IluroSport » El Mataró derrota el campió d’Europa

El Mataró derrota el campió d’Europa

Records… núm. 1

Era un matí assolellat d’un diumenge de tardor de l’any 1965, concretament del 14 de novembre. Jo tenia 10 anys i vaig acompanyar el meu pare, en Josep Gomà i Carol, cap a la pista de bàsquet on jugava la secció de bàsquet del Club Deportivo Mataró. Aquesta pista estava al Passeig Carles Padrós, just on ara és el Palau Josep Mora, al costat del camp de futbol. I precisament Josep Mora era el president d’una secció que vivia uns moments esplèndids. La pista era, evidentment, descoberta, perquè en aquells temps pocs eren els Pavellons coberts existents a Catalunya i arreu de l’estat espanyol.  Allà en aquella petita pista atapeïda de gent estàvem a punt de presenciar el que seria sense cap mena de dubte un dels fets històrics més importants dins de l’esport mataroní, i que en aquells moments a l’Iluro Sport, setmanari esportiu local, es va catalogar com el “más refulgente triunfo del deporte mataronés en todos los tiempos”

L’equip del Club Esportiu Mataró entrenat per Antoni Serra, amb Auladell, Tarruella, Fité, Graupera, Ramon, Gudayol, Martínez, Soler, Burillo i Maset. Foto: SANTI CARRERAS / ILUROSPORT

Gran expectació

L’equip mataroní, que vestia samarreta i pantaló grocs i al mig de la samarreta portava una ratlla horitzontal negra, amb el nom del seu patrocinador Molfort’s al mig, afrontava un partit molt difícil ja que venia a Mataró el líder de la competició, el Real Madrid, amb un equip molt potent que era el vigent campió d’Europa. Un títol que havien aconseguit mig any abans en aquell feu quasi inexpugnable del Fronton Vista Alegre de Madrid, on van remuntar un desavantatge de 7 punts davant del CSKA de Moscou. Aquí arribava amb Emiliano, considerat un dels millors jugadors europeus, Lolo Sainz, Sevillano, l’americà Clifford Luyck “rei dels ganxos”, Moncho Monsalve, que anys més tard seria entrenador del Mataró, Ché Gonzàlez, que també jugaria anys després amb el Mataró, etc…

L’equip del Real Madrid, que era campió d’Europa / Foto: Santi Carreras, ILUROSPORT

Al davant es trobava amb un Mataró format per gent de casa, i com a molt amb algun empelt de jugadors de la comarca, i que dirigia també un tècnic de la casa, un jove entrenador de 24 anys, Antoni Serra, que després seria un dels més prestigiosos entrenadors del bàsquet estatal i europeu. L’equip groc i negre la temporada anterior ja havia estat la revelació del campionat acabant en cinquè lloc, i això va fer que la “Televisión Española” es dignés venir a Mataró per retransmetre el partit en directe, amb els comentaris del famós José Fèlix Pons.

El camp estava ple de gom a gom amb molta gent desitjosa de tombar el gegant… i que possiblement ho havien somiat desperts. Era una vegada més la lluita de David contra Goliat, tothom volia que guanyés David però en el fons tothom pensava que guanyaria Goliat.

El partit

Jo m’ho mirava atent, allà dalt de tot de la grada, perquè junt amb el meu company Jordi Solà havíem de fer moure els números del marcador, que aleshores encara era manual. A un costat començaven Martínez, Soler, Maset, Ramón i Auladell, i a l’altre Emiliano, Sevillano, Sainz, Monsalve i l’americà Luyck. El partit va ser vibrant. El Madrid començà com tot un campió i marxa fins a 0-10, gràcies sobretot als “ganxos” de Luyck, i potser es pensà que ja ho tenia tot fet. Però a poc a poc la defensa local va frenar l’atac madrileny, amb Martínez fent un impecable marcatge d’un Emiliano, que era considerat el millor jugador d’Espanya i un dels millors d’Europa del moment. Amb un joc terriblement ràpid, amb Martínez i Soler portant de cap els gegants madridistes, s’igualà a 20. I al descans el Mataró dominava ja per sis punts.

El camp del Club Esportiu Mataró. Foto: SANTI CARRERAS / ILUROSPORT

A la represa els madridistes tornaren a reduir fins a la mínima diferència, però la rapidesa local la tornava a portar als 10 punts a l’equador de la segona part. La forta defensa local feia que es perdés per personals a Ramón, Auladell i Soler, però entraren Burillo, Tarruella i Fité, i la diferència no baixava. Al final el miracle es va fer: el marcador assenyalava en acabar un 80-69!!… i nosaltres no havíem fet cap trampa en el marcador, eh!
Martínez (22), Soler (20), Auladell (12), Ramón (6), Maset (6), Tarruella (12), Burillo i Fité havien deixat 11 punts per sota a Monsalve (6), Sevillano (8), Sainz (12), Luyck (24), Emiliano (3), Gonzàlez (10), Descartín (6) i Durand.

