IluroSport » El CE Mataró juga a bàsquet a Montserrat (1968)

El CE Mataró juga a bàsquet a Montserrat (1968)

Records… núm 45

A finals de la temporada 1965-66 en la qual el C.D. Mataró havia fet la gesta de guanyar el Real Madrid i mantenir-se imbatut a la seva pista, s’havia procedit a la destrucció d’aquella pista talismà, per iniciar la construcció del nou Palau d’Esports. Les obres, com molt sovint sol passar, es varen allargar més del previst, estigueren aturades durant un temps, a l’espera d’una subvenció que no arribava, i durant dues temporades l’equip del Mataró Molfort’s va haver de jugar al Pavelló del Velòdrom com a pista pròpia, gràcies a la col·laboració de l’Esport Ciclista Mataró. L’espera es feia llarga i els dirigents, afeccionats i jugadors del club mataroní van aprofitar un partit molt singular per fer una pregària a la patrona de Catalunya…

Manresa – Mataró de bàsquet a Montserrat

A finals de juny de 1968 el CD Mataró va acceptar una proposta del CD Manresa, i els dos clubs varen anar a jugar un partit de bàsquet a Montserrat en honor de la comunitat del monestir. La idea havia partit del president del club manresà Ricard Andreu, i el Pare Serras, mataroní i administrador del Monestir, i Francesc Ribas, ex-jugador mataroní establert a Manresa, foren decisius per tal que l’equip rival dels manresans fos el CE Mataró Molfort’s.

El que suposem ha estat l’únic esdeveniment esportiu vist a dintre del monestir es va disputar el dia 30 de juny de 1968. Tot i estar plantejat com una exhibició, es va jugar gairebé amb caire de competició, ja que els manresans acabaven de pujar a la màxima categoria i volien temptejar les seves forces contra un dels que seria rival seu. Van jugar amb l’equip al complet (fins i tot amb Stoll, que seria el seu americà la temporada següent), i al final van aconseguir guanyar el partit per 53-49. Per part mataronina jugaren aquest partit tan especial: Martínez, Rojas, Cabanés, Gudayol del primer equip i els encara júniors Navarro, Llisorgas i Vidal. Faltaven Auladell, Tarruella, Burillo i Ramon, i també l’entrenador Antoni Serra, que era a Madrid com a segon de Díaz Miguel amb la selecció júnior.

Una imatge des de les alçades del partit jugat a Montserrat / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

Però el més important fou que prop de la “Moreneta” s’havia viscut un espectacle inèdit en un recinte normalment vetat al públic i que en aquesta ocasió va ser “envaït” pels afeccionats dels dos clubs.

El mini-bàsquet desperta passions i crea valors

Un altre fet molt destacat d’aquella temporada 67-68 que havia acabat, fou la celebració d’un campionat de mini-bàsquet, organitzat per la Delegació de l’Agrupació Hesperia a Mataró, que va despertar autèntica expectació entre els escolars mataronins, tant entre els que jugaven, com entre els seus companys que anaven a animar.

Varen participar-hi 10 escoles (Valldemia, Menéndez Pelayo, Jaime Recoder, Academia Balmes, Escolapis de Santa Anna, INEM Alexandre Satorras, Josep Montserrat, Maristes de Sant Josep, Escola de Formació Professional i Salesians), amb dos equips cadascuna, formats per jugadors de 12 i 13 anys.

Era una època en què els clubs només tenien equips de base en edats infantil i juvenil, i aquest campionat va servir per descobrir molts noms que brillarien en el món del bàsquet, arribant a la màxima categoria, com Joan Filbà, Quique Spà, Josep Puig o Antoni Ametller. Però també hi van participar d’altres que brillarien després en altres esports, d’entre els quals podem destacar a Pere Robert o Jordi Vilà.

El “mini-bàsquet” acabava de néixer; es donava importància sobretot a la formació del jugador (tots els jugadors havien de jugar almenys una part) i destacava el fet que a l’àrbitre se li deia “amigo”, però a la vegada el torneig despertava autèntica passió.

