IluroSport » El bàsquet groc-i-negre, amb nou espònsor, viu una temporada espectacular a 1a Divisió “B” (1986-87)

El bàsquet groc-i-negre, amb nou espònsor, viu una temporada espectacular a 1a Divisió “B” (1986-87)

Records… núm 166

Els patrocinadors van ser sempre fonamentals en la marxa del bàsquet del CE Mataró. Primer va ser Molfort’s, després Ignis, més endavant Famosette, que van aportar molts diners perquè els equips, tant masculins com femenins estiguessin situats a l’elit estatal als anys seixanta i setanta. Més tard, en quedar-se sense aquest suport, el bàsquet de la nostra ciutat va perdre pistonada i va caure en una letargia de la qual es va recuperar mitjan la dècada dels vuitanta amb el suport d’Improda i Dàltex en l’apartat femení i de Procesator i APD en el masculí.

Ordenadors APD CE Mataró, és el nou nom

Amb Procesator com a patrocinador, el CE Mataró havia pujat a 1a Divisió “B”, i de la mà d’Antoni Serra, com havíem vist als  Records 60, el Palau Josep Mora es va tornar a omplir. L’afició va vibrar durant la temporada 1985-86 i estava molt animada de cara a la temporada següent en la qual s’ampliava el nombre d’equips a 24 en la categoria de Plata estatal, en uns temps en què tota la geografia hispana volia participar en el “boom” del bàsquet. També augmentava el nombre d’estrangers a dos per equip buscant més espectacle. Però, sorprenentment, l’espònsor va decidir reduir l’assignació, i Antoni Serra va plegar junt amb alguns dels jugadors que havien estat puntals la temporada anterior.

Josep Soler nou president del CE Mataró / Foto: El Tot Esport

Josep Soler Peig es va fer càrrec de la presidència, reemplaçant a Manel Dalmau, i finalment va aconseguir un bon acord amb la firma patrocinadora. D’aquesta manera, continuant vinculat amb la informàtica, l’equip va passar a denominar-se Ordenadores APD CE Mataró. El nou entrenador va ser Josep Maria Meléndez i es va fitxar a Paco Solsona, Quique Azcón, Ribas i els americans Mike Zeno i Donald Reese. Van completar la plantilla Lluch, Alvarez, Triola, Oms i Heras de la temporada anterior.

Una gran actuació a la Lliga Catalana

La temporada es va iniciar amb un notable èxit, ja que a la fase prèvia de la Lliga Catalana l’APD Mataró va superar l’Andorra, el Valvi Girona i el Santa Coloma, i va passar a la fase final junt amb els equips de la Divisió d’Honor, i així va poder disputar uns grans partits contra el Cacaolat Granollers i el Joventut de Badalona.

El Palau va registrar dos plens extraordinaris en els partits APD Mataró- Cacaolat Granollers (91-107) i APD Mataró- Joventut (95-111). A més els mataronins van guanyar a Granollers per 91-96, amb 46 punts de Mike Zeno, un jugador que va deixar bocabadats a molts tècnics de la màxima categoria. Eren temps en què, com es veu en els resultats, es pensava sobretot en l’atac i l’espectacle estava garantit al Palau.

Un gran inici que porta al lideratge

A finals de setembre es va presentar la nova lliga de 1a Divisió “B” amb la majoria d’equips pertanyents a capitals de província. Hi havia dos grups de 12 equips, i els sis primers de cada grup es classificaven per a la fase d’ascens.

L’equip de la temporada 1986-87, amb Grabulosa (2n entrenador), Triola, Homs, Meléndez (entrenador), Reese, Zeno, Ribas i Martínez (fisio) drets; Àlvarez, Azcon, Lluch, Solsona i Heras (ajupits) / Foto: Arxiu JGC

El debut d’APD Mataró es va produir a Badajoz i l’equip es va anotar el primer triomf fent una gran exhibició ofensiva (93-102). A la cinquena jornada els groc-i-negres van guanyar a la pista del Caja de Ronda de Màlaga (actual Unicaja) per 86-90, com a revenja de les dues derrotes patides allà en el “play-off” de la temporada anterior, i es van col·locar líders. Aleshores una lesió de Zeno, que ja el deixaria força “tocat” durant tot el campionat, va afeblir l’equip que va cedir el lideratge després de perdre a casa dos partits seguits davant Bancobao Collado Villalba i Askatuak de Sant Sebastià.

