IluroSport » El CA Laietània inaugura el seu Complex, i en l’aspecte esportiu manté un alt nivell (1974)

El CA Laietània inaugura el seu Complex, i en l’aspecte esportiu manté un alt nivell (1974)

Records… núm 154

Quan l’any 1972 el Centre Atlètic Laietània s’acostava ja al seu mig segle de vida, en l’àmbit esportiu s’havia consolidat entre els millors clubs catalans. Amb destacadíssimes actuacions a escala individual, amb molts títols catalans i fins i tot estatals per als seus atletes, i també pel que fa a l’equip, amb l’ascens a 2a Categoria. Però la seva Junta Directiva que presidia Manuel Corredó no en tenia prou, i va voler fer un pas endavant en l’àmbit social. El club, a partir d’una idea de Josep Gomà i Carol, soci d’honor del Centre, i que el directiu Ventura Brunet va compartir des del primer moment, es va llançar a la construcció d’un Complex Esportiu Recreatiu, sense oblidar el fet que era una entitat atlètica i donant prioritat a la seva activitat esportiva principal. De fet es pensava que el complex podria significar un important ajut per a l’atletisme, com així va ser durant molts anys.

La il·lusió tira endavant el projecte

L’entitat comptava amb menys de tres-cents socis, i d’entrada molta gent no donava massa confiança al projecte, tenint en compte el volum de l’obra que es volia realitzar. Inicialment, es va pensar a construir el nou complex esportiu al costat de l’Estadi Municipal en els terrenys de Ca l’Oliva. Les converses no van fructificar i les mirades van tombar cap al sector de la Urbanització de La Cornisa, que estava començant a arrelar. Josep Fradera, persona vinculada al club, va oferir uns terrenys a molt bon preu, però que oferien el problema de tenir un gran desnivell. Cap a finals de 1972 es van fer els estudis topogràfics, dirigits per l’enginyer, soci i exatleta del club Jordi Buscà, que d’entrada no eren massa optimistes. Tanmateix, la Junta Gestora, que es va crear, tenia una il·lusió ferma en el projecte i es va tirar endavant.

El president Manel Corredó ensenyant la maqueta al tinent d’alcalde Sr. Salas en presència de l’autor de la mateix Antoni Lladó, a qui veiem a l’esquerra del tot de la imatge / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

A partir d’aquell moment tot va anar a gran velocitat: el dia 1 de febrer de 1973 es va signar la compra dels terrenys, es va presentar el projecte a l’Alcaldia, i a la Fira es va presentar una maqueta feta per Antoni Lladó, un altre ex-atleta de l’entitat.
Les màquines van començar el seu treball i d’aquesta manera es podia anar contagiant la il·lusió a gran part de la ciutadania. Al mateix temps sota l’impuls de Ventura Brunet es va posar en marxa la venda d’accions. Els socis les van poder obtenir a preu avantatjós i després es va rebre una autèntica allau de sol·licituds, quan la gent va veure el ràpid avanç les obres. I mentre l’Estadi Municipal inaugurat l’any anterior s’anava degradant per moments fent que els atletes laietanencs tornessin a anar a entrenar a les velles pistes de l’Stadium, als terrenys de la Cornisa avançava a tota marxa la construcció del nou complex esportiu.

Dues imatges de les obres del Complex del CA Laietània / Fotos : Santi Carreras, Ilurosport

Inauguració de la primera fase

El dia 2 de juny de 1974 va tenir lloc la inauguració de la primera fase de les obres, que constaven de piscines, pistes de tennis, frontó i mini-golf. La va presidir l’alcalde Sr. Francesc Robert i hi van ser presents tots els membres de la Junta Gestora i també laietanencs de la primera època, i que encara competien en veterans, com Joan Nonell o Grau Cot, aquest darrer encarregat d’encendre la flama que va presidir la cerimònia.

