IluroSport » La guerra no talla les ales d’Ernest Pons (1935-40)

La guerra no talla les ales d’Ernest Pons (1935-40)

Records… núm. 29

Sempre en atletisme l’arribada d’una nova figura suposa que una altra quedi esborrada de la taula de rècords, però no del record dels afeccionats, i això és el que va succeir quan Jordi Vilà, del que parlàvem fa un parell de números, va establir el rècord de Mataró de salt d’alçada. Amb els seus registres va esborrar de les llistes una marca de 1,86 metres, que s’havia mantingut en elles ni més ni menys que durant 32 anys i que havia aconseguit Ernest Pons, un altre gran saltador mataroní que va tenir l’inconvenient majúscul de viure en l’època de la guerra civil. Amb els seus inicis esportius tindrem oportunitat de recordar l’atletisme mataroní d’aquells temps difícils.

Bon ambient atlètic a la ciutat

L’any 1935 l’ambient atlètic a la ciutat era francament bo. La secció atlètica del “Grup Excursionista Layetania”, l’Iris Atlètic Club i el F.J.C. (Federació de Joves Cristians de Catalunya, que aplegava joves del Foment i del Cercle Catòlic, i eren coneguts per Fejocistes), mantenien una interessant rivalitat.

L’equip del CA Laietània que va guanyar els Campionats de Mataró del 1935 / Foto: CA Laietània

En la cinquena edició dels campionats de Mataró celebrats el mes d’abril al camp de futbol de l’Iluro SC, el Laietània va dominar en la classificació per equips, però els atletes de l’Iris van plantar cara en moltes proves. Per part de l’equip que portava samarreta blau cel amb tres anelles olímpiques al mig, Boada va guanyar en 400 m i alçada, Carretero en els 80 m i Font en el pes i l’Iris es va imposar en els relleus 4×100, que en aquell temps se’n deien reemplaçaments. Els triomfs laietanencs van ser per Pi en 3 km marxa, Rigual en javelina, perxa i triple (amb rècord de 12,30 m), Cot en 1.500 m i 3.000 m, Josep Fornés en disc, Cabús en llargada, Girabal en 200 m, i també en els 4×400.
La classificació per equips va ser: CA Laietània amb 171 punts, Iris AC 118 punts i Fejocistes 29 punts.

Els atletes de cada club que van intervenir foren aquests:
CA Laietània: Domènec Cabús, Francesc Arnó, Joaquim Codolà, Salvador Rigual, Ramon Garangou, Grau Cot, Jaume Fernàndez, Alfons Cervera, Jaume Dormuà, Josep Fornés, Pere Girabal, Joan Sans, Josep Sans, Pere Ventura, Àngel Domenic, Joaquim Alomà, Ernest Pons.
Iris AC: Miquel Carretero, Joan Ballescà, Fors, Antoni Bros, Ramon Espàrrec, Jaume Llopart, Font, Campos, Puig, Daniel Llovet, Punsola, Jaume Lleonart, Autònom Alabart, Puig, López, Tarrós
Fejocistes: Josep M. Esquerra, Quadrada, Pere Montserrat, Cosme Pujades, Josep M. Soler, Llinàs.

Entre els noms citats, ja començava a despuntar un jovenet Ernest Pons, que va quedar segon en triple salt amb 11,97 m. Nascut a Mataró l’any 1920, estava disposat a emular els èxits aconseguits en salt d’alçada uns anys abans per un altre atleta laietanenc, Pere Bombardó, que havia arribat al títol de campió d’Espanya. De moment aquell any 1935 Ernest Pons ja va aconseguir el títol de Campió de Catalunya en categoria júnior amb un salt d’1,60 m, i aquell mateix any ja va saltar 1,69 m.

La temporada acabà amb competicions dels clubs mataronins contra altres clubs regionals i tant l’Iris com el Laietània assoliren importants triomfs com els aconseguits davant del Granollers.

