IluroSport » El Joventut Handbol Mataró masculí renuncia i hi ha emigració a localitats veïnes (1981)

El Joventut Handbol Mataró masculí renuncia i hi ha emigració a localitats veïnes (1981)

Records… núm 113

L’handbol mataroní té una llarga història. Va començar, com vam veure en els “Records 20”, als anys cinquanta del segle XX i durant aquest camí, ha passat per moments molt crítics i un dels pitjors va succeir a començaments dels anys vuitanta quan els seus dirigents, cansats d’esperar un nou pavelló, i faltats de suport per part de les institucions locals, varen decidir renunciar a continuar. Els jugadors varen haver d’emigrar a localitats veïnes, com Premià i Llavaneres, on col·laborarien als ascensos dels equips d’aquestes poblacions a Primera i Segona Categoria Estatal, com es pot veure en aquesta Cronologia de l’handbol. Anem a veure com es va arribar a aquella crisi…

L’handbol torna al Velòdrom i el Joventut torna a 1a provincial

Ja havíem comentat en l’episodi “Records 48” com l’equip del Joventut havia passat un mal moment la temporada 1977-78 quan, amb l’equip jugant al Palau d’Esports, es va acabar baixant a 2a Provincial. El club va estar a punt de desaparèixer, però l’empenta d’uns pocs va permetre continuar la bona tasca iniciada en els anys anteriors, però, això sí, canviant de pista. Eren uns temps que s’auguraven de transició, perquè ja havien començat les obres d’un nou pavelló a la barriada de Pla d’en Boet -el futur Eusebi Millan-, en el qual l’handbol havia de tenir un espai prioritari.

Josep Lobera, president del JH Mataró / Foto: Ilurosport

Mentre havien d’acabar les obres, i a causa de la saturació en el Palau d’Esports, el Joventut va anar a jugar a la pista del Velòdrom, que ja havia estat seu d’aquest esport. En efecte, allà hi havia jugat l’equip d’Esport Ciclista Mataró, un dels primers equips federats de la ciutat i rival local del Joventut fins a la seva desaparició l’any 1973.

El Joventut Handbol Mataró, que presidia Josep Lobera, va obtenir el patrocini de la firma Max-Term i va iniciar la nova temporada a 2a Categoria amb empenta, buscant un ràpid retorn a la 1a Provincial, i el primer amistós a la pista del Velòdrom contra el Granollers B (18-20) va donar esperances.

Amb Quico Valera d’entrenador es va formar una plantilla totalment de casa: Catà, Salicrú i Sierra porters; Jaume Llacuna, Toni Llacuna, Melero, Salazar, Alabarces, Juan Sànchez, José Sànchez, Pujol, Gomà, Rivelo, Bosch, Pozo, Ruiz, Rovira, Presta i Llurià.

Un equip del JH Mataró de la temporada de l’ascens, amb Quico Valera entrenador, delegat, Jaume Llacuna, Toni Llacuna, Rovira, Pozo, Bosch, Salazar, Pujol, Salicrú, Juan Sñánchez, Gomà, Melero i Rivelo

La competició de Lliga va començar amb decepció a la sempre difícil pista de Malgrat (18-13), però l’equip ben aviat va agafar el ritme i de seguida es va situar en les primeres posicions. El Velòdrom es va convertir en un fortí on queien un rival rere l’altre, inclosos els rivals més difícils (La Garriga, Malgrat i Bonanova) i només es va cedir un punt davant del Súria quan l’equip ja havia assolit l’ascens. A fora es patiren només quatre derrotes i el Joventut acabà com a subcampió amb 40 punts, per darrere de La Garriga (44) i per davant de Salle Bonanova (38) i Malgrat (36) que també pujaven a la que aleshores era la màxima categoria catalana, tot i que s’anomenava 1a Provincial.

Jugant a una molt forta 1a Provincial

Durant aquell estiu del 1979 l’esport del “balonmano” va passar a denominar-se oficialment “handbol”, això sí pronunciat “anant directe a la “a” i sent molt agut”. Coincidint amb la celebració de l’ascens, es va celebrar una trobada d’antics jugadors que semblava voler revitalitzar la força de l’handbol a la nostra ciutat, sent homenatjats personatges claus en la història de l’handbol local com Joaquim Saltor, Joan Busqué i Emilio Valero.

Per afrontar amb garanties la nova temporada a 1a Provincial, amb Quico Valera continuant com a entrenador, es va potenciar la plantilla amb els fitxatges del porter Santi Anglada, de l’esquerrà Víctor, del pivot surienc Casasayas, dels laterals Turón, Milián i Gasull, i amb incorporacions dels juvenils Triadó, Caldú, Estengre i Verjano. Havien deixat el club els germans Llacuna i alguns dels joves jugadors havien estat baixa pel servei militar, cosa malauradament habitual en aquells temps.

