IluroSport » El CE Mataró de bàsquet derrota el Real Madrid, que era ja tricampió d’Europa (1968)

El CE Mataró de bàsquet derrota el Real Madrid, que era ja tricampió d’Europa (1968)

Records… núm 131

Com vam comentar en els Records-130, el CE Mataró Molfort’s havia acabat la temporada 1966-67 amb uns grans ànims, que van rebre una forta topada a l’estiu, quan es va saber de la paralització de les obres del Palau d’Esports. L’esperada ajuda oficial no arribava, els costos augmentaven i els principals promotors locals ja no volien deixar-hi més diners. Aquest fet va motivar la immediata intervenció de les autoritats de la ciutat i federatives, i amb les Festes de Les Santes va arribar una bona notícia: la Delegación Nacional de Deportes que presidia Joan Antoni Samaranch va concedir una important subvenció per acabar les obres. L’alegria va tornar i s’afrontava una nova temporada entre els grans. Però els diners oficials no arribarien fins al mes de desembre del 1967 i el Palau hauria d’esperar una temporada més.

Internacionals “sub-1,80” i una gran pedrera

La vàlua de la pedrera mataronina va quedar palesa, ja finalitzant la temporada 1966-67, en concret el mes de juny de 1967, quan tres jugadors mataronins, Joan Martínez, Angel Burillo i Josep M. Soler, van formar part de la selecció espanyola que va disputar un curiós torneig internacional, amb seleccions formades només per jugadors de menys d’1,80.

El banderí del Torneig, amb l’escut de l’època franquista / Foto: feb.es

Es va disputar al Palau d’Esports de Barcelona i a part dels tres mataronins, també hi era l’exjugador del Mataró Maset i l’equip es completava amb autèntiques figures com Buscató, Lluís, Martínez Arroyo o Escorial. Espanya, amb Martínez i Soler com a titulars, va quedar segon superat només per Estats Units, que en el partit decisiu va guanyar per 76-68. Josep Maria Soler va ser el cinquè màxim anotador del torneig.

El prestigi d’Antoni Serra va en augment

Amb la seva gran tasca a la banqueta mataronina Antoni Serra, ja començava a agafar prestigi, i durant l’estiu va fer de professor en el Curset d’entrenadors i també va començar a exercir d’entrenador en una concentració de l’equip estatal júnior, on es va emportar al mataroní Quim Navarro.

Antoni Serra entrevistat pel popular locutor esportiu Juan José Casttillo / Foto: Ilurosport

Però després va venir la feina de renovar la plantilla. Maset, casat, marxava al Pineda, l’equip de la seva població que també estava a la 1a Divisió Estatal, i també marxaven Coma i Julià. Per suplir-los venien Rojas, badaloní procedent del Joventut, i Cabanes, procedent de l’Helios de Saragossa, que de seguida tothom coneixeria per “el manyo” i que acabaria afincant-se a la nostra ciutat. Semblava tot a punt, però el CE Mataró havia de tornar a jugar els seus partits de la Lliga Nacional al Velòdrom. Una lliga que, un any més, continuava sense estrangers, a part del nacionalitzat Clifford Luyck del Real Madrid.

Gran primera volta

La presentació es va fer davant de l’equip francès del Sanary amb victòria per 58-37, i després la Lliga va començar de forma esplèndida amb una victòria a Bilbao davant de l’Aguilas per 58-65. En el segon partit es rebia el vigent campió, el Joventut de Badalona, que va haver de suar sang per emportar-se el triomf per 52-54, que es va decidir en els darrers segons quan Nino Buscató va transformar els dos tirs lliures d’una rigorosa personal. L’estratègia defensiva dissenyada per Antoni Serra i posada a la pràctica perfectament pels seus jugadors havia pràcticament esborrat quatre internacionals com Alfonso Martínez, Che Gonzàlez —dos jugadors que mes endavant jugarien al Mataró— Enric Margall i Lluís, que sumarien només 13 punts entre els quatre. I si això no va ser suficient per guanyar, sí que va deixar clar que el Mataró Molfort’s estava disposat a fer una gran campanya.

L’equip, en la presentació al Velòdrom, amb Peiris, Farré, Auladell, Tarruella, Cabanes, Gudayol, Martínez, Rojas i Burillo / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

La primera volta va ser magnífica, guanyant un altre partit a fora a la pista del Vallehermoso (67-77) i derrotant aquí a Mataró a equips com el Picadero d’Alocén, Soler i Codina (74-70) i el Kas de Vitòria, que quan va venir aquí era el segon classificat (68-58). També va caure el FC Barcelona, aleshores clarament inferior a l’equip groc-i-negre, per 77-54 en el partit amb el qual s’arribava a l’equador d’un campionat que el Mataró travessava en un inesperat quart lloc, només per darrere dels tres grans del moment: Real Madrid, Joventut i Estudiantes.