No obstant això, la reacció va arribar i l’equip va encadenar quatre victòries consecutives que el situaren novament al lideratge: a Córdova per 99-103, aquí davant del Bosco Coruña per 109-72, a Canàries davant del Coronas per 91-93 i al Palau davant del Maristes de Màlaga per 87-83.

Els equips de 1a “B” van a la vaga

Quan l’equip estava en el seu millor moment, l’ACB va decidir que només dos equips pujarien a la màxima categoria i els clubs de la 1a Divisió “B” no ho van voler acceptar i van anar a la vaga, que es va allargar durant tres setmanes, obligant després a recuperar els partits amb un calendari molt atapeït, que APD Mataró va acusar molt, perdent a Guadalajara i aquí davant del Badajoz.

Àngel Fernàndez nou entrenador

Àngel Fernàndez a la banqueta entre el segon entrenador Grabulosa i el delegat Nogueras / Foto: El Tot Esport

Havia de venir al Palau el Caja de Ronda, que era el líder solitari, quan la directiva va decidir cessar l’entrenador Josep M. Meléndez i fitxar Ángel Fernàndez, que anteriorment havia pujat a l’Espanyol a Divisió d’Honor, i que una dècada més tard es faria famós en presentar-se a la presidència del FC Barcelona. De moment el canvi va ser positiu, i APD Mataró “revolucionat” sota la direcció d’un petit i sensacional base com Quique Azcón, que dirigia, robava pilotes, corria i ficava triples, va imposar-se al líder per 83-80. Possiblement, aquella actuació va propiciar que el base de l’equip groc-i-negre jugués el “partit de les estrelles” de la categoria.

El base Quique Azcón va jugar el partit de les estrelles / Foto: El Tot Esport

Bàsquet de suspens

Després, tres derrotes seguides davant del Bancobao, a Llíria i a Sant Sebastià –quan la capacitat física de Zeno estava molt minvada–, van comprometre la classificació per als “play-off”. Va arribar Merlin Wilson per substituir Zeno, i això va permetre la reacció amb quatre victòries consecutives d’APD Mataró. En el darrer partit al Palau contra el Coronas canari, es va viure un impressionant final d’aquells que es van fer habituals. Els canaris guanyaven 93-99 quan faltava un minut i mig, però es va anar remuntant, i Josep Maria Lluch, sobre la botzina, va anotar el 104-102 definitiu. Era habitual que el públic, després d’aquells nervis i d’aquell èxtasi, fes sortir els jugadors, quan ja havien anat als vestidors, per saludar com si fossin els actors d’una gran obra teatral. I és que sovint el que es veia al Palau eren obres d’autèntic suspens…

APD Mataró va acabar com a campió de grup igualat a 36 punts amb Coronas Las Palmas, Caja de Ronda de Málaga i Llíria, però superant-los per l’average, i per darrere es classificaven per a la fase final també el Bancobao Collado Villalba (35) i el Guadalajara (34). Més avall quedaren sis equips de capital de província com Ourense, Badajoz, San Sebastián, Maristas Málaga, Córdoba i Bosco Coruña.

Massa ensopegades al Palau

L’equip mataroní va iniciar la fase decisiva en segona plaça, només per darrere del Cajamadrid que, comptabilitzant els resultats de la primera fase, sortia amb 18 punts, per 16 d’APD Mataró. Però en el primer partit davant del Feiraco de Santiago, el final anterior es va capgirar, i un 99-96 es va convertir en 99-103, entre la indignació del públic que va carregar contra els col·legiats. Però la veritat és que qui també havia fallat eren els dos americans, Reese i Zeno, que estaven en moments baixos.

