IluroSport » El CE Mataró té un equip juvenil de bàsquet que fa furor (1960-1962)

El CE Mataró té un equip juvenil de bàsquet que fa furor (1960-1962)

Records… núm. 42

La nova pista de bàsquet del C.E. Mataró inaugurada l’any 1954 i també la figura de Jordi Bonareu, havien servit per augmentar l’afecció al bàsquet, que en alguns moments arribà a estar al nivell del futbol, i també per crear una bona escola. I quan hi ha bona base acaben arribant els triomfs, i en aquest cas foren de tal magnitud que tota la ciutat va vibrar amb ells…

Amb els anys seixanta arriben els títols

La temporada 59-60 l’equip juvenil del CE Mataró de bàsquet va sorprendre a tothom. En les semifinals del Campionat de Catalunya va derrotar l’Espanyol per 40-34 i es va plantar en la final que es va jugar a Badalona contra el juvenil de l’equip més històric del bàsquet català, el Laietà. En aquest partit jugaren Arnó, Cabellos, Burillo, Julià, Sans, Estapé, Gibert, Quer, González, Urgelés i Sureda. El pes anotador va recaure en Julià (23 punts) i Burillo (14), però tots aportaren el seu granet de sorra per aconseguir el Campionat de Catalunya en guanyar per 51-42.

L’ambient tan eufòric que es creà entorn d’aquest equip va fer que el club portés una de les fases classificatòries per al campionat d’Espanya a la nostra ciutat i en ella el CE Mataró va obtenir el primer lloc per davant del Salvador de Saragossa, de l’Espanyol de Barcelona i de l’Espanyol de Palma, aconseguint el passi a la final del Campionat d’Espanya, que se celebrà a Madrid. Allà davant del Colegio Ateneo de la capital d’Espanya es va perdre, pel mateix resultat que havia donat el títol català: 51-42. Però indubtablement aquells nois havien obert un camí i feien sonar el nom de Mataró dins l’àmbit del bàsquet estatal.

Aquell mateix any uns jugadors una mica més jovenets de l’Escola Pia de Santa Anna es proclamaven campions de Catalunya en categoria infantil. Entre ells destacaven dos petits vailets que responien als noms de Josep Maria Soler i Joan Martínez, que marcarien tota una època dins del bàsquet mataroní i català. Per començar, l’impacte que provocà el seu joc i la consecució del títol català van fer que el pati del col·legi es pavimentés de nou i quedés convertit en una pista de bàsquet, que s’inaugurà a finals de novembre d’aquell any 60.

Segon títol català consecutiu (1961)

La temporada 60-61 començà amb l’equip juvenil una mica renovat, ja que dos puntals com eren Julià i Burillo ja passaven a l’equip sènior que jugava a 2a Estatal, i s’hi incorporaven els ja citats Martínez i Soler com a elements més destacats. En el primer torneig de la temporada, el Trofeu Samaranch, van caure eliminats en semifinals pel Coral de Sabadell, un club de gran potencial on havia arribat a jugar Jordi Bonareu uns anys abans en el seu primer equip i que patrocinava Orillo Verde.

En el Campionat de Catalunya l’equip va anar madurant i en la 2a fase va quedar campió, igual que va fer en el seu grup l’Esportiva, amb un equip on formaven Campdepadrós, Helios Xaudaró, Torner, Tolosa, Miquel Xaudaró, Llibre i Ximenes.
En la fase semifinal els dos equips mataronins quedaren enquadrats en el mateix grup. En els dos enfrontaments entre els dos equips mataronins la victòria va ser per al Mataró per 37-58 i 51-33. El CE Mataró es va classificar per a la finalíssima a quatre que s’havia de disputar a Granollers.

A la capital vallesana el CE Mataró va aconseguir el segon títol consecutiu de campió de Catalunya. I no va ser fàcil, ja que en el primer partit es va empatar (valia l’empat aleshores) contra l’Orillo Verde, però després es va guanyar la Salle Josepets de Barcelona i en el partit decisiu el Joventut de Badalona per 76-61.

L’equip mataroní a Granollers amb la copa de campions de Catalunya/ Foto: Arxiu JGC

El Mataró es classificava així per a la fase semifinal estatal que es va disputar a Lleida. Allà varen caure el Huesca (86-26), el San Salvador de Saragossa (63-27) i el Lleida (70-39). I es va anar a València a disputar la fase final, que va tenir lloc a finals d’abril i primers del mes de maig del 1961.