Il·lusió i impaciència

La il·lusió i la impaciència dels jugadors per estrenar el nou escenari del Palau va quedar palesa quan en ser instal·lat el parquet, immediatament ells mateixos, junt amb el tècnic Antoni Serra, van ser els que van anar a pintar les ratlles. Això era a finals de gener, però encara faltaven moltíssims detalls. Tot i que van començar a celebrar-se allà els entrenaments, la temporada acabaria al Velòdrom.

El tècnic Serra i el jugador Auladell pintant les ratlles del Palau / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

La segona volta no va anar tan bé. Després de guanyar l’Águilas, els mataronins varen encadenar cinc derrotes seguides, a les pistes del Joventut, Naútico de Tenerife (sempre era difícil guanyar a les illes Canàries) i Picadero. A més l’Atlètico San Sebastian, que comptava amb Azpiazu, el jugador més alt de la Lliga, va ser el primer en emportar-se els punts de Mataró (59-64) i després ho faria Estudiantes de Madrid, equip que lluitava amb el seu rival madrileny pel títol de lliga (69-84). L’equip mataroní baixava fins a la setena plaça, de la qual ja no sortiria.

Imatges dels partits contra Atlético San Sebastián i Kas de Vitòria / Fotos. Santi Carreras, Ilurosport

Segona derrota del Real Madrid a Mataró

Però encara va haver-hi un moment per a gaudir. En la penúltima jornada de lliga el Mataró Molfort’s rebia el Real Madrid al Velòdrom, en un ambient ben diferent del de la temporada anterior. Era un partit en sessió matinal, del diumenge 7 d’abril, amb els madrilenys ja campions, i sense l’expectació que hauria pogut despertar en una altra situació. Però arribava un equip que era el vigent campió d’Europa, i que ja havia aconseguit aquest títol tres vegades.

L’equip de Ferrandiz, amb Luyck, Lolo Sàinz, Nava, Cristóbal i Vicente Ramos, va sortir a per totes amb un parcial de 2 a 10, i tothom pensava en una catàstrofe, però els mataronins varen reaccionar i amb un cinc quasi inalterable format per Martínez, Burillo, Rojas, Cabanes i Tarruella, al descans ja dominaven per 33-27. Un marcador que quasi es calcaria a la segona part amb un 35-27.

El marcador, que encara era manual, va assenyalar aquest resultat final, en un partit on els madrilenys ja van tenir problemes a l’escalfament i on Tarruella va fer un gran partit superant a Luyck / Fotos. Santi Carreras, Ilurosport

El Mataró, amb Auladell lesionat, jugava pràcticament sense pivot, així i tot Tarruella, que va fer un partit majestuós amb 28 punts, va superar al gran Luyck en tots els aspectes i va portar l’equip cap a un clar triomf deixant els madrilenys en uns ridículs 54 punts (68-54). A més amb aquella gran actuació, que va deixar meravellat al tècnic madrileny posava les bases al seu posterior traspàs a l’equip madrileny, cosa que succeiria la temporada 1970-71.

S’ha de dir que unes setmanes després de perdre a Mataró, el Real Madrid va revalidar el seu títol europeu, amb l’afegit de Miles Aiken a l’equip, derrotant a Lió a l’Spartak de Brno per 98-95.

Setena plaça final

El Mataró Molfort’s, derrotat pel Barcelona al Palau d’Esports del carrer Lleida en el darrer partit de la Lliga per 89-81, va acabar en setena plaça, prou meritòria per a un equip que va funcionar pràcticament amb sis jugadors: Martínez (màxim encistellador amb 375 punts en els 20 partits), Rojas (247), Tarruella (244), Burillo (242), Cabanes (162) i Auladell (117), i amb aparicions més esporàdiques del jove Gudayol i del veterà Peiris.

Rojas, Peiris, Tarruella, Auladell, Burillo, Martínez, Gudayol i Cabanes, una plantilla ben curta, amb majoria absoluta de jugadors de casa, que va acabar en setè lloc / Foto: Arxiu JGC

La classificació final va ser: Madrid (38), Estudiantes i Joventut (36), Kas i Atlètico San Sebastián (31), Picadero i MATARÓ (29), Barcelona i Vallehermoso (26), Naútico (25) i Águilas (23).

Després, i convertint-se ja en una tradició, l’equip mataroní va tornar a caure en la Copa del Generalísimo, per tercera vegada consecutiva, davant l’Estudiantes, amb pallissa a Madrid (95-61) i victòria a Mataró (77-65).

L’equip B campió provincial

L’equip B estava format bàsicament per l’equip juvenil de la temporada anterior, completat amb Benet Fité i Costart, i va fer una gran campanya obtenint el títol de campió provincial després de derrotar en la final el Calella per 62-44, en un partit en què jugaren Vidal (7), Caminada (15), Navarro (20), Fors (10) i Fité II (10).

Finalment havia passat una altra temporada de transició, però el bàsquet mataroní podia donar gràcies perquè el Palau d’Esports ja estava a punt per rebre els primers partits. Mentrestant en aquella pista del Velòdrom on el bàsquet hi havia passat dos anys, un altre esport, que abans també havia jugat a la vella pista de bàsquet del Camp Municipal, ara trobava allà un lloc on progressar.