Gran progrés laietanenc

Al final de 1935 s’havia produït l’ingrés del Grup Excursionista Layetania, junt amb tres entitats més de la nostra ciutat, en la Unió Excursionista de Catalunya (U.E.C.), i la temporada de 1936 començà amb la quasi total “independència” de la secció atlètica del club, que es començaria a dir “Centre” i que continuà amb el seu progrés.
De seguida va aparèixer un altre nom que tindria un lloc important en la història de l’atletisme mataroní, el fondista Jaume Fernàndez, nascut el 1919, que en el mes de gener va aconseguir un triomf destacat en la Jean Bouin barcelonina en la categoria de neòfits.

Jaume Fernàndez guanyador de la Jean Bouin per a neòfits / Foto: El Mundo Deportivo

En els Campionats de Mataró del 1936 brillà especialment la figura d’Ernest Pons, que va batre el rècord de Catalunya de salt d’alçada amb una marca d’1,77 m, que feia 9 anys tenia el tarragoní Olivella amb 1,76 m. La premsa ja deia que de la seva joventut es podia esperar ben aviat el rècord d’Espanya. Saltava amb l’estil Lewden, o tisora californiana, passant el llistó amb un salt vertical i fent una tisora amb les cames, que passaven abans que el cos. Un estil que anys després encara s’utilitzava molt pel jovent quan s’iniciava en l’atletisme, i això era degut sobretot al fet que no hi havia matalassos a la caiguda i així es podia caure pràcticament dempeus.

Una altra foto de l’equip laietanenc, amb Ernest Pons primer de dalt a la dreta, i on també hi ha atletes com Cabús, Dormuà, Cervera, Pi, Garangou, Montells, Parés i Arnó, entre altres / Foto: CA Laietània

En la resta de proves cal destacar un títol “ex-aequo” entre Jané i Girabal del Laietània i Gascon de l’Iris, en la prova dels 200 metres amb un temps de 25.7.

El Laietània campió de Catalunya per equips júniors de l’any 1936

Però el gran moment de la temporada, es va viure al mes de maig, a l’Estadi de Montjuïc, quan l’equip júnior del Laietània es proclamà campió de Catalunya júnior per equips, amb 93 punts, molt per davant del GEiEG de Girona amb 61. A més, diversos atletes van aconseguir títols individuals: Pons en alçada amb 1,70 m, Arnó en llargada amb 5,97 m, Sans en 400 m tanques amb 1:03.5, Girabal en 400 m amb 55.1, Dormuà en disc amb 30,81 m i en pes amb 9,81 m, i el relleu 4×400 format per Girabal, Ventura, Jané i Sans amb 3:50.2.

Pere Girabal campió de Catalunya júnior en 400 m a l’Estadi de Montjuïc / Foto: CA Laietània

Aquell any es va celebrar un encontre Terrassa-Mataró, amb victòria de la selecció mataronina, integrada per atletes de l’Iris i del Laietània, tant a la localitat vallesana com aquí a Mataró, en un festival celebrat al camp de la Mataronina.

Grup d’atletes laietanencs de l’any 1936, amb barreja de joves i grans, amb Parés, Girabal, Xileno, Montells, Codolà. Homs, Nogueras, Dormuà, Garangou, Sala, Rovira, Arnó, Antoni Bonamusa, Lladó, Ernest Pons i Noé / Foto: Llibres “Vivències i anècdotes del CA Laietània”

L’atletisme mataroní anava progressant a tota velocitat (fins i tot arrencava un nou club, el CA Joventut), però el 18 de juliol, amb l’inici de la guerra civil va patir una forta frenada, precisament quan estaven a punt de disputar-se els campionats d’Espanya on Ernest Pons hauria tingut un paper destacat. Però ni la guerra va ser suficient per aturar les ganes de fer esport del jovent que no s’havia d’incorporar a files…

Jaume Fernàndez, rècord català, internacional i “olímpic popular”

A finals de l’any 1936, Jaume Fernàndez ja havia batut el rècord dels 3.000 m amb una marca de 9:38.0 en el Festival d’Art i Esport, i a primers de l’any 1937 va ser segon al “Cross de Barcelona”, classificant-se per anar al “Cross de París” amb l’equip català. A la capital francesa en Jaume va arribar en la 8a posició (segon català per darrere de Lluís Miró, que fou el 4t classificat), i l’equip català es classifica segon per equips per darrere de la URSS i per davant de França, Bèlgica i Suïssa. El guanyador va ser el soviètic Seraphin Znamenski.

