IluroSport » La “fusió Jack – Soler” reanima el bàsquet a Mataró (1976)

La “fusió Jack – Soler” reanima el bàsquet a Mataró (1976)

Records… núm. 24

L’estiu de l’any 1975 la secció de bàsquet del CE Mataró passava moments dolents, ja que havia baixat a la 2a Divisió en la temporada recent acabada, l’equip s’havia quedat a més sense firma patrocinadora i durant l’estiu Josep Mora i Perajoan anunciava que no es presentaria a la reelecció. Àngel Llorens Cabot va ser el seu successor a la presidència i tenia una tasca complicada.

Josep Mora va donar el relleu a Àngel Llorens / Foto: Ilurosport

Arriba en Jack el tercer nord-americà de la història del club

Però el què ho va revolucionar tot va ser l’arribada d’un nou jugador nord-americà. Es va contractar a un nou estatunidenc sense massa renom, i que era el tercer de la història del club, després de Beechum i Jenkins, que havien estat aquí en les dues temporades anteriors. Era un jove ros i melenut, nascut a Iowa 22 anys abans, i que s’havia llicenciat en Ciències Polítiques a la Universitat de Phoenix (Arizona) i havia estat escollit al draft pels Phoenix Suns l’any 1975. Tenia un cognom, Schrader, una mica complicat, que portà al fet que tothom el conegués pel seu nom: Jack. Tenia un caràcter molt afable i es va integrar ràpidament, caient simpàtic a tota l’afecció mataronina.

Jack Schrader el tercer estatunidenc del bàsquet mataroní / Foto: Ilurosport

També va plegar l’entrenador Vicente Sanjuán i la nova Junta Directiva va encarregar la direcció del primer equip a Joan Todolí, que la temporada anterior havia dirigit l’equip sènior femení. Continuaven a l’equip Cobián, Losmozos, Spà, De Miguel, Montoro i Puig, pujaven del júnior Barrabés, Fernàndez i Monje, i a part de Jack Schrader es fitxava a Fábregas, procedent del Ripollet.

L’equip de la temporada 1975-76 en el dia de la presentació / Foto: Ilurosport

L’equip groc-i-negre va jugar a la 2a Divisió Nacional que aleshores, no com ara que hi ha ACB, LEB i EBA, era la segona categoria estatal, tal com indicava el seu nom. Hi havia un sol grup a tot Espanya amb només 13 equips, a causa de les retirades a darrera hora de Rayo Vallecano, Ripollet i Pamplona.

El debut va ser bo i al Palau va caure el Caja Rural de La Laguna per 87-64 i després l’equip estava segur a casa, però fora no hi havia manera de guanyar un partit i quan el Castellar va guanyar al Palau per 83-97 es va encendre la llum d’alarma i Àngel Burillo va rellevar Todolí a la banqueta. L’equip a poc a poc va anar canviant cap a un joc més alegre i el més important va ser que Jack Schrader començà a funcionar i s’aconseguiren importants victòries a casa davant Castilla, Vallehermoso, Obradoiro i Salle Barcelona, i fora de casa a les pistes del CB Manresa i del Castellar.

Al final el CE Mataró va acabar en setè lloc amb 26 punts, per darrere de Dicoproga de Sant Sebastià, campió destacat amb 36, Castilla 32, Obradoiro i Vallehermoso 30, Salle Barcelona 28 i Granollers 27. Per darrere quedaren Caja Rural La Laguna, Oviedo, Mollet, Castellar, Bosco La Corunya i CB Manresa.

En el darrer partit jugat a casa contra la Salle Barcelona (victòria per 98-78) es va produir un fet emotiu quan, arran de ser-li assenyalada la cinquena falta personal a Jack, el públic li va tributar una gran ovació que era un comiat, perquè en Jack tornava a casa seva… i indubtablement s’havia guanyat al públic mataroní. Ell havia estat el màxim anotador de la temporada amb 619 punts en els 24 partits jugats, amb una mitjana de quasi 26 punts per partit. Al seu costat destacaren la direcció de Quique Spa i la bona capacitat anotadora del gallec “Pololo” Cobián amb les seves penetracions i de Losmozos en el tir exterior, i també progressió dels joves De Miguel i Puig. Però de cara a la temporada següent hi havia moltes incògnites a resoldre perquè Jack marxava i Angel Burillo no pensava continuar.