Es va començar amb un quasi heroic empat a 10 gols a la pista de l’OAR Gràcia de Sabadell, un dels equips pioners de l’handbol català. Eren uns temps en què no hi havia el càstig al joc passiu i tampoc es podia fer sacada ràpida de centre després d’un gol, ja que s’havia d’esperar, com al futbol, que tot l’equip contrari estigués al seu camp, i això portava a resultats com el que hem citat.

En una categoria força dura, normalment la superior experiència dels equips rivals es va imposar a la velocitat de l’equip mataroní, que basava el seu joc en el contraatac. En la penúltima jornada el Joventut va derrotar per 22-21 el Parets, que ja era campió, i en la darrera es va jugar la permanència a Premià (on jugaven els mataronins Ventura, Cuquet i Toni Llacuna) sumant els dos punts de forma agònica (18-19) i aconseguint la permanència.

La classificació final va ser aquesta: Parets 40, Granollers B 39, Premià 33, OAR Gràcia 31, Montcada 28, Sant Quirze 26, JOVENTUT MATARÓ, La Garriga, La Roca 24, Arrahona 23, Terrassa 22, AE Sarrià 20, Malgrat 19, Bonanova 11. Els bons afeccionats a l’handbol reconeixeran immediatament el potencial d’aquella categoria pels noms dels rivals, que la majoria van passar després a categoria estatal.

Campions a la Copa Federació

Tot seguit es va entrar en la Copa Catalana, quedant eliminats en la primera ronda després d’un polèmic enfrontament amb l’Arrahona, ja que el partit de tornada al Velòdrom va ser suspès per l’àrbitre després d’una “tangana”. La Federació Catalana va donar el triomf als sabadellencs, que després quedarien campions.

El Joventut va entrar en la Copa Federació, on va jugar una semifinal memorable contra el Reus Deportiu, equip aleshores de 1a Estatal. A l’anada es va perdre per 27-19 a Reus. El partit de tornada, es va jugar altra vegada i de forma ocasional al Palau d’Esports. Enmig d’un ambient sensacional, ja que era dissabte de Fira, es va eixugar el desavantatge al final del temps reglamentari, jugant-se una pròrroga, en la qual els mataronins  es van acabar imposant per 29-20.

L’equip del Joventut Mataró de la temporada 1979-80, fotografiat a la pista del Velòdrom, amb Quico Valera (entrenador), Boni Cedrún (preparador físic), Casasayas, Salazar, Pozo, Turón, Milián, Sierra, Estengre, Catà, Pujol, Triadó, Víctor, Juan Sanchez, Verjano, Gomà, Caldú i Anglada

En la final jugada a Lleida un altre rival de 1a Estatal, l’Universitari de Barcelona, tampoc va poder amb el Joventut. Es va arribar amb empat a 20 gols al final dels seixanta minuts i amb empat a 23 gols al final de la pròrroga i en els llançaments de penal els mataronins van guanyar per 4 a 3. Catà i Anglada com a porters, Pujol, Salazar, Alabarces, Pozo, Milián, Víctor, Gomà, Triadó, Casasayas i Juan Sànchez havien estat els protagonistes d’aquell títol.

Permanència… i renúncia

La temporada 80-81 s’iniciava amb una reestructuració de categories, ja que s’havia creat la 2a Divisió Estatal, a la qual va accedir el Premià, però no el Joventut, que restava un any més a la 1a Provincial.

La plantilla mantenia el seu bloc principal, recuperant Melero, després d’una forta lesió, i incorporant al pivot Jaume Lecha per substituir a Pep Casasayas, que anava al primer equip del FC Barcelona, on jugaria unes temporades, al costat del porter mataroní Joan Fèlix Martínez, com s’explicava en la part final dels “Records 48”, ja citats abans.

Es va iniciar la temporada amb força, amb cinc punts en tres partits, i després es va fer una sensacional campanya lluny de casa, amb set triomfs en tretze partits lluny de casa. No obstant, al Velòdrom es perdia el que es guanyava a fora.

En un campionat duríssim, es va acabar en setena plaça amb la mateixa puntuació de la temporada anterior (24 punts), per darrere de Granollers B 47, Sant Quirze 42, Arrahona 39, Terrassa 36, Barcelona B i Barceloneta 26. Per darrere quedaren equips prou reconeguts com Seat, Bonanova, AE Sarrià, Sabadell, La Garriga, La Roca i Malgrat.

A la Copa Catalana es va caure davant del Premià (22-22 aquí i 27-24 allà), però després el Joventut va obtenir un triomf de prestigi al Torneig Internacional de Calella, que seria el darrer títol d’aquella època, després de derrotar el Pallien alemany per 12-11 en la final.

La temporada havia estat molt dura, i els dirigents havien fet tots els esforços i més perquè l’equip es pogués mantenir en aquesta categoria, però el recolzament exterior no era suficient… i les obres del nou Pavelló, que en molts moments era el que feia mantenir la il·lusió, havien quedat aturades. Tot això va desembocar en la desaparició de l’equip sènior masculí del Joventut a finals d’aquella temporada 1980-81. Quedava l’equip de l’incombustible Lluïsos, jugant a 3a Provincial, com a únic representant de l’handbol masculí a la nostra ciutat. El Joventut no recuperaria l’equip masculí fins a l’inici de la dècada dels noranta, i en aquells moments la representació del club quedava en mans de l’equip femení, i la presidència en mans de Josep Nonell.