El Barça va visitar el Palau Mora en un amistós / Foto: Canal

Després d’un amistós davant el FC Barcelona dels Epi, Solozàbal, Sibilio, Jiménez, Ferran Martínez, Trumbo i Simpson, que va omplir el Palau de gom a gom, i que va acabar amb el resultat de 85-103, els jugadors groc-i-negres van tornar a reaccionar. Van derrotar el Santa Coloma (90-87) i van guanyar a Alcalà d’Henares davant del Cajamadrid (103-104, amb pròrroga inclosa).
Va venir l’Elosua de León, amb Essie Hollis, un dels millors americans que havien jugat a Espanya, i va tornar la decepció (87-89) en un altre final dramàtic. I fins al final de la fase d’ascens –de la qual no se sabien ni quants equips pujarien– ho serien quasi tots de dramàtics, de vegades amb sort i de vegades sense: Valvi Girona- APD 71-73, Obradoiro- APD 91-89, amb pròrroga, APD- Tizona 80-89, Sta. Coloma- APD 106-103, León- APD 99-100, tot i els 49 punts de Hollis, APD- Valvi Girona 85-90. Només va haver-hi un incís en els finals igualats en un memorable partit davant del Cajamadrid, amb la millor actuació a la lliga, amb 13 triples de 19 intents, que va aixafar els madrilenys per 122-96.

Una altra foto de l’equip, amb Triola, Homs, Zeno, Reese, Ribas, Grabulosa (2n entrenador), Heras, Azcón, Lluch, Álvarez i Solsona / Foto: El Tot Esport

Al final d’aquella fase final, que havia de desembocar en uns “play-off” que no es van jugar, APD Mataró va acabar en setena plaça igualat a 33 punts amb Elosua de Leon i Llíria, per darrere de Caja de Ronda Màlaga i Bancobao VIllalba (36), que van pujar a l’ACB, Cajamadrid, Coronas Canàries, Obradoiro Santiago i Tizona Burgos (34) i per davant de Santa Coloma (31), Guadalajara (30) i Valvi Girona (28).

Solsona va ser el màxim anotador estatal de 1a B

La temporada va acabar amb un balanç de 19 victòries i 15 derrotes a la lliga. El màxim anotador va ser Reese amb 811 punts en els 34 partits jugats, dels quals no se’n va perdre ni un, per fer una mitjana de 23 punts per partit. La seva tasca sota els taulells era poc vistosa però molt efectiva. Més espectacular era Mike Zeno que va anotar 602 punts en 29 partits. El quintet base el completaren un bon tirador com Solsona (550 punts) que va ser el màxim encistellador estatal de la competició, una “llebre” al contratac com era Alvarez (353 punts) i el base Azcón (297 punts). Triola (204) va ser el sisè home i Lluch (106), Ribas (74), Homs (32), Heras (27) van tenir menys minuts, però els van aprofitar bé, agafant experiència. El substitut de Zeno durant quatre partits Wilson va anotar 76 punts.

Paco Solsona va ser el màxim encistellador estatal del campionat / Foto: El Tot Esport

Els júniors campions de Catalunya

Demostrant que la pedrera mataronina continuava funcionant, la temporada 1986-87 havia acabat amb un éxit de l’equip júnior que entrenava Narcís Margall, ja que es va proclamar campió de Catalunya en derrotar a la final el Valvi de Girona per 86-72, amb un equip integrat per Pérez, Flores, Herrera, Solà, Gasull, Maymir, Reniu, Lobera, Torres, Ribas, Rovira i Valera.

La temporada havia estat una mica esvalotada i diverses baixes semblava que podrien afeblir molt l’equip de cara a la següent, però durant l’estiu l’ambient es va anar escalfant novament i tothom estava a punt per viure noves emocions, com podrem veure en el pròxim número.