IluroSport » La inauguració del Millan impulsa l’handbol femení en la 1a Estatal (1985)

La inauguració del Millan impulsa l’handbol femení en la 1a Estatal (1985)

Records… núm 71

En el número anterior parlàvem del retorn del bàsquet femení a categoria estatal allà pels anys vuitanta, i en aquella mateixa època també l’handbol femení estava vivint els seus moments de major esplendor a la nostra ciutat. Quan el Joventut va renéixer l’any 1970 es va crear per primera vegada un equip femení (Records 47) que durant un bon grapat d’anys va ser equip destacat a la 1a Categoria Provincial, fins que li va arribar el moment de pujar a 1a Estatal.

Abans del debut estatal, gran triomf a la Copa Catalana

Tal com veurem en un altre número d’aquests Records, la temporada 1983-84 havia arribat com entrenador al Joventut, en José María Gómez, un gallec ex-internacional absolut i establert a Granollers en finalitzar la seva etapa de jugador en el club de la capital vallesana. Això va donar una empenta a un equip que estava una mica estancat. I aquella temporada ja es va obtenir l’ascens a 1a Estatal. El club, que presidia Josep Nonell, havia obtingut el patrocini de la firma Secopal i des de feia unes temporades només comptava amb equips femenins i faria el seu debut a categoria estatal. Però abans aquell mateix estiu, ja amb l’ascens a la butxaca, l’equip del Joventut va obtenir un dels seus triomfs més sonats…

El dia 1 de juliol de 1984 es jugava a Lleida la final de la Copa Catalana a la qual el Joventut havia arribat després d’una eliminatòria dramàtica contra l’OAR Gràcia de Sabadell, en la qual les mataronines varen guanyar a Sabadell per 12-22, però després les sabadellenques guanyaren aquí per 6-16. Ningú s’ho esperava i l’àrbitre no va saber què fer. La Federació va decidir que s’havia de jugar una pròrroga a Mataró, tal com s’havia d’haver fet en acabar el partit, i en aquesta, jugada uns dies després, el Joventut va guanyar per 3-0.

L’equip va anar molt animat a Lleida per jugar la final contra el potent Rancho de Castelldefels, l’equip més fort de Catalunya. Allà va aconseguir el títol en la Copa Catalana guanyant per 15-14, destacant la gran defensa contra un equip que jugava a Divisió d’Honor des de feia sis temporades. Pocs dies més tard també varen obtenir el títol en la Copa Federació derrotant el Molins de Rei per 26-10.

L’equip del Joventut amb el trofeu de la Copa Catalana / Foto: JH Mataró

L’equip va estar format per Teresa Colomer i Sabina Fernàndez porteres, Custal (17 gols en els 2 partits), Lluïsa Rodríguez (11), Rosa Muñoz (7), Dolors Colomer, Kruppers (1), Ruiz (1), Porras (1), Mela (1), Pausas (1), Moreno (1), Infantes. La gran campanya de l’equip va portar a Montse Custal i Rosa Muñoz a jugar amb la selecció catalana contra la selecció del País Basc.

Debut a Primera Estatal

L’equip de la temporada 1984-85 / Foto: JH Mataró, Arxiu JGC

La temporada 1984-85 l’equip va mantenir la base de la seva plantilla, amb incorporacions d’Estel Serra i Anna Rodrigo, la que anys més tard seria destacada entrenadora i jutge de gimnàstica. També l’entrenador José Ma Gómez va continuar en el càrrec per afrontar la primera temporada en categoria estatal. El debut a Tamarite de Litera va ser espectacular amb victòria per 2-28. I després anaren caient Cornellà, Nàstic de Tarragona, La Vall d’Uixó i l’Almassora de Castelló. Només es va perdre a la pista del Molins per 15-13, però se’l va derrotar per 9-4 a casa, i pràcticament es va assegurar el títol.

Inauguració del Pavelló Eusebi Millan

L’Eusebi Millan a punt de ser inaugurat / Foto: Arxiu JGC

Vuit anys enrere s’havien començat les obres d’un pavelló al barri de Pla d’en Boet. Era una instal·lació que s’estava fent imprescindible a la nostra ciutat per encabir els nombrosos equips d’esports de sala que estaven proliferant. Finalment el dissabte dia 16 de març de 1985, després d’inaugurar el mateix dia les obres de reforma de la pista del Cercle Catòlic, les autoritats, encapçalades pel president de la Generalitat Jordi Pujol, varen inaugurar el Pavelló de Pla d’en Boet, que prenia el nom de l’impulsor del bàsquet al nostre país, l’escolapi Eusebi Millan.

Jordi Pujol tallant la cinta en la inauguració del pavelló Eusebi Millan / Foto: Arxiu JGC

A l’handbol sempre se li havia promès una instal·lació i semblava que allà podria trobar una casa, però amb el retard de les obres l’equip masculí d’handbol s’havia desfet, obligant els jugadors mataronins a “buscar-se la vida” a Premià i Llavaneres, on assolirien importants èxits esportius. La part femenina del club es va mantenir i ara tenien una magnífica pista on entrenar i els progressos serien evidents tant en l’equip sènior com en la base.

Campiones de grup de 1a Estatal… però a Pontevedra no hi ha sort

L’endemà de la inauguració es va jugar el darrer partit de la Lliga i la victòria sobre La Vall d’Uixó per 19-5 va confirmar les mataronines com a campiones de grup de la 1a Estatal per davant del Molins de Rei, obtenint el passaport per anar a Pontevedra a jugar la fase d’ascens a Divisió d’Honor. La màxima categoria de l’handbol estatal estava a prop…

Montse Custal era la màxima golejadora de l’equip / Foto: Arxiu JGC

La fase d’ascens va emparellar d’entrada el Joventut Secopal amb el Barakaldo basc, que era el millor equip com va demostrar després. Una derrota per 14-8 va apartar de tota possibilitat el Joventut des del primer moment, tot i la posterior victòria sobre el Pirna de Canàries per 16-12, ja que només es classificava un equip del grup.
Aquell any també es va jugar la final de la Copa Catalana a Calella contra el Ranxo de Castelldefels, però perdent clarament per 21-11.

