IluroSport » El CE Mataró i el futbol mataroní en un pou (1986)

El CE Mataró i el futbol mataroní en un pou (1986)

Records… núm. 38

Les promocions sempre han estat moments claus per als clubs esportius. Per al Club Esportiu Mataró la de l’any 1967 havia estat fatídica, com ja vàrem recordar en el número 21 d’aquests “Records…”, però la de 1992 portaria de nou l’esperança al club groc-i-negre després de sis anys de penúries esportives. Un llarg túnel al qual s’havia entrat, pensant que seria curt, allà per l’any 1986, i d’on veurem, en aquest i els dos números següents, el que va costar sortir-ne.

El CE Mataró després d’haver jugat tres temporades a 3a Divisió a començament dels anys vuitanta, en feia tres més que jugava a Preferent. Foren uns anys en què les crisis directives acompanyaven a les crisis esportives, fins que el 8 de juny de 1986 es va consumar el descens a 1a Regional. Però és que a més la UD Cerdanyola, el segon club de la ciutat en aquells temps, baixava a 2a Regional. Per tant tot el futbol mataroní en la temporada 86-87 estava ben ficat en un pou.

1986-87: El CE Mataró prepara el retorn a Preferent

Només sentenciat el descens del CE Mataró, la mateixa tarda de diumenge del 8 de juny de 1986 es va celebrar assemblea del club, presidida pel president Sr. Vicenç Carrés. Aquest va exposar com a nota positiva que la situació econòmica, desastrosa uns anys abans, s’havia normalitzat, i que de la mà de l’entrenador Alfred Matamala, que havia dirigit l’equip en el tram final de l’anterior temporada, es pensava fer un equip per pujar novament a Preferent, i de fet es varen fitxar jugadors de prestigi alguns dels quals provenien de 3a Divisió. Grues Castellsaguer S.A. es convertia en patrocinador del futbol base i la Penya X es convertia en filial. I és que eren moments importants per al club quan s’anava acostant el 75è Aniversari i s’havia de redreçar com fos la marxa del club.

Vicenç Carrés va ser el president d’aquella difícil etapa

El CE Mataró, en la nova temporada a 1a Regional, es trobava amb quatre equips més del Maresme (Vilassar de Mar, Arenys de Mar, Pineda i Calella), amb dos del Vallès (Mollet i Fliselina) i la resta de la zona de Barcelona nord, Badalona i Santa Coloma, uns rivals de ben poca entitat pel que havia estat el prestigi del futbol mataroní. Però s’esperava sortir aviat d’aquella categoria, sobretot quan en el primer partit jugat al camp del Singuerlín el Mataró va guanyar per 0-5, amb un equip format per Galarza, Pi, Rafa, Expósito, Pastor, Santafé (Caballero), Da Silva, Rufete, Teixidor, Juanito (Rodon) i Serrano.

Però quan el Mataró era líder, després d’haver guanyat al Vilassar per 2-0, en el que era el primer derbi oficial d’aquests dos equips, arribà una polèmica que marcaria el transcurs del campionat. Al camp municipal d’Esports s’estaven fent les obres dels vestidors i la supressió del túnel soterrat d’entrada al camp, i va arribar una denúncia, no se sap ben bé de qui, que impedia jugar el Mataró – Calella de la 8a jornada a la nostra ciutat i s’havia de disputar a Vilassar de Mar. Allà no hi havia força pública i no es va poder celebrar, i finalment el Comitè de Competició va donar els punts als calellencs.

Unes obres que van costar dos punts / Foto: El Tot Esport

Dues setmanes més tard ja es va poder jugar al camp municipal, però després de perdre contra el Mediterráneo per 1-2, es va cessar a l’entrenador Sr. Matamala, fitxant a Manuel Camacho com a nou tècnic. Arribaren nous jugadors com el porter Huguet, Murcia, Bernat o Granados i va semblar que l’equip es refeia, amb 6 victòries seguides que portaren l’equip groc-i-negre al segon lloc. Però el mes de març, arran de la derrota en el derbi comarcal a Vilassar per 1-0, va ser nefast i no es va guanyar cap partit, fins que dues mínimes derrotes als camps de dos equips de la zona baixa com Obreros i Mediterráneo, eliminaren qualsevol esperança d’ascens. Al final el Mataró acabà tercer amb 42 punts, per darrere de Muntanyesa amb 52 i Calella amb 50, que pujarien a Preferent. Pastor i Da Silva amb 32 partits van ser els que varen intervenir en més ocasions i Serrano amb 18 gols va ser màxim golejador.

