores Deporte) Ciclista Mataró, que patrocinava la firma Subirà i Cia, havia de lluitar per setena temporada consecutiva entre els grans. Però s’havia anat esfumant aquella esplendor de pocs anys enrere, quan s’havia arribat a jugar la Copa d’Europa, i la Junta Directiva, que presidia Vicenç Lleonart, va decidir donar un canvi de rumb a la secció.

Canvi de rumb en la secció d’hoquei patins d’ECM

Després de donar la baixa a jugadors veterans com Salarich i Barguñó, va posar la confiança per dirigir l’equip en Antoni Camps, que havia estat l’entrenador que l’havia fet pujar a la màxima categoria l’any 1966. Havia quedat com a capità Jaume Capdevila i al seu voltant formaren l’equip bàsic el porter Parets, Miquel Font, Ángel Puyané i Francesc Viadé, amb participació també de Janot Diamant, Josep Ma Spa i Francesc Spà, que tornava després d’una estada d’un any a l’Espanyol.

Vicenç Lleonart presidia la secció d’hoquei d’EC Mataró / Foto: Santi Carreras

Torna Carbonell i l’equip revifa

El campionat es va iniciar amb una victòria al Pavelló del Velòdrom davant del Femsa de Madrid per 4-2, però fou un miratge, ja que després el jove equip mataroní va acusar la inexperiència i es varen encadenar sis derrotes contra Voltregà, Arenys de Munt, Barcelona, Reus Esportiu, Vendrell i Noia. La mala ratxa es va trencar guanyant el Terrassa (6-2), però al final de la primera volta l’equip mataroní estava en el darrer lloc.

L’equip a l’inici de la tenporada 1972-73 / Foto: Ilurosport

Aquesta crítica situació va portar a buscar solucions d’emergència i va tornar a Mataró, sis anys després, Enric Carbonell, jugador que havia estat capità de la selecció estatal, màxim golejador de la Lliga diverses vegades i que havia format en el llegendari equip “ciclista” que va obtenir el primer títol en la Copa jugada a Mataró l’any 1967. Ja gairebé retirat, venia per intentar ajudar el club a salvar la categoria.

L’equip que feia un bon joc, però li costava fer gols, va notar millora en aquest aspecte, ja que el barceloní va ajudar Viadé, que fins aquell moment era el màxim golejador… L’equip va començar a guanyar partits (Femsa- DC Mataró 1-2; DC Mataró- Noia 5-3, Terrassa- DC Mataró 5-8, DC Mataró- Reus Ploms 5-2) i també va empatar davant del FC Barcelona i de l’Igualada. Així es va arribar a la darrera jornada, que Mataró Subirà afrontava en l’avant-penúltima posició amb 15 punts, un més que Reus Ploms i dos més que el Femsa. Baixaven dos equips i la visita del Calafell era vital per evitar el descens directe.

Va ser un partit amb molts nervis per part local i amb un ritme increïblement lent per part visitant. Viadé va trencar la defensiva visitant, però els tarragonins igualaren aviat. Va ser la inspiració i el saber fer de Carbonell amb dos gols el que va donar la victòria als locals per 3-1, evitant el descens… però havent de jugar la promoció.

La classificació d’aquella temporada 1972-73 a la Divisió d’Honor va ser: Reus Deportiu 45, Sentmenat 41, Arenys Munt 38 (la millor classificació en tota la història de l’equip arenyenc a la màxima categoria), Voltregà 33, Cerdanyola 31, FC Barcelona 30, Vendrell 27, Noia 22, Terrassa 19, Calafell 18, DC MATARÓ 17, Igualada 16, Reus Ploms 14 i Femsa Madrid 13.

Fatídica promoció

La promoció va emparellar l’equip mataroní amb el Montemar d’Alacant, però abans es va jugar la primera eliminatòria de la Copa del Rei, que sorprenentment va deixar fora el Mataró Subirà que va rebre un escandalós 2-10 del Laietà de 1a Divisió, que va fer infructuós el 0-5 posterior de Barcelona.

