IluroSport » El CE Mataró juga una final al Camp Nou, en un dels enfrontaments més èpics de la història (1961)

El CE Mataró juga una final al Camp Nou, en un dels enfrontaments més èpics de la història (1961)

Records… núm 129

En el número anterior, el “Records 128”, parlàvem del títol aconseguit pel CE Mataró en el Trofeu Moscardó l’any 1965, però quatre anys abans, en la quarta edició d’aquell mateix torneig, es va arribar també a la final, que va suposar un dels enfrontaments més èpics de la història del futbol català.

Bona relació amb el Barça i reforços blaugranes

El CE Mataró, sota la presidència del Dr. Francesc de Paula Barbosa, vivia uns temps de molt bona relació amb el FC Barcelona. Fins i tot Vicenç Carrés, president de la Comissió Esportiva del Mataró, era directiu del club blaugrana, que presidia Miró Sans, principal impulsor del Nou Camp. El Barça va cedir uns quants jugadors, i d’aquesta manera el Mataró tornava a estar situat en els primers llocs de la 3a Divisió, d’on s’havia allunyat una mica al final de la dècada dels cinquanta.

El president del CE Mataró, Dr. Barbosa, amb Joaquin Labuena, vicepresident del Condal, filial del Barça, al que el club mataroní va donar el títol de soci d’honor / Foto: Arxiu JGC

La temporada 59-60 havia estat força bona, amb el Mataró situat en el segon lloc del seu grup de la 3a Divisió, a només dos punts del campió, que havia estat l’Hospitalet. Tot i això, es va decidir un canvi d’entrenador i Lluís Forcadell va substituir a Manuel Cruz. L’equip bàsic de la temporada anterior va patir les baixes del lateral Gonzàlez, del mig Boada, dels extrems Montañà i Alfonso, de l’interior i capità Espelt i del davanter centre Castellanos. Arribaven per substituir-los Papiol, els germans Blanqueras, Escolà, Sala, Toll i el jugador guineà Esindi, que era el primer jugador de raça negra que vestia la samarreta groc-i-negra i que es faria amb un lloc al cor de tots els afeccionats, com ja vam veure en els Records-21. Un altre fitxatge destacat era el del porter Salvador Sadurní. La majoria venien procedents del FC Barcelona, o del seu filial el Condal.

Composició amb els jugadors de la plantilla groc-i-negra, en un anunci de Bar Canaletes, en el butlletí d’inici de temporada del club mataroní, on veiem a Xirau, Sala, Esindi, Daga, Benages, Sadurní, Escolà, Papiol, Florenza, Mañosa, Forcadell (entrenador), Meya, Buixeda, Blanqueras, Pujol, Ramos i Luna.

Bon inici… però canvi de tècnic

L’equip va demostrar el seu potencial en un amistós de pretemporada, on es va derrotar el Granollers per 11-0, i en el primer partit de campionat es va guanyar al camp de la Gramenet per 2-3. La ratxa va seguir en les cinc primeres jornades on el Mataró només va cedir un punt. No obstant això, una derrota al camp del Fabra Coats barceloní, i una altra a casa davant del líder, el Badalona, per 1-3, van provocar —tot i que l’equip groc-i-negre estava situat en segon lloc— la destitució de Forcadell. Se’l considerava massa “tou”, i va ser reemplaçat per un més “enèrgic” Benito.

Un equip del Mataró a l’inici de temporada encara amb l’entrenador Forcadell i amb Sadurní, Meya, Papiol, Daga, Blanqueras II, Escolà, Ramos (drets) i Mariano (material), Sala, Xirau, Esindi, Pujol, Buixeda i Martínez (massatgista) (ajupits) / Foto: Arxiu JGC

Ben aviat el canvi va tenir influències positives i el Mataró va acabar la primera volta de forma magnífica: victòria contra l’Adrianenc (1-0), empat a Olot (2-2), i després tres triomfs seguits, un contra el Vic a casa per 3 a 1, un d’espectacular a Sant Andreu per 0 a 4, i un altre a camp propi davant l’Artiguense per 3 a 0. Aquests resultats van catapultar l’equip novament fins al segon lloc al final de la primera volta, a dos punts del Badalona.