Torna Jack, torna Soler, torna Tarruella… torna la il·lusió

Però a l’estiu del 1976 tot es va solucionar, perquè tot el que hi havia es quedà gairebé igual. Jack Schrader tornava d’Estats Units i Angel Burillo continuava al davant de l’equip. Però a tot això s’afegí el retorn a Mataró d’un jugador que deu anys abans havia estat l’ídol de l’afecció: Josep Maria Soler. Ell coincidint amb la demolició de la vella pista havia marxat cap al Picadero de Barcelona, després va jugar al FC Barcelona, al Breogán i al Manresa, d’on ara tornava a l’equip que l’havia vist néixer esportivament. I junt amb ell es recuperava també a Joan Tarruella, un altre jugador mataroní de l’època “heroica”, que havia marxat d’aquí l’any 1970 per anar al Real Madrid i que després també recalaria a Manresa amb Antoni Serra d’entrenador.

Tarruella i Soler tornaven al CE Mataró després d’uns quants anys fora / Foto: F.Estrems, Ilurosport

Una gran plantilla que torna a fer vibrar el Palau

Tot això perfilava una plantilla amb molt de potencial (continuaven Losmozos, Spa, Cobián, De Miguel, Fábregas i Puig), i capaç d’il·lusionar l’afeccionat que tornaria a omplir el Palau desitjós de tornar a veure l’equip a la màxima categoria… I l’equip no va fallar. Des del començament es va posar la directa: es va guanyar el primer partit a la pista de la Salle Barcelona per 73-101, amb 26 punts de Jack… i 36 de Soler, i després el Náutico de Tenerife va caure al Palau per 114-78, amb 33 de Jack i 17 de Soler, i tot seguit es guanyava a la pista de l’Obradoiro a Santiago de Compostela, amb 26 de Jack i 32 de Soler. El tàndem, dirigit perfectament per Quique Spà, era letal, i estaven ben acompanyats per la resta… Però potser l’eufòria es va desbordar abans d’hora i després d’una primera derrota amb ensarrona a Saragossa, es va patir la segona consecutiva davant d’un Granollers que aconseguia el lideratge aquí a Mataró, amb un equip on destacaven Margall, Willis i Udaeta.
Cap dels dos puntals mataronins havia arribat als vint punts, però es venjaren a la pista del Castellar on Jack n’anotà 45 i Soler 30.

Rècords d’anotació espectaculars

L’equip tornà a agafar l’onda i davant del Miraflores de Málaga es van enregistrar dos rècords d’anotació espectaculars: l’equip amb 132 punts… i en Jack 55. Al final de la primera volta el Granollers era líder i el Mataró era segon, però Caja Rural, Vallehermoso i sobretot l’Aguilas de Bilbao amenaçaven…

Les derrotes a Tenerife i a Madrid davant del Vallehermoso, i una teòrica campanya favorable a l’Aguilas, posaven els dubtes sobre el possible ascens, quan el títol ja semblava totalment fora de l’abast del Mataró, perquè el Granollers portava cinc punts d’avantatge.

Però en la visita de l’Helios i ressuscità Soler que, amb 54 punts, fregà el rècord d’anotació establert per Jack unes setmanes abans. I la setmana següent el Mataró va donar el cop guanyant a la “bombonera” del Granollers per 93-95, en un partit ple d’emoció on tot l’equip ratllà a gran altura.

Es torna de Bilbao amb l’ascens a la 1a Divisió i de Mollet amb el títol

Les derrotes a La Laguna davant del Caja Rural i a Málaga davant del Miraflores, convertiren en decisiu el partit a la pista de l’Aguilas. A “La Casilla”, on no hi havia guanyat cap equip, el Mataró va jugar un partit brillantíssim, dominant el marcador durant tot el partit i aconseguint l’ascens amb una victòria per 90-95, forjada en una gran actuació de Jack (32 punts) i De Miguel (25), i fent sorgir els elogis del mateix club basc que de forma molt esportiva va fer una declaració pública felicitant l’equip mataroní per l’ascens.

