IluroSport » Últims temps de l’Iluro SC i primers del CD Mataró (1936-41)

Últims temps de l’Iluro SC i primers del CD Mataró (1936-41)

Records… núm. 30

En el número anterior parlàvem d’uns temps dolents per a l’esport. I és que l’esport és part de la societat, una part que ja era important als anys trenta, i lògicament havia de quedar profundament afectat pel que va passar a Espanya entre els anys 1936 i 1939. Joves que tenien il·lusions esportives es quedarien sense poder-les portar a terme, bé perquè varen perdre la vida o bé perquè varen tornar incapacitats. Els clubs quedaren molt minvats i en molts casos varen perdre també la il·lusió per continuar. Per sort, ja ho vàrem veure la setmana passada, en quedaren que sí que continuarien el seu camí… i en alguns casos amb força èxit.

Tot i la guerra es juga a futbol

La temporada futbolística 1935-36 es va allargar molt, ja que es jugaven dues competicions i la segona acabava a primers de juliol. L’Iluro SC l’havia acabat en primer lloc de la 2a Catalana i tenia ganes de fer un bon campionat la temporada següent. Però no va haver-hi temps per preparar la temporada 36-37. Ja se sap què va passar el 18 de juliol d’aquell any 1936…

A Mataró hi havia en aquells moments gran ambient de futbol amb equips de l’Iluro (professional, amateur i infantil), la Mataronina, Peña Iniesta, Esportiva, Peña X, Lluïsos, Lleó XIII, Peña Quintana, Peña Oratam, Peña Soler, Peña Rossi, Peña Unitex, etc. La majoria dels seus jugadors anirien més aviat o més tard a la guerra, a mesura que s’anaven incorporant les quintes. Però passades les primeres setmanes d’angoixa, ben aviat, i tal com comentàvem en el número anterior, amb l’atletisme, començaren els festivals benèfics on gairebé sempre hi havia inclòs algun partit de futbol.

Antics jugadors de l’Iluro SC en un partit benèfic / Foto: Llibre Història de l’Iluro SC

El dia 9 d’agost l’Iluro ja jugava un amistós a Terrassa, que servia per començar a preparar el campionat oficial on l’Iluro havia de jugar a 2a Preferent al costat de Mollet, Calella, Arenys, Sant Cugat i Manresa. En ser pocs equips, el campionat va acabar ràpidament, abans d’acabar l’any 36, i el campió fou el Manresa i l’Iluro acabà en tercer lloc. La plantilla groc-i-negra estigué integrada per Madrid, Vila, Borràs, Güell, Peix, Vela, Vergés, Gil, Floris, Bover, Gregori, Rosell, García, Godàs, Sant, Guillermo, Arañó i Márquez.

S’ha de prescindir dels professionals

Joan Solà Saladrigas va ser l’últim president de l’Iluro SC / Foto: Llibre Història de l’Iluro SC

Van continuar els amistosos, però ja al mes de març de l’any 1937 la Junta Directiva que presidia Joan Solà Saladrigas, va fer pública una nota segons la qual l’Iluro havia de prescindir dels jugadors professionals que no s’avinguessin a certes normes de caràcter econòmic. La majoria van marxar, altres eren al front lluitant en la guerra civil,  i va quedar un equip amateur en el qual figurà, fent el paper d’entrenador, Martí Canet, un jugador que havia debutat a l’Iluro vint anys abans.

Martí Canet va ser tot un referent com a jugador en l’Iluro SC, i va acabar fent d’entrenador / Foto: Llibre Història de l’Iluro SC

Es va jugar una “Lliga Comarcal” que es temia que pogués quedar truncada en qualsevol moment, però que va acabar al mes de setembre sense una classificació oficial definitiva, ja que alguns partits no es jugaren. Com a circumstància curiosa el fet que en un partit Europa – Iluro que acabà amb 5 a 0 per als locals, es deia que l’Iluro per primera vegada jugava amb un equip totalment integrat per jugadors de Mataró: Alonso, Güell, Biel, Roig, Floris, Mompart, Trabal, Palomer, Arañó, Petit i Lázaro.

L’ambient anava decaient i al final es varen suprimir les competicions oficials… però aquesta decisió durà poc. El mes de novembre començà el campionat 1937-38, amb l’Iluro en una 2a Categoria molt fluixa, que portà el següent comentari a la premsa local: “L’Iluro pot ben dir que, en les modificacions de categories, a cada bugada ha anat deixant llençols, fins a arribar al capdavall amb injustícia evident”.

