IluroSport » La marxa atlètica porta molts títols i el Laietània puja a 1a (1965-68)

La marxa atlètica porta molts títols i el Laietània puja a 1a (1965-68)

Records… núm 81

La setmana passada parlàvem de les gestes de dos grans velocistes laietanencs, però durant aquells mateixos anys va sorgir una altra gran figura en la marxa atlètica, una especialitat molt poc apreciada aleshores, però que agafaria gran popularitat quan Llopart i Marín, gairebé una dècada i mitja més tard, començarien a assolir medalles i títols en l’àmbit internacional. La marxa (els mexicans, grans especialistes, li diuen caminata) consisteix en caminar el més de pressa possible observant, entre d’altres, una regla molt concreta: sempre ha d’haver-hi un peu amb contacte amb el terra, i el gran secret és el peculiar moviment de malucs i cintura.

Escola de marxadors als Lluïsos

L’any 1965 Joan Cabrera, un ex-marxador, estava d’entrenador al Grup Gimnàstic Lluïsos, i ben secundat per Antoni Lladó, va crear una escola de marxadors, que va portar aquell club a l’organització del “I Premi Fires de Marxa”, que va ser guanyat per Caminal (FCB), i on va debutar l’equip de Lluïsos, i entre ells Manuel Cabrera, fill de l’entrenador, que durant l’any aniria progressant, obtenint alguna victòria en competicions regionals. Va quedar campió provincial juvenil en 5 km marxa amb 25:25.4 i el rècord d’Espanya juvenil en 3 km marxa amb 14:21.8.

L’equip de marxa dels Lluïsos, amb Joan Cabrera, primer dret a la dreta i Antoni Lladó, primer ajupit a la dreta / Foto: Ilurosport

Campionat de Catalunya de marxa a Mataró… amb dos títols

L’any 1966 el pare de Manel Cabrera va fitxar pel Laietània com a segon entrenador de Tomàs Barris i naturalment també el seu fill, Manel, va fitxar pel club laietanenc, que, conscient del futur d’aquesta especialitat, no va dubtar a organitzar el Campionat de Catalunya el 13 de febrer d’aquell any.

Un parell de setmanes abans, un altre marxador laietanenc, Eutiquio Simarro, s’havia proclamat campió provincial júnior, a la vegada que Manuel Cabrera, triomfava en categoria juvenil, i tots dos varen revalidar el seu èxit en el campionat català. Simarro va ser el millor júnior, després de recórrer per primera vegada 30 km en un temps de 2:54:16, a només 12 minuts del guanyador absolut que fou Caminal del FCB. Per la seva part Cabrera, va guanyar en juvenils amb un temps de 38:16.4, sobre una distància de 7 km per al recorregut d’anada i tornada d’Argentona, i superant el blaugrana Vinuesa, amb qui durant uns anys mantindrien rivalitat.

Simarro, Caminal i Cabrera amb els seus trofeus de campions de Catalunya, a les pistes del Laietània / Foto: Ilurosport

Cabrera campió d’Espanya juvenil i internacional absolut

El 3 d’abril d’aquell any es va celebrar a València el primer campionat d’Espanya de marxa en categoria juvenil, coincidint amb el campionat estatal de gran fons, i allà els marxadors catalans varen dominar absolutament, i novament Manel Cabrera va superar l’egarenc Casasayas i el barceloní Vinuesa, obtenint així el seu primer títol estatal.

Encara en edat juvenil, va ser cridat a la selecció espanyola en ocasió d’un encontre Bèlgica- Espanya, celebrat a Brusel.les, on es va veure obligat a abandonar en la seva primera cursa de 20 km a causa d’una indisposició. Quinze dies més tard va demostrar que la seva forma era esplèndida, i es va proclamar per primera vegada campió de Catalunya absolut en la prova celebrada a l’Estadi de Montjuïc sobre 20 km, que va recórrer en un temps de 1:45:15.2 superant Aparici i Amorós. Aquest èxit el va portar novament a la selecció estatal en l’encontre Suïssa- Espanya celebrat a Berna i en el qual va ser segon amb 1:44:15.0, per darrere del suís Boretti.

Campió d’Espanya absolut

La progressió era imparable i el mes d’octubre, a Madrid, Cabrera es va proclamar campió d’Espanya absolut, amb un temps de 1:40:57.6, en una prova en què un altre mataroní Joan Pi va ser sorprenent subcampió, superant, amb un temps de 1:44.04.0, els altres grans especialistes catalans, que en aquells temps dominaven totalment la marxa atlètica estatal. Pi tenia 26 anys i era fill d’un altre ex-marxador, atleta en la primera època del club, Antoni Pi.

Joan Pi i Manuel Cabrera, van fer doblet al campionat d’Espanya / Foto: Llibre Història 75 anys del Laietània

Durant l’any 1967, tot i ser juvenil, ja va rebre el premi al millor esportista mataroní de l’any anterior, però Cabrera va cedir una mica en la seva progressió a causa d’una lesió. Tot i això encara va ser el millor atleta del rànquing estatal en els 10 km amb 47:48.0, i va assolir els títols provincial i català en categoria júnior. L’afició a la marxa anava creixent a Mataró i Sebastià Clavé va quedar subcampió català juvenil, i Arturo Barnet subcampió provincial juvenil, un lloc que repetiria l’any següent en júniors en el campionat català.