Dues imatges del dia de la inauguració, amb l’alcalde Francesc Robert trencant la cinta, amb el president Manel Corredó al seu costat, i amb el veterà atleta Grau Cot encenent la flama / Fotos: Santi Carreras, Ilurosport

Més endavant, el dia 23 de novembre de 1975 s’inauguraria el local social, i posteriorment anirien arribant primer la pista poliesportiva, i ja l’any 2000 en ocasió del 75è Aniversari la piscina coberta i el gimnàs, completant una instal·lació modèlica. A més tot plegat servia perquè es pogués mantenir dignament la secció atlètica, en uns moments en què el “romanticisme” dins l’esport ja anava quedant enrere i feien falta més diners per consolidar-se en el màxim nivell català.

L’equip femení es manté a la màxima categoria catalana

Mentre tot això passava el Centre Atlètic Laietània continuava la seva activitat atlètica. L’any 1972 l’equip sènior masculí havia assolit l’ascens a 2a Categoria Catalana (veure Records-117), i l’equip femení va pujar a 1a Catalana (veure Records-9), categories en les quals van competir l’any 1973. Van obtenir la permanència, tot i que l’Estadi, inaugurat precipitadament l’any 1972 estava totalment abandonat i els atletes continuaven entrenant a les pistes de Mossèn Plandolit, i competint sempre fora de casa.

L’equip femení del Laietània amb Surroca, Roca, Illas, Garcia, Floris, Maria Boixet, Diví, Galera, Calafell (dretes), Fradera, Mercè Boixet, Roser Boxet i Font (assegudes) / Foto: Llibre Història del CA Laietània en imatges

L’equip femení, en una competició de només dues jornades, va acabar en cinquena plaça de la màxima categoria per darrere de CG Barcelonès, CF Barcelona, CN Barcelona i Manresa i per davant del Terrassa. Formaven l’equip que va debutar a la màxima categoria: Teresa Maria Roca –que va aconseguir l’única victòria en salt d’altura–, les germanes Mercè, Roser i Maria Boixet, Rufina Galera, Imma Fradera, R. Maria Floris, Isabelita Garcia, Maite Illas, Maite Calafell, Montse Diví, Marisol Surroca i Montse Font.

Teresa Maria Roca / Foto: RFEA

En els campionats individuals la més destacada encara seria Teresa Maria Roca que a l’hivern va batre el rècord de Catalunya en pista coberta amb 1,65 m. Després, tot i estar ja a la part final de la seva carrera, va quedar subcampiona estatal en altura, amb un salt de 1,55 m, i campiona de Catalunya amb 1,50 m. Mercè Boixet es va proclamar campiona de Catalunya en 100 m i 200 m (marques de 12.7 i 26.4), i Rufina Galera va aconseguir la medalla de bronze en els estatals júniors en 50 m en pista coberta amb una marca de 6.8.

Mercè Boixet doble campiona de Catalunya en 100 m i 200 m / Foto: Ilurosport, Santi Carreras

Rècords masculins de gran valor

L’equip masculí, que estava una categoria per sota que les noies, va acabar en quart lloc de 2a Catalana, per darrere de Manresa, Joventut Atlètica Barcelona i Granollers i per davant de Sícoris de Lleida i GEEG de Girona.

L’Estadi estava totalment abandonat i els atletes mataronins havien de competir sempre fora de casa / Foto: Ilurosport, Santi Carreras

Cal dir que es van establir alguns rècords de gran valor com els 1:57.0 de Pozo en 800 m, els 53,14 m de Ródenas en javelina i els 1,90 m en alçada i els 6,84 m en llargada de Jordi Vilà. Aquestes marques van venir acompanyades de títols i medalles a tots els nivells. Així Rafael Ródenas aconseguia el tercer lloc estatal júnior en pes en pista coberta (11,99 m) i el subcampionat català en pes i javelina de categoria júnior a l’aire lliure (marques de 11,81 i 50.56 m), i Jordi Vilà quedava tercer absolut als catalans de pista coberta en llargada (6,48 m), iniciant una eclosió que arribaria un parell d’anys més tard, com ja havíem vist en els Records-76. Joan Pi va quedar vuitè als campionats d’Espanya absoluts en 20 km marxa.