De València tornen amb el primer títol estatal (1961)

A València, en la fase de grups, el Mataró va derrotar el Córdoba(61-43) i el Gravina de Vigo (52-32), però va perdre contra Estudiantes de Madrid (46-47). El segon lloc del grup va portar a disputar la semifinal, i precisament contra l’Ateneo de Madrid, que la temporada anterior havia estat el campió. Va haver-hi revenja, i de quina manera! El partit fou un festival mataroní, acabant amb triomf per 81-52. Soler (23 punts) i Martínez (26) havien destrossat l’equip madrileny i havien conduït el Mataró a la final que es jugaria l’endemà dia 2 de maig, contra Estudiantes que havia eliminat l’Orillo Verde de Sabadell en l’altre semifinal.

Es coneixien prou bé els dos equips, que ja s’havien enfrontat en la prèvia. L’equip madrileny va controlar força bé a Soler, que només podria anotar 12 punts, i també els àrbitres carregaren contra ell, i en els moments decisius del partit ja estava eliminat per 5 personals. Faltava un minut i mig per acabar i el marcador estava en empat a 50. Cabellos, que va agafar el relleu de Soler i anotà 23 punts, va posar per davant el Mataró i Joan Martínez va sentenciar el partit amb quatre punts més. Al final 56-50 i alegria desbordada entre els mataronins. Soler, Martínez, Cabellos, Estapé, Gibert, Peiris, Fuentes i Urgelés, amb Miquel Gilabert d’entrenador, havien aconseguit un títol de campió d’Espanya per a l’esport mataroní.

La ciutat es va mobilitzar, com no s’havia vist mai per a una celebració esportiva, per rebre els campions, amb la Rambla plena de gom a gom. I és que aquest era el primer títol de nivell estatal aconseguit per un equip de la nostra ciutat en tot a la història en qualsevol esport.

Tercer títol català consecutiu (1962)

Si el que s’havia aconseguit en les dues darreres temporades era massa, la temporada 61-62 no es va quedar pas enrere. Ja amb alguns dels que eren jugadors juvenils jugant habitualment amb el primer equip, el campionat d’aquesta edat es decidia ja ben entrat l’any 1962. El mes de maig en el Palau d’Esports de Barcelona el CE Mataró aconseguia novament l’accés a la fase final del Campionat de Catalunya junt amb el Joventut Badalona eliminant el Sant Andreu (73-23) i la Salle Josepets (59-41) i derrotant també els badalonins per 54-42.

La fase final del campionat de Catalunya es va disputar al Pavelló del Picadero, tocant al Camp Nou, i després de derrotar en semifinals el Laietà per 38-29, es trobaren en la final amb el Joventut de Badalona que havia superat el Sabadell per 64-33. En la final l’equip mataroní va aconseguir el tercer títol català consecutiu en imposar-se per 64-50. Els anotadors foren Martínez (13), Soler (28), Viñals (10), Cabellos (5), Peiris (8) i completaren l’equip Àvila, Cruells i Alsina. Havien aconseguit el títol sense perdre ni un sol partit. L’entrenador era un jove Antoni Serra, que amb 23 anys jugava amb el primer equip, però aviat ho deixaria per dedicar-se de ple a fer d’entrenador, tasca en la qual aconseguiria moltíssims grans èxits. I el primer arribaria aviat a la capital d’Espanya…

Campions d’Espanya a Madrid (1962)

Pocs dies després l’equip va anar a Madrid per disputar el Campionat d’Espanya i per raó de ser el campió no va haver de jugar els quarts de final. En les semifinals s’enfrontaren amb el Canoe madrileny guanyant per 64-48, mentre que el Joventut de Badalona superava el Real Madrid en l’altre semifinal.

Es tornaven a trobar Mataró i Joventut. Els dos equips es coneixien prou bé i en aquesta ocasió els badalonins frenaren molt bé a les estrelles mataronines, Soler i Martínez, que no pogueren brillar com en altres ocasions, però es va demostrar que l’equip era molt fort, en qualitat i també anímicament…

Quan faltava mig minut per al final, el Joventut guanyava 53-56, però faltant 16 segons Àvila anotà el 55-56. La pressió mataronina va donar resultat i els nervis varen poder amb els badalonins que varen perdre la pilota i en el darrer segon varen fer personal sobre Viñals, que amb gran sang freda va transformar els dos tirs lliures posant el 57-56 al marcador i donant el segon títol d’Espanya juvenil consecutiu al seu equip. Després els jugadors Soler, Martínez i Cabellos varen figurar en la preselecció estatal de categoria júnior.

