IluroSport » Esportiva i CE Mataró es retroben, i l’equip groc-i-morat guanya el títol de 1a Catalana (1988)

Esportiva i CE Mataró es retroben, i l’equip groc-i-morat guanya el títol de 1a Catalana (1988)

Records… núm 112

Podríem dir que l’any 1988, l’Associació Esportiva n’havia passat de verdes i de madures durant els seus seixanta anys d’existència i aquells no eren dels moments més brillants. També el Club Esportiu Mataró vivia un dels seus moments més tristos, ja que en acabar la temporada havia hagut de renunciar a la 1a Divisió “B” i es veia condemnat a baixar a l’última categoria catalana, i iniciar a partir d’allà un nou camí. En vista de la situació que vivia el club, el seu president Josep Soler Peig va dir que “el nostre bàsquet serà el que la ciutat vulgui”. Tanmateix, les circumstàncies van fer que els dos equips mataronins es retrobessin i l’ambient a la ciutat tornés a créixer.

Vint-i-cinc anys després, CE Mataró i Esportiva comparteixen categoria

Aquell estiu de 1988, en el qual curiosament a la localitat de La Quiñoneria a Sòria celebraven el centenari del naixement del Pare Eusebi Millan, va ser força mogut en l’àmbit del bàsquet mataroní…

Durant les Festes de Les Santes el Palau Josep Mora es va omplir de gom a gom per veure en acció el famós equip dels “Globe Trotters”. Si durant la temporada les grades s’haguessin omplert d’aquella forma possiblement el CE Mataró no hauria hagut de renunciar a la categoria de plata del bàsquet estatal.

Finalment, l’Argentona, que patia una situació semblant, perquè no podia continuar a 1a Catalana, va cedir els seus drets al CE Mataró, i així l’equip groc-i-negre no va haver de començar des de baix de tot i va poder jugar en aquesta categoria. En ella es retrobava amb l’Esportiva, vint-i-cinc anys després del darrer enfrontament, que havia estat el 1963.

Els dos equips mataronins cauen en grups diferents

Inicialment, com és lògic després de la renúncia a 1a B, en el CE Mataró, que presidia Josep Soler, hi va haver desbandada general de jugadors, però en saber-se que l’equip jugaria a 1a Catalana, Josep Maria Lluch, que estava treballant com a tècnic al Patronat d’Esports, es va quedar al club com a capità, i retornaren Quique Spà (que ja amb 33 anys i després d’haver jugat a la 1a Divisió Estatal, havia jugat a l’Argentona), Barrabés, Gallemí i Gibert. Amb aquesta base es confiava a fer un bon equip per tornar a pujar a categoria estatal, de la mà del tècnic Joan Carles Pié. Tot i això, el nombre de socis va baixar de 700 a 300, i només el fet de trobar l’esponsorització de “Medias Jesmyn” va permetre afrontar la nova temporada.

Josep Soler i Blai Serena eren els presidents de CE Mataró i Esportiva en l’any del “retrobament”

A l'”altre bàndol” l’Esportiva, que presidia Blai Serena, es trobava en una situació semblant, però l’esponsorització de “Transports Pou Prat”, el retrobament amb el rival local i l’arribada de Narcís Margall com a nou entrenador, van fer renéixer l’ambient una mica decaigut pel descens que havia patit la temporada anterior. Medias Jesmyn Mataró i Transports Pou Prat Esportiva afrontaven junts una nova temporada, però en grups diferents, tot i que al final acabarien veient-se les cares…

Tots dos equips queden campions de grup

Els dos equips mataronins varen començar amb força i se situaren líders dels seus grups, tot i que en el darrer partit de l’any el Mataró perdia a Cabrera, equip que entrenava el mataroní Josep Maria Solà, per 79-76. L’Esportiva va mantenir-se imbatuda fins al primer partit del 1989 en què va caure a Terrassa per 75-71. Tot i aquestes ensopegades els dos equips es van mantenir ferms al capdavant dels seus grups.

El Pou Prat Esportiva es va proclamar campió assolint així l’ascens a 2a Divisió Estatal guanyant a la pista d’Alisos de Barcelona per 56-70, quan encara quedaven quatre jornades per al final. El Jesmyn Mataró, ja sense Lluch (que havia marxat al Cacaolat Granollers de la màxima categoria que entrenava Manel Comas i per substituir al lesionat Nando Heras fins a final de temporada), va haver d’esperar dues setmanes més al seu grup, però va aconseguir el mateix objectiu guanyant el Cabrera al Palau per 76-67.

