IluroSport » El waterpolo del CNM puja per primera vegada a la divisió d’honor estatal (1986)

El waterpolo del CNM puja per primera vegada a la divisió d’honor estatal (1986)

Records… núm 72

En el número anterior parlàvem de com l’handbol femení no va poder assolir la màxima categoria estatal tot i haver-ho intentat en tres ocasions durant els anys vuitanta. En aquells mateixos anys el waterpolo, que trenta abans ja havia estat entre els millors quan encara no hi havia lliga estatal, tenia l’oportunitat de ficar-se en la competició de la Divisió d’Honor que s’havia creat pocs anys abans. L’any 1986 el Centre Natació Mataró estava vivint uns anys de certa convulsió en l’aspecte social, que no semblava col·laborar massa en la bona marxa de la part esportiva de l’entitat, però superant tots els inconvenients, els waterpolistes, igual que ho feren també els nedadors, varen decidir “portar la contrària” i van aconseguir una fita que s’anhelava des de feia set anys…

Es creen les lligues estatals

En efecte set anys enrere, l’any 1979, la Federació havia decidit impulsar una remodelació creant lligues en l’àmbit estatal i deixant de jugar el Campionat d’Espanya en sistema de concentració com s’havia fet fins aquell moment. En aquella primera temporada el Centre Natació Mataró, que ja havia perdut a la seva gran figura, l’internacional Pere Robert, va jugar a la 2a Divisió Estatal, enfrontant-se a Landachueta de Bilbao, Vallehermoso i Canoe de Madrid, i a CE Mediterrani, Júpiter, Terrassa i Martorell, com a rivals catalans.

L’equip del CN Mataró de la temporada 1979-80, amb Joan Garcia, Joan Gros, Carles Roy, Ernest Gil, Joan Masriera, Joan Viladevall (entrenador), drets, i Eduard Sànchez, Josep Serrra, Vicenç Tarrés i David Cambray, ajupits / Foto: Llibre “La Natació Esportiva a Mataró”

El campionat es va desenvolupar entre febrer i maig, i el campió va ser el CN Terrassa amb 28 punts, i l’equip mataroní es va classificar en cinquè lloc amb 11 punts, mantenint-se a la categoria. L’equip que entrenava Joan Viladevall, ex-jugador del club, era molt jove i en ell només resistien de la “vella guàrdia” en Joan Garcia i en Josep Serra, i al seu costat tenien a Eduard Sànchez, Ernest Gil, Carles Roy, Joan Masriera, Joan Gros, i dos jugadors com Vicenç Tarrés i David Cambray, que marcarien tota una època del waterpolo mataroní. Tots ells formarien la base de l’equip durant els anys següents i al seu costat anaven apareixent altres noms de jugadors que sortien dels equips de base que havien començat a funcionar feia un parell d’anys.

Uns anys de transició

Continuant a la 2a Estatal, l’any 1980 el CN Mataró va quedar en sisè lloc amb 10 punts, en un campionat guanyat pel Canoe de Madrid amb 24 punts, i l’any 1981 va quedar tercer amb 20 punts, només per darrere d’Horta i Martorell.

Finalment i culminant una trajectòria indecisa, l’any 1982, l’any del cinquantenari del club, i quan Joan García havia estat baixa, no es va poder escapar del descens en una temporada en la qual s’havia decidit que baixaven quatre equips. El CN Mataró va acabar 7è dels 10 equips i va baixar a categoria regional, junt amb Júpiter, Reus Ploms i Poble Nou, mentre quatre equips de fora de Catalunya quedaven per sobre.

El cartell de les Noces d’Or del CNM

Durant tres temporades es va jugar en la 1a categoria regional. L’any 1983 el CN Mataró es va veure superat pel Molins de Rei, i només pujava un equip, l’any 1984 va quedar en quart lloc, fins que l’any 1985, ja de la mà de Jordi Flaqué, va poder retornar a categoria estatal, després de cedir un sol punt a la piscina del GEiEG de Girona, mentre que Banyoles, Atlètic, Badalona, Granollers i Sallent queien en les dues ocasions, i amb algunes victòries amb resultats impactants, com un 28-3 davant de l’Atlètic i un 26-4 contra el Granollers…

