IluroSport » El CE Mataró fa la seva millor temporada, amb promoció a 2a divisió estatal (1952-53)

El CE Mataró fa la seva millor temporada, amb promoció a 2a divisió estatal (1952-53)

Records… núm 109

Feia ja quaranta anys que s’havia fundat l’Iluro Sport Club. D’aquella primera denominació, amb el nom romà de la ciutat i amb el toc anglès que manava en els primers anys del “foot-ball”, s’havia passat al nom actual de la ciutat amb el toc castellà que quedava manat en l’època de la dictadura franquista. Durant aquells quaranta anys s’havien viscut moments de gran eufòria, però aquell any 1953 va arribar el moment culminant del Club Deportivo Mataró, l’entitat que s’havia convertit en el símbol esportiu de la ciutat, i que va fer que anar al camp cada diumenge de futbol fos quasi una obligació ciutadana.

Es confecciona una plantilla potent després d’una nefasta temporada

El CD Mataró havia jugat ja tres temporades a la Tercera Divisió Estatal, amb sort diversa: després de ser cinquè en el seu debut la temporada 1949-50 (com vam veure en els “Records 99”) i 7è en la darrera temporada de Joan Matons a la presidència, la temporada 51-52 havia estat nefasta acabant en el penúltim lloc de la classificació, evitant el descens per una remodelació dels grups d’aquesta categoria. Una vegada es va saber que l’equip continuaria en categoria estatal, la Junta Directiva, que havia presidit per primer any Pelegrí Martí, va decidir renovar quasi de forma completa la plantilla per afrontar un fort grup amb tretze equips catalans i cinc aragonesos.

A dalt la portada del calendari que s’oferia a l’inici de cada temporada publicat per Publicitat Clarín, i a sota una composició amb els components de la plantilla sobre de l’escut

De la temporada anterior es van quedar els porters Josep Bru i Antonio Hernàndez, que rebria un homenatge el dia 17 d’agost per les seves deu temporades al club i que jugaria ben poc, el defensa Miquel Planas, el mig Jaume Mañosa i els davanters Joan Galvany i Joan Comas. Retornaven a l’equip el mig Jaume Fradera, després d’haver jugat al filial del FC Barcelona, i el golejador Fernando Vela, després d’haver buscat sort en categories superiors les dues últimes temporades. I es fitxava a nou jugadors forasters: el porter Manel Marín (Blanes), els defenses José Martínez (Sants), Isidre Sànchez (Sant Martí) i Joan Serra (Girona), el mig Josep Soto (barceloní, però procedent de la Balompédica Linense) i els davanters, tots ells barcelonins, Antoni Adell (Sant Celoni), Antonio Fernàndez (Terrassa), Manel Jodas (Atlètic Balears) i Enric Sedó (Vilafranca).

La plantilla, amb l’entrenador Jaume Hospital en primer pla, a les grades en ocasió del primer entrenament / Foto: Arxiu JGC

Era una plantilla curta, però potent i amb experiència -la premsa barcelonina deia “unos viejos que tienen el fracaso seguro”-, que quedava en mans de Jaume Hospital, un entrenador de confiança que ja havia portat l’equip al títol de la 1a Regional quatre anys enrere. L’afecció estava molt il·lusiónada i esperançada i la pretemporada va confirmar les expectatives, amb triomfs davant d’una selecció catalana en l’homenatge a Hernàndez (per 5-4), del Sant Martí (per 3-1) i del Manresa (per 5-1).

Reacció a la bufetada inicial, convertint el camp local en un fortí

El 14 de setembre va començar el campionat amb una terrible bufetada: el Mataró va perdre per 8-2 al camp de l’Escoriaza a Saragossa. Per sort en el segon partit venia el Tàrrega i el record del partit que havia donat el títol de 1a Regional quatre anys abans, va fer que l’afició oblidés el partit inicial i empentés l’equip cap a una victòria per 3-0.

L’Escoriaza de Zaragoza va golejar al Mataró en el primer partit / Foto: todocoleccion.net

Després l’equip groc-i-negre no va cedir ni un sol punt a casa en tota la primera volta aconseguint victòries sobre Terrassa (2-0), Sant Martí (2-1), Arenas (6-0), Amistad (4-3), Europa (3-0), Manresa (3-1), Igualada (4-0) i Binèfar (2-0), i això va venir acompanyat amb una bona col·lecció de punts fora de casa amb empats a Horta (2-2), Badalona (2-2), Granollers (2-2), Girona (1-1) i victòria a Tortosa (0-2) i només dues derrotes a Sants (3-2) i a Saragossa davant l’Atlético (2-1), que situaren l’equip igualat amb l’Escoriaza en la posició de líder amb 24 punts, seguits per Terrassa, Badalona i Girona amb un menys.

L’equip es col·loca líder solitari

Tot i que en el primer partit de la segona volta l’Escoriaza va “robar” el primer punt del camp mataroní amb un empat a un gol, l’equip va aconseguir el lideratge guanyant a Tàrrega (1-2). L’equip estava fortíssim, però després es pagaria el fet d’haver agafat el lideratge tan aviat. Una victòria davant de l’Horta (3-1), empat a Terrassa (0-0), victòria sobre el Sants (3-0), la tercera victòria fora de casa a Sant Martí (0-1) i un empat a Saragossa davant l’Arenas (1-1), van situar el Mataró amb tres punts d’avantatge. I arribava el Badalona, que anava tercer…

Els diumenge a la tarda el camp de futbol mataroní era una festa / Foto. Arxiu JGC

Va ser un partit memorable, amb una afluència impressionant de públic, que va donar al camp aspecte de 2a Divisió, arribant-se als rècords d’assistència, amb set mil persones, entre ells molts seguidors de l’equip visitant. Això no obstant, tot i la rivalitat que hi havia, el Mataró era imbatible a casa i va guanyar per 3-1 amb gols d’Adell, Vela i Mañosa.

Fluix final a camp contrari… així i tot subcampions

En el partit següent – com canviaven les coses de jugar a casa o a fora-, una sorprenent golejada per 6-0 rebuda a Saragossa davant l’Amistad va marcar el que seria el final de campionat, amb rendiment molt fluix a camp contrari. Després de guanyar el Granollers (4-0), l’equip va passar tres jornades sense guanyar, amb nova golejada patida al camp de l’Europa (4-1), empat davant del Girona (el segon punt que volava de Mataró) i derrota a Manresa (3-1), varen donar el primer lloc a l’Escoriaza, que ja no el cediria. La victòria sobre el Tortosa (3-1), l’empat a Igualada (1-1) i la victòria sobre l’Atlético (6-2) en la penúltima jornada en la qual el líder perdia a Terrassa per 2-1, propiciaven un final emocionant, ja que la diferència entre els dos era d’un sol punt. Però com si fos molt difícil esperar que el Sants puntués a Saragossa (de fet va perdre per 5-0), el Mataró va anar amb pocs ànims a Binèfar caient per un dolorós 4-0, que era la quarta golejada patida en terrenys aragonesos.

Un equip de llegenda: Bru, Martínez, Sánchez, Serra, Soto, Mañosa, Hernández, Hospital (entrenador), Fernández, Jodas, Adell, Vela i Comas.

Així s’escapava un títol que en alguns moments va estar a tocar i la classificació va acabar així: Escoriaza 48, MATARÓ 45, Terrassa 43, Badalona 42, Europa 39, Sants 39, Girona 38, Granollers 38, Binèfar 36, Amistad 33, Arenas 33, Tortosa 31, Sant Martí 30, Horta 29, Atlético 27, Igualada 17 i Tàrrega 3. El campió pujava a 2a Divisió, mentre que el Mataró com a subcampió obtenia el dret de jugar la promoció d’ascens a 2a Divisió, on en aquells moments hi havia cinc equips catalans, que eren Lleida, Sabadell, Nàstic de Tarragona, Sant Andreu i l’Espanya Industrial, filial del Barça.

La lligueta de promoció d’ascens tot un espectacle

En la lligueta d’ascens, d’on sortirien dos equips per a la 2a Divisió, l’equip mataroní s’havia d’enfrontar amb Torrelavega i Salamanca, 12è i 13è del grup I de la segona divisió, que havien de defensar la categoria, i amb la Cultural Leonesa i el Sestao que eren els subcampions dels grups 4t i 5è de la 3a Divisió, que com el Mataró buscaven l’ascens.

Hi havia molta preocupació per les despeses dels desplaçaments, però l’eufòria era important i l’Ajuntament va col·laborar amb un fort suport econòmic.