El grup el formaven Poble Sec, Carmelo, Empordanès, Mollet, Hospitalet, Pins del Vallès i Fortpienc, i l’Iluro va acabar campió amb 23 punts, per davant del Carmelo amb 16. L’últim partit, amb victòria contra el Pins del Vallès per 4-1, el jugaren: Martí II, Cabruja, Pera, Niubó, Floris, Mompart, Petit II, Torres, Barri (un altre veterà jugador que havia tornat), Petit I i Navarro. I estàvem ja al mes de febrer de 1938… Moment en el qual a la zona republicana el govern ja ordenava la incorporació dels reemplaçaments del 39 i del 40, i per tant ja estaven a la guerra tots els joves entre 18 i 30 anys. Tot i això el futbol continuava…

L’Iluro SC tanca la seva història contra el Barça

Encara es va jugar una promoció per accedir a la 1a Divisió Catalana entre el Carmelo, el Sabadell i l’Iluro. Es va perdre amb el Carmelo per 2-3, després el Sabadell guanyà el Carmelo també per 3-2 i en el darrer partit, jugat al camp del Martinenc, l’Iluro derrotà per 2-0 el Sabadell i per golaverage es classificà per jugar a 1a Divisió, junt amb F.C. Barcelona, Júpiter, Badalona, Europa, Espanyol, Sants, Manresa, Avenç i Martinenc.

Superant les dificultats es va jugar el campionat, començant el 27 de març del 1938, i no aturant a l’estiu. S’ha de dir que l’Iluro va aconseguir un prestigiós empat a casa a 3 gols davant l’Espanyol remuntant un 0-3 advers, marcant-li tres gols a un gran porter com era Trias. Aquell partit van jugar per l’Iluro: Martí, Bernat, Pérez, Niubó, Floris, Mompart, Petit II, Petit I, Gregori, Mora i Tarruella.

L’últim partit es va jugar el dia 28 d’agost del 1938 i va ser un Iluro SC – FC Barcelona, que acabà amb la victòria blaugrana per 1-6, lògica si tenim en compte que l’equip blau-grana seria el campió amb 27 punts i l’Iluro seria el cuer amb 6 punts. L’alineació groc-i-negre en aquest partit fou la següent: Martí, Pera, Vilà, Niubó, Floris, Mompart, Petit I, Barri, Petit II, Calsapeu i Navarro. A les files groc-i-negres ja hi havia fins i tot jugadors de l’equip infantil (equivalent al juvenil actual). Seria l’últim de la història de l’Iluro Sport Club… però havia estat davant el rival més important del futbol català.

Crònica de l’últim partit de la història de l’Iluro SC, jugat contra el primer equip del FC Barcelona / Foto: Hemeroteca El Mundo Deportivo

Després de la guerra neix el Club Deportivo Mataró

La guerra s’apropava al seu final i el camp de futbol mataroní quedà convertit durant uns mesos en magatzem de cotxes, camions i altra maquinària de guerra… El dia 28 de gener les tropes nacionals entraven a Mataró… i el dia 15 d’abril ja es jugaren partits de futbol i de bàsquet entre dues seleccions de Mataró.

A partir d’aquell moment començaren els tràmits per a la legalització del club, per part de la Comissió Gestora de l’Iluro SC formada per Enric Badia, Antoni Diví, Antoni Reniu, Martí Canet i Joan Rigau. Mentrestant ja es reprengués l’activitat però sense poder utilitzar el nom de l’Iluro SC. Un equip amb el nom de “milícia local de Mataró” va anar a Premià i va perdre per 5-4. Van formar l’equip: Martí II, Julià, Thos, Espelt, Grau, Petit, Navarro, Barri, Morros, Boix i Biayna.

Els tràmits de legalització culminarien el dia 3 de juliol de 1939 quan la Federació Catalana va aprovar el “Comitè Gestor” del club, que estava clar que era el mateix però a partir d’aquell moment es passa a dir “Club Deportivo Mataró”. La nova comissió gestora la formaven els senyors Ricardo Almuzara, Josep Maria Mestres, Martí Canet, Josep Solà i Francisco Prims. El dia 30 d’agost de 1939 ja va fer un manifest dirigit a l’afecció en el qual per animar als antics socis a tornar al club se’ls comunicava que es rebaixava la quota a dues pessetes!!

El Club Deportivo Mataró es posa en marxa

Ben aviat es posà en funcionament el nou club i el dia 3 de setembre del 1939 ja es jugà el primer partit de la nova història del CD Mataró, que fou un amistós contra el Calella que acabà amb victòria local per 5-2. El primer equip fou aquest: Martí, Güell, Thos, Feliu, Niubó, Magrasó, Buch, Morros, Castellà, Petit I i Grau, i el primer gol del Mataró el marcà Grau. Només tres jugadors repetien en l’alineació del darrer partit de l’Iluro SC i del primer del C.D. Mataró: Niubó, Petit I i el porter Martí, fins poc abans Martí II i que era conegut per “Martinet”.

A poc a poc es van anar reprenent les competicions oficials i el CD Mataró va figurar a la 2a Categoria en el grup A, junt amb Mollet, Manresa, Calella, Gràcia, Sant Cugat i Arenys de Mar. Pocs equips, competició curta i el mes de gener s’acabava el campionat amb la classificació següent: Gràcia 20, Calella 13; MATARÓ 12, Manresa 11; Mollet 10; Sant Cugat i Arenys de Mar 8.

Formaren la plantilla d’aquell primer CD Mataró: Martí, inamovible a la porteria, Güell, Cabruja, indiscutibles defenses; Magrassó, Niubó, Masisern, M. Ramon, mitjos; i Cabot II, Buch, Petit, F. Ramon, Castellà, Barri, Grau, Morros, Navarro, Terra, Trabal i Cabot I, davanters.