Al final, al grup 1, Jesmyn Mataró amb 55 punts deixava endarrere Castellar (52) i Granollers B (51), i al grup 2 l’Esportiva amb 54 punts superava el Terrassa (52) i Valvi Girona (50). Però quedava un plat fort, ja que els dos equips locals s’havien de jugar el títol de campió de 1a Catalana, en un doble derbi d’alta intensitat…

L’Esportiva campió de 1a Catalana: el primer gran títol de la seva història

Feia 26 anys que els dos equips no s’enfrontaven en competició oficial i es van retrobar al Palau Josep Mora el dia 13 de maig en plena Fira. Amb un bon ambient, això sí alimentat sobretot pels jugadors de base de les dues entitats, es va disputar un competit partit que va decidir Quique Spà en els minuts finals, quan el marcador estava en 67-66, amb un triple i una recuperació de pilota, que portaren el seu equip al 76-68 final. Havien jugat aquest històric partit de “retrobament”, Gibert (15), Barrabés (21), Spà (21), Grabolosa (2), Canal (12), Collet (2), Borràs (1), Vilar (2), Ribas i Fusté, per part de Jesmyn Mataró —equip que, a part de Lluch, va trobar a faltar el seu pivot Gallemí—, i Bosch (23), Arnauda (14), Comas (6), Solà (3), Maymir (8), Cruells (4), Flores (4), Begué (4), Castelló (2) i Auladell, per al Pou Prat Esportiva.

L’equip del CE Mataró / Foto: Arxiu El Tot Mataró

La setmana següent (el dia 21) a la pista de la “Gàbia”, l’ambient va permetre que l’Esportiva tombés el marcador, proclamant-se campió de Catalunya en guanyar per 72-61. Al descans s’havia arribat amb 31-29 i després el Mataró dominava per 37-41, encarrilant bé la final, però l’Esportiva, amb defensa molt pressionant i una gran eficàcia en els triples va “clavar” un parcial de 30-8 en només 7 minuts.

No es va rendir el seu rival propiciant un final força emocionant i estant a punt d’equilibrar el global i de forçar la pròrroga. Però finalment el títol va ser per a l’Esportiva… i era el primer gran títol de la seva llarga història de més de 60 anys!

L’equip de l’Esportiva que va quedar campió de 1a Catalana

El més destacat va ser la gran correcció a la pista i a les grades, que en acabar el partit varen respondre amb aplaudiments les salutacions dels dos equips des del mig de la pista. L’Esportiva era campió, però havia guanyat tot el bàsquet mataroní. Havien jugat aquest segon partit: Solà (8), Arnauda (19), Bosch (7), Comas (11), Maymir (13), Cruells, Flores (2) i Castelló (12) pels campions i Spà (18), Ribas (9), Barrabés (4), Canal (6), Gibert (18), Grabolosa, Vilar (6), Gallemí i Borràs, pel Mataró.

La primera pàgina de “El Tot Esport” amb les dades del partit que donà el títol a l’Esportiva

Retorn discret a la 2a Divisió Estatal

El bàsquet mataroní continuava sent una bona pedrera, com ho demostrava el fet que Albert Illa, estigués al Valvi Girona; que Jordi Soler, fill de Josep Maria Soler, anés al TDK Manresa després d’haver estat al Barça, o que Francesc Triola jugués a l’Hospitalet.. Però mentrestant els equips de la ciutat afrontaven junts la 2a Divisió.

Pocs canvis a l’Esportiva, que perdia a Francesc Bosch, que canviava d’equip passant al CE Mataró, i fitxava a Jover i Arenes (Canet) i Galvany i Mora (Granollers), amb Narcís Margall continuant d’entrenador.

Més novetats al Jesmyn Mataró on, a part del retorn de Lluch, i del fitxatge de Francesc Bosch, s’aconseguia els de Cano —un gran tirador i millor encistellador de 2a Divisió al Pineda la temporada anterior—, Edu Gonzàlez i Molero (Granollers) i el retorn després de la “mili” de Ramon Rovira. Continuaven Spà, Gibert, Gallemí i Joan Ribas, i també Joan Carles Pié com entrenador.

L’equip del CE Mataró de la temporada 1989-90 / Foto: El Tot Mataró

Novament, els dos equips quedaven separats a la primera fase. El Jesmyn CE Mataró va quedar segon del seu grup un punt per darrere del Manresa, classificant-se per a la fase d’ascens, mentre que Pou Prat Esportiva quedava antepenúltim passant a la fase de descens.

La fase decisiva Jesmyn Mataró la va començar bé, però va anar desinflant-se. Es va cessar al masnoví Pié per fer-se càrrec de l’equip com entrenador-jugador Quique Spà, i l’equip va acabar en quart lloc amb 34 punts, a 6 punts del Santa Coloma, que va ser el campió i posteriorment va pujar a 1a B en la fase d’ascens.