No era massa estimulant de cara a la promoció i la història es va repetir. En el partit d’anada jugat a Alacant el Mataró, sense Carbonell, va jugar sense encís i perdia per 6-0 al descans, per acabar sucumbint per un contundent i inesperat 11-3… i això amb una bona actuació de Parets a la porteria. La continuïtat a la màxima categoria només podia venir amb un miracle…

L’últim moment d’alegria va ser el 8-1 / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

A la tornada al Velòdrom els mataronins van sortir molt mentalitzats i Capdevila i Viadé ben aviat obriren el marcador i Font per dues vegades i Spà van col·locar un 5-0 al descans. Després d’un gol alacantí, Miquel Font, amb tres gols més, va fer pujar el 8-1 al marcador quan faltaven nou minuts per al final. Tot semblava possible, però un gol alacantí va tallar totes les esperances i al final el partit va acabar amb un insuficient 8-3. Deporte Ciclista Mataró baixava a 1a Categoria Nacional.

Jaume Parera nou president de la secció

Acabada la temporada va irrompre el desànim entre els directius i el president del club Sr. Alfons Trabal va haver de buscar qui tingués força i empenta per tirar endavant la secció. El va trobar en la persona d’un jove industrial mataroní de poc més de 40 anys: Jaume Parera León. Ell va agafar amb ganes la seva nova tasca i sempre amb l’objectiu claríssim de potenciar els equips de la base. Havia practicat una mica d’atletisme de jove, però es va sentir atret per l’hoquei arran d’un campionat del món celebrat a Barcelona, i quan els seus fills van tenir edat de practicar esport els va encarrilar cap aquest esport. El gran ja jugava en l’equip juvenil que havia quedat cinquè de Catalunya, junt amb els germans Casas, Febrero, Pastó i Gracia entre altres.

Jaume Parera, als anys setanat, iniciava una llarga tasca al front de l’hoquei sobre patins mataroní

Això el va portar a la presidència i així va començar la tasca de Jaume Parera al davant de l’hoquei patins mataroní, que en aquells moments poc podia pensar, ni ell ni ningú, que s’estendria durant vint-i-nou temporades, en les quals hi hauria alguna decepció enmig de moltes alegries, com sempre sol passar en l’esport. I d’unes i de les altres ja en tindria en els primers anys de gestió.

DC Mataró baixa a 2a Divisió

La primera temporada va ser per desanimar-se. Per sort “Subirà i Cia.” va mantenir l’esponsorització i es va poder inscriure l’equip a 1a Divisió Nacional, tot i que en alguns moments s’havia pensat a renunciar… Es va fitxar a Genaro Llull com entrenador, pensant que podia treballar bé amb el jove equip que tenia a les mans: Parets a la porteria, Font, Puyané, Diamant i els germans Spà es mantenien a l’equip, i es fitxava a quatre jugadors forans (el porter Cabré, Gannau, Balsas i Guimerà).

Un equip de la temporada 1973-74 / Foto: Ilurosport

La lliga es va iniciar amb victòria sobre el Claret de Sevilla per 4-3, però ràpidament es torçaria tot, i en la jornada onzena quan EC Mataró era cuer sense haver guanyat cap més partit, va plegar l’entrenador. Va venir l’exjugador Gamell a intentar ajudar a la banqueta i també el seu excompany Roselló es va tornar a posar els patins, però això tampoc va solucionar gran cosa. Més endavant va agafar l’equip Santi Pagès, però les derrotes anaren caient, i DC Mataró va acabar el campionat en darrera posició, amb només 12 punts. Varen pujar a Divisió d’Honor el Sabadell i La Cibeles d’Oviedo, i l’Alcodiam d’Alcoi va acompanyar els mataronins en el descens.

Es topa amb l’Espanyol

La temporada 1974-75 altre cop es va parlar de si Deporte Ciclista Mataró renunciaria a formar primer equip, però finalment es va afrontar la 2a Divisió, i un any més amb “Subirà i Cia” com a patrocinador. La direcció tècnica va recaure en Francisco Meya, un exinternacional, que va fer tasques de jugador- entrenador, i que curiosament havia jugat ja a Mataró quan de petit (22 anys abans) havia estat un any al col·legi Valldemia internat. Formaven la plantilla Urgellés a la porteria, els germans Spà, Puyané, Febrero i Serra (aquests dos últims pujats del juvenil) i el propi Meya. També actuaren en alguns partits Gracia i Parera. No va ser una mala temporada però l’equip mataroní va tenir la desgràcia de topar amb l’Espanyol, que li va barrar el pas de l’ascens, acabant imbatut el campionat.

Un fet demostratiu que l’ambient no dequeia, va ser el partit jugat a l’estiu contra el campió argentí, l’Huracán de Buenos Aires, i que va ser una gran festa de l’hoquei, culminada amb victòria local per 4-3. S’ha de fer notar que en l’equip argentí figuraven tres internacionals (el porter Carlos Peña, el defensa Cozzi i el davanter Laporte) d’una selecció que ja s’anava situant a l’altura de les europees, a part de Portugal i Espanya.

EC Mataró va guanyar al campió argentí / Foto: Ilurosport

Bon inici de temporada

Jaume Parera es mantenia entusiasta al capdavant de la secció, i també mantenia Meya en el càrrec d’entrenador. I amb una plantilla pràcticament idèntica a la de la temporada anterior, només amb l’afegit del porter Mas que venia del Castelldefels es va afrontar la que seria llarguíssima temporada 1975-76.

En la primera fase de la 2a Divisió l’equip mataroní va acabar imbatut demostrant una insultant superioritat sobre tots els altres equips, amb golejades espectaculars com un 21-4 sobre el Sant Josep (rècord d’anotació que encara es manté), o un 2-13 a Sarrià o un 13-0 davant del Barberà.

A la vegada també juvenils i cadets havien superat la primera fase. Els juvenils caurien eliminats pel Barcino en quarts de final, però en canvi els cadets i també els infantils farien seu el subcampionat provincial. Els primers formaven amb Faura, Grané, Parera II, Ximenes, Casas III, Puig, Güell i Cisneros, i els infantils amb Toll, Cristòfol, Bernat, Grané, Claramunt, Pons, Carrillo, Gibert i Relats.

“Via crucis” per pujar altra vegada a 1a

El primer equip va afrontar a finals de març la segona fase, quedant segon per darrere del Vilafranca i guanyant-se el dret a jugar una eliminatòria per tal d’anar a la fase final a Alcoi. En aquesta Mataró Subirà va rebre l’Oberena de Pamplona el dia 11 d’abril i el va superar per un clar 7-2 que semblava deixar-ho en clara franquícia. Però a la capital navarresa es va haver de patir de valent perquè l’Oberena va arribar a igualar també amb un 7-2. Quan ja s’esperava la pròrroga, Josep Ma Spa va marcar el 7-3 que va classificar els mataronins, enmig de l’alegria que es pot suposar.

Ja a Alcoi en la fase final, l’equip mataroní va quedar segon del seu grup després de derrotar l’equip local (1-3), empatar amb el GEiEG (2-2) i empatar també amb el Vilafranca (1-1), en un partit on els del Penedès en tenien prou amb l’empat per assegurar el primer lloc i l’ascens. En canvi Mataró Subirà va haver de jugar-se l’ascens en una promoció contra el Sant Just, que defensava la seva plaça a 1a Nacional.

L’equip de la temporada 1975-76, amb el president Jaume Parera,: Els jugadors eren Puyané, Gracia, Febrero, Tato Spà, Meya, Mas, Urgellés i Jose Spà / Foto: Ilurosport

El dia 9 de maig a Sant Just el marcador va ser favorable als locals per 4-2, i una setmana més tard es jugava la tornada al Velòdrom. A la pista Mas, Urgellés, Spà I, Spà II, Meya, Puyané, Febrero i Gracia ho varen donar tot. Al voltant de la pista una bona quantitat de públic va animar els seus jugadors. Però en la primera part la defensa visitant va aguantar bé i només Meya va poder marcar. A la represa l’equip mataroní amb els germans Spa al darrere i Puyané i Febrero al davant va ser un cicló, i els gols varen anar caient, marcant tots quatre jugadors i el gran dels Spa, “Tato”, per dues vegades. Al final 6-2 i apoteosi total. Després de 34 partits, durant aquella llarga temporada, DC Mataró pujava a 1a Nacional.

S’acomplia el somni del seu president i amb un equip pràcticament de casa. Però com havia costat… Així el cognom Parera començava a quedar gravat en l’esport mataroní. En el pròxim número veurem com uns anys més tard irrompia en un altre esport.