IluroSport » Fred Galiana, un ídol “de pel·lícula” i campió d’Europa (1955)

Fred Galiana, un ídol “de pel·lícula” i campió d’Europa (1955)

Records… núm 139

La boxa, com pocs altres esports, necessita ídols. I els aficionats no tarden massa a destronar-ne un, si veuen com n’apareix un altre. Això és el que va passar a Mataró quan un joveníssim noi toledà nascut a Quintanar de la Orden va arribar a la nostra ciutat, i va apoderar-se del lloc de púgil predilecte que fins aleshores ostentava Jim Martínez. A part de convertir-se en ídol de l’afició mataronina, no tardaria a ser-ho de l’afició barcelonina, i fins i tot espanyola, fent que molta gent oblidés que s’havia fet boxísticament a la nostra ciutat, sota les mans expertes de Joaquim Alís. Parlem de Fred Galiana, que, a part de destacar al ring, també va protagonitzar algunes pel·lícules, i que és possiblement un dels esportistes més populars de la història de l’esport de la nostra ciutat.

Forta lluita pel títol català del pes ploma

En el número anterior ja vam comentar els inicis de Fred Galiana en el món de la boxa a la nostra ciutat. L’any 1952, Galiana, que havia debutat al camp professional dos anys abans amb només 19 anys, l’iniciava com a campió de Catalunya, però el mes d’abril va perdre el títol a mans de Carmona, boxejador que ja l’havia derrotat dos anys abans en el campionat “amateur”. La revenja el mes de juliol al Pavelló d’Esports de Barcelona va ser tot un esdeveniment, i Galiana va recuperar el tron de millor pes ploma català, i fins a final d’any va guanyar molts combats, el darrer de força prestigi contra el veterà Romero.

Grup de boxejadors mataronins de l’any 1952: són Alís, Pujol, Rivas, Martínez, Filbà, Galiana, Pedrera, Joaquim Alís (entrenador), Soriano, Maimir, Reimí, Enrique i Garcia/ Foto: cedida per Rafael Maimir a El Tot Mataró

El mes de maig de 1953 es va produir el retorn competitiu de Galiana a Mataró. Feia ja dos anys que no boxejava a la nostra ciutat, possiblement perquè els promotors i el seu mànager, el francès Jules Avernin, buscaven escenaris més importants per anar donant més prestigi al jove púgil. Però la vetllada disputada al Velódrom, que va registrar un ple sensacional, va ser supèrbia. Primer amb un gran combat entre Rivas i Mir que acabà amb matx nul, després un altre en què Jim Martínez va ser derrotat per Francès, i finalment en el de fons, Galiana es va exhibir davant de Machterlinck, el campió belga, que va caure per punts.

El mes de setembre, Galiana va mantenir el títol davant d’un rival clàssic com era Bobby Ros, però a finals d’any, quan havia estat considerat per la revista “The Ring” com el novè europeu del seu pes, va perdre el títol català davant d’aquest mateix rival.

Filbà campió d’Espanya “amateur”

Aquell any 1953, va ser també el de la consagració de Filbà, ja que va aconseguir el títol de campió d’Espanya “amateur” del pes semipesant després de derrotar Lizarraga, en una jornada en què Collado va quedar subcampió en pes mitjà.
Abans tots dos havien quedat campions catalans aficionats al Gran Price de Barcelona. I l’any següent tots dos serien internacionals, amb victòries en un Espanya – Dinamarca. L’any 1955 ho seria també un altre nou valor com Pedrera, que va actuar en un Espanya -Turquia.

Galiana es proclama campió d’Espanya dels lleugers

El mes de maig de 1954, poc després que Galiana inaugurés un gimnàs a Mataró, Bobby Ros el va tornar a vèncer. Aquesta derrota va fer que el seu mànager Avernin per trencar una mica amb la trajectòria, una mica estancada que portava darrerament, se’l va emportar primer a Madrid i després a París. A Madrid va guanyar set combats consecutius durant l’estiu, i tot seguit a París va guanyar tres combats i en va perdre dos.

Però havia fet una molt bona preparació i això es va notar en el primer combat de l’any 1955, el mes de gener, quan es va proclamar campió d’Espanya del pes lleuger derrotant per inferioritat en el novè assalt a Angel García, un púgil que havia estat derrotat per Jim Martínez quan aquest havia aconseguit el títol de campió català.

Galiana ídol a Madrid

Després del títol, Galiana va fer una campanya excepcional, retenint el títol estatal davant Beraza, i amb victòries internacionals sobre Di Mayo, Falkner, Dumesnil i Carrara a Marsella; Louis Cabo i Sneyers a Brusel·les; sobre Bonardel i a Peters a Barcelona, i sobre Jansens i Albert Mueller a Madrid, on ja el consideraven tot un ídol, tenint en compte que era castellà… i oblidant que s’havia fet a Mataró. Poc després al seu poble natal el van fer fill predilecte i van posar el seu nom a un carrer.

