IluroSport » EC Mataró fa mèrits i s’arriba a la inauguració del nou velòdrom (1943-48)

EC Mataró fa mèrits i s’arriba a la inauguració del nou velòdrom (1943-48)

Records… núm 56

Ja vam veure que Mataró ha estat des del primer moment una ciutat oberta al ciclisme, com ho demostra el fet d’haver disposat des de finals del segle XIX, i de forma i gairebé ininterrompuda, d’algun Velòdrom on els amants del ciclisme ha pogut practicar o presenciar el seu esport preferit. Havíem parlat en els Records 7 d’aquella primera pista al Passeig del Callao a finals del segle XIX, després del Velòdrom del Passeig de la Geganta a començament del segle XX, i del Velòdrom de la carretera de Mata abans dels anys vint…

Però si no es pot negar aquesta “passió ciclista”, tampoc es pot negar que a moments de gran esplendor, semblants als “démarrages” dels grans ciclistes, amb gairebé tota la ciutat abocada als esdeveniments ciclistes, succeïen moments de crisi total i en els quals l’activitat ciclista a Mataró es paralitzava, com si s’agafessin forces per a un nou atac. Als anys trenta l’antic Velòdrom ja s’havia convertit sobretot en Parc i es patia la falta d’una pista. Es van fer intents para a la seva construcció, com ja veurem en un altre número, però amb la guerra i els primers anys de postguerra va quedar tot aturat.

El final d’etapa de la “Volta” donà un fort impuls

Però a poc a poc varen reviure els vells anhels i Esport Ciclista Mataró, a la presidència del qual havia accedit el Sr. Martí Puignou, va tornar a agafar la torxa de la reivindicació d’un nou Velòdrom, i per donar més motius es va rellançar l’ambient ciclista amb l’organització d’un final d’etapa de la 23a Volta Ciclista a Catalunya, la de l’any 1943, que seria considerat com “el millor final d’etapa de totes les Voltes a Catalunya” celebrades fins aquell moment.

Aquest final d’etapa, que va tenir lloc el dia 11 de setembre de 1943, va comptar amb la col·laboració de totes les entitats esportives de Mataró i va ser apadrinada per l’Ajuntament, que va cedir el Parc Municipal i va condicionar la seva perifèria.

Solà i Boltà, ciclistes mataronins / Fotos: Masachs, Arxiu Carles Mons

La ciutat va patrocinar un equip per a la Volta format per Adrián Boltà, José Solà i Antonio Parlàsia, que en les primeres etapes es varen mantenir entre els llocs 35 i 40, d’entre els 55 ciclistes participants. Els dos primers van haver d’abandonar i a l’etapa que tenia final a la nostra ciutat només va arribar Parlàsia que es va classificar en el lloc 29è a 10 minuts del guanyador que va ser el famós Julián Berrendero, que era de l’equip del FC Barcelona, que era el líder de la Volta i que se’n va proclamar guanyador l’endemà a Barcelona.

Dos grups de ciclistes al pas per la Rambla / Foto: @npini

En aquella etapa Berrendero es va escapar després de passar per Arenys de Mar, junt amb quatre ciclistes més, i així van entrar a Mataró. Ja en la pujada per la Riera, Berrendero va desencadenar un fort atac que inicialment només va resistir Filvà. No obstant també aquest acabaria cedint, arribant a la meta 7 segons més tard que el guanyador.

Els ciclistes passant per davant de Valldemia la prop de l’arribada / Foto: Masachs, Arxiu Carles Mons

L’únic punt lamentable es va viure quan l’organització no va deixar que el final fos dintre del Parc, ja que hi havia un article del reglament que prohibia l’arribada en un circuit tancat. De tota manera el públic va donar una rebuda fervorosa als ciclistes.

A la portada de El Mundo Deportivo es destacava que el final d’etapa de Mataró havia estat el millor de tota la Volta / Foto: Hemeroteca EMD

En aquells moments hi havia a Mataró 1.500 ciclistes en actiu i aprofitant aquells moments d’eufòria es va ratificar la Comissió Pro-Velòdrom i van augmentar les gestions davant de l’Ajuntament que presidia el Sr. Josep Martí Pascual, per tal d’arribar a la seva construcció, desitjada per tanta gent, en uns terrenys adjacents al Parc Municipal.

S’aprofita el bon moment

Davant l’èxit obtingut amb l’organització del final d’etapa de la Volta, l’Ajuntament va escoltar els desitjos dels afeccionats i va patrocinar tres memorables reunions ciclistes a la pista del Parc Municipal. Se celebraren els dies 28 de maig i 23 i 25 de juliol de 1944, i en ells es va bolcar el públic mataroní, donant bon suport a la tasca que estava fent l’Esport Ciclista Mataró en pro del Velòdrom. Amb aquestes reunions semblaven ressorgir els temps esplendorosos de l’activitat ciclista, que a poc a poc tornaria a anar en augment.

