IluroSport » El Laietània comença a recuperar categories en un estadi nou, però atrotinat (1969-72)

El Laietània comença a recuperar categories en un estadi nou, però atrotinat (1969-72)

Records… núm 117

L’any 1989, abans de complir els quaranta anys, va morir José Antonio Estivill, un atleta al qual el Laietània recordaria anualment des de l’any 1990, amb un Memorial en el qual hi participarien destacats llançadors catalans i estatals. Ja durant l’any 1968, encara en edat juvenil, havia establert tres rècords locals, i s’havia proclamat campió català i tercer en els estatals juvenils de pes. Els llançadors del club, com Martín, Martí, Corredó i Casas, tenien ja un substitut, i ell era un dels puntals de l’equip laietanenc. Eren els temps en què Tomàs Barris era l’entrenador del CA Laietània i l’ambient atlètic dintre del club anava en forta progressió …

Rècord, títol estatal i internacionalitat per a JA Estivill

José Antonio Estivill havia nascut l’any 1950 i va començar a practicar esport a l’Institut Alexandre Satorras i, després de provar l’handbol, va acabar decantant-se per l’atletisme, començant als “Lluïsos”, però passant ben aviat al CA Laietània, amb l’arribada de Tomàs Barris. L’any 1966 ja va obtenir el títol provincial de debutants, i l’any 1967 va quedar campió provincial juvenil. Després dels èxits comentats de l’any 1968, va entrar com a becari a la Residència Blume de Barcelona, on va poder continuar els seus estudis, a la vegada que intensificava els entrenaments, i aleshores va arribar la seva explosió.

Ja al mes de març del 1969, després d’una forta preparació hivernal, va millorar espectacularment el rècord local de pes amb un llançament de 14,33 m, que el situava entre els millors llançadors catalans i el deixaria en el vuitè lloc estatal absolut d’aquell any. En la mateixa competició a Granollers, també va establir un nou rècord en disc amb 42,56 m.

Estivill en una actuació a les pistes de l’Stàdium / Foto: Ilurosport

En els campionats individuals va quedar campió provincial júnior, tant en pes com en disc, i després a Sant Sebastià es va proclamar campió d’Espanya júnior en pes amb una marca de 13,43 m, lluny del seu rècord però suficient per al triomf. Aquest títol el va fer internacional júnior i va competir a Atenes, amb poca sort, i més tard va guanyar a Bilbao un encontre contra Irlanda amb 13 metres justos. Era clarament el millor llançador estatal de la seva edat, però semblava que la seva progressió pel que fa a marques havia quedat frenada.

En finalitzar aquell any s’adjudicaven les obres de l’Estadi i ell era el primer a demanar que hi hagués un bon gimnàs, però encara s’haurien d’esperar uns anys. Algunes lesions i el fet de donar preferència als estudis i al treball, acabarien per convertir José Antonio Estivill en un atleta de club, sense excessives aspiracions a l’elit, però sempre a punt per col·laborar en les competicions d’equip. Tot i això, durant l’any 1970 encara marcaria 14,04 m i quedaria tercer en el Campionat de Catalunya absolut i sisè en el d’Espanya. L’any 1971 pujaria un lloc en els catalans i quedaria tercer en els estatals Universitaris.

A més d’Estivill, a escala individual aquell any 1969 va destacar Antoni Gomà (veure Records 80) que, tot i haver baixat el ritme d’entrenaments a causa dels estudis, encara va establir un nou rècord local en els 100 metres amb 10.8 i va quedar campió català de 50 m en pista coberta amb 6 segons justos. En aquest campionat Jaume Vives va aconseguir el tercer lloc en els 800 m, superant el seu company Joan Felip Puig que va fer la mateixa marca de 2:04.2.

L’altre atleta mataroní que estava situat dins l’elit catalana, el marxador Manel Cabrera (veure Rècords 81), en el que seria pràcticament el seu darrer any d’activitat, va ser internacional, quedant segon a Zurich en un Suïssa- Espanya, i també va quedar tercer en els Campionats de Catalunya establint un nou rècord en els 20 km amb 1:36.24.