Subcampionat i fases a Sant Sebastià… sense èxit

La temporada 1985-86 va continuar tot igual. Amb Gómez a la banqueta i amb una plantilla gairebé idèntica, que mantenia la base i incorporava les germanes Mercè i Georgina Borrell, Angela Rodríguez i Canseco. El grup de 1a Estatal va quedar reduït a només cinc equips per retirada de tres equips. L’equip mataroní va aconseguir el segon lloc del grup per darrere de l’OAR Gràcia de Sabadell, després de perdre per 12-11 a la pista vallesana en el darrer partit., però tots dos equips tenien el premi de jugar la fase d’ascens.

L’equip de la temporada 1985-86 / Foto: El Tot Esport

El Joventut Secopal va anar a Sant Sebastià i una vegada més no va tenir sort, topant contra dos equips poderosos com el Bidivieta basc (20-10) i l’Helios de Valladolid (19-12). Allà la fortalesa defensiva mataronina durant el campionat no va ser suficient, i es notava que l’equip depenia massa dels gols de Montse Custal, Lluïsa Rodríguez i Rosa Muñoz.

Al mes de juny nova derrota en la final de la Copa Catalana contra el Ranxo de Castelldefels, aquesta vegada a Tarragona i per 21-14. En canvi, victòria en la final de la Copa Federació davant del Catalunya per 19-15.

Subcampionat i renuncia a jugar les fases

L’equip de la temporada 1986-87 / Foto: JH Mataró, El Tot Esport

La temporada 1986-87 va portar canvi d’entrenador amb arribada de Federico Vélez. L’equip mantenia a Sabina Fernàndez i Teresa Colomer a la porteria, Muñoz, Custal i Lluïsa Rodríguez continuaven al peu del canó, igual que Porras, Angela Rodríguez, Serra, Pausas i Canseco, i s’havien incorporat Yolanda Galvany i Núria López.

El fet més curiós de la temporada, i que va provocar molt de rebombori en la premsa esportiva barcelonina, es va viure en ocasió de la visita del Nàstic de Tarragona a Mataró, quan el conserge del Pavelló, seguint les ordres del Patronat d’Esports, no va deixar jugar les jugadores tarragonines, perquè les seves sabatilles deixaven marcat el terra sintètic del poliesportiu i van haver de tornar unes setmanes més tard.

El campionat va acabar novament amb el Joventut Secopal en segon lloc, només per darrere de l’Academia Tortajada de la localitat valenciana de Mislata, i per davant de l’OAR Gràcia de Sabadell, Catalunya, Cornellà, Jesús Maria de València, Nàstic i Aragón.

Aquest cop tocava anar a Valladolid a jugar la fase d’ascens i el club va renunciar una mica per motius econòmics i una altra mica pel fet de veure com els equips catalans havien d’anar sempre a “jugar-se les garrofes” a pistes contràries per assolir l’ascens.

A la tercera fase, a Sevilla, no va la vençuda

Però la renúncia no volia dir que hi hagués desànim i la temporada següent, la 1987-88, es va afrontar amb un nou tècnic. Quico Valera, mataroní amb experiència a equips de categoria estatal masculina, es va fer càrrec d’un equip que comptava per primer any amb l’esponsorització de la firma Gèneres de Punt Collie, propietat de Josep Maltas, ex-jugador del club.

Al grup hi havia sis rivals idèntics de la temporada anterior, i el canvi del Granollers per l’Aragón. L’equip mataroní, al qual s’havia incorporat Pilar Puig, una bona llançadora, i algunes juvenils, va fer el que havia de fer assolint el tercer lloc a la fase regular, darrere el Tortajada de Mislata i el Gràcia de Sabadell, i es va classificar per a la fase d’ascens a Divisió d’Honor per quarta vegada consecutiva.

L’últim equip sènior del Joventut en aquella etapa / Foto: JH Mataró, Arxiu JGC

Aquest cop va tocar anar a Sevilla i s’hi va anar en autocar, arribant poc abans de començar el primer partit. Una vegada més es va topar amb el rival més fort en el primer partit. Era el Triana de Sevilla, davant del qual es va perdre per 26-15, acusant el llarg viatge. En el segon es va derrotar el Bansander per 21-14 i en el tercer la Unión Alicantina per 12-11, però el segon lloc no tenia premi… Les jugadores que jugaren foren: Sabina i Saché porteres; Lluïsa Rodríguez (14 gols), Custal (16), Latorre (1), López (4), Puig (6), Galvany (3), Colomer, Porras (2), Serra (2), Gonzàlez.

Aquesta vegada el cop ja va ser massa fort i es va decidir eliminar l’equip sènior femení, que va recalar a Llavaneres, i dedicar tot el treball a la base, en la qual les cadets ja havien demostrat la seva vàlua quedant campiones provincials i les juvenils guanyant el Trofeu Federació.

L’equip cadet de la temporada 1987-88 / Foto: JH Mataró
L’equip juvenil de al temporada 1987-88 / Foto: JH Mataró

En el pròxim número veurem com un altre equip, d’una altra especialitat, en aquella mateixa època sí que tindria èxit i pujaria a la màxima categoria estatal.