L’equip s’havia renovat bastant, però allà continuaven Eduard Sànchez, Vicenç Tarrés, David Cambray, Joan Masriera, Ernest Gil i havien tornat Joan Garcia i Josep Serra. Al seu costat Manuel Fernàndez, Joan Josep Jiménez, Sígfrid Plana, Francisco Ángel Fernàndez, Marcel Tarrés, Jordi Cot i Jordi Vicent van formar la plantilla de l’ascens i els mateixos jugadors, només amb l’entrada d’Albert Palomino i la baixa de Joan Masriera, que començava a fer tasques de tècnic, també van formar la plantilla la temporada següent a la 2a Estatal. Amb un equip format íntegrament per jugadors residents a la nostra ciutat s’intentava el salt a la màxima categoria…

S’ha de dir que paral·lelament a la disputa del Campionat estatal, s’havia anat celebrant cada any el Campionat de Catalunya en el qual el CN Mataró va anar oscil·lant entre la 1a i la 2a Categoria.

Les noves instal·lacions es fan esperar

Tota aquesta història waterpolística estava immersa, com hem dit al començament, en uns moments de forta agitació social dintre de l’entitat. El dia 25 de gener de l’any 1980, el Centre, presidit per Joan Serra Puigdesens des de dos anys abans, va aprovar l’ampliació de les seves instal·lacions, en uns moments en què la llei de costes semblava que podria obligar a treure qualsevol edificació massa propera a la línia de mar, però el Ministeri de Marina va donar el seu vist i plau.

Joan Serra i Puigdesens president del CN Mataró des del 1978

El problema, com és evident, estava en l’obtenció de recursos, ja que el projecte era molt ambiciós. El 16 de gener del 1981 es va aprovar el pla de finançament i després d’algun petit retoc al projecte, l’any següent, en el qual se celebraven les noces d’or de l’entitat, començaren les obres.

Inici de les obres de les noves instal·lacions, encara amb la pèrgola de l’antiga piscina i els vestidors al fons / Foto: Butlletí 50 anys del CN Mataró

El dia 8 de març es va demolir l’antiga piscina de 33 metres, i després de suportar uns intensos temporals en el mes d’abril, les obres avançaren ràpidament i el dia 27 de juliol, el dia de Les Santes, el president de la Generalitat Sr. Jordi Pujol, amb l’alcalde Joan Majó al costat, va inaugurar la flamant piscina, on aquella mateixa tarda ja es llançaren a l’aigua 40 participants per nedar 94.600 metres durant la vuitena edició de les 24 Hores de natació.

La piscina de 50 metres ja construïda i la primera fase de les instal·lacions acabada / Foto: CNM

El 17 de desembre de 1983 es van inaugurar els nous vestidors i una minipiscina coberta i l’any 1984 es va aprovar la resta del projecte, que incloïa una piscina coberta de 25×12. Semblava que tot anava de cara, perquè la Junta Directiva aconseguia subvencions de 86 milions de la Generalitat i de la Diputació per acabar les obres, però era necessària l’aportació dels associats, que s’havia d’aprovar en una assemblea que, celebrada el 20 de desembre, va ser molt polèmica. Una primera votació favorable, discussions, anul·lació de la votació, més discussions, gent que marxa cansada d’esperar, nova votació aquest cop negativa, i dimissió del president… que després reconsideraria.

Molts socis entre ells antics nedadors van demanar l’anul·lació de l’assemblea i la Federació en va fer cas i la va invalidar. El dia 9 de febrer de 1986 a la Sala d’Actes de l’Institut Satorras es va realitzar de nou i es va aprovar la continuació de les obres i el nou finançament. El permís d’obres, que s’esperava a l’octubre, no va arribar fins a primers de l’any 87, i una vegada en marxa les obres encara tardarien tres anys a acabar-se. D’aixó en parlarem en un altre número. Ara tornem al waterpolo…

Un llarg camí fins a l’ascens

Així arribem a l’any 1986 del que parlàvem al començament. No era fàcil el camí fins a l’ascens a la màxima categoria estatal, ja que hi havia molts “filtres” en una llarga competició de 2a Estatal, que va començar el mes de febrer i va acabar a finals de juny. Per augmentar les dificultats, en la primera fase del campionat els partits com a locals s’havien d’anar a jugar a la piscina del CN Júpiter, ja que la piscina municipal estava en obres. Tot i això el CN Mataró va acabar en tercer lloc la fase prèvia, només jugada contra equips catalans, per darrere d’Horta i Hospitalet, però per davant de Sant Andreu, Mediterrani, Sabadell, Júpiter i Molins de Rei.

