IluroSport » El CE Mataró i l’Esportiva es troben a la 2a divisió, i l’equip groc-i-negre puja a 1a (1963)

El CE Mataró i l’Esportiva es troben a la 2a divisió, i l’equip groc-i-negre puja a 1a (1963)

Records… núm 111

Érem a primers de la dècada dels seixanta i feia uns anys que el primer equip de l’Esportiva (aleshores sota el nom d’Asociación Deportiva) havia quedat eclipsat pel CE Mataró (en aquells temps amb el nom de Club Deportivo Mataró) al capdavant del bàsquet local, com podeu veure en aquesta CRONOLOGIA. També un magnífic equip juvenil esportivista, amb opcions a anar al Campionat d’Espanya, havia estat eliminat pels groc-i-negres. La temporada 61-62 s’iniciava amb l’equip del Centre Catòlic participant a 1a Regional i buscant una vegada més l’ascens a la 2a Estatal, anomenada en aquell temps Trofeo Gonzalo Aguirre, en la qual ja hi jugava el CE Mataró.

L’Esportiva puja a 2a Estatal

En la primera fase de la lliga 1961-62 l’Esportiva va quedar per sota del Collblanc, i en la segona fase, també en un grup de quatre, es va classificar per a la fase d’ascens junt amb el Prat, deixant fora el SESE barceloní i el SAFA de Terrassa.

A la fase d’ascens, terriblement igualada, l’Esportiva va començar guanyant a Granollers (44-52) i a la pista del Pedagogium gracienc (51-52). L’equip començava a acostumar l’afició a finals frenètics que continuarien durant tota la fase: Esportiva-Prat 41-43, Esportiva-Granollers 48-46 i Esportiva- Pedagogium 33-34.

Un equip de l’Esportiva de primers dels anys seixanta, amb el president Jaume Buch a la dreta / Foto: Arxiu JGC

Abans del darrer i decisiu partit a la pista del Prat, la junta que presidia Jaume Buch, va cessar l’entrenador Agustí Fonollosa tot buscant un revulsiu que no arribaria, ja que es va perdre per 46-38. L’ambient a la pista del Baix Llobregat havia estat decisiu i també el marcatge a Alsina, el més destacat jugador esportivista. L’equip mataroní va acabar per darrere del Prat i igualat amb el Pedagogium, però quedant tercer pel bàsquet-average general. Tot era molt ajustat…

Però poc després va arribar la notícia que la Federació havia decidit ampliar la Segona Divisió i el club groc i morat pujava a la categoria on ja es trobava el CD Mataró. La nova temporada 1962-63 es presentava emocionant.

Debut amb victòria dramàtica

En el primer partit jugat a la Segona Divisió, l’Associació Esportiva, que tenia un nou tècnic en la persona de Pedro Gonzàlez, va fer valer la seva experiència en finals dramàtics i, mantenint el costum agafat l’any anterior de marcadors ajustats, va derrotar el Sabadell per 57-56, capgirant un 50-53 en el darrer minut. Havien jugat aquest històric partit García (7), Lorente (2), Burgos (6), Alsina (14), Sala (3), Escurriola (2), Tarruella (20, 18 d’ells a la segona part), Santi Solé (3) i Prat.

En canvi el Mataró no tindria tanta sort a la primera jornada caient davant del Sant Josep a Badalona per 52-41. Però després tot canviaria i el CE Mataró es ficaria en el grup capdavanter, com s’esperava inicialment, mentre que l’Esportiva va passar a lluitar per mantenir la categoria.

El primer derbi es juga en plena onada de fred… en pista descoberta, clar

El primer derbi local, que ja feia 11 anys que no es veia en partit oficial, es va jugar el diumenge 3 de febrer a la pista de l’Esportiva. S’estava en plena onada de fred, en un dels hiverns més rigorosos que es recorden a Catalunya, que havia començat amb la famosa nevada del 1962 i que es va allargar durant moltes setmanes.