El Mataró acaba en tercer lloc i està entre els deu millors equips catalans

A la segona volta el Mataró guanyava a casa, però perdia fora, i encaixant molts gols (fins a 20 en cinc partits). Aleshores van ser “cridats a casa”, recuperats per l’equip blaugrana, el davanter Blanqueras I que havia marcat 11 gols en 12 partits, i el porter Sadurní, que, després d’haver passat pel Mataró, seria porter del primer equip del Barça durant 16 temporades, fins a la temporada 1975-76.

De tota manera en el tram final el Mataró va continuar guanyant a casa, completant una ratxa de 7 victòries en 7 partits a la segona volta, destacant la victòria davant el Girona (2-0) i una de ben contudent contra l’Olot per 7 a 0. A més l’equip groc-i-negre va guanyar al camp de l’Adrianenc i va empatar a Vic i a Artigas, per acabar en un magnífic tercer lloc del grup.

La classificació final va ser aquesta: Badalona (47), Manresa (43), MATARÓ (39), Girona (38), Fabra Coats (37), Puigreig (34), Figueres (33), Gramenet i Artiguenc (30), Manlleu (28), Olot (27), Sant Andreu (23), Montcada (20), Granollers (19), Adrianenc i Vic (16). A l’altre grup català de la 3a Divisió, dominaren Tarragona (46), l’Hospitalet (42) i Reus (38). Més amunt, aquell any, i a part de Barcelona i Espanyol, només hi trobàvem a Sabadell i Condal, que estaven a 2a Divisió. Això vol dir que el Mataró estava situat entre els deu millors equips catalans.

Un equip del Mataró al camp del Manlleu, amb la samarreta reserva, amb Sadurní, Meya, Benages, Asensi, Escolà Mañosa, Martínez (massatgista) drets; Mariano (material), Sala, Xairau, Blanqueras I, Esindi i Toll (ajupits) / Foto: Llibret “Centenari CE Mataró”

L’equip bàsic de la temporada va ser el format per Sadurní, Meya, Benages, Papiol, Blanqueras II, Mañosa (que era el capità), Sala, Xirau, Esindi, Escolà i Toll. Tres jugadors (Meya, Escolà i Xirau) van jugar els 30 partits complets. Altres jugadors amb un paper destacat van ser Buixeda, Blanqueras I, Arenas i Pujol. El màxim golejador va ser Esindi, amb 14 gols, per davant de Xirau, amb 12.

S’arriba a la fase final del “Trofeu Moscardó”

Acabada la Lliga, va començar el Trofeu Moscardó, que disputava la seva quarta edició i que s’aniria convertint en un clàssic, a la manera de la Copa Catalunya de molts anys més tard. El Mataró va superar la fase prèvia, on es va enfrontar amb Artiguenc, Júpiter, Granollers i Montcada.

Després es va celebrar una fase intermèdia aquí a Mataró. L’equip local va derrotar als penals al Badalona, que havia estat el campió de lliga, mentre que l’Adrianenc va eliminar el Girona. Després, en la mateixa jornada Mataró i Adrianenc van empatar a la final d’aquesta fase. Pocs dies després es va jugar un desempat, també a Mataró i l’equip groc-i-negre va guanyar per 3 a 1, classificant-se per a la fase final.

La fase final es va jugar el dissabte 1 de juliol, al camp de Les Corts, antic terreny de joc del FC Barcelona, que encara no estava derruït, tot i que ja havia estat inaugurat el Camp Nou quatre anys abans. L’especulació immobiliària encara no anava tan ràpida com ara!

Els classificats eren l’Hospitalet, Júpiter, Reus i Mataró i, com s’havia fet a la fase intermèdia a Mataró, en una sola tarda- nit s’havien de jugar semifinals i final. En la primera semifinal el Mataró i el Reus varen empatar a zero, tot i jugar una pròrroga de dues parts de 5 minuts. S’ho jugaren als penals. En aquells temps només xutava un jugador els cinc penals. Xirau, com a representant mataroní, en va marcar tres, i l’encarregat reusenc va topar amb un inspirat Serles, porter arribat també del Barça per substituir Sadurní, que en va aturar tres.