Aquest tercer lloc va permetre jugar una fase intermèdia, que ja es va disputar a la Piscina Municipal de Mataró i en la qual l’equip mataroní va superar clarament el Casablanca de Sagagossa per 26-6, el Sant Andreu per 10-4 i el Concepción de Madrid per 18-7, obtenint el passi a la fase final on es trobaria novament amb Horta, Hospitalet i Sant Andreu, i a més amb els equips madrilenys de La Latina i Boadilla, amb l’Helios de Saragossa i el Larraina de Pamplona. S’havia de jugar en forma de lliga, i per abaratir costos es va decidir que els equips catalans aprofitarien el desplaçament a Madrid per jugar dos partits en un cap de setmana, igualment farien quan s’anés a Pamplona i Saragossa, i el mateix farien els equips forans quan visitessin Catalunya.

Pujaven quatre equips i per tant hi havia fundades esperances, però l’inici d’aquesta fase final les va tirar per terra amb derrotes contra l’Hospitalet (8-9), l’Horta (7-11) i Sant Andreu (7-5), amb uns arbitratges nefastos que crisparen els nervis dels jugadors mataronins.

Un calendari una mica estrany proporcionava tot seguit sis desplaçaments, i es va tornar només amb una victòria de Madrid i una de Pamplona, i amb quatre derrotes (Boadilla – CNM 6-14, La Latina – CNM 11-6; Larraina – CNM 5-7, Helios – CNM 13-12; L’Hospitalet – CNM 10-7 i Horta – CNM 9-6). Faltaven cinc jornades i l’equip de Jordi Flaqué només tenia 4 punts i estava a la cua de la classificació… però els cinc partits que faltaven s’havien de jugar tots a la nostra ciutat!

Un cap de setmana triomfant, que acaba amb l’ascens

El Sant Andreu i el Boadilla van caure àmpliament per 12-5 i 15-6, i en un gran partit es va superar la Latina per 8-7, deixant la decisió per als partits de l’últim cap de setmana. El Larraina, com s’esperava, no va ser rival i se’l va derrotar per 8-5, i la sort final depenia del partit del dia 29 de juny entre el Centre Natació Mataró i l’Helios de Saragossa. Els dos equips es jugaren entre ells el dret a acompanyar a Horta, Hospitalet i La Latina en l’ascens a una sola carta, amb un petit avantatge per als mataronins a qui afavoria l’empat.

El matx va estar farcit de tota l’emoció possible, Tarrés i Garcia posaren un 2-0, que els saragossans, aprofitant diverses superioritats numèriques capgiraren al final del segon quart (2-4). Per posar més emoció F.A. Fernàndez i Tarrés empataren abans del final del tercer quart i en el darrer període les contres mataronines donaren la victòria, materialitzada amb gols de Cambray, Tarrés i Plana.

La gran campanya havia tingut dos noms destacats: Vicenç Tarrés (42 gols) i David Cambray (24), ben recolzats pels veterans Joan Garcia (20) i Josep Serra (13), sense desmerèixer la resta de la plantilla (que veiem a la foto de sota) va estar a gran nivell i que completaren Eduard Sànchez i Jordi Vicent (porters), Albert Palomino, Ernest Gil, Manuel Fernàndez, Joan Josep Jiménez, Sígfrid Plana, Francesc Ángel Fernàndez, Marcel Tarrés i Jordi Cot. Com ja hem dit amb Jordi Flaqué d’entrenador.

L’equip que va pujar per primera vegada a la Divisió d’Honor / Foto: El Tot Esport

L’ascens ja era un fet i el CN Mataró jugaria entre els grans equips estatals i això sense el concurs del més gran waterpolista mataroní de tots els temps que, com veurem en el pròxim número, va arribar a les cotes més altes que pot somiar qualsevol esportista.