Nou club de marxa: el Neutron

Curiosament l’any 1969 coincidint amb la retirada de Cabrera, va néixer un nou club dedicat únicament a la marxa, el Neutron Club, que va començar les seves activitat el mes de desembre d’aquell any, i el 25 de gener següent ja va organitzar el Campionat Provincial de Marxa Atlètica. Va ser en un circuit a Peramàs, que baixava fins l’autopista, en una zona que aleshores es començava a urbanitzar. En la categoria sènior, sobre 20 km, va guanyar el sabadellenc Orriols amb 1:36:07. Els més destacats del Neutron van ser José Campaña que va acabar 12è en sèniors, Josep Pineda 5è en júniors i Eduard Torres 4t en juvenils.

S’ha de dir que aquell any 1970, el Neutron va participar en la primera Lliga Catalana de Marxa Atlètica, que no tindria continuïtat, i també van guanyar per equips a la Pujada a la Cornisa que organitzava el Laietània en una època en què eren habituals aquest tipus de prova en ascensió, igual que ho eren en ciclisme.

Formació del Neutron Club de Marxa Atlètica de l’any 1970 / Foto: cedida per Josep Pineda

A partir de l’any 1971 el club va comptar amb Lluís Cabrera com entrenador. En els anys posteriors els marxadors que van destacar més van ser Josep Pineda (primer per l’esquerra a la fila de dalt a la foto), Sergi Trell (primer de la dreta a dalt) i Joaquim Torres (primer de la dreta a la fila de baix).

Pineda va quedar sisè en els campionats de Catalunya, Trell tercer en els de Catalunya i cinquè en els Campionats d’Espanya en categoria júnior i Torres tercer en els campionats de Catalunya i d’Espanya en categoria juvenil (amb un temps de 26:25 en els 5 km). L’any 1972, Trell va ser segon provincial júnior i Torres va repetir el seu tercer lloc en els catalans. Pineda va quedar novè en els estatals absoluts de 20 km i tercer en els de Catalunya, i també es va atrevir amb els 50 km millorant el rècord local amb 5:22:26 en el campionat d’Espanya de gran fons celebrat a Alp.

La base comença a aportar títols i medalles

Tornant al CA Laietània, s’ha de dir que, a part d’Estvill i amb Gomà i Cabrera ja apartats de l’elit, durant aquells anys els títols i medalles en l’àmbit masculí (en noies Teresa Ma Roca i Mercè Boixet sí que estaven a un alt nivell absolut) van arribar sobretot gràcies a la base.

Així l’any 1969 Ródenas (INEM) i Grau (Lluïsos) van quedar subcampions catalans infantils en pes i llargada. L’any 1970 encara en infantils, va ser el de l’explosió de Rafael Ródenas. Ja al Laietània, després dels seus inicis de la mà d’Andreu Piñero a l’Institut Satorras, va quedar campió català en pes (13,22) i disc (40,58), i després campió d’Espanya en pes amb 13,02 m.

Rafael Ródenas

Jordi Vilà (que estava al Calella dirigit per Antoni Lladó) va quedar subcampió català en llargada i campió provincial amb un espectacular salt de 6,34 m de gran mèrit per als seus 15 anys. Cabanillas (CAL) va quedar 3r català en perxa amb 2,70 m.

El mes d’octubre del 1970 es va celebrar la primera edició del Trofeu Sant Jordi on van aconseguir títols Ródenas en pes i disc, Vilà en llargada i el relleu 4×80 m format per Fernando Rodríguez, Jordi Vilà, Joan Castañé i Josep Gomà.

Jordi Vilà arriba al Laietània i comença a destrossar récords

Aquests atletes, sota la direcció de Tomàs Barris, continuarien la seva progressió durant l’any 1971 ja en la categoria juvenil. Jordi Vilà, ja al Laietània, va ser campió català en pista coberta en llargada, 3r en la mateixa prova amb 6,20 m en els d’Espanya en pista coberta, 2n en els de Catalunya en triple salt (13,09 m) i campió provincial en triple, amb rècord absolut de Mataró de 13,61 m, i després també batria els de llargada amb 6,72 m i d’alçada amb 1,88 m).

Vilà, Castañé, Gomà, Ródenas, Rodríguez i Ventura, algunes dels medallistes d’aquells època

Rafael Ródenas va quedar campió d’Espanya en pista coberta (12,42 m), de Catalunya (12,76 m) i provincial, i en els d’Espanya a l’aire lliure va quedar tercer en pes; Josep Gomà va quedar subcampió català en llargada (6,44 m), Joan Ventura va ser 3r en 400 m en els provincials (54 segons justos) i Gordillo va quedar 3r en els de pista coberta en 60 m. En categoria infantil, Fernando Rodríguez va quedar subcampió català en els 80 m tanques, i en categoria júnior va destacar Francisco Pozo, tercer en els campionats de Catalunya amb nou rècord local de 4:10.5 en els 1.500 m.