Aquesta és la portada de La Vanguardia del dia 3 de febrer del 1963

Allà a “la Gàbia” després de treure la neu de la pista, es va jugar el partit en un ambient glacial i sense nervis a les grades. La superioritat del CE Mataró va ser clara, imposant una gran defensa. Al final 25-40, tot i que en els guanyadors estava absent per lesió en Josep Maria Soler, un dels seus puntals.

El segon derbi també és per a l’equip groc-i-negre

A la segona volta el CE Mataró es va tornar a imposar a la seva pista per 61-45, però en un partit més “calent” on tots dos equips es jugaven part de les seves aspiracions i on Soler amb 31 punts va marcar la diferència.

Al final el Sant Josep de Badalona va quedar primer classificat de Segona Categoria amb 42 punts, un més que el CE Mataró i dos més que el Mollet. Per la seva banda, l’Esportiva amb 28 punts va quedar situat en la novena plaça, mantenint així la categoria acabada d’assolir, però aconseguint-ho una vegada més in extremis, amb una victòria en la darrera jornada contra l’Hospitalet per 43-29.

Dues fases d’ascens rodones del CD Mataró

L’objectiu del CE Mataró era un altre i de moment s’havia classificat per a la fase semifinal que s’havia de disputar a Madrid. Amb un equip que tenia la seva base en el juvenil que havia quedat dues vegades campió d’Espanya (llegir Records 42), buscava l’ascens a la màxima categoria, a la Lliga Nacional, per tal de poder-se enfrontar als més grans. L’entrenador Antoni Serra era ben conscient que l’objectiu era possible i es va treballar de valent en aquesta línia.

Abans d’anar a Madrid, es va jugar la fase final del Campionat de Catalunya, caient el Mataró davant de l’Aismalibar de Montcada, on jugava el mataroní Ramon, que aquell mateix any havia estat internacional amb la selecció espanyola, amb la qual, amb el pas dels anys, arribaria a disputar 19 partits, molts d’ells quan ja havia tornat al Mataró.

A Madrid, el CE Mataró va ser el millor guanyant l’Estudiantes de Vigo (49-43), el Banco Vizcaya de Madrid (69-35), l’Obras del Puerto d’Alacant (87-31) i N.S. Fàtima de Madrid (52-41), classificant-se per a la fase final a jugar a Lleida. Un fet demostratiu de com dominava el bàsquet català, és que dels quatre finalistes, tres eren d’aquí, i només el Pineda, que havia estat primer de l’altre grup català, va caure eliminat a Sevilla, davant de l’equip local i a causa de la força ambiental.

De Lleida es torna amb títol i ascens a la màxima categoria

A Lleida tot va anar perfecte. En el primer partit el Mataró va demostrar ser superior al Sevilla guanyant-lo per 79-59, amb 20 punts de Soler. En el segon es va superar el Sant Josep de Badalona per 76-53 novament amb 20 punts de Soler i 23 de Joan Martínez. En el tercer, que es preveia el més senzill, tot es va complicar quan l’Espona de Terrassa es va posar onze punts per davant, quan Martínez, Vallès, Vilavella i Bonemaison ja havien estat eliminats. Amb Soler (que va anotar 33 punts), Peiris, Sensat, Viñals i Tolosa en pista es va saber remuntar aconseguint una ajustada victòria per 65-63, que va donar l’ascens a la màxima categoria estatal, i a més obtenint el títol de 2a Divisió.

L’equip amb Viñals, Peiris, Bonemaison, Sensat, Vallès, Joan Martínez, Tolosa, Josep M. Soler, Vilavella, Sans i Santi Solé, amb l’entrenador Antoni Serra i el delegat Sr. Martínez.

El somni s’havia fet realitat i la ciutat tornava a vibrar amb el bàsquet com en els temps d’en Bonareu, gràcies a aquella generació que pocs anys abans havia obtingut el títol estatal juvenil. Era sobretot pel ritme frenètic que imposaven dos jugadors petits d’estatura, però grandíssims de qualitat com eren Joan Martínez i Josep Maria Soler, i naturalment a la gran tasca d’Antoni Serra a la banqueta.