Els equips de Maristes Sant Josep i Santa Anna / Fotos: Ilurosport

Després de molts partits s’arribà a la gran final, que es va jugar el dia 21 de juny al Pavelló del Velòdrom. S’enfrontaven Santa Anna i Maristes de Sant Josep. El partit va tenir gran emoció i es va decidir en la pròrroga. En aquest temps suplementari Manel Dalmau (el que als anys noranta seria president de CB Mataró i que és el segon del seu equip de baix a la dreta a la foto) va ser decisiu amb el seu encert en el tir exterior. Ell mateix, que era el capità del seu equip, va ser l’encarregat de recollir el trofeu. Jugaren pels campions: Dalmau, Masferrer, Sancho, Miñana, Salvà, Solà, Ars, Ortiz, Amat i Martí. I pels subcampions: Ametller, Solà, Ramos, Fernàndez, Puig, Riera, Robert, Mons, Majó i Miralles.

Manel Dalmau aixecant la Copa / Foto: Ilurosport

Posteriorment, i organitzat per la Delegació a Mataró de l’Agrupació Hesperia, es va jugar un partit entre una selecció de Mataró i la selecció catalana, on hi figurava el mataroní Jordi Solà, germà d’en Josep Maria l’entrenador de l’equip femení del CE Mataró. A la selecció de Mataró van jugar Llisorgas, Dalmau, Teixidó, Puig, Xiqués, Ramos, Miñana, Serena, Masferrer i Spà. Al Velòdrom es va viure una gran festa de mini-bàsquet.

Les seleccions catalana (amb Jordi Solà primer ajupit per l’esquerra) i mataronina de mini / Foto: Toni Salvà, Ilurosport

Inauguració del Palau d’Esports

La nova temporada 1968-69 arribava carregada d’il.lusió, ja que es produiria el fet tan esperat: la inauguració del Palau d’Esports. El pressupost inicial de 9 milions (de pessetes, no d’euros, eh!) s’havia augmentat en un 50%, però finalment les obres havien acabat a temps i abans d’iniciar-se la Lliga Nacional es va poder complir el somni, gràcies sobretot a l’empenta donada pels senyors Josep Mora i Juli Cusachs, principals promotors de la construcció de la magnífica instal·lació.

El dissabte 9 de novembre a les 7 de la tarda el Palau va obrir les seves portes. La sessió inaugural va ser un acte de gran implicació ciutadana, perquè la ciutat esperava amb delit tenir un recinte esportiu com aquell. Amb unes grades absolutament plenes, va ser presidida per l’alcalde Sr. Pedro Crespo, acompanyat del Sr. Joaquim Spà president de CD Mataró i del Sr. Josep Mora, president de la secció de bàsquet. En ella, a part de la benedicció de les instal·lacions, els parlaments i lliuraments de records, es va efectuar una exhibició de gimnàstica artística a càrrec del grup del Gimnàs Frediani, amb Pepita Sánchez i el jove Jordi Fábregas al capdavant, i posteriorment una altra de judo, com a mostra que la nova instal·lació estava oberta a qualsevol altra manifestació esportiva. De tota manera el més important aquell dia no era el que s’hi feia, sinó el Palau en si mateix i unes instal·lacions que en aquells moments eren del millor que hi havia a Catalunya.

El dissabte següent, dia 16 de novembre, i amb la presència a la llotja presidencial, del “Delegado Nacional d’Educación Física i Deportes” Sr. Juan Antonio Samaranch, es va procedir a l’estrena de l’esport per al qual s’havia gairebé construït el Palau: el bàsquet. I per aquesta inauguració basquetbolística es va portar l’equip amb millor cartell en aquells moments, el Real Madrid dels Emiliano, Brabender, Aiken, Sevillano i Vicente Ramos que era el campió d’Europa, ja que a final de la temporada 1967-68 havia derrotat l’equip txec de l’Spartak de Brno.

Al seu davant el Mataró li va donar bona rèplica i després d’una gran primera part va anar al descans amb avantatge de 42-39. Al final s’imposà la lògica i guanyaren els madrilenys per 76-82, però s’havia vist un gran espectacle. Els protagonistes mataronins del primer partit foren Joan Martínez (14), “Ché” González (21), Tarruella (9), Burillo (16), Ramón (14), Cabanés (2) i Rojas.