La temporada va continuar només amb partits amistosos i el dia 30 de juny es tancà tota activitat, ja que fins al dia 1 de setembre es va denegar, per part de l’autoritat competent, qualsevol petició per jugar partits amistosos, ni tan sols en les Festes Majors.

S’aconsegueix l’ascens a 1a Regional “A”

I arribà la temporada 40-41, en la qual el CD Mataró figurà en una nova 1a Regional “B”, junt amb Samboyano, Villanueva (aquests dos amb els noms de l’època) Mollet, Reus, Manresa, Arenys, Sant Sadurní, Calella i Gràcia. La campanya va ser força bona i es va acabar en tercer lloc amb 23 punts, per darrere de Manresa (29) i Reus (26). Destacà un 7-1 sobre el Gràcia, amb 4 gols de Castellà, en un partit que va servir per assegurar el tercer lloc, que donà dret a jugar la promoció contra l’Horta.

En la promoció jugada a Badalona el Mataró empatà amb l’Horta a 2 gols i es va haver de jugar un segon partit guanyat pel Mataró per 1 a 0, amb gol de Castellà, que donà l’ascens a 1a Categoria Regional “A”, que era la categoria que hi havia per sota de la 1a i la 2a Divisió estatals. La 3a Divisió amb el format actual no va néixer fins a la temporada 43-44 (abans n’hi havia hagut de l’any 29 fins al 34) i encara molt més tard naixeria la 2a Divisió B.

L’equip que jugà el decisiu partit contra l’Horta l’integraren Martí a la porteria, Garcia i López a la defensa, Magrasó, Niubò i Gil a la mitja, i Petit, Tort, Castellà, Babot i Martínez a la davantera.

A partir de febrer es va jugar un segon campionat per tancar la temporada, anomenat Lliga Regional Catalana i que jugaven tots els clubs de 1a Categoria. En el Mataró debutaren alguns jugadors (Flaqué, Vidal, Isart, Cambra) i també es va fer càrrec de l’equip com entrenador l’exjugador Llàtzer Florenza, però no va anar massa bé i el Mataró acabà penúltim.

Un equip del CD Mataró amb Llàtzer Florenza d’entrenador, de finals de 1941/ Foto: Arxiu JGC

Durant l’estiu es varen produir una sèrie de situacions estranyes, una d’elles la celebració d’una “corrida de vaquillas” al camp de futbol, tot i estar prohibida, i això acabà amb la destitució per part de la Federació del president Ricardo Almuzara, que fou substituït provisionalment per Enric Badia, que era el secretari.

Martinet se’n va al Granada

L’altre fet destacat de l’estiu va ser el traspàs del porter Josep Martí, que havia nascut a la nostra ciutat l’any 1922, i que era conegut popular i carinyosament per “Martinet”. Havia començat la seva trajectòria a la Penya X i des que va fitxar pel Mataró va ser un fix a la porteria. Va jugar els 42 partits de la temporada 1940-41 a la porteria mataronina, amb un tram final del primer campionat esplèndid, encaixant només 8 gols en els darrers 9 partits. I ja se sap que en aquella època en què es jugava amb dos defenses se’n marcaven molts més… Destacà per la seva qualitat i la seva seguretat en un porter tan jove, que encara no havia complert els 20 anys, i això va fer que molts equips es fixessin en ell, acabant traspassat al Granada.

Josep Martí “Martinet” a Sarrià /Foto: Arxiu JGC

La trajectòria esportiva de Josep Martí va ser prou destacada posteriorment, ja que del Granada, va passar a l’Espanyol (on no va jugar massa en topar amb un gran porter com era Trias) i després al Múrcia, on dels anys 48 al 50, va viure unes temporades esplèndides.

Va destacar per ser un dels primers porters que sortia de la porteria i jugava bé amb els peus, i ara fa poc el Real Múrcia el va citar com un dels millors jugadors de la seva història, cosa que demostra com se’l recorda allà. Dos fets anecdòtics marcaren la seva estada allà. La primera una fortíssima lesió a Girona, que gairebé li costà la vida. La segona el fet d’estar a la porteria del Múrcia, al camp de Les Corts, quan l’àrbitre assenyalà un penal favorable al Barça, que no ho era, i que César, capità del Barça, va fallar tirant-lo suaument a les mans de Martinet. Però si aquesta aturada va ser fàcil, moltes altres de complicades li varen valer un gran renom, que l’han convertit en un dels grans porters que han sortit de la nostra ciutat.

Passats els anys, a la dècada dels seixanta, en Josep Martí va tornar al CD Mataró com a director tècnic. Era l’època en què el club era presidit pels Srs. Barbosa, Spa i Badalona, i va ser peça clau quan es va aconseguir l’ascens a 3a l’any 1969, fent pràcticament les tasques d’entrenador. Això ho havíem vist en els Records 22, que pots recordar clicant sobre la foto d’aquí sota, en la qual veiem a Josep Martí, que és el segon per la dreta a dalt.

En el próxim número parlarem de com l’altre esport de l’entitat groc-i-negra també ho passava malament degut a la guerra civil.