IluroSport » El CE Mataró, és el primer campió de preferent i retorna a 3a (1969)

El CE Mataró, és el primer campió de preferent i retorna a 3a (1969)

Records… núm. 22

Dèiem en el número anterior que l’any 1967 el C.E. Mataró havia caigut en les “tenebres” de la 1a Regional, una categoria impensable en aquells moments, pel prestigi recollit durant 18 anys de jugar a la 3a Divisió, i l’afeccionat va tardar a reaccionar. El nou president el Sr. Joaquim Spà i la seva Junta Directiva varen tenir una tasca difícil per aixecar la moral del club. I és que no es podia perdre pistonada, ja que per a la temporada 68-69 es preveia la creació de la Categoria Regional Preferent i només els classificats per damunt del desè lloc es quedarien a la nova categoria. El primer pujava i el segon i el tercer promocionaven.

La plantilla desmantellada es refà gràcies a l’Espanyol

El fet va ser que de l’anterior plantilla la de la temporada 1966-67, va haver-hi desbandada general, començant per l’entrenador Miquel Xirau, que va anar al Blanes junt amb el jugador Roy, i seguint per la majoria de jugadors. Només quedaven Rodon i Jubiñà. La Junta Directiva, que mantenia bones relacions amb l’Espanyol, tal com ho demostrava el fet que ja a finals de la temporada anterior havien vingut jugadors procedents d’aquell club, va trobar la solució de fer un pacte amb el club blanc-i-blau, aleshores presidit per Juan Vila Reyes. D’aquesta manera la base de l’equip groc-i-negre provindria de jugadors de la pedrera de l’Espanyol.

Discreta temporada 1967-68

El nou entrenador va ser el Sr. Gallart, també adscrit als serveis tècnics del club blanc-i-blau, però la plantilla no es va definir fins molt poc abans de començar la temporada. I en el primer i últim amistós a una setmana de l’inici del campionat, va venir l’Olot, campió de 3a Divisió la temporada anterior. Després de dominar per 2-0 als 16 minuts de joc, es va acabar perdent per 2 a 10, quan a la segona part els canvis van desfer la poca conjunció que hi havia.
Per sort el primer compromís oficial, set dies després, va ser molt diferent i el Mataró va derrotar el Tossa per 2-0 amb dos gols de Guti. A la setena jornada el Mataró es va col·locar líder, però només li durà tres dies (del 12 d’octubre fins al 15 d’octubre) i a partir d’aquell moment l’equip es va moure sempre per la zona mitjana de la taula, lluny dels primers, tot i que a la jornada 13a es va canviar d’entrenador ocupant el càrrec el Sr. Antonio Fábregas, també procedent dels serveis tècnics de l’Espanyol.

A cinc jornades del final el Mataró només era dotzè i quedava fora de la nova preferent. Una bona reacció amb quatre victòries i un empat en els cinc darrers partits va fer possible un setè lloc que classificava per a la nova categoria.

Al final la classificació fou aquesta: Gramenet 56, Montcada 54, Arenys 46 (observi’s on estava l’equip arenyenc), Anglès 46, Andorra, Vic, MATARÓ i Tossa 43, Palamós 42; Roses i Sant Celoni 41; Cassà 40; Torelló 37; Gironella 33; Arbúcies 30; Masnou 28, Artiguense 27; Ripoll 26; Puigreig 25 i Ultra 14.

La plantilla de la temporada 1967-68 / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

L’equip bàsic estava format pel porter Cuello (20 partits), Carrillo (20), Balmas (34), Sastre (30), Rodón (32), Caballero (28), Ollé (31), Guti (24), Zamora (27), Mauri (23) i Abelardo (25). Altres jugadors utilitzats foren els porters Florença i Bermúdez, Alfaro, Sainz, José María, Villaronga, Noguera, Oscariz, Comas, Ortiz, Fornés, Mas, i sobretot un parell de jugadors incorporats durant la temporada i que tindrien una bona trajectòria al CE Mataró com Andrea i Ferrada. Aquest amb un detall important, ja que marcà 8 gols en els nou últims partits. De tota manera el màxim golejador va ser Mauri amb 17 gols, per davant de Zamora, un altre jugador que marcaria una època al club groc-i-negre, amb 14 gols, i Ollé amb 10.

1968-69: Debut a la Preferent Catalana

La plantilla a l’inici de la temporada / Foto: Ilurosport

La temporada anterior havia acabat de forma discreta i els jugadors espanyolistes havien tornat al seu club i la Copa Catalunya l’havia jugat el Mataró amb un equip molt jove que va caure derrotat a Vic per 7-0. La Junta Directiva no veia clar el futur i va decidir organitzar una campanya profitxatges, però per demostrar que hi havia ganes es va avançar fitxant com a entrenador a Manel Jodas, que havia estat jugador del club allà pels anys cinquanta i que la temporada anterior havia fet pujar el Montcada a Tercera Divisió. Tampoc es va trencar del tot la relació existent amb l’Espanyol i es va fer un equip amb aspiracions de pujar.