A l’altre semifinal l’Hospitalet no va tenir problemes per derrotar el Júpiter per 3-0, però gairebé sense descans havia d’afrontar la final. I per si el fet de jugar dos partits no semblés prou, tant un com l’altre tècnic només van fer un canvi. El Mataró va jugar amb Serles, Meya, Benaiges, Papiol, Navarro, Mañosa, Sala, Xirau, Esindi, Escolà i Buixeda, que va ser l’únic recanvi en entrar per Toll.

A la primera part es va avançar Xirau de penal i l’Hospitalet va empatar també de penal. A la represa no va haver-hi gols i es va passar a jugar una pròrroga de dues parts de 10 minuts. A la primera part va marcar l’Hospitalet i quan ja s’acabava el partit Esindi va empatar. Seguint l’estil anglès es va decidir que no hi havia penals i sí un partit de desempat. S’havien jugat sis hores de futbol i no hi havia campió…

El desempat es juga al Camp Nou

En el partit de desempat, jugat el dissabte següent dia 8 de juliol, tampoc va ser fàcil decidir qui mereixia l’espectacular Copa. En aquesta ocasió, i a causa de la gran expectació que havia despertat aquest partit (només fa falta veure com la prestigiosa revista de la capital “Lean” li dedicava tota una pàgina fotogràfica a part de la informació del partit) es va jugar al Camp Nou, el gran coliseu del futbol català, inaugurat quatre anys abans.

El Mataró era un equip amic del club blaugrana i durant la dècada anterior havia tingut un paper destacat a la 3a Divisió. L’Hospitalet, d’una població que, com és ben sabut, toca al Camp Nou, que tot i no ser un equip històric (no va jugar a 3a Divisió fins a la temporada 56-57) en els darrers temps ja estava buscant l’ascens a 2a i havia estat campió de 3a la temporada 59-60 i subcampió en aquella temporada 60-61. Hi havia molts al·licients.

L’equip del Mataró a la final del Camp Nou amb Ramos, Meya, Benages, Papiol, Navarro, Mañosa, Serles (drets), Segovia, Xirau, Esindi, Escolà, Toll i Martínez (massatgista) (ajupits) / Foto: Revista Lean

El Mataró va sortir quasi amb el mateix equip, entrant només Ramos per Serles a la porteria, i Segovia i Toll per Sala i Buixeda als extrems. L’Hospitalet es va avançar als vint minuts i poc després Ramos va aturar un penal, abans que Xirau empatés també de penal. A la represa es va tornar a avançar l’equip ribereny i Esindi novament va igualar poc abans del final.

Es varen jugar dues pròrrogues de 15 minuts entre dos equips desfets, ja que l’Hospitalet estava jugant amb 10 jugadors per expulsió de Gel i el Mataró tenia a Navarro “tocat”, i com ja hem dit en alguna ocasió sense possibilitat de canvis en aquells temps, i el marcador no es va moure.

Els jugadors esgotats a la gespa del Camp Nou / Foto: Arxiu JGC

Aquesta vegada sí que es va anar als penals i el jugador de l’Hospitalet Escarrà va ficar els cinc, mentre que el mataroní Xirau, que tirava després, ja va fallar el primer i per tant no va ser necessari continuar. Finalment, després de quatre hores d’igualtat els penals (panaltys com es pot veure que deia a la revista “Lean”) decantaven el títol per a l’Hospitalet.

La revista “Lean” va dedicar una pàgina sencera a la final /Arxiu JGC
A “El Mundo Deportivo” destacava la gran bellesa de la final / Hemeroteca “El Mundo Deportivo”

En aquesta ocasió, en un partit amb pròrroga, penals i molta emoció, l’equip mataroní va tenir la possibilitat de jugar en el gran coliseu del futbol. Això era més habitual en un altre esport on l’equip més representatiu de la ciutat també estava habituat a jugar en els escenaris més importants i a viure grans emocions. En el pròxim número ho recordarem.