El Real Madrid va ser el rival en el primer partit de bàsquet jugat al Palau d’Esports / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

L’endemà (aleshores no es devia acusar l’esforç?) el Mataró Molfort’s s’enfrontà al FC Barcelona, on destacaven Aito García Reneses, Quimet Costa i Grant, però que poc va poder fer per frenar un equip local molt motivat per oferir la primera victòria a la seva afecció. I així va ser: 73-65.

Més informació sobre la inauguració i la història del Palau d’Esports

Vuité lloc en una lliga de 1a Divisió molt millorada

El bàsquet anava agafant un lloc important, i la lliga nacional estrenava una nova cara, amb més americans (no encara en el Mataró), travesses, “carrousel” radiofònic, parquet a tots els pavellons… I en l’equip mataroní, entrenat un any més per Antoni Serra, molta il.lusió, ja que els fitxatges de “Ché” González, procedent del Joventut de Badalona, i de Torrents, internacional júnior, reforçaven la lluita sota taulers, i a més tornava Ramón, allunyat de les pistes la temporada anterior per malaltia.

Salt inicial en el primer partit oficial de lliga al Palau, entre Charles Thomas i Ché González / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

Aquesta il·lusió es va mantenir durant tota la primera volta, que el Mataró Molfort’s acabà en cinquè lloc, per darrere només de Real Madrid, Joventut, Picadero i Kas de Vitòria. Aquesta bona posició s’havia forjat gràcies als triomfs assolits al nou Palau, sobre Sant Josep de Badalona (68-54, en el primer partit oficial al nou recinte), Picadero (67-58), Estudiantes (90-73), Manresa (93-72) i Náutico de Tenerife (76-42), tot i que fora de casa tot havien estat derrotes.

Però amb la segona volta arribaren les derrotes també a casa, quan visitaren el Palau el Real Madrid (71-93) i el Kas de Vitòria (66-68). També el Joventut de Badalona, en uns temps en què valia l’empat, es va emportar un punt (73-73), enviant l’equip mataroní fins a la novena plaça, ben a prop de les places de descens. El Mataró hauria de patir per mantenir la categoria… Però per sort es recuperà l’eficàcia a casa i van caure Bosco de la Corunya (90-61), Atlético San Sebastián (79-53) i en un partit decisiu el FC Barcelona (73-61).

A la darrera jornada s’arribà amb Barcelona, Mataró i Sant Josep de Badalona empatats a 17 punts, i un d’ells hauria de promocionar. El Mataró va perdre a Tenerife (els canaris amb aquesta victòria eludien el descens directe que va ser per Bosco de la Corunya i Manresa), i el Barcelona va perdre davant del Picadero, però la derrota del Sant Josep a la pista del Joventut, el seu rival badaloní, va salvar l’equip d’Antoni Serra i també a l’equip blaugrana.

L’equip de la temporada 1968-69 amb Ché Gonz´lez, Navarro, l’entrenador Serra, Tarruella, Torrents, Cabanes, Rojas, Martínez, Burillo i Ramón

El CE Mataró acabà en vuitè lloc d’aquella lliga de la temporada 1968-69. El campió fou el Real Madrid amb 37 punts, per davant de Joventut, Picadero, Kas, Estudiantes, Atlético San Sebastián i FC Barcelona. Per darrere quedaren Sant Josep Badalona, Náutico Tenerife, Manresa i Bosco Corunya.

El màxim anotador mataroní, un any més, va ser Joan Martínez amb 393 punts, seguit de Ché Gonzàlez amb 344 i Tarruella amb 206. Completaren l’equip al llarg de la temporada: Ramón, Burillo, Cabanes, Rojas, Gudayol, Navarro i Torrents.

Però la temporada no havia acabat i Mataró estava a la cresta de l’ona del bàsquet estatal i encara hi hauria un gran esdeveniment de nivell internacional com veurem en el pròxim número…