El debut a la preferent no va poder ser millor i es va derrotar el Vic per 4-1 i l’esperança va anar agafant cos. Però no va ser fàcil perquè el Mataró va veure’s amb moltes dificultats per treure punts a camp contrari i a la 13a jornada estava situat en avant-penúltim lloc i es va cessar a Manel Jodas, ocupant el càrrec d’entrenador el Sr. Basilio Nieto, que anys abans ja havia estat al Mataró, i amb el qual a poc a poc s’aniria redreçant la situació.
En el darrer partit de la primera volta es va guanyar al camp del líder que era l’Hospitalet, sota la pluja i en un camp enfangat, amb un gol que es faria clàssic, amb internada d’Ollé per la banda i rematada de cap de Zamora. El Mataró se situava en setè lloc de la classificació, però només a 2 punts del líder, en un campionat igualadíssim.

Un dels clàssics gols de cap de Zamora, en un partit amb pluja contra l’Horta, però sense que fallés el públic. Al fons es veu el Palau d’Esports, que s’havia inaugurat a principis d’aquella temporada / Foto: Santi Carreras, Ilurosport
Un altre gol de Zamora en el mateix partit que acabà amb 2-0 i dos gols de cap del davanter groc-i-negre / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

Desplaçaments massius a Tossa i Granollers, del qual es torna amb el títol

Però no hi havia manera de guanyar fora i les derrotes als camps del Júpiter, La Cava i Andorra impedien que els groc-i-negres pugessin al primer lloc. Però l’equip estava llançat i l’afició animadíssima, i a falta de sis jornades per al final, el Mataró va aconseguir el lideratge, primer igualat amb el Tossa, i després en solitari després de guanyar a Tàrrega, amb un gol de cap, marca de la casa, de Zamora i amb una gran tasca defensiva. A partir d’aquell moment el Mataró no va tenir aturador i ja ho va guanyar tot fins al final de campionat.

Un equip de la part final de la temporada amb Vallhonrat, Sánchez, Vila, Enri, Rodón, Roca, Llaveria (porter suplent), Martí (director tècnic), Basilio Nieto (entrenador), Ollé, Zamora, Ferrada, Andrea i Chamorro / Foto: Ilurosport, Santi Carreras

Arribà el desplaçament a Tossa de Mar, al camp del segon classificat, que fou un dels més concorreguts de tots els temps per part de l’afició groc-i-negra, l’equip va respondre guanyant per 2 a 5 i col·locant-se a un pas del títol. Després es derrotà el botxí de dos anys abans, el Guíxols, que posà emoció avançant-se al marcador, però fou capgirat per dos grans xuts d’Andrea.
Tot seguit arribà el desplaçament a Granollers, amb una altra caravana de cotxes, i en un altre partit molt pràctic els mataronins van aconseguir la victòria amb un gol d’Ollé que donava el títol de campió de preferent i l’ascens a Tercera Divisió.
I la darrera jornada fou de festa total amb la visita de l’Hospitalet, en un partit on el Mataró va voler demostrar que era el campió i va guanyar per 3-1. S’havia aconseguit el títol sense perdre cap dels deu últims partits, dels quals se’n van guanyar nou, entre ells els sis últims. L’alegria al camp va ser indescriptible i després van venir les celebracions, la recepció a l’Ajuntament, etc… El Mataró havia retornat a 3a Divisió!!

La classificació final va ser aquesta: CE MATARÓ 49, Martinenc 44, Júpìter 42, Andorra 41, Tossa 41, Vic 40, Hospitalet 40, Tàrrega 40, La Cava, Horta, Sitges i Palamós 39, Granollers i Manresa 38, Cornellà 36, Ànglès 34, Roses 31, Guíxols, Arenys de Mar i Sants 30. Com es pot veure era una categoria forta i és que d’ella ja se saltava a 3a… quan no hi havia 2a B.

L’equip amb la Copa de campions. Al costat de Josep Martí i Basilio Nieto i els massatgistes, veiem a Vallhonrat, Zamora, Sánchez, Enri, Roca, Vila, Ramos, Llevaria, Ollé, Andrea, Salcedo, Ferrada, Fede, Guisasola, Comas i Rodón / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

L’equip tipus que va aconseguir aquest ascens va ser: Vallhonrat (36 partits); Sánchez (34), Vila (28), Enri (32); Rodón (36), Roca (34); Ollé (34), Ferrada (34), Zamora (35), Andrea (36) i Martorell (26). Completant la plantilla el porter suplent Llevaria, Fede, Chamorro, Guisasola, Ramos, León, Salcedo i Comas. El màxim golejador va ser Zamora amb 20 gols, seguit per Ferrada amb 13 i Andrea amb 9.

La recepció a l’Ajuntament, amb l’alcalde Pedro Crespo i el president del club Joaquim Spà al darrere /Foto: Ilurosport, Sati Carreras

Salvador Rodón, un gran capità

Salvador Rodón va ser el jugador encarregat de recollir la Copa. Només tenia 23 anys però ja tenia experiència de veterà. Ell havia sortit de la Juventus, de la mà de Clemente Hernàndez, i als 18 anys fitxà pel Mataró, debutant a Reus el mes d’octubre de 1964, en un partit guanyat per 0-1. Va jugar sis temporades al Mataró i en fou el capità en molts partits, completant 175 partits en els quals marcà 19 gols, sempre donant-ho tot pels colors groc-i-negres.

Salvador Rodón amb la Copa de Preferent /Foto: Ilurosport, Santi Carreras

En el pròxim número parlarem de la il·lusió que es vivia en aquells moments en un altre club de futbol de la ciutat, perquè inauguraven un nou camp.