L’Esportiva, per la seva part, va anar de menys a més i va acabar salvant la categoria en un emocionant darrer partit contra el Ripollet guanyat per 88-82, i on van destacar Flores (25 punts) i Comas (24).

Les classificacions en aquell retorn a la 2a Estatal van ser aquestes:
FASE D’ASCENS: Santa Coloma 40, Calella 39, Alcúdia 37, CE MATARÓ 34, Sant Medir 34, Salle Maó 33, CB Manresa 32, Sant Josep Badalona 30, Castellar 30, Sant Cugat 30, Mollet 30, Tarragona 27.
FASE DE PERMANÈNCIA: Montgat 38, Cornellà 33, Pineda 32, Reus 32, ESPORTIVA 31, Granollers 30, Ripollet 30, Sfèric Terrassa 29, Alcázar 25, Canet 22.

Estiu mogut al CE Mataró

Aquell estiu del 1990 va ser mogut al CE Mataró, un equip que havia jugat el primer campionat d’Espanya de bàsquet l’any 1933 com vam veure en els Records 2, quan portava el nom d’Iluro SC, o que havia estat de guanyar al Real Madrid campió d’Europa als anys seixanta, com havíem vist en els Records 1

En aquells moments l’equip groc-i-negre de bàsquet passava pels moments més crítics de la seva llarga història. S’havia quedat sense espònsor, l’afició havia “desertat” (possiblement per la falta de l’espectacle que donaven uns anys enrere els jugadors americans), el Palau d’Esports presentava un estat ruïnós, i la secció femenina s’independitzava denominant-se Club Bàsquet Femení sota la presidència de Manel Dalmau. Tot i això, es va fer equip, amb Salvador Cortés com a nou entrenador, continuant només Gallemí, Ribas i Rovira de la temporada anterior, i reforçant-se amb jugadors de la comarca.

L’Esportiva, sempre amb ambicions més modestes, va tornar a anar a parar a la fase de permanència aconseguint-la en el penúltim partit, ja amb Isidre Carmona a la banqueta després de la dimissió de Margall, derrotant el Sant Cugat per 75-64. Formaven l’equip, on hi havia força novetats: Gibert, procedent del Mataró, Ráfols, D. Serra, Jover, Arenas, Mora, Corona, M. Serra, Jordà i Manent. S’ha de dir també que el mes de gener d’aquell any l’Esportiva va contractar el búlgar Ivan Hristov Todorov , que havia estat seleccionador del seu país, com a coordinador de l’estructura esportiva de l’entitat.

El CE Mataró tanca una llarga història de bàsquet

Al costat rival, els problemes ambientals i de supervivència, influïen ostensiblement en el rendiment dels jugadors. El mes de gener la Junta Directiva de la secció va portar les claus del Palau al Patronat, que va absorbir la direcció d’aquella instal·lació que passava a ser totalment municipal, quan fins aquell moment l’havia gestionat el mateix club.

A la vista dels problemes en els quals es veia involucrat tot el club, Tomàs Pallarès, el president de l’entitat “central”, va convocar assemblea extraordinària per el dia 25 de febrer, i en ella es va aprovar l’escissió de la secció de bàsquet, que d’aquesta manera hauria de formar un nou club, tot i que s’acabaria la temporada amb el nom de CE Mataró. I aquest final es va fer amb força honor, ja que l’equip va acabar jugant la fase d’ascens, on acabaria penúltim, però mantenint la categoria. Una categoria que la temporada següent podria ostentar el nou Club Bàsquet Mataró, que presidiria Manel Dalmau, tal com es va veure en els Records 41.

L’últim partit de la història del bàsquet en el CE Mataró, es va jugar al Palau Josep Mora el dia 25 de maig del 1991. Va acabar amb derrota per 84-85 davant del Castellar i el van jugar Claus, del Castillo, Gallemí, Barceló, Bartolí, Ribas i Rovira.

La classificació d’aquella fase final va ser aquesta: Calella 40, Tarragona 38, Alcúdia 38, Montgat 36, Sant Josep Badalona 35, Salle Maó 35, Castellar 31, Cornellà 31, Reus 31, Granollers 29, CE MATARÓ 27, Ripollet 25. En la de permanència va ser aquesta: Sant Cugat 37, ESPORTIVA 34, Sedis 34, Valls 34, CB Manresa 34, Mollet 33, Palma 32, Sant Boi 32, SESE Barcelona 32, Sabadell 32, Pineda 21, Sant Medir 31.

Ells tancaven una llarga història que havia començat més de seixanta anys enrere, aleshores sota el nom d’Iluro Sport Club. Un altre esport també s’havia trobat en una situació semblant poc temps abans, com veurem en el pròxim número d’aquests Records.