L’equip campió de 2a: Fàbregas, Cobián, De Miguel, Jack, Tarruella, Burillo (entrenador), Soler, Spà, Monje, Puig i Losmozos. / Foto: Ilurosport, Santi Carreras

I per si això no era prou, en la darrera jornada el Mataró guanyava a Mollet per 83-96 i el Granollers perdia a Tenerife, i d’aquesta manera l’equip groc-i-negre aconseguia el títol de campió aprofitant la davallada vallesana en les darreres jornades.

La classificació final va ser aquesta : CE Mataró 40, Granollers 39, Aguilas 34, Caja Rural 33, Vallehermoso 31, Helios 30, Náutico 29, Obradoiro 26, Mollet, Oviedo, Salle Barcelona, Bosco i Miraflores 24, Llíria 22 i Castellar 16.
Cal dir que en Jack amb 627 va ser el màxim anotador de la categoria, amb una mitjana de 22,3 punts per partit.

Mentrestant l’Esportiva jugava a la 3a Divisió Estatal

Pere Bravo i Roig va presidir l’Esportiva durant 18 anys en dues etapes / Foto: Butlletí 75 anys de l’Esportiva

Mentre el Club Esportiu Mataró lluitava per tornar a la màxima categoria estatal, l’Associació Esportiva, que presidia Pere Bravo, estava a la categoria immediatament inferior, una 3a Divisió que ara sona a categoria de poca qualitat, però que en aquells temps era la tercera “real”. I l’Esportiva va començar la temporada 75-76 amb un empat contra el CB Badalona (sí, sí, un empat, perquè aleshores els partits podien acabar en taules, i no es feia pròrroga) en un partit jugat, com tots els d’aquella temporada a la pista coberta del Velòdrom, ja que la pista del Cercle Catòlic estava en obres de remodelació.
Entre els jugadors de l’equip esportivista destacava un júnior, Josep Pera, que havia estat el primer jugador del club en ser internacional. De la mà d’Antoni Serra, que era seleccionador estatal, havia aconseguit el cinquè lloc en el Campionat d’Europa celebrat a Grècia.

Antoni Serra i Josep Pera /Foto: Ilurosport

L’equip, molt jove, dirigit per Sebastià Soler, es va haver de conformar amb un discret 9è lloc a la 3a Divisió Estatal, en un campionat bastant dur que fou guanyat pel CB Badalona. L’Esportiva va quedar igualada a punts amb Valls i Vila-real, que era l’únic equip de fora de Catalunya.

La temporada següent, la 1976-77, l’Esportiva, que continuava jugant al Velòdrom, i estava a punt de celebrar el Cinquantenari de l’entitat, veia com la Federació l'”enviava” a jugar sis partits a les Illes Balears. Fou tota una bomba per a l’economia dels clubs modestos que volien impugnar la composició d’aquest grup. Però es va jugar i l’Esportiva ho va fer molt bé acabant en una esplèndida tercera posició amb 30 punts, només per darrere de Yanko d’Inca que es va passejar (47 punts) i Ademar de Badalona (32). Per darrere quedaren Malgrat, Calella, CIDE Palma, Salle Maó, Boscos de Ciutadella, Alcázar de Maó, Patronato de Palma, JAC Sants, Vic, Blanes i Seat.

L’equip, que anava traient els fruits d’un júnior que havia fet grans campanyes en els anys anteriors, estava format per Batlle, Ortega, Gimeno, Jiménez, Pera, Mateo, Ferrer, Xivillé, Genisans i Serra. L’entrenador era Francisco Castelló.

L’equip de l’Esportiva 1976-77 / Foto: Ilurosport

El títol de campió de 2a aconseguit aquell any 1977 pel CE Mataró va portar una gran alegria, però uns anys abans un altre equip del club havia aconseguit el títol màxim en l’àmbit estatal, i ho recordarem en el pròxim número…