IluroSport » Florenza vola cap a 1a Divisió, després d’un subcampionat amb l’Iluro a 1a B (1926)

Florenza vola cap a 1a Divisió, després d’un subcampionat amb l’Iluro a 1a B (1926)

Records… núm 52

La temporada 24-25 havia començat amb l’Iluro jugant per primera vegada a 1a Categoria B i derrotant la “bèstia negra” (o negra i vermella, millor) del Reus, per golejada en la inauguració de les reformes del camp. Tot anava de meravella…

Subcampionat de 1a Categoria B

L’Iluro havia començat bé el campionat 1924-25 a la recent estrenada categoria de 1a B, però en algun moment havia d’arribar la primera derrota… i va ser davant de l’històric Júpiter (3-1). Però l’equip no va afluixar amb victòries contra Port-Bou (1-4), Avenç (2-3) i empats contra Badalona (on jugava el mataroní Llinàs), At. Sabadell i Lleida, els dos últims a zero gols, una cosa poc vista en aquells temps.

Així arribà el desplaçament a Reus, amb l’Iluro situat en la segona plaça de la classificació. Un nou tren especial va portar a 700 seguidors a veure un nou festival ilurenc, que fou presenciat per 6 000 persones que quedaren boca-badades. L’equip gairebé el de sempre: Florenza a la porteria, Mauri i Comas a la defensa; Bentanachs, Carbó i Lleonart a la línia de mitjos i Clos, Solé, Serra, Canet i Danís a la davantera. Solé i Serra amb dos gols, i Canet i Danís amb un, establiren un 0-6 sensacional.

L’equip de l’Iluro no havia canviat massa de la temporada anterior / Foto: Llibre “Història de l’Iluro SC”

La “ressaca” durà més d’una setmana i precisament quan venia el Júpiter, que se n’aprofità sentenciant el títol a Mataró, guanyant per 0-3 davant la decepció del públic que encara veia possible acostar-se al líder.

Al final la classificació fou: Júpiter 25; Iluro 17; At. Sabadell 16; Avenç 15; Lleida 12; Badalona 11; Reus 10 i Port-Bou 6. L’Iluro acabava en un segon lloc que desbordà l’entusiasme, sobretot perquè es parlava de la possibilitat d’una ampliació de la 1a Categoria A, el màxim nivell en el que es podia jugar aleshores, on jugaven els equips de més potents inclosos Barça i Espanyol.

Amistosos de luxe

Però el campionat havia acabat el mes de febrer i durant quatre mesos s’havia d'”entretenir el personal” amb amistosos. La gent hi estava prou acostumada i es jugaven com si fossin partits de campionat, sobretot quan venia un equip gran. I en un d’ells l’Iluro va derrotar l’Europa per 3-2, i quan en tornar la visita es va perdre per 2-0, a la premsa barcelonina es deia que l’equip de Mataró havia demostrat estar en condicions de competir amb els millors equips catalans. Un altre partit destacat fou el jugat contra la selecció canària, amb empat a dos gols.

També es va jugar un amistós entre l’Iluro i el CD Mataró (que per a molts continuava sent el Mataró FC) amb victòria ilurenca per 6-0. Com a curiositat (ja que rarament sortien a la premsa) citem l’equip del Mataró: Guasch, Blanch, Puigdellívol, Feliu, Roig, Pinós, Pérez, Sauleda, Aragay, Abril i Torrents.

Temporada 25-26 discreta

La temporada anterior havia viscut els primers Iluro- Badalona oficials, i la pretemporada va venir marcada pels enfrontaments entre Iluro i Badalona, en els quals, i en més d’una ocasió va haver-hi “cops de puny”, “cops de cadira” i intervenció de la Guàrdia Civil, i així començà una rivalitat molt important.

Les categories i els grups havien quedat quasi igual, ja que el Júpiter no havia superat la promoció d’ascens al grup A, i en el B únicament hi havia la novetat del Manresa, substituint el Port-Bou.

L’Iluro havia tingut les baixes de Serra (al Reus), Carbó (a la UD Terrassenca) i Huesca (al Vilassar de Dalt), i les incorporacions de Viñas (un gran golejador del Júpiter), Palahí (Sant Feliu de Guíxols), Codina (Girona), Bagó (Calella) i Casabella i Clausell (del Mataró).

L’equip de l’Iluro SC de la temporada 1925-26 (drets)

L’Iluro començà guanyant a Manresa per 0-1. El més curiós d’aquells temps és que els afeccionats i fins i tot la premsa feien peticions a la Junta entorn de canvis possibles a l’alineació, i després d’una derrota a Lleida per 5-2, va arribar una golejada al Reus (6-0), però una altra derrota a casa contra l’Atlètic Sabadell per 0-1, va desencadenar les crítiques pel posicionament d’alguns jugadors (per exemple Lleonart fins ara mig, jugava de davanter centre, i Solé que era interior jugava d’extrem), i les peticions d’un entrenador, i més tenint en compte que els jugadors ja es queixaven de sortir al camp sense cap mena de tàctica a seguir. Fins i tot al DIARI es deia: “Creiem que sempre es trobaria un dia fix a la setmana per a poder reunir a tots els equipiers, per exemple el dissabte a la tarda (!!)…”. Cosa que indica que en aquells temps no es devia entrenar mai amb tot l’equip reunit.

Contra el Sant Andreu (que estrenava aquest nom, ja que abans era l’Avenç) es va guanyar per 3-0 jugant amb l’equip que demanava el públic. Però una derrota a Badalona per 3-0 i una altra contra el Júpiter per 0-1, va refredar molt l’ambient…. Però ja se sap que en el futbol els resultats manen i dues victòries sobre Manresa (5-1) i Lleida (1-0) feren retornar l’entusiasme i es guanyà novament a Reus (0-1). Però la ratxa final no fou bona amb derrota davant del At. Sabadell (1-0), empats a Sant Andreu (0-0) i aquí contra el Badalona (1-1) i derrota contra el Júpiter (2-4).

La classificació final la va encapçalar el Badalona amb 21, seguit de Júpiter i At. Sabadell amb 18, Sant Andreu 14, l’ILURO S.C. va acabar cinquè amb 13, per davant de Lleida i Manresa amb 12 i Reus amb 4. La gent no quedà satisfeta i el mes de maig arribà la notícia de la contractació del Sr. Balasch com a nou entrenador, procedent del Badalona.

Per omplir les moltes dates buides es celebrà la “Copa Jambrina-Melich” entre l’Iluro, Júpiter, Badalona i Sant Andreu, acabant l’Iluro en tercer lloc, destacant la presència de Castellet, un jugador del Calella que havia promogut un fort embolic entre l’Iluro i l’Espanyol per la seva contractació i que finalment fou dictaminat a favor del club mataroní.

Moltes novetats en la nova temporada, amb implantació del professionalisme

La temporada 1925-26 havia acabat i es preparava una nova temporada que portaria molts canvis a l’equip i al futbol a nivell general, ja que aquell estiu de 1926 es va implantar de forma oficial el professionalisme degudament reglamentat per la Federació Catalana.

Per aquesta causa o per altres, dintre l’àmbit local, desapareixerien els equips del Mataró (CD o FC, com es vulgui) i de l’Stàdium, quedant l’Iluro S.C. com a únic representant de la ciutat, tot i que havia aparegut una Penya Racing de l’Iluro. També havia desaparegut feia poc, i després de quatre anys d’existència, el setmanari “Mataró Deportiu” que havia contribuït molt al fort creixement de l’Iluro SC com a gran entitat en l’àmbit ciutadà.

Al “Diari de Mataró” es podia llegir: “Els senyors federatius sols miren les conveniències dels seus clubs favorits i no treballen per l’esport”… ” Com a bons mataronins lamentaríem que cap jugador es deixés enlluernar, car el fracàs de molts que prometien ésser asos, encara es pot ben recordar”…

Però ben aviat començà l’èxode de jugadors: el golejador Viñas al Badalona, Clos al Calella, Palahí al Cartagena, Mauri a l’Europa, i sobretot marxava el porter Florenza…

Se’n va Florenza, un grandíssim porter, per triomfar a l’Europa

Les actuacions de Florenza defensant la porteria de l’Iluro havien causat sensació. Al llarg de les quatre temporades que va jugar en el club groc-i-negre en la seva primera etapa (després tornaria un parell de temporades poc abans de la guerra) pràcticament va jugar tots els partits de competició oficial i en 26 vegades, quasi la meitat dels que va jugar, va mantenir la porteria a zero, cosa bastant insòlita en aquells temps. No era estrany que els grans clubs es fixessin en ell i al final l’Europa, que era el tercer club més potent de Catalunya, ben a prop de FC Barcelona i Espanyol, es feia amb els serveis del porter groc-i-negre, per una quantitat de deu mil pessetes. A partir d’allà va tenir una brillant trajectòria que val la pena repassar.