Esclat de joia

El públic enfervorit va saltar a la pista a felicitar i abraçar els jugadors mataronins mentre els jugadors campions d’Europa marxaven compungits. Una única persona no es va aixecar per celebrar el triomf, però, tot i no ser mataroní perquè ell havia nascut a Santa Margarida de Montbui, a prop d’Igualada, ell sentia aquell triomf com ningú. Estava assegut a la llotja que hi havia al costat de la presidència i era el meu pare. En Josep Gomà i Carol era cronista esportiu. Un cronista esportiu de “hobby”, però era un “hobby” al qual dedicava gran part de la seva vida. Una vida que havia quedat truncada de manera sobtada al mes de gener de 1959 per la pòlio, però ell se n’havia sabut sortir-ne prou bé amb l’ajut de la seva dona i dels amics; i si abans de la malaltia l’esport ja era important per a ell, quan era al llit postrat sense poder-se gairebé bellugar va poder recompondre pacientment, a còpia de llegir diaris antics, la història de l’esport mataroní, una història que començà a finals del segle XIX i que està plena de fets històrics com aquest que es va viure a la pista del Mataró aquest dia, i que en aquesta secció intentarem fer recordar als qui ho varen viure o fer conèixer als qui no en varen tenir l’ocasió.

El públic saltant enfervorit a la pista. Foto: SANTI CARRERAS / ILUROSPORT

En acabar el partit, jo vaig anar corrents cap a casa per veure si per la “tele” encara estaven donant imatges (ja se sap que pel que pogués passar en aquella època hi havia un lleuger diferit) i per anunciar a la mare que s’havia guanyat al Madrid. Per a mi allò fou massa!!

Les dades d’una gran temporada

Els resultats del CD Mataró aquella temporada en pista pròpia, tots guanyats, foren aquests:

Mataró- Helios 93-44; Mataró- Madrid 80-69; Mataró- Hospitalet 93-64; Mataró- Estudiantes 79-53; Mataró- Joventut 87-42; Mataró- Picadero 57-55; Mataró- Sevilla 71-62; Mataró- Barcelona 69-65; Mataró- Aguilas 99-67.

Al final el Madrid seria campió amb 34 punts, el Picadero de Barcelona seria segon amb 33 i el Mataró va acabar tercer amb 29, per davant de Joventut de Badalona amb 28 i F.C. Barcelona amb 26.

Soler amb 367 punts va ser el tercer màxim anotador de la Lliga per darrere de l’americà Ayken (Aguilas de Bilbao) amb 430 i de Buscató (Joventut de Badalona) amb 370. Les anotacions durant el campionat de la resta de jugadors mataronins foren: Ramón (262), Martínez (233), Auladell (144), Maset (132), Burillo (73), Tarruella (67), Gudayol (16) i Fité (9).

Cal destacar que el C.D. Mataró va guanyar tots els partits a la seva pista, entre els quals cal recordar un altre memorable triomf, aquest sobre el Picadero, pel qual la premsa barcelonina va quasi titllar-nos d’anti-catalanistes perquè amb aquella victòria es donava el triomf de la Lliga al Madrid amb safata de plata, i poca importància donaren al fet que l’equip mataroní assegurés el tercer lloc. Els directius mataronins de l’època explicaren algun assumpte una mica tèrbol en relació a una possible compra del partit per part dels barcelonins….

A les files de l’equip barceloní, fet a base de talonari, hi havia gran figures com José Ramón Ramos, Nora, Codina, Alocén, Albanell, Alfonso Martínez i el portorriqueny Teo Cruz, però novament Soler (19 punts), Martínez (21) i els seus companys els varen derrotar a la seva pista talismà.

Aquí també varen caure com es pot veure F.C. Barcelona (amb Sanjuán, Heras, Nithngale, Dinkins i Ràfols), Joventut (amb Lluís, Fa, Enric Margall, Rojas, Buscató, Gol) i Estudiantes (amb Sagivela, Aito García Reneses, Martínez Arroyo i Vicente Ramos). Davant d’ells l’equip mataroní va ser la revelació de la temporada.

Després del partit contra el Real Madrid, en arribar a casa, el meu pare em va ensenyar una crònica molt més antiga i que feia referència a la primera vegada que el Mataró (aleshores Iluro) i el Real Madrid havien jugat en el que havia estat el primer campionat en l’àmbit estatal de bàsquet. Però d’això ens n’ocuparem en el pròxim número…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *