IluroSport » Jordi Bonareu, estrella del Mediterrani, acaba al Barça (1956)

Jordi Bonareu, estrella del Mediterrani, acaba al Barça (1956)

Records… núm 18

La figura de Jordi Bonareu feia que anés creixent l’afecció al bàsquet i gairebé ja igualava la que hi havia pel futbol. El jugador mataroní que tenia una altura considerable per aquella època (1,90 m), s’havia forjat de manera gairebé autodidacta, ja que quan era ben jovenet el seu pare li havia instal·lat un tauler al jardí de casa seva i allà havia practicat hores i hores el seu llançament, que s’aniria convertint en gairebé infal·lible. Ell mateix manifestaria anys després, que mentre va poder jugar al seu aire tot va anar molt bé, però quan començaren a voler-lo encabir dins d’uns sistemes va deixar de ser l’autèntic Bonareu. Però abans seria una de les grans figures del bàsquet estatal i la seva estrella brillaria amb llum pròpia en els Jocs del Mediterrani celebrats a Barcelona l’any 1955.

Bonareu figura estel·lar als Jocs del Mediterrani

La temporada 1955-56 va començar amb un plat fort, ja que a Barcelona se celebraren els Jocs del Mediterrani, en la que era la seva 2a edició, que van despertar una gran expectació a tot Catalunya. També a Mataró es varen seguir amb entusiasme i foren molts els afeccionats a l’esport que es desplaçaren fins a la Ciutat Comtal per presenciar-ho en directe.
Però abans, concretament el dia 13 de juliol, la selecció estatal, que estava concentrada a Mataró, va jugar un partit amistós contra el CE Mataró que acabà amb el resultat de 59-95, i on Bonareu amb 21 punts fou el màxim anotador.
La selecció espanyola estava formada pel gallec Capel, pels madrilenys Trujillano, Díaz Miguel, Imedio i Pardo i pels catalans Basó, Bonareu, Canals, Nené Gonzàlez, Hernàndez, Kucharsky, José Luis Martínez, Oller i Brunet. L’entrenador era Jacinto Ardevínez i el metge de l’equip era el doctor Ignacio Cardenal, que a l’inici d’aquella temporada havia passat a presidir la secció de bàsquet del C.E. Mataró.

Jordi Bonareu, primer de dalt a l’esquerra, amb la selecció / Foto: feb.es

Segons va comentar el mateix Jordi Bonareu els entrenaments eren duríssims i començaven a les sis del matí amb carrera per la platja. Després dedicaven molt de temps a la pràctica dels tirs lliures, dels quals ell n’havia arribat a fer sèries sense errades de més de vint llançaments, i això li serviria de molt en els partits decisius del Torneig…

Però anem per ordre. El torneig es jugava en sistema de lligueta i es jugava al Palau d’Esports de Montjuïc del carrer Lleida. Ja en el primer partit Jordi Bonareu va sortir de titular al costat de Díaz Miguel, Imedio, Joaquín Hernández i Brunet. Espanya no va tenir excessius problemes per desfer-se de la selecció del Líban (76-64, amb 11 punts de Bonareu). Però en el segon partit va haver-hi forta decepció, perquè es va perdre contra França (61-64, amb 10 punts del mataroní). En el tercer partit el rival era l’equip més temut, el d’Itàlia, i en aquest partit es va forjar la “llegenda Bonareu”, ja que va anotar 42 punts, rècord absolut en un matx de la selecció, portant l’equip a la victòria amb un resultat de 101-89, insospitat en aquella època.

Però per si no n’hi havia prou, en el penúltim partit i decisiu contra Grècia al Palau d’Esports de Barcelona, Bonareu va tenir l’oportunitat de donar el triomf a la selecció espanyola, ja que va forçar una personal en el darrer segon amb el marcador favorable per un punt als hel·lens, i amb gran serenitat i confiança -la que donava la pràctica incansable en solitari- va anotar els dos punts i Espanya va obtenir el triomf per 58-57 (amb 20 punts de Bonareu) que pràcticament donava el títol, que es va refermar en l’últim partit contra Egipte (61-55, amb 14 punts de Bonareu).

Jordi Bonareu va ser proclamat el tercer millor jugador del Torneig per darrere de Joaquín Hernàndez (a qui Bonareu considerava el millor jugador de l’època) i de l’italià Riminucci, famós jugador del Simenthal de Milán.

Gran temporada… amb mala sort al final

Enmig del gran ambient provocat pels Jocs del Mediterrani l’equip del CE Mataró iniciava la nova temporada sota la direcció d’un nou tècnic, el prestigiós Josep Grau, ex-seleccionador català. Formaven la llarga plantilla (també hi havia partits de segons equips): Bonareu, Castellà, Figueredo, Oriol, Picazo, Sempere, Tostón, Urgelés, Andrés, Colomé, Nicolau, Sagrera, Sibina, Patau, Soler, Soro i Torrent.

La màxima categoria catalana repartia els equips en dos grups de 8 equips i el CE Mataró debutà guanyant l’Aismalibar de Montcada, que havia pujat, per 57-51. Hi hagué partits de marcadors mai vistos aquí, com un Mataró – Badalona 71-66, o un Mataró- Carol de Sabadell 83-56, en el qual es remuntaren els 25 punts de diferència de la primera volta.
L’equip mataroní acabà tercer del grup amb 28 punts per darrere de Joventut de Badalona (30) i Aismalibar (29), classificant-se per a la fase final on es trobaren amb els tres primers de l’altre grup que foren Barcelona, Espanyol i Santfeliu.
En aquesta fase final la sort no acompanyà l’equip mataroní, que va tenir moltes baixes per lesió, i s’acabà en sisena posició amb 13 punts en igualtat amb el Santfeliu, un punt per darrere del Barcelona i a dos de l’Espanyol. El campió va ser l’Aismalibar de Montcada i subcampió el Joventut.

Jordi Bonareu amb la samarreta del CE Mataró / Foto: Arxiu JGC

Es varen fer partits sensacionals a la pista mataronina derrotant el campió Aismalibar per 70-66, el Joventut per 66-61 i el Barcelona per 61-51, però la premsa de l’època destacava que d’haver guanyat al Santfeliu, davant del qual es va fer un partit molt fluix, i a l’Espanyol, davant del qual només es va perdre per un sol punt, s’hauria pogut quedar tercer i s’hauria anat al Campionat d’Espanya. Quina llàstima!!…

Continuaven els partits internacionals i un que va constituir un memorable esdeveniment fou la vinguda del YCO Manila (en aquells temps els filipins tenien un gran bàsquet) que va fer una exhibició guanyant per 66-81.
També s’ha de dir que l’equip juvenil continuava amb el seu progrés i en quarts de final del Campionat de Catalunya va ser eliminat pel FC Barcelona, però derrotant-lo aquí per 37-28, però el 57-41 de l’anada va ser massa.

Fa rècord d’anotació amb la selecció… i fitxa pel F.C. Barcelona

L’estrella del bàsquet mataroní era indiscutible a la selecció espanyola i la seva fama ja s’escampava fora de les fronteres. El mes d’octubre va anotar 44 punts en un partit de Lliga establint un nou rècord, va rebre la medalla al Mèrit de la Federació Catalana, va tenir un gran èxit en un Catalunya – Castella (amb 42 punts) i després un altre contra Bèlgica (el dia 12 de febrer amb 87-62 per Espanya), on va establir novament el rècord d’anotació en partit internacional amb 45 punts, més de la meitat dels anotats per tot l’equip espanyol. També va brillar amb la selecció davant de l’equip professional americà del Syracuse sent el màxim anotador del partit.

El seu prestigi havia crescut tant que el prestigiós tècnic francès Robert Busnel el va col·locar en el seu “equip ideal europeu” (era l’únic espanyol que hi havia) i com el Mataró no el va poder retenir i el mes de juny va fitxar pel FC Barcelona amb només 21 anys.

El mes d’octubre del 56 ja va venir a Mataró a jugar en partit de Lliga amb el seu nou equip però no va poder brillar a causa del gran marcatge de Lorente que el deixà en només 9 punts. Els mataronins amb el citat Lorente, Castellà, Toston, Andrés i Soler varen aconseguir un memorable triomf per 46-42, després de remuntar un 29-36 advers en els darrers minuts de partit.

Va tenir una carrera curta, amb un títol de lliga amb el Barça

Fora de Mataró en Jordi Bonareu va tenir una carrera curta, ja que als 24 anys ja es va retirar. Va jugar la temporada 56-57 al FC Barcelona. L’any 1957 havia fitxat pel Real Madrid però una malatia del seu pare el va fer tornar i va jugar amb l’Orillo Verde (ex-Carol) de Sabadell on va jugar una temporada, abans de tornar al club blaugrana. Va tornar al Barça la temporada 58-59, en un equip on també hi arribava Nino Buscató i on destacava Alfonso Martínez. Va aconseguir el títol de Lliga, en la tercera edició que es jugava, i també en la Copa.

Bonareu primer jugador de dalt per l’esquerra amb el Barça campió de Lliga 58-59 / Foto: veteransbasquetfcb

Va abandonar el club, però hi va tornar de forma sorprenent l’any 1979 com a màxim responsable de la secció de bàsquet. També va tenir un pas fugaç, però va tenir temps de fitxar a l’entrenador mataroní Antoni Serra, que després de molts anys tornaria a portar el títol de Lliga a les vitrines de l’equip blaugrana.

Els altres equips de Mataró

En aquestes temporades de què hem parlat en els dos darrers números, l’Associació Esportiva, l’altre equip històric de la nostra ciutat, figurava en categories inferiors. Però sota la presidència de Josep Prats va anar pujant esglaons a poc a poc. Quedà campió de 1a Diocesana (l’organització OAR) la temporada 52-53. La temporada següent revalidaria el títol, quan ja jugaven a la nova pista del Cercle Catòlic que s’havia inaugurat el desembre de 1953.

L’Esportiva campió d’OAR la temporada 1953-54 amb Tomàs, Taberner, Domínguez, Bassols, Llorens, Fadó, Novell, Torrent, Cañellas (drets) i Salvà, Pou, Suñer, Pujol, Triola, Pera, Alsina i Romagosa / Foto: Arxiu JGC

La temporada 54-55 ja jugarien a la 2a Categoria Catalana aconseguint l’ascens a 1a regional, que era la que estava per sota d’on jugava el C.E. Mataró. La temporada 55-56 jugant ja a 1a regional, l’Esportiva va quedar en setena posició per darrere de destacats equips com el BIM, el CB Manresa, el CD Manresa, el Canet, l’Hispano Francès i la Salle Josepets. I la temporada següent va repetir classificació mantenint la categoria còmodament. Formaren en l’equip esportivista durant aquests anys jugadors com Vilaseca, Taberner, Josep i Salvador Pujol, Triola, Sempere, Salvà, Suñé, Torrent, Fadó, Oleart, Domínguez, Bravo, Gilabert, Alsina, Llorens i Fornés. Però el que més alegria va donar al club de la “Gàbia” va ser el títol de Campió de Catalunya assolit pel seu equip infantil l’any 1957.

També tenia equip federat el col·legi de Santa Anna que jugava a 2a Regional, i que la temporada 55-56 va aconseguir el segon lloc darrere del Sarrià, aconseguint l’ascens a 1a regional on va jugar només la temporada 56-57, ja que va baixar ràpidament, però destacava el seu juvenil amb jugadors com Vilavella, Bonemaison o Peiris, que acabarien a les files del CE Mataró.
Altres equips mataronins eren l’Ind-Text (campió de 1a de l’OAR la temporada 55-56), i Jace Sant Josep (campió de 2a “A” OAR Diocesana la 52-53), i fins i tot hi havia un equip femení de la Penya Poblet.

En la pista on s’havia viscut aquell gran bàsquet en ocasió del XXV Aniversari del bàsquet, ja hi havia començat la seva activitat un esport que donaria moltes alegries als afeccionats de la nostra ciutat. En parlarem en el pròxim número.