Manuel Cabrera / Foto: Ilurosport

L’any 1968 era any olímpic i Manuel Cabrera tenia alguna esperança d’anar a Mèxic, que després es veuria frustrada, i fins i tot va entrenar a les ordres de Dordoni, gran tècnic italià. Va debutar amb el títol català absolut en pista coberta en 3 km, després va guanyar la pujada a Montjuïc, va ser subcampió català i va ser setè (i 2n català) en la prova internacional Terrassa- La Mata, guanyada pel famosíssim marxador italià Abdon Pamich, col·leccionista de títols olímpics. Les marques de 47:37.4 i de 23.08.4 en 10 km i 5 km significaren les millors marques estatals de la temporada.

El CA Laietània puja a 1a Catalana

Els èxits de Cabrera, de Lluís Garcia i d’Antoni Gomà, es veieren ben acompanyats pels triomfs en les competicions d’equip del Centre Atlètic Laietània i també per altres rècords que anaren caient. Així l’any 1966 el CA Laietània, després de superar el Terrassa i el Vic, va disputar la final de 2a categoria contra el GEiEG de Girona. Després de cedir a Girona per 8 punts (104 a 96), en l’encontre de tornada, que es disputava a tres homes per prova, es va viure un gran ambient a les pistes de mossèn Plandolit, però els laietanencs acabarien cedint novament. Les victòries de Lluís Garcia en 100 m i 400 m, de Gabarrón en 110 m tanques i dels relleus 4×100, no foren suficients.

L’equip del Laietània del 1966 a Girona / Foto: Ilurosport

L’any 1967 el Laietània va tornar a arribar a la final de 2a categoria, després de superar el Terrassa i el Tarragona, i en aquesta ocasió es va enfrontar a l’Universitari de Barcelona. En l’encontre d’anada celebrat a l’Estadi de Montjuïc els mataronins ja varen sentenciar amb un concloent 61-100. Aquell any havia fitxat pel club laietanenc un atleta barceloní, en Lluís Pedrerol, que tenia el rècord d’Espanya juvenil de salt de llargada amb 7,26 m, i que, amb un salt de 6,71 m, va aprofitar aquell encontre (un dels pocs en què va competir amb la samarreta del Laietània) per esborrar de la taula de rècords a Ernest Pons, que tenia 6,55 m des de l’any 1945. Aquella victòria va venir acompanyada per les de Cabrera en 10 km marxa (47:48.0), A. Gomà en 200 m (22.7), Martín en martell (39,06 m) i Estudillo en 3.000 m obstacles (10:41.8).

En l’encontre de tornada a les pistes laietanenques es va guanyar per un ajustat 88-81, i el títol i l’ascens a 1a Catalana fou per als laietanencs, amb victòries d’Antoni Gomà en 400 m (52.8), Lluís Garcia en 100 m. (11.7), Pedrerol en pes (11,82 m) i triple (12,95 m). A part dels citats completaren l’equip campió, Gabarrón, Moreso, Floriach, Casas, Prat, Petit, Parera, Ligos, Lianes, Comes, Pizarro, Larrea, Olmeda, Bonamusa, Pi, Súria, Martí, Avellaneda, Teniente i Abril.

L’equip del Laietània campió de 2a, que va pujar a 1a Catalana l’any 1967 / Foto: Ilurosport

Aquell èxit va portar l’equip a la màxima categoria catalana, on va competir l’any 1968 amb FC Barcelona, RCD Espanyol, Centre Natació Barcelona, Manresa i GEiEG, que es classificaren en aquest ordre per davant del CA Laietània. Els rivals eren molt forts hi havia hagut algunes baixes i el Laietània no va poder evitar la darrera plaça baixant a 2a altre cop.

S’obren pas joves valors

Començaven a obrir-se pas també joves valors com l’infantil Alfredo Rodríguez 3r en l’estatal de perxa amb 2,70 m, el juvenil Xavier Petit, campió provincial juvenil en llargada (5,70 m), i sobretot els també juvenils Joan Felip Puig i José Antonio Estivill. El primer va trencar per primera vegada la barrera dels 2 minuts en els 800 metres amb 1:59.5, millorant els 2:00.9 que tenia Joan Petit, aconseguint el subcampionat provincial juvenil en aquesta prova i també el subcampionat català juvenil en 1.500 m. Per la seva part Estivill va batre els rècords en pes amb 12,98 m, en disc amb 41,58 m i en javelina amb 50,38 m. Després, sempre en categoria juvenil, va ser campió provincial en pes i subcampió de Catalunya en javelina, i finalista en els campionats d’Espanya.

Joan Felip Puig i José Antonio Estivill

Està clar que l’arribada de Tomàs Barris havia significat un gran progrés per a l’atletisme laietanenc, tot i entrenar en condicions precàries en aquelles petites pistes de sorra del Stadium, on els millors i els no tan bons, els veterans i els més joves, entrenaven junts (amb unes “taules gimnàstiques” recordades per tots aquells que varen viure aquella època) aconseguint fer un gran ambient de club. Uns anys després, en Barris, com veurem en el pròxim número, provaria sort en un altre club de la nostra ciutat i en un altre esport…