Un equip d’aquella discreta temporada 1986-87 / Foto: El Tot Esport

1987-88: Segon intent d’ascens, frustrat pel Malgrat

La temporada 87-88 arribava amb les celebracions del 75è Aniversari del club, però amb el club en una categoria impròpia del seu historial i calia obtenir l’ascens com a principal fita d’aquestes celebracions. Es va contractar a Fèlix Alonso com a nou entrenador i l’ex-àrbitre Molina Segovia s’encarregà del futbol base. Es va fer un equip amb molts jugadors de casa com Pi, Caballero, Rafa, Donoso, Bernat, Juanito que ja hi eren, Masferrer i Manté, que s’incorporaven, i De Gea i Anglada, que tornaven del servei militar. De fora quedaven Huguet, Expósito, Da Silva i Granados i es fitxava a Diego, Moscoso i sobretot a Sergi Vidal, que venia amb bones referències de gran golejador.

L’equip de la temporada 1987-88 en el dia de la presentació oficial / Foto: El Tot Esport

En la composició del grup no hi havia grans novetats; el Malgrat suplia el Calella i continuaven sent cinc els representants del Maresme. I la cosa no va poder començar pitjor: derrota al camp de la Verneda, empat aquí contra l’Estrella Salud i quan es va aconseguir la primera victòria davant del Meridiana per 4-2, va ser impugnada per alineació indeguda de Granados i els punts van anar a parar a mans del rival. I després va venir el Malgrat i guanyà per 0-1. L’afecció estava molt desanimada…

Però l’arribada de David a la porteria i de Navarro i Múgica van fer funcionar la màquina i l’equip començà a guanyar partits i enganxà 14 jornades d’imbatibilitat, amb golejades incloses (6-3 al Trajana, 1-4 al Mediterráneo, 5-0 al Verneda, 5-2 al Vilassar), situant-se a només 3 punts del líder. Nova frenada al camp del Meridiana on es va perdre per 4-0 de forma inesperada, però l’equip no es rendia i amb una victòria per 4-6 al camp de l’Aguila (amb 4 gols de Vidal) es posava a un sol punt del Malgrat que era el líder.

Però una altra derrota sorprenent per 2-5 a casa contra l’Obreros va fer perdre tota esperança i va provocar la dimissió del tècnic, ocupant el seu càrrec el jugador Juan Moscoso, fent tasques de jugador- entrenador. De la seva mà el Mataró va fer un final magnífic (8-0 al Mediterráneo, 0-4 a la Garriga, 2-3 a Vilassar), però el Malgrat ja no afluixà i acabà com a campió amb 54 punts, sis punts més que el Mataró que fou tercer. Una altra gran ocasió s’havia perdut.

Moscoso, que acabà com entrenador, fou l’únic jugador que jugà tots els partits i Vidal va ser el màxim golejador amb 30 gols.

1988-89: Tercer fracàs: el Premià… i el senyor Romero barren el pas

La temporada 88-89, tercera consecutiva a 1a Regional, començà com sempre amb il·lusió, amb nou tècnic (Francesc Xavier Prat, que ja havia estat al club la temporada 84-85) i alguns fitxatges de pes. El primer equip, que guanyà a Pineda per 0-1, fou aquest: Castaño, Anglada, Albert (Quintanilla), De Gea, Moscoso, Expósito, Da Silva (Alfa), Quique, Vidal, Murcia (Pi) i Navarro. Semblava un equip molt compensat, amb bon porter, defensa segura, mig camp de qualitat i davantera efectiva, què havia de passar per no pujar? Ara ho veurem…

El Mataró començà llançat i, tot i dues decepcions a Centelles i Montcada, on es va perdre, s’arribà a la 14a jornada en posició de líder amb 21 punts. En aquella jornada es rebia el Premià, que era segon a dos punts, i acabava de retornar a 1a Regional amb moltes aspiracions, després de 4 temporades a 2a Regional.