La seva trajectòria era sensacional i al mes de juny va batre el rècord català dels 10.000 m amb un temps de 32:47.0, que perdurarien molt de temps en la taula de rècords locals. Aquesta prova, disputada a l’Estadi de Montjuïc sota la pluja, servia de preselecció per anar a l’Olimpíada Popular Obrera d’Anvers, que se celebrà com a rèplica a la utilització, com a moviment propagandístic del nazisme, que havia fet Hitler de l’Olimpíada de Berlín 1936. S’ha de dir que inicialment la marca no va ser homologada, per haver estat feta en territori republicà, però actualment està reconeguda per l’AEEA (Asociación Española de Estadísticos de Atletismo).

Jaume Fernàndez va ser seleccionat per anar a Anvers i a la ciutat belga, en l’estadi que havia estat seu dels Jocs Olímpics del 1920, va quedar tercer en els 10.000 m, per darrere de dos finlandesos (Tikkanen i Peltomaki), amb una marca de 32:11.3, que no seria homologada, pels mateixos motius que els anteriors 32:47. En aquest cas, l’AEEA no la reconeix ja que es va comprovar que Fernández i la resta de competidors van donar una volta menys a la pista, no totalitzant els 10.000 metres. En aquella competició també va quedar 6è en 5.000 m en prova guanyada per Znamenski.

Després, aprofitant el viatge, va ser convidat a París per participar en un festival atlètic on competien atletes de 7 països, organitzat per la “Federation Sportive et Gymnastique du Travail” i va quedar també en tercer lloc amb 16:31.0, en una altra prova de 5.000 m dominada per Znamenski.

Jaume Fernàndez a la dreta, a l’estadi de Colombes de París / Foto: Llibre 75 anys del CA Laietània

En tornar al camp de l’Stàdium se li va tributar un merescut homenatge, ja que la seva internacionalitat bé s’ho mereixia.
Però altres atletes també varen tenir bones actuacions aquell any. Per exemple, Francesc Arnó en llargada, Ernest Pons en alçada i Pere Ventura en 400 m, participen en un Catalunya – València. El mateix Arnó va establir un rècord de 6,41 m en llargada en les proves de selecció i també hauria merescut ser a Anvers. Codolà amb 24.3 en 200 m, Girabal 53.4 en 400 m, i Barceló (Iris) amb 2:03.2 en 800 m també varen fer rècords locals.

Ernest Pons va continuar amb el seu progrés, saltant 1,805 m al mes d’octubre en els Campionats de Mataró. Aquesta marca hauria estat rècord català, però no va ser homologat, ja que els jutges no eren oficials, tot i que feien bé la seva feina com es pot veure amb la mesura ajustant a mig centímetre. I l’Ernest només tenia 17 anys!

Foren habituals durant aquell any i el següent els festivals atlètics benèfics i de comiat, però a poc a poc va anar baixant l’activitat i és que els efectes de la guerra començaven a ser devastadors, per a poder practicar una activitat esportiva com cal…

Difícil retorn de l’activitat atlètica

Si els darrers dos anys de la guerra foren durs, la pau va començar malament per a l’atletisme mataroní, ja que només el Laietània, amb el nom de “Centro Atlético Layetania”, sobreviuria a la guerra. De tota manera el club es trobava que les instal·lacions de les pistes de l’Stàdium, que fins i tot durant la guerra s’havien utilitzat per a la pràctica atlètica, ara les ocupaven els voluntaris italians de la División Littorio, que havien ajudat a les tropes franquistes. I no les deixarien fins cinc anys més tard i en condicions nefastes…

De tota manera Salvador Rigual agafà la presidència, va inscriure el club en “Educación y descanso” (totes les entitats havien d’estar inscrites en alguna secció de la Falange Española) i va aconseguir que la pràctica atlètica continués, encara que s’hagués de fer en els camps de futbol de la Mataronina, del Mataró o més endavant al Velòdrom.