La prova reina d’aquestes reunions era la de l’americana de dues hores. Era una prova per parelles amb esprints que puntuen a intervals regulars, que actualment es coneix per Madison, i en les quals es començaren a posar de moda les “primes” ofertes per persones del públic. Al costat de la parella local formada per Solà i Boltà, varen participar els corredors mallorquins Fombellida, Llompart i Bover i els catalans Arasa, Castelló, Ferrando, Plans, i la parella Olmos- Costa (del RCE Espanyol) que en foren els triomfadors.

L’any 1945 se signa la construcció

L’entusiasme era imparable i el dia 16 d’agost de 1945 es va signar l’escriptura de concessió, amb l’Ajuntament per un costat i la ja citada Comissió Pro-Velòdrom per un altre. Aquesta estava presidida pel Sr. Martí Puignou, el secretari era Francesc Fàbregas i a més hi havia els senyors Valentí Ubach, Eloi Català, Jaume Torrellas, Vicenç Esteve, Isidre Esteve, Josep Montserrat, Joan Gual, Salvador Delàs i Pere Delàs. Els membres d’aquesta comissió varen obtenir la cessió d’uns terrenys adjacents al Parc Municipal, que s’anomenaven “camp dels alfals” i on solien pasturar els cavalls, per tal de construir-hi el Velòdrom. Obtenien a més la capacitat per actuar com a amos durant deu anys en els quals tindrien l’explotació del mateix sense finalitat lucrativa. Passats aquests deu anys l’Ajuntament arrendaria el Velòdrom a l’Esport Ciclista Mataró. Es va calcular el cost de les obres en unes tres-centes mil pessetes, i amb una subvenció inicial de trenta mil, i uns fons proporcionats per afeccionats, industrials i cases comercials es va començar a tirar endavant el projecte. Inicialment es demanava que hi hagués pista d’atletisme, cosa que finalment no es va fer, ja que ben aviat les pistes de l’Stàdium estarien disponibles.

Tres anys per arribar a la inauguració oficial

Es va començar a tirar endavant el projecte, amb un acte simbòlic on nombrosos afiliats d’Esport Ciclista Mataró i del Centre Atlètic Laietània varen procedir a arrencar alguns arbres i a fer la delimitació dels terrenys. Aquell any encara les curses de Les Santes se celebraren al Parc i el mes de novembre es va celebrar el campionat social de l’Esport Ciclista Mataró que va ser guanyat per Adrià Boltà, que ja havia guanyat els dos anteriors, i que l’any següent seria succeït per Joan Solà.

Les dificultats econòmiques feien que les obres es frenessin i durant l’any 1946 l’activitat ciclista més destacada va ser veure passar la Volta, que va creuar Mataró per la Riera, sortint-ne per la carretera de Mata. Però a poc a poc els moviments de terra, varen donar pas a una magnífica pista de terra peraltada, aprofitant al màxim el solar per obtenir una pista de 200 metres de corda.

El Velòdrom en construcció/ Foto: Santi Carreras Sajololi, Fons S.Carreras AMM

L’any 1947 l’empenta del Sr. Martí Puignou va portar a la nostra ciutat, tot i tenir la pista encara de sorra, a destacadíssims especialistes de renom mundial, per a una primera inauguració de la pista, i després es van succeir reunions internacionals, on la gent va poder vibrar amb les actuacions de corredors com Scherens, Bruneel, Maye, Bruyland, i sobretot la d’Arie Van Vliet. Aquest últim, ciclista neerlandès apodat “el professor”, havia estat campió olímpic l’any 1936 a Berlín amb només 20 anys, després va ser campió del món de velocitat diverses vegades, i va deixar un inesborrable record en els afeccionats mataronins.

El cartell de la primera inauguració

Aquests asos varen tenir una magnífica opinió de la pista i això animà a la Comissió a donar una darrera empenta a la finalització de les obres del Velòdrom. Va dirigir les obres l’arquitecte municipal Lluís Gallifa i Francisco Maria Peris en va fer el disseny. Els encarregats de les obres van ser els contratistes Biel i Ambrós. Se’l va dotar de superfície de pòrtland, acabant-se també els vestidors i les grades, que més endavant serien ampliades. Al finalitzar les obres s’havia invertit un milió de pessetes, més del triple del que s’havia pressupostat inicialment. El “miracle” s’havia aconseguit i el somni era una realitat!!

La inauguració amb els millors “pistards” mundials

El velòdrom el dia de la inauguració/ Foto: Arxiu JGC

El dia 24 de juny de 1948 es va celebrar la inauguració solemne del nou Velòdrom que seria orgull de la ciutat i que en aquells moments, i ho seria durant molt de temps, era dels millors de l’estat. Va ser una gran reunió, anomenada Gran Premi de les Quatre Nacions, amb participació dels més destacats “pistards” espanyols, italians, belgues i australians. El director de la prova va ser Isidre Esteve, un dels promotors del Velòdrom.

Sortida d’una prova de l’americana / Foto: Santi Carreras Sajoli, Fons S.Carreras AMM

Es van disputar proves de persecució, d’eliminació, un intent de rècord de la volta (DeKuyscker i Lorenzetti marcaren 13 segons) i, com no, d’una americana de dues hores que va ser guanyada per Bruneels- De Kuyscker, per davant d’Arnold-Strom. En aquesta inauguració ja participaren dos noms que quedarien ben lligats durant un temps al Velòdrom mataroní: el mallorquí Guillermo Timoner i el montcadí Miquel Poblet, que va guanyar la persecució.