Emigració cap a localitats veïnes

En vista de la situació els jugadors d’handbol de la ciutat van haver d’emigrar a poblacions veïnes, en concret a Premià de Mar i a Sant Andreu de Llavaneres, on ja hi havia clubs dedicats a aquest esport.

L’Handbol Premià va arribar a un molt alt nivell, jugant durant quatre temporades a la 1a Estatal. La temporada 1982-83 va quedar el tercer lloc, fregant la possibilitat de jugar la fase d’ascens a Divisió d’Honor (aleshores no hi havia Divisió Plata) i va aconseguir també el títol de la Copa Catalana derrotant el Bosco Navas en la final disputada al Vendrell. Pel pavelló premianenc, a part dels millors equips catalans, passaren equips com Anaitasuna de Pamplona, Elda, Petrer, Tecnisan d’Alacant, Maristes de Zaragoza, i l’últim partit que va jugar l’equip premianenc va ser contra el San Antonio de Pamplona, un equip que uns anys després amb el patrocini de Portland aconseguiria ser campió d’Europa.

Equip de l’Handbol Premià de la temporada 1984-85

En aquella època a les files de l’equip premianenc hi van jugar els mataronins Joan Ventura, Andreu Cuquet, Toni Llacuna, Josep Gomà i Juan Melero. Quico Valera en va ser entrenador l’última temporada, fent tàndem amb Álvaro Buil. Al final de la temporada 1984-85 es va aconseguir un 6è lloc, amb el qual l’equip tenia plaça a la nova 1a Estatal, amb només dos grups a tota Espanya. Aquesta reducció de grups feia augmentar molt les despeses i el club va decidir renunciar a continuar.

Durant l’estiu va haver-hi intents per portar l’equip a Mataró, però no es va aconseguir trobar el suport econòmic desitjat i es va perdre la 1a categoria estatal, que no es recuperaria al Maresme fins quasi vint anys més tard.

Per la seva part l’HC Llavaneres, va anar pujant categories des de la 3a Provincial. La temporada 1986-87 va quedar campió de 1a Provincial i després va pujar a 2a Estatal, en una memorable fase d’ascens disputada al pavelló llavanerenc. En aquell equip, que veiem a la foto de sota, amb Santi Blanco que era el motor del club, hi havia majoria de jugadors mataronins (Miquel Carrión, Paco Alabarces, Curro González, Jorge Rivelo, Juan Sánchez, Juan Cañadas, Josep Gomà, Joan Catà, Pedro Salazar, Eloi Soms i Jaume Pera), completant l’equip Joan Soler, Josep Grau i Juli Álvaro.

L’equip de l’ascens del Llavaneres de la temporada 1986-87

Després durant cinc temporades l’Handbol Llavaneres va jugar a la 2a Estatal, equivalent a l’actual Lliga Catalana. L’any 1992, va baixar i com ja veurem més endavant, va cedir la categoria al Joventut Handbol Mataró.

Un intent curt: l’Handbol Club Mataró

També en aquella època, en concret l’any 1985, un nou club mataroní es va inscriure a la Federació, jugant la competició de 3a Divisió Catalana. Amb el nom de Handbol Club Mataró, i presidit per Josep Montesinos, aplegava a una generació de joves jugadors la majoria sorgits del col·legi Salesians i jugaven al recent inaugurat Pavelló Eusebi Millán.

Amb Eusebi Bosch d’entrenador la seva primera plantilla va estar formada per: Mompart i Albareda porters, Pedro García, Massagué, Tahgzouti, Xavier Montesinos, Daniel Montesinos, Augustín, Luís López, Ciscar, Buesa, Claramunt, Carles Garcia, Berenguer i Labrús. Van fer una bona temporada acabant en cinquè lloc en la fase final.

La temporada següent, afavorits per una remodelació de categories, la jugarien a la 2a Territorial “B”, on la temporada 87-88 jugarien, sense èxit, la fase d’ascens a 2a Divisió “A”. Però sí que tindrien sort la temporada següent, la 1988-89, amb el suport de la firma Olímpic, i sota la direcció tècnica de Jordi Bech, la plantilla havia incorporat alguns jugadors com Notario, Xavier Sánchez, Herrero i Jerónimo, i superarien equips com La Garriga, Súria, Nou Barris, Escolapis de Sarrià i Jesús Maria José, per obtenir l’ascens a la categoria superior.

Equip de l’Handbol Club Mataró al pavelló Eusebi Millan, amb Jordi Bech d’entrenador / Foto: El Tot Esport

En aquells moments el Patronat d’Esports va intentar, com es feia en altres esports, la fusió dels dos clubs mataronins (el Joventut continuava la seva tasca en noies), però lamentablement no va haver-hi acord i l’equip masculí va haver d’emigrar a Argentona. La nostra ciutat es quedava novament sense handbol masculí…