A l’Europa, Llàtzer Florenza hi va jugar cinc temporades i sempre va ser el porter titular indiscutible i es va convertir, i encara ho és, en el jugador que més partits ha jugat a 1a Divisió Estatal amb la samarreta escapulada (tot i que ell lògicament no la portava), ja que ho va fer en 43 ocasions.

Florenza a l’Europa

Abans, encara en competicions catalanes, l’equip gracienc tant la temporada 1926-27 com la 1927-28 va acabar en segon lloc de la 1a Divisió Catalana, per darrere del Barça i per davant de l’Espanyol. La temporada 1928-29 l’Europa va participar en la primera edició del campionat de Lliga de 1a Divisió guanyada pel FC Barcelona acabant en vuitè lloc. En la següent acabà en novè lloc i en la temporada 1930-31, tot i haver guanyat per 0-2 al FC Barcelona al camp de Les Corts, amb gran actuació seva, va veure com l’equip baixava a 2a Divisió.

Fitxa per l’Espanyol per substituir al gran Zamora

La marxa del gran Ricardo Zamora al Real Madrid, va permetre que Florenza, després d’haver estar temptejat pel Barça, fitxés per l’Espanyol. Allà jugaria tres temporades més a la 1a Divisió, amb la responsabilitat de substituir al que era considerat el millor porter del món, i ho va fer en 44 partits com a titular, sobretot en les dues primeres temporades.

Florenza en acció a Sarrià / Foto: @Totocompos

La temporada 1931-32 l’Espanyol acabaria en sisè lloc, i cauria eliminat en semifinals de la Copa del Rei davant de l’Atlètic de Bilbao. La següent, 1932-33, seria memorable per a l’equip blanc-i-blau i passaria als annals del club, ja que, amb Florenza sempre de titular, aconseguiria el tercer lloc a la 1a Divisió, tornaria a caure en semifinals de la Copa davant de l’Athletic de Bilbao i aconseguiria el títol de Campions de Catalunya derrotant el Barça.

L’equip de l’Espanol de la temporada 1932-33 amb Florenza primer a dalt per l’esquerra / Foto: cihefe.es

S’ha de dir que, en la seva “Història del futbol català”, Joan García Castell cita a Florenza entre els jugadors més destacats de la dècada dels trenta al costat de companys seus d’aquell equip com “Pitus” Prat i Trabal (als quals veiem a la foto de sota junt amb Florenza), Arater, Solé o Pérez.

La temporada 33-34 seria més discreta, amb un vuitè lloc a la Lliga i segon al Campionat de Catalunya. S’ha de dir que va ser convocat dues vegades per la selecció espanyola. Primer l’any 1928 contra Itàlia a Gijon, tot i que finalment no va poder-hi anar, ja que aquell mateix dia va contraure matrimoni, segons es pot llegir en “El Mundo Deportivo” del 18 d’abril de 1928. La segona el 26 d’abril de 1931, amb la república espanyola instaurada 12 dies abans, i en partit contra la República d’Irlanda a l’Estadi de Montjuïc. En aquesta ocasió es va quedar sense jugar, ja que davant hi era Zamora. Però si que va jugar cinc vegades amb la selecció catalana.

Després de vuit temporades entre els grans del futbol, Florenza tornaria a l’Iluro SC on, com veurem en altres articles d’aquests Records, hi jugaria dues temporades més. Després de la guerra també seria entrenador en el CE Mataró.

Durant quatre setmanes hem passat pel damunt de quatre temporades esplèndides del futbol mataroní i de l’Iluro SC en particular, però en aquells moments d’esplendor futbolístic altres esports també tenien el seu lloc dintre del mateix club, fent els primers passos a la nostra ciutat, com podrem veure en el pròxim número.