Arie Van Vliet era un dels ídols estrangers de l’afició local / Foto: sitiodeciclismo.net

Després en les reunions de Les Santes el públic va vibrar de valent, amb una exhibició de cursa darrera moto inclosa. Durant tot l’estiu, i fins al mes d’octubre, les reunions se succeïen setmana rere setmana, amb la presència dels millors ciclistes de pista del món, entre els quals destacà Arie Van Vliet, diverses vegades campió del món, que el dia 24 de setembre va batre el rècord de la pista amb 11.4. Posteriorment abans d’acabar l’any 1948, el dia 11 de desembre se celebrà el campionat d’Espanya darrera moto, que va ser guanyat per Guillermo Timoner de manera molt fàcil i en el qual el mataroní Jordi Boquet va ser el seu “stayer”.

Guillermo Timoner, amb Jordi Boquet d’stayer, campió d’Espanya a Mataró /Foto: Arxiu G.Timoner

L’any 1949 ben aviat començà l’activitat frenètica. Soler va ser el campió de Mataró en prova de carretera, però després tot se centrà en la pista i durant aquell estiu se celebraren prop d’una vintena de reunions internacionals, que aviat està dit… I més figures passaven per Mataró: Acou, Platner, Van Buren, Goselin (que igualaria el rècord de Van Vliet), però que trobaven uns grans rivals en els germans mallorquins Guillermo i Antonio Timoner i en el montcadenc Miquel Poblet, que ja eren com de casa, i també en Saura, Bover i Boher.

De tota manera en la reunió de celebració del primer aniversari del Velòdrom es va celebrar una americana de 90 minuts, que van guanyar Bruneels- De Kuyscker, repetint el triomf d’un any abans, i en ella les parelles formades pels germans Timoner i per Poblet – Bover, van quedar a quatre voltes, provocant, segons se citava a la premsa de l’època, la indignació del públic local. Un fet demostratiu de la passió amb que es vivien aquestes competicions ciclistes.

Ja cap a final de temporada Guillermo Timoner va guanyar el campionat d’Espanya darrera moto un any més i Poblet va aconseguir el de velocitat.

El Velòdrom amb les grades ja ampliades / Foto: Arxiu JGC

Juan Espín campió d’Espanya enmig del fervor del públic

L’any 1950 començà a quallar la tasca social i se celebraren ja reunions contra altres ciutats amb Velòdrom, com El Vendrell i Vilafranca. Per part mataronina participaren Soler, Rumí, García, Mola, Muñoz, Moreno, Corbalán i Gutiérrez.

Juan Espín / Foto: sitiodeciclismo.net

El 11 de juny Juan Espín, ciclista navarrès de DC Mataró, es va proclamar campió d’Espanya de persecució derrotant en la final a Timoner, i l’entusiasme entre els afeccionats va ser indescriptible, com es podia llegir a la portada de El Mundo Deportivo de l’endemà: “Jamás se había producido en Mataró una manifestación de entusiasmo tan clamorosa com la que ayer tarde se alzó en su velódromo. Ni cuando Van Vliet es fantástica demostración de pundonor ganó 12 vueltas, ni cuando Brunels vino por primera vez a España y deslumbró con sus escapadas impresionantes. Es imposible describir la emoción que se apoderó de todo el público cuando Espín igualó a Timoner i empezó a ganarle terreno palmo a palmo ¿Quienes negaban aliciente a la carrera de persecución? Descalzos y a pie iríamos a Mataró o a donde fuera para ver otra final como la de ayer.”

Timoner i Espín a la portada de El Mundo Deportivo i el mataroní en acció a la dreta / Foto: Hemeroteca EMD

Es portaven dos anys de reunions i en el segon aniversari el ple fou total, amb victòria de Thyssen- DeKuyscker en l’americana, per davant d’Espín- Timoner.

Constitució de la Penya Poblet i la Penya Timoner

El 2 de setembre de 1950 un nodrit grup d’afeccionats al ciclisme de la nostra ciutat varen fundar la Penya Poblet. I el dia 5 de setembre es va constituir també la Penya Germans Timoner.

Miquel Poblet i els germans Antonio i Guillermo Timoner ídols de l’afició local / Fotos: Arxiu JGC i elarchivodemisrecuerdos.blogspot.com

L’activitat continuava, el públic no baixava en el seu interès, i cadascú a més tenia el seu ídol particular entre els ciclistes estrangers que eren tan ben acollits aquí a Mataró, on trobaven un ambient impressionant.

En la presidència del DC Mataró, Josep Montserrat rellevà a Martí Puignou que ja havia complert tota una etapa que havia estat clau per al ciclisme mataroní, però la passió pel ciclisme continuaria molt ferma durant un bon grapat d’anys…

En el pròxim número parlarem de la inauguració d’un altre recinte que va significar  molt per  a la ciutat i sobretot per  a l’expansió de l’esport a una de les seves barriades.