Però també des de les pàgines del Diario de Mataró, en l’extraordinari de Les Santes de 1939, Joaquim Llovet escrivia un article titulat “Llamada a la juventud deportiva” en el qual estimulava sobretot el renaixement de l’atletisme. I la veritat és que ell va practicar amb l’exemple, ja que el mes d’octubre es va proclamar campió d’Espanya de l’OJE (menys de 18 anys) en la prova de llançament de disc amb 35,75 m.

La majoria d’activitat estava organitzada per l’OJE (Organización Juvenil Española) i pel SEU (Sindicato Español Universitario) i les dues figures de l’atletisme mataroní, Ernest Pons i Jaume Fernàndez, que estaven complint el servei militar, foren convidats a un festival a Bilbao on feren rècords de Mataró en dues proves no massa habituals en ells: en pes (11,29 m.) i 1.500 m. (4:26.0) respectivament.

Ernest Pons campió i recordista d’Espanya abans de marxar

L’any 1940 va ser força agitat per a les dues figures de l’atletisme laietanenc. Per a Jaume Fernàndez va començar bé esportivament i guanyà una prova de cros a Sant Sebastià, on complia el servei militar, per davant de Coll i Garcia, dos destacats fondistes, però ben aviat va rebre una notícia dolenta, ja que va ser sancionat per sis anys per motius poc clars. Per sort el plec de descàrrec presentat pel mateix atleta va ser acceptat i la sanció fou rebaixada a un any, però el llarguíssim servei militar va privar l’atleta de tornar a ser el que havia estat.

Ernest Pons saltant a l’Estadi de Montjuïc i amb la samarreta de la selecció catalana / Foto: rfea

Ernest Pons va ser seleccionat per disputar els Campionats d’Espanya d’Educación i Descanso amb la selecció de Barcelona, i allà a Madrid el 18 de juliol, va batre el rècord d’Espanya absolut amb una marca d’1,86 m, que superava els 1,82 que tenia el valencià Pepe Lacomba des del 1935. També va ser-hi present un altre laietanenc, Francesc Arnó, que va quedar 4t en llargada amb 5,90 m. La selecció de Barcelona va guanyar per equips.

Arnó, Vilà i Pons, tres grans saltadors dels que hem parlat en els dos últims números, es van trobar al camp de l’Stàdium, l’any 1975 / Foto: Ilurosport, Santi Carreras

Uns dies més tard, el dia 28 de juliol, a l’Estadi de Montjuïc, Ernest Pons va obtenir el seu primer títol de campió d’Espanya, saltant 1,84 m i estant ben a prop de saltar els 1,88 m. Així es convertia en el segon mataroní en obtenir el títol, que 8 anys abans havia guanyat Pere Bombardó a Tolosa amb 1,72 m. Però a més, el mateix dia, va completar la seva actuació, demostrant que era un saltador complet, aconseguint el títol en triple salt amb una marca de 13,34 m.

Ernest Pons en la portada de “El Mundo Deportivo” del 29 de juliol de 1940 / Foto: Hemeroteca Mundo Deportivo

Aquesta va ser, en aquesta primera etapa, l’última actuació d’Ernest Pons com atleta laietanenc, ja que va passar a formar part del SEU de Barcelona a partir del mes d’octubre i més endavant fitxaria pel FC Barcelona. No tornaria al Centre Atlètic Laietània fins al tram final de la seva carrera esportiva l’any 1946.

Aquell mateix any 1940 Joaquim Llovet va ser cridat per formar part de l’equip provincial del SEU i al costat seu un jove atleta laietanenc, Isidre Julià i Avellaneda, que, tot i fer bones marques, superant els 6 metres en llargada i els 12 en triple, ben aviat deixaria l’atletisme, primer pel bàsquet i després per la poesia.

Les dificultats amb què es trobaven els atletes mataronins per entrenar complicaven molt la situació d’aquest esport que viuria uns anys quaranta de moltes penúries… que, com veurem en el pròxim número, tampoc eren fàcils en el món del futbol.

Agraïment a Guillem Pera, membre de la Asociación Española de Estadísticos de Atletismo per la seva col·laboració en la millora de l’article.