El Mataró va començar perdent a Sestao (2-0), i aquí varen començar a caure un rere l’altre tots els equips: Torrelavega (3-2), Salamanca (1-0), Sestao (3-1). Però fora de casa es perdia: Leonesa- Mataró 3-1 i Torrelavega- Mataró 2-1. En la penúltima jornada venia la Cultural Leonesa, que es deia era el millor equip de la promoció…

Va ser un dels millors partits que es recorden al terreny de joc mataroní. Bru, Martínez, Sànchez, Serra, Soto, Mañosa, Jodas, Fernàndez, Adell, Vela i Comas ho varen brodar. Adell, Comas i Jodas havien posat el 3-0 abans del quart d’hora i a la segona part, després que els castellans arribessin al 3-2, Fernàndez, Vela, amb un dels seus xuts de falta directa, Comas i Jodas, arrodoniren el 7-2.

Després de guanyar la Cultural Leonesa els jugadors es van posar unes barbes, tot recordant els comentaris de la premsa barcelonina a l’inici de temporada que els deia que eren vells / Foto: Caballé, Arxiu JGC

Aquest resultat encara donava esperances, tot i que ja es parlava de les dificultats per afrontar la categoria superior. A més molts jugadors ja havien fitxat per altres equips, i entre altres Mañosa anava al Linense, Vela al Granada i Bru i Soto al Terrassa.

El darrer partit es jugava el 12 de juliol a Salamanca… I allà, jugant contra un equip sense cap aspiració i en un ambient fred pel descens del seu equip, l’equip groc-i-negre no va donar la talla perdent per 4-1.

La classificació va quedar així: Torrelavega 10, Leonesa 8, MATARÓ 8, Salamanca 8 i Sestao 6. Els dos primers jugarien la temporada següent a la categoria de plata, quedant el Mataró a les portes de l’ascens, pel golaverage entre els tres equips empatats. Un empat a Salamanca hagués donat l’ascens…

Només disset jugadors per completar una temporada excepcional

Sempre s’ha dit que en el futbol un equip va bé quan no cal fer canvis i això li havia passat al Mataró aquella temporada en la qual només va necessitar 17 jugadors, amb una alineació tipus formada per Bru (40 partits jugats); Martínez (40), Sànchez (36); Serra (42), Soto (41), Fradera (30); Fernàndez (37), Mañosa (29), Adell (36), Vela (42) i Jodas (40). Completaren l’equip els porters Marín i Hernàndez, Planas (3), Comas (25), que fou el comodí habitual i titular a la part final quan Fradera va anar a la “mili”, Sedó (13) i Galvany (6).
El màxim golejador va ser Vela amb 30 gols, seguit per Adell amb 21, per un total de 91 gols marcats, contra els 68 encaixats. En 21 partits a casa només s’havien cedit dos empats.

Esdeveniments en l’àmbit social

Mentre s’estava jugant la lligueta d’ascens, en l’àmbit social va haver-hi esdeveniments importants, ja que el president Pelegrí Martí va presentar la dimissió, fent-se càrrec de forma interina el vicepresident Josep Busqué. Es va convocar Assemblea Extraordinària sense resultat, i va fer falta una segona, el dia 29 de juny, perquè el senyor Jaume Trabal, que ja ho havia estat uns anys abans, quedés proclamat president de l’entitat enmig d’un ambient una mica enrarit, que contrastava amb el gran èxit a escala esportiva.

El CD Mataró renuncia a la 2a Divisió!

El dia 1 d’agost es va confirmar una notícia que s’estava rumorejant: el Sant Andreu renunciava a la 2a divisió i el Mataró va rebre l’oferiment per part de la Federació de la seva plaça. El CD Mataró podia jugar a la categoria de plata, però havia d’acceptar en qüestió de dies…

Es va convocar urgentment una Assemblea al Casal el dia 3 d’agost, i en ella el Mataró va renunciar també a l’ascens per considerar insostenibles les exigències econòmiques que la categoria superior suposava. Era una posició realista que contrastava amb la decepció d’aquells que veien factible l’ascens, tanmateix ja hi havia un fort dèficit i no es podia incrementar més.

A la premsa es podia llegir: “Qui no firmaria ser campió o subcampió cada any d’aquesta 3a Divisió, superant equips més potents econòmicament, encara que posteriorment s’hagués de renunciar. La llàstima és que actualment el problema principal del futbol no és l’esportiu sinó l’econòmic”. I això passava a meitat del segle XX…

Anys després un altre equip de la ciutat es trobaria en una situació semblant i també hauria de renunciar a una categoria ben guanyada, com veurem en el pròxim número d’aquests “Records”.