El partit va despertar una expectació com feia molts anys no es veia i les grades s’ompliren de seguidors dels dos equips. La taquilla va ser per al Mataró… però els punts varen ser per al Premià. Un gol de Martínez poc abans del descans va ser decisiu, igual que les aturades del porter Ildefonso a la part final quan Bernat havia revolucionat l’atac local.

Però tot i la derrota el Mataró va reaccionar guanyant al camp del Llefià per 1-5. La moral es conservava intacta, però aviat vingueren els entre-bancs: un cop més l’Obreros de Santa Coloma va donar el cop guanyant aquí per 4-5, es va perdre al camp del Pomar i un partit ajornat al camp del Bufalà, amb 2-4 al marcador, acabà en empat a 5. Tot això portà a la destitució de Prat i el retorn de Moscoso a la tasca doble de jugador i entrenador.
La reacció no es va fer esperar i es va guanyar a Vilassar per 1-3, a l’Artiguense per 9-0 (feia 29 anys que no es feien 9 gols!!), a La Garriga per 6-1, al Montcada per 5-0, i s’arribà al partit decisiu contra el Premià situats a 5 punts del rival que era líder.

Un equip de la temporada 1988-89, amb Moscoso primer de dalt per l’esquerra fent tasques de jugador i entrenador/ Foto: Arxiu JGC

Un arbitratge per a la història

A Premià el partit va tenir un sol nom: Romero, un àrbitre que passaria a la història dels noms negatius per al club groc-i-negre. Al quart d’hora de joc ja havia expulsat a Expósito i Albert, i en ple desconcert mataroní, el Premià s’avançà. Però Da Silva empatà en un llançament magistral de falta i el Mataró aguantava amb dos jugadors menys. No n’hi havia prou i poc després de la represa expulsà a Alfa, quedant 11 contra 8, i encara el Mataró s’hauria pogut avançar en un contraatac que acabà en un xut al pal. A deu minuts del final l’àrbitre expulsà a Rafa i ja eren 11 contra 7, i en el darrer minut va fer repetir una falta directa contra el Mataró per mala col·locació de la barrera i quan l’estava situant bé, Serrano, l’exjugador mataroní, xutà i marcà, i el col·legiat donà validesa al gol, entre la incredulitat de tots els seguidors mataronins. Al final amb el 2-1 els plors de ràbia al vestidor eren demostratius del que s’havia viscut al camp.

En el partit decisiu el Mataró havia patit quatre expulsions, les mateixes que en tota la resta del campionat, en el qual no va veure ni una sola vermella directa, per tres en aquesta ocasió.

El Premià no va perdonar en les tres darreres jornades i al final s’emportà el títol i l’ascens a Preferent, que seria un esglaó en el seu ràpid camí, de la mà de Miquel Corominas, fins a la 2a Divisió B. El Premià acabà amb 54 punts i el Mataró va ser segon amb 47. El què hauria passat d’haver guanyat a Premià ningú ho pot saber.

Sergi Vidal un gran golejador / Foto: El Tot Mataró

En una temporada en què el Mataró va fer un futbol molt espectacular, Castaño, Albert i De Gea jugaren tots els partits i Sergi Vidal va ser el màxim golejador amb 36 dels 103 gols marcats per l’equip, per sumar-ne 66 en les seves dues temporades al club groc-i-negre en els quals jugà 64 partits, amb una mitjana, per tant, superior al gol per partit. Però tots aquests gols no serviren per aconseguir l’esperat ascens.

En acabar la temporada el president Vicenç Carrés, que ja havia acabat el seu mandat, no va voler continuar i Tomàs Pallarès va agafar la presidència del Mataró iniciant un nou projecte…