Campions a Madrid, amb Antoni Serra d’entrenador i el pare de Joan Martínez com a delegat / Foto: Arxiu JGC

Una altra rebuda multitudinària als campions

Novament la ciutat es va bolcar per rebre els campions i les celebracions varen constituir una autèntica Festa Major avançada. A la Rambla enmig d’un ambient festiu, amb coets i banderes groc-i-negres per tot arreu, els jugadors varen passejar amb cotxes descoberts, van fer ofrena a l’església de Santa Anna, van ser rebuts a l’Ajuntament i van sortir a saludar des del balcó. En fi, tot el que fan ara altres equips per celebrar els seus títols!!

Un dels cotxes descoberts en la celebració pel títol estatal / Foto: Arxiu JGC

Els sèniors havien cedit el protagonisme, però mantenien un alt nivell

Eren temps en què l’equip juvenil va prendre clarament el protagonisme al primer equip del club, i això que aquest no estava pas malament. La temporada 60-61 el CE Mataró jugava en el segon nivell estatal (que aquell any es deia 1a Nacional, per sota de la Lliga Nacional) i quedà en un magnífic segon lloc del seu grup del Trofeu Gonzalo Aguirre per darrere del Picadero barceloní. Formaven l’equip Sans, Burillo, Serra, Julià, Bonemaison, Urgelés, García, Vilavella, Solé, Sempere, Pérez i Estapé.

Per la seva part l’Esportiva jugava a 1a categoria regional, i va quedar en tercer lloc del seu grup per darrere de Malgrat i Teià. Amb Agustí Fonollosa d’entrenador van jugar Alsina, Codony, Muñoz, Prat, Suñé, Sensat, Soler, Lorente, com a jugadors més destacats, i també Pujol, Fontdeglòria, Patau, Padrós, Torrent, Benet, Burgos.

L’equip de l’Esportiva de la temporada 1960-61 / Foto: Arxiu JGC

La temporada següent, la 61-62 el CE Mataró va tornar a jugar a la 2a Estatal, que recuperava aquest nom en el segon nivell estatal. Durant una temporada va tornar el jugador Francesc Ramon, després d’una breu estada al FC Barcelona -on havia anat quan encara no havia complert 20 anys-, i abans d’anar durant dues temporades a l’Aismalibar de Montcada, un dels equips més forts en aquells moments del bàsquet català i espanyol, i una altra al Joventut de la mà de l’entrenador Kucharski, que ja l’havia entrenat a Montcada.

Ramon, evidentment va ser el jugador més destacat anotant una mitjana de 20 punts per partit, i al seu costat formaren Burillo, Serra, Vilavella, Gibert, Bonemaison, Codony, Julià, Valbuena, Andrés i Sans.

L’equip del CE Mataró de la temporada 1961-62, amb Ramon que tornava del Barça, primer a dalt per l’esquerra, i encara amb Antoni Serra, segon a baix per la dreta, com a jugador… i amb pilotes ben diferents de les actuals / Foto: Arxiu JGC

El CE Mataró va acabar novament en segon lloc del seu grup amb 56 punts, superat per golaverage pel Montgat, i per davant de Laietà, Pineda i Mollet entre altres, però sense poder accedir a la fase final que podia proporcionar l’ascens a la màxima categoria estatal. Això encara hauria d’esperar un parell de temporades més.

L’Esportiva, amb una plantilla semblant a la temporada anterior, i amb el mateix entrenador, va acabar pujant. Van jugar amb Alsina, Burgos, Campdepadrós, Escurriola, Fontdeglòria, Lorente, Llibre, Patau, Prat, Sala, Sensat, Soler, Torner i Ximenes, per acabar en 2n lloc en la 1a Regional Catalana i disputar les fases d’ascens. Va perdre contra el Prat en el partit decisiu, però es va veure afavorit per una ampliació i la temporada 62-63 la jugaria junt amb el CE Mataró a la 2a Divisió.

La temporada va acabar amb la notícia satisfactòria de la participació dels jugadors mataronins Ramon i Burillo amb l’equip espanyol (una mena d’equip “B” o de promeses) que va guanyar el Torneig de la FISEC a Mulhouse (França).

Però indubtablement qui havia col·laborat a donar nom a la ciutat de Mataró durant aquell període havia estat l’equip juvenil amb el seu títol de campió d’Espanya. Uns anys més tard aquella gesta es podria aconseguir en un altre esport i al màxim nivell sènior, com veurem en el pròxim número.