Com a mostra de com s’arribava a apreciar a Fred Galiana, aquí tenen un article escrit per la mà mestra i amb prosa literaria de Vadillo, al diari “Marca”, arran de la gran exhibició que va fer el púgil mataroní contra l’alemany Albert Mueller, al qual va derrotar per abandó al cinquè assalt a la Plaça de Toros de Las Ventas de Madrid davant de 24.500 enfervorits espectadors, el mes de juliol de 1954. Deia així: “Cuando pasen los años y el tiempo extienda su pátina de oro sobre la estampa de los recuerdos deportivos, habrá aficionados que evoquen con satisfacción a esta excepcional estrella de los cuadriláteros que se llama Fred Galiana y que anoche en la plaza de toros de Madrid volvió a explicar una lección de esgrima pugilística desde la cátedra de las doce cuerdas. Lección maravillosa por su originalidad, por su estilo personalizado y por su espectacularidad, sin parangón posible con ningún otro boxeador de nuestro tiempo. Su esgrima de filigrana, la rotundez de su “punch”, preciso i demoledor. En él convergen el cientifismo i la pegada. Su boxeo, es un auténtico ballet, la armonía de su ataque, la gracia de sus fintas i esquivas, movido todo por el compás de sus dos piernas, constituyen hoy en España el espectáculo del boxeo perfecto”. Quasi res!

Guanya el títol europeu a París i acaba l’any 1955 imbatut

Ja durant el mes de juliol es plantejava la possibilitat de disputar el títol europeu que posseïa el francès Ray Famechon a l’estadi de Chamartín. Finalment el combat es va disputar, però a París, el dia 2 de novembre.

Imatge del combat Galiana – Famechon a París / Foto: abc.es

A través de les ones de Radio Nacional arribava la notícia i Radio Maresme l’expandia a tota la ciutat: Fred Galiana havia derrotat Famechon per inferioritat en el sisè assalt i era el nou campió d’Europa del pes ploma. La decissió va ser bastant polèmica. El francès tenia la cara destrossada, i l’àrbitre va aturar el combat quan anava a començar el setè assalt (foto de portada d’aquest article). Després de forma una mica estranya, el veredicte oficial va ser d’abandó per part de Famechon.

Galiana titular de primera pàgina a “El Mundo Deportivo” / Foto: Hemeroteca “El Mundo Deportivo”

Pocs dies després en retornar a Mataró, va anar a l’Ajuntament on va ser rebut per l’alcalde Sr. Pedro Crespo, i ell va oferir el títol a la ciutat. Va rebre la “Medalla al Mérito” de la Federación Española, va rebre un homenatge, va ser col·locat per “The Ring” com a segon pes ploma del món, i va ser proclamat el millor esportista de Mataró de 1955, en la Festa de l’Esport de 1956. A primers de l’any 1956 també va acabar en tercer lloc en l’elecció de millor esportista a nivell de tot l’estat que feia la revista “Vida Deportiva”. i és que els seus mèrits eren ben importants, ja que havia acabat l’any imbatut després d’haver disputat 19 combats, tots guanyats, entre ells el del títol europeu. Això en un esport com la boxa, que en aquells temps tenia molts aficionats, ben a prop del futbol, i colze a colze amb el ciclisme.

Comença un cert decliu de Galiana, que es va allunyant de Mataró

A primers de 1956 encara va fer un gran matx nul a Milà davant del cubà Zulueta, un púgil que havia guanyat al campió del món dels lleugers. El mes de maig va defensar el seu títol europeu guanyant per inferioritat a Jules Touan en un combat disputat curiosament a l’Àfrica. Va ser a Abidjan a Costa d’Ivori, d’on era el seu rival, quan aquesta nació encara era colònia francesa. En aquells moments Galiana era el principal candidat a lluitar pel títol mundial que tenia l’estatunidenc Sandy Saddler.

Imatge del combat Galiana – Touan / Foto: espabox.com

Tanmateix, Fred Galiana havia arribat al seu cim i possiblement no va saber adaptar-s’hi del tot. Es va començar a dedicar al cinema, participant en un parell de pel·lícules i va abandonar la seva preparació. Va perdre davant Duilio Loi també a Milà, davant Bobby Ros i davant de Manolo García. Tenia problemes amb el pes i va haver de renunciar al títol europeu del pes ploma. La Federació Española el va sancionar durant sis mesos i no va reaparèixer fins al mes de març del 1957 derrotant l’alemany Friedrich, quan ja estava desarrelat de Mataró, on els aficionats ja el tenien només com un record i sentien parlar amb nostàlgia dels seus combats lluny de la nostra ciutat.

La boxa mataronina entra en crisi

Durant l’any 1956 encara es va celebrar una vetllada corresponent als campionats d’Espanya amateurs al Tívoli, però la boxa mataronina, com si patís la ressaca d’aquella “borratxera” dels temps de glòria, va passar per uns moments de crisi, tot i l’aparició de bons púgils com Zaera i Espín —que van fer el seu debut professional—, Rumi, Cañellas, García o Fernàndez. Un d’ells, Manolo García va quedar campió de Catalunya “amateur” l’any 58 derrotant el sabadellenc Alsinet i un altre, Cañellas, va quedar subcampió. S’obria una nova generació de la qual ja vam parlar en els “Records 93” i en els “Records 94”.

Joaquim Alís, que rebia notícies de la gira de Galiana per l’Argentina, va pensar en abandonar quan es va tancar el Tívoli, però va rebre un homenatge a primers de 1959 i després va trobar el suport d’Esport Ciclista Mataró per continuar amb la seva tasca i continuar traient bons boxejadors. Era tot un puntal de la boxa mataronina, de la qual recordarem els seus inicis en el pròxim número.