IluroSport » Fusió a l’handbol mataroní, que viu bones temporades al Vèlodrom… però sense ascens (1966- 1970)

Fusió a l’handbol mataroní, que viu bones temporades al Vèlodrom… però sense ascens (1966- 1970)

Records… núm 132

En els dos números anteriors d’aquests Records parlàvem dels dos anys en què el bàsquet del CE Mataró va haver de jugar a la pista del Velòdrom, a causa de les obres de construcció del Palau d’Esports, però en aquells temps aquell recinte —que a les tardes del diumenge es convertia en una “macro-discoteca”— va ser la seu d’altres importants esdeveniments esportius protagonitzats pels esportistes de les seccions d’Esport Ciclista Mataró. En el seu dia ja vàrem parlar dels memorables partits de Copa d’Europa d’hoquei patins i també dels èxits de boxejadors com Rubio o Pinto, però ara volem incidir en l’intent que no va acabar de fructificar del tot d’aconseguir un potent equip d’handbol amb la fusió entre els dos equips que hi havia a la ciutat.

Una fusió esperançadora

L’any 1966 l’handbol mataroní, que havia iniciat els seus passos l’any 1953, tenia una vida relativament curta, però ja n’havia passat de totes. Diverses havien estat les entitats que havien format un equip. A finals dels anys cinquanta es van viure moments brillants, com a secció del CE Mataró primer i amb el nom de Balonmano Mataró després. De cop el nivell va baixar i en alguns moments es va estar ben a prop de la desaparició, no obstant això l’empenta d’uns quants va fer renéixer la il·lusió per aquest esport.

Joaquim Spà i Lluís Fàbregas / Foto: Ilurosport

En acabar la temporada 65-66 els dos equips que existien en aquells moments, als que veiem en la foto de portada, es van fusionar. Així del Balonmano Joventut Mataró Piz Buin, que jugava a 2a Categoria Provincial, i del DC Mataró Maxbel, que jugava a 3a Categoria, va néixer el Deporte Ciclista Mataró Piz Buin. El president va ser el Sr. Joaquim Spà, que més endavant ho seria del CE Mataró de futbol, i Lluís Fàbregas va ser el vicepresident. Curiosament del Joventut, que era l’equip que estava en categoria més alta, només quedava l’espònsor. A la Junta hi havia representants dels dos “fronts” amb gent que estimava l’handbol com Miquel Barceló, Leandre Bonet, Francisco Figueras, Francisco Camero o Josep Lobera.

Temporada 1966-67: Decepció al final

La temporada a la 2a Categoria va ser molt bona, amb Emilio Valero d’entrenador, dominant pràcticament tot el campionat. En l’antepenúltima jornada el rival era el Barça B. Com era habitual en aquells temps, primer es van enfrontar els equips juvenils i l’equip mataroní va empatar amb el juvenil A del Barça, amb un equip format per Rovira, Jaume Llacuna, Antoni Gomà, Benito, Moya, Garriga i Gallifa. Després l’equip sènior va superar el Barcelona B per un clar 17-8, en un partit sensacional de Bargués a la porteria i de Carbonell (6 gols) i Ledo (4) a l’atac, amb un equip ben completat per Bonany, Garcia, Zahera, Bautista, Mallabrera, Clavería, Carlos Sànchez, Camero i Lara.

L’equip amb Carlos Sánchez, Bautista, Ledo, Lara, Camero, Bonany, Carbonell, Zahera, Bargués, Mallabrera i Garcia. A dalt a l’esquerra l’entrenador Emilio Valero / Foto: Arxiu JGC

D’aquest grup cal destacar a Lara, Ledo i Bautista, ceutí, extremeny i aragonès respectivament, tres joves de 24 anys que havien jugat a l’Automovilismo de Madrid (equip de l’Escola de Formació Profesional de l’Exèrcit) a la màxima categoria estatal, que després havien vingut a treballar a Barcelona i que acabaren fitxant tots tres per l’equip mataroní.

Bautista, Ledo i Lara, tres fitxatges de nivell / Foto: cedida per Roland Ledo

L’equip mataroní era líder i va conservar aquesta posició en la penúltima jornada a la pista del Picadero (14-16), però la decepció va arribar en l’última jornada quan el Martorell va guanyar al Velòdrom per 17-22, igualant els mataronins al capdavant i superant-los pel golaverage. D’aquesta manera DC Mataró Puiz Buin acabava segon del grup i quedava fora de la possibilitat de lluitar per l’ascens.

A la Copa el rival va ser el BM Granollers, que era el campió d’Espanya

L’equip en acabar la lliga va participar en la Copa del Generalísimo, tenint la desgràcia -o la sort perquè no era fàcil poder veure un equip com aquest a la nostra ciutat-, de topar amb el primer equip Granollers, que acabava de guanyar la Lliga de Divisió d’Honor. És curiós ara, i era interessant aleshores, que un equip com el DC Mataró pogués enfrontar-se en competició oficial al campió d’Espanya. Els Castellà, Prat, Torrecillas, Fontdevila, Morera, Arné, Viaña i Bescós, lògicament plasmaren la seva superioritat guanyant els dos partits per 35-12 i 13-31.

Temporada 1967-68: Alegria, en forma d’ascens, abans de començar

La temporada 67-68, ja sota la presidència de Lluís Fàbregas, s’afrontava amb la clara idea d’obtenir l’ascens, però aquest va arribar abans del que es podia esperar. Unes setmanes abans de començar la temporada, en l’Assemblea federativa es va decidir ampliar el nombre d’equips de la 1a Categoria Provincial i el DC Mataró Piz Buin va ser un dels cridats, junt amb el Granollers B. En aquells moments, per damunt només hi havia sis equips catalans jugant en categoria estatal: el FC Barcelona i Picadero Damm de Barcelona, i Artilene, Sabadell i OAR Gràcia, tots tres de Sabadell, i el Granollers, que, com hem dit, era el campió estatal.

L’equip de la temporada 1967-68, amb Camero, Carbonell, Recoder, Bonany, Casas, Bargués, Geli, Valero (entrenador), Filbà, Ledo, Lara, Mallabrera i Gomà / Foto: Ilurosport

Emilio Valero, fitxat per l’Horta, va deixar la tasca d’entrenador en mans d’Antoni Carbonell, que la portaria a terme sense deixar de jugar i ajudat per Francesc Ligos, un dels pioners de l’handbol mataroní, com ja havíme vist en el Records-20. A la plantilla es mantenien Bargués, Bonany, Camero, Lara, Ledo, Mallabrera, Zahera i el propi Carbonell; pujaven del juvenil el porter Rovira, Jordi Casas, Antoni Gomà i Jaume Llacuna; i del 3a, que s’havia desfet, ho feien Maymí, Oliva, Folgado i Filbà. L’únic fitxatge era el de Recoder, que procedia del FC Barcelona, que residia a Barcelona, però era d’arrel mataronina.

En acabar l’any l’equip estava en situació força crítica i va tornar Emilio Valero com a assessor tècnic i es va incorporar el porter calellenc Geli. A partir d’aquell moment la pista del Velòdrom ja va ser inexpugnable i el DC Mataró Piz Buin va acabar en una esplèndida sisena plaça amb 17 punts, per darrere de Sant Quirze (34), Palautordera (30), Arrahona (25), Seat (21), Universitari (18) i per davant de Granollers B, Joventut de Badalona, que aleshores tenia equip d’handbol, Martorell, Sant Fost i Sant Miquel.

Temporada 1968-69: Una gran temporada al Velòdrom

La temporada 68-69 la Junta Directiva va fer un esforç per potenciar l’equip fitxant tres jugadors barcelonins (Izurza, Ardiaca i Martínez, aquest últim internacional juvenil) i recuperant Bautista, però perdent Ledo, que deixava l’handbol. Emilio Valero, aquest enamorat de l’esport de l’handbol que havia començat a practicar a Galícia, i que ja feia uns anys que estava establert aquí, va tornar al lloc d’entrenador, amb ganes d’obtenir un altre ascens i pujar l’handbol mataroní a categoria nacional. Però el grup de 12 equips era duríssim i la cosa no es preveia pas fàcil.

Un equip de la temporada 1968-69 amb Valero (entrenador), Recorder, Martínez, Ardiaca, Carbonell, Casas, Izurza, Bargués, Filbà, Lara i Bonany / Foto: Ilurosport

DC Mataró Piz Buin va acabar en quart lloc la primera volta i a la segona volta el Velòdrom es va tornar a convertir en un feu inexpugnable i es van viure una sèrie de partits sensacionals derrotant el Granollers B (27-16), el líder Sant Quirze, trencant-li la imbatibilitat (14-12) i el Gavà (26-20). Els potentíssims llançaments exteriors de Carbonell i Recoder feien estralls en les defenses rivals. La llàstima era que aquest rendiment no era igual a fora, ja que era molt complicat guanyar en segons quines pistes -com ho era guanyar aquí, clar-, i al final DC Mataró va acabar en la quarta posició, amb 28 punts, igualat amb el Gavà, però lluny de Sant Quirze (39) i Seat (38). Per darrere quedaven equips com Palautordera, Terrassa, Granollers B, Universitari, Arrahona, Martorell, Joventut Badalona i Sant Fost, tots ells de reconegut prestigi dins l’handbol català.

La temporada acabava amb un èxit de l’equip juvenil, del que cuidava Miquel Barceló com a delegat, que va guanyar la Copa Presidente, derrotant en la final el Sant Quirze… pel resultat de 5 a 3, en un partit això sí de durada més curta, ja que el mateix dia s’havien jugat les semifinals. Formaven aquell equip Vaqué, Quico Valera, Ignasi Cruzate, Gallifa, Juanjo Cardenal (que anys més tard es faria popular per la seva veu en programes televisius), Noguera, Ruaix, Manel Díaz, Toni Llacuna i Palau.

L’equip juvenil amb Barceló (delegat), Noguera, Valera, Gallifa, Cardenal, Ruaix, Valero (entrenador), Vaqué, Palau, Llacuna, Díaz i Cruzate / Foto: Ilurosport

Però també hi havia males notícies, amb una Junta Directiva cansada i amb dificultats per tirar endavant. Al final Joan Busqué, ex-jugador, es convertia en el nou president de la secció i els ànims es renovaven.

Temporada 1969-70: Acaba amb escissió

Emilio Valero va continuar a la banqueta, però deixaven l’equip alguns dels més veterans com Bonany, Bargués, Lara, Bautista o Carlos Sànchez, que junt amb Ligos, formarien un equip a la OJE, el San Fernando, que ja en aquella primera temporada assoliria l’ascens a 2a Categoria.

Les noves incorporacions del porter Prellezo i dels extrems Postico i Franco, tots ells forans, i del juvenil Manel Díaz, i el retorn de Zahera i Villalba, permetria mantenir el nivell de l’equip que lluitaria entre els millors. Geli i Prellezo asseguraven un bon nivell a la porteria, Carbonell, el cervell a la pista, junt amb Recoder, Martínez i Casas formaven un bon “pòquer” de llançadors, que aprofitaven els forats que al pivot obria Antoni Gomà, jugador que també aprofitava la seva velocitat als contraatacs, junt amb Jaume Llacuna.

Un equip de la temporada 1969-70 amb Prellezo, Zahera, Recoder, Carbonell, Martínez, Maymí, Valero (entrenador), Casas, Villalba, Gomà, Llacuna i Postico/ Foto: Ilurosport

Amb tot això, i una bona defensa, el DC Mataró Piz Buin es va col·locar líder, gràcies a una sensacional primera volta fora de casa, on va sumar 4 victòries i 2 empats, i només va ser superat en el darrer partit pel Santfeliuenc. A la segona volta, les derrotes davant del líder a casa (22-23) i a Gavà (19-11) varen trencar totes les esperances, i al final DC Mataró va acabar tercer amb 38 punts, per darrere de Gavà (43) i Santfeliuenc (40). Superar equips com Palautordera, Granollers B, Seat, Parets o Terrassa, no deixava content a ningú, perquè l’equip continuaria a 1a Provincial, que això sí, com es pot veure pels noms dels rivals era una categoria molt potent, que per sobre només tenia la Divisió d’Honor i la 1a Estatal.

En acabar aquella temporada part de la directiva pensava que es reforçava massa l’equip amb gent forana i no es confiava en la bona pedrera que hi havia, i això va provocar novament l’escissió. D’aquesta manera reapareixia el Joventut Handbol Mataró, com ja vam veure en el “Records 47”.

Amb aquesta nova escissió neixia una forta rivalitat. No ha estat aquest l’únic cas viscut a l’esport mataroní i en altres esports encara es manté, com veurem en el pròxim número.