Durant l’any 1971 l’equip juvenil del Laietània va participar en el Campionat de Catalunya per equips obtenint el títol de 3a Categoria, per davant de JA Barcelona, Antorxa de LLeida, Reus Ploms i Igualada. Ben aviat aquests joves formarien la base de l’equip sènior.

L’equip juvenil del Laietània del 1971, amb Vilà, Duarte, Gordillo, Ramírez, Roselló, Tomàs Barris (entrenador), Ródenas, Gomà, Castañé, Ventura, Mompart i Salom / Foto: Ilurosport, Santi Carreras

L’any 1972 continuarien els èxits. En els catalans de pista coberta amb el millor balanç del campionat per a l’equip laietanenc, que superava a tots els altres equips de Catalunya, títols per a Joan Castañé (amb 17.7 en 150 m una dècima per davant del seu company Josep Gomà que fou segon, i amb 37.4 en 300 m), Ródenas (pes amb 12,36 m) i Vilà (llargada amb 6,34 m, i també 2n en alçada). Als Campionats Estatals “indoor” tant Castañé com Ródenas van quedar subcampions en 300 m i pes. Però després a l’aire lliure el més destacat seria Vilà amb un tercer lloc en triple amb nou rècord de 14,10 m.
També destacarien en l’àmbit absolut, ja que Castañé quedaria 5è de Catalunya en 400 m amb 50.9 i Vilà seria 4t en els provincials amb 6,52 m.

El CA Laietània comença el retorn cap a les categories superiors

En les competicions de clubs, el CA Laietània l’any 1969 va competir a la Lliga de 2a Catalana després d’un pas fugaç l’any anterior per la 1a Categoria. S’estrenava una nova fórmula, amb uns festivals on els sis equips s’enfrontaven tots contra tots. Evidentment, a les velles pistes laietanenques no era possible celebrar-los i s’havia de competir sempre fora de casa. Moltes baixes i absències portaren l’equip a 3a Catalana.

Semblava que el descens, i el fet que no acabés d’arribar el nou Estadi, podria desanimar una mica, però, com ja ha quedat palès, sota la direcció de Tomàs Barris s’estava treballant molt i s’anava formant un potent equip, i la temporada 1972 va portar el títol de 3a Categoria i l’ascens a 2a Catalana.

L’equip del CA Laietània que va assolir l’ascens l’any 1972 a l’Estadi recent estrenat. JA Estivill és el primer a dalt per la dreta / Foto: Ilurosport

El CA Laietània amb un equip amb gent molt jove com Ventura, Castañé, Vilà, Ródenas, J. Gomà, Mérida, Pozo, Navarro, Roselló, Torres, Abad, Palau, Rodríguez, Martínez, Garcia, Vea i germans Velasco, al costat de sèniors com Pi, Faig, A. Gomà, JA Estivill, Graupera, Casas, Martí, Martín o Estudillo, va assolir l’ascens amb 905 punts en els sis festivals disputats, imposant-se amb claredat a Vilanova (775), Terrassa (770), Reus (716), Antorxa de Lleida (646) i Vic (635). Els puntals eren Estivill en els llançaments, Castañé en la velocitat i Vilà en els salts, però tots els altres també col·laboraven amb els seus punts.

Aquest ascens va arribar en el primer festival que es va disputar a l’Estadi Municipal, això sí sobre una superfície deplorable sobre la qual els atletes gairebé s’enfonsaven i on no s’hi podia entrenar. S’havia anat massa de pressa per poder-hi celebrar el Trofeu Sant Jordi i ben aviat quedaria inservible… però l’equip laietanenc continuaria la seva progressió, entrenant a les velles pistes de l’Stàdium del Camí de la Geganta.

Així estava l’Estadi de Mataró l’any 1973, un any després de fer-s’hi la primera competició / Foto: Ilurosport, Santi Carreras

Amb Manuel Corredó ja a la presidència del club, l’equip estava a 2a categoria i era el primer pas cap a l’ascens a la màxima categoria, que no tardaria a arribar. Però ja no seria de la mà de Tomàs Barris que la temporada següent deixaria el club. No obstant el seu record va quedar niesborrable i trenta anys després, el club mataroní li dedicaria un homenatge al seu complex esportiu.