El CE Mataró, sota la presidència de Josep Mora, viuria grans emocions a partir d’aquell moment i durant molts anys els millors equips d’Espanya passarien per la pista descoberta del Camp Municipal, després pel Velòdrom i finalment pel Palau d’Esports, com ja es podrà recordar en altres números d’aquests Records. Però, de moment, tornem a l’Esportiva…

L’Esportiva juga durant tres temporades a 2a

L’Esportiva, una vegada el CE Mataró va pujar a la Lliga Nacional, va acceptar el seu rol de segon equip de Mataró i va xifrar el seu objectiu en la permanència a la Segona Divisió, el Trofeu Gonzalo Aguirre. Abans de la temporada 63-64, Rafael Pou va fer-se càrrec de la presidència de l’entitat del Centre Catòlic i va encomanar a Miquel Ramon la tasca de dirigir el primer equip. L’Esportiva va fer una campanya semblant a l’anterior acabant en vuitena plaça i salvant la categoria novament. L’equip estava format per Gibert, Tarruella, García, Helios Xaudaró, Miquel Xaudaró, Alsina, Vicente i Lorente.

Antoni Serra dóna una ajuda extra a l’Esportiva

La temporada següent, la 1964-65, va ser més complicada. S’havien incorporat, procedents del Mataró, Peiris, Bonemaison, Cruells i Martín, a part de joves com Mauri, Espàrrech, i havien estat baixa Tarruella, que fitxava pel Mataró, i Vicente.

L’Esportiva només va guanyar un partit en tot el campionat i havia de baixar a 1a Regional, però com venia sent costum en finalitzar la temporada varen arribar “noves ordres” i l’Esportiva va jugar una promoció de permanència. El club veient una darrera possibilitat de salvació va esgotar-la i va demanar a Antoni Serra que dirigís l’equip en aquesta promoció. Serra va accedir, amb el vistiplau del club groc-i-negre, el primer equip del qual ja havia acabat la competició.

L’equip de l’Esportiva de la temporada 1964-65, amb Antoni Serra d’entrenador i Pere Bravo de delegat / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

En el primer partit l’Esportiva va derrotar el Collblanc per 44-33 i en el darrer partit, a cara o creu, es va superar el Granollers per 55-47, amb un equip format per Bonemaison (22), Xaudaró (12), Gibert (8), Martín (3), Espàrrech (6), Alsina (4) i Garcia. La temporada va acabar de forma feliç, però la següent seria dramàtica i trista, ja que s’acabaria consumant el descens a 3a Divisió.

La temporada 1965-66 va començar amb molta il·lusió, amb Carles Lorente com a nou president i Vicenç Guimerà com a nou entrenador. Hi havia alguns noms nous a l’equip (Bartrés, Corominas, Cuní i Vicente, que havia tornat) i marxaren Bonemaison, Alsina i Gibert.

Després d’un mal inici, es va reaccionar, però això no va ser suficient per evitar arribar al final en una situació crítica. S’havien de guanyar els dos últims partits per salvar la categoria. Primer es va derrotar el Ripollet per 59-51, però en el darrer partit jugat contra el Montgat, que no s’hi jugava res, la fatalitat va acompanyar els esportivistes que fallaren fins a 18 tirs lliures i van acabar perdent per 55-56 a la pròrroga. Van baixar per bàsquet-average desfavorable amb el Malgrat. Aquesta vegada s’havia tornat a portar al límit la supervivència a la categoria, però no hi havia hagut la sort d’altres vegades.

Com hem vist, els equips groc-i-negre i groc-i-morat havien jugat junts una temporada, però tornaven a estar separats, i passarien molts anys abans, els dos equips mataronins, no es tornessin a trobar. Això ho veurem en el pròxim número d’aquests Records.