Barris deixa el club i arriba de Mata

En acabar aquella temporada, durant el mes de setembre, va arribar un fort cop, quan Tomàs Barris, després de nou temporades, va deixar de ser l’entrenador del club, sent rellevat pel madrileny Fernando de Mata. Inicialment, el canvi no va ser ben acceptat per tothom, però a poc a poc la vida normal es va reprendre.

Fernando de Mata / Foto: Ilurosport

Dos rècords locals importants passen a mans del GG Lluïsos

A la vegada el Grup Gimnàstic Lluïsos col·laborava a l'”agitació” existent en l’entitat laietanenca, ja que durant l’any 1973, i tot i competir per equips a 3a Categoria “B”, es va fer amb els rècords de Mataró en les dues proves de relleus: primer Llinàs, Carreras, Taberner i Castellà van marcar 3:31.5 en els 4×400 i després Batet, Carreras, Grau i Llinàs establiren el rècord de 4×100 en 44.7. Uns rècords que el CA Laietània tardaria un parell d’anys en recuperar, però que van servir per motivar més els seus atletes.

Es posa en marxa l’Escola d’Atletisme del CA Laietània

La temporada 1974 va portar la novetat que en categoria masculina desaparegués momentàniament la Lliga Catalana, i la competició per clubs es va denominar Trofeu Primavera, en el qual el Laietània va acabar en una discreta 12a plaça. També en noies la temporada de l’equip va ser dolenta baixant a 2a Categoria.

Un grup d’atletes de l’Escola d’Atletisme abans d’una sortida, amb alguns dels seus monitors, amb el seu primer impulsor Germinal Gavaldà (1r a dalt per l’esquerra) i amb l’entrenador Fernando de Mata (segon a baix per la dreta) / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

El fet més positiu va ser que l’Escola d’Atletisme, que uns anys enrere ja havia iniciat Germinal Gavaldà, va agafar més força sota la supervisió de l’entrenador Fernando de Mata. D’ella sortirien magnífics atletes, i ja aquell any van participar en el programa de TVE “Camino del récord” Juan Bravo i Javier Velasco que van guanyar les proves de 1.000 m i 300 m. A finals d’any Ramon Prat va guanyar la “Jean Bouin” i el “Cros de Granollers”, proclamant-se també campió català, tot en categoria aleví.

Ramon Prat i Juan Bravo, rebent un trofeu de mans del president Corredó / Fotos: Ilurosport

Si en l’àmbit d’equips el club va quedar una mica estancat, individualment va continuar el progrés: Jordi Vilà, tot i estar complint el servei militar va agafar el protagonisme principal en nois batent els rècords d’alçada (1,91 m) i llargada (6,97 m) i quedant també campió d’Espanya militar en llargada; Josep Gomà va quedar subcampió català júnior en 400 metres (52.1); mentre que Joaquim Torres va quedar tercer en 3.000 m obstacles amb 10:38.6, i tots tres van competir amb la selecció catalana júnior. També Alfons Palau va fer un bon rècord en javelina amb 54.34 m. En noies, Mercè Boixet va millorar els rècords de 100 m. (12.5) i 200 m. (25.4) quedant subcampiona de Catalunya, mentre que Maite Calafell va quedar tercera en 3.000 m amb nou rècord local de 11:54.6.

Del progrés de l’altre equip local, el Grup Gimnàstic Lluïsos, ja n’haviém parlat en els Records-135.

Però en acabar l’estiu del 1974 Fernando de Mata va decidir deixar el club pel fet que la seva dona, la prestigiosa fotògrafa Isabel Benito, tenia el seu treball a Madrid i a ell també li va sorgir allà una bona feina. Anys després acabaria sent el preparador físic del Real Madrid de futbol. El Laietània ràpidament li va buscar un substitut i l’any 1975 començaria, per tant, amb la novetat d’un nou entrenador i amb un Estadi que anava pel camí de reformar-se (veure Records-28). En el pròxim número continuarem amb la història laietanenca i el progrés de la seva branca femenina.