IluroSport » La primera bandera groc-i-negra (1922)

La primera bandera groc-i-negra (1922)

Records… núm 49

A la nostra ciutat hem tingut grans porters en diferents especialitats esportives, i si en el número anterior parlàvem d’un gran porter d’handbol com Joan Fèlix Martínez, en aquestes pàgines ja ens han vingut al record altres gestes protagonitzades per porters mataronins, com en Josep Gasull en waterpolo, o en Josep Martí en futbol, però ara volem reviure uns moments molt importants per al futbol mataroní, possiblement la seva primera època daurada, i que també tingueren un protagonista destacat en la figura d’un porter. Arribat des de Sant Feliu de Guíxols es faria gran aquí per acabar jugant a la 1a Divisió.

Deu anys d’història a l’esquena de l’Iluro SC

Ens situarem l’any 1922. L’Iluro Sport Club, precedent de l’actual Club Esportiu Mataró, tot i que no havia estat el primer equip de futbol de la nostra ciutat ja quasi tenia deu anys d’història al damunt, i no havien estat pas uns anys fàcils -ja tindrem ocasió de tractar-ho en un altre número d’aquests Records-, però a poc a poc s’havia convertit en el club amb més prestigi de la ciutat, per davant d’altres com l’Stàdium o el FC Mataró.

El camp de joc de l’Iluro SC estava situat on ara és la Ronda Alfons X el Savi, a tocar pel costat sud amb el Convent de les Caputxines i enganxat també a la Llar Cabanelles, les “Germanetes dels Pobres”, com se’n deien aleshores. En els seus inicis havia estat el camp del FC Mataró, però quan aquest club va desaparèixer l’any 1917 l’Iluro SC va passar a ser-ne l’usufructuari.

Imatge del camp a tocar de la Llar Cabanelles / Foto: Llibre “Història de l’Iluro SC”

El lloc de trobada dels socis de l’Iluro, i local social del club, en aquells temps estava situat al cafè de “Can Cintet”, situat al primer tros del carrer d’Argentona, o de Sant Roc com en deia molta gent, cantonada amb la Riera i en un edifici que desapareixeria a finals d’aquella dècada, a causa d’una reforma urbanística que es realitzà en aquell indret, i que deixà els carrers originals, molt més estrets, a la mida actual. Eren uns temps en què a Mataró hi havia 70 cotxes…

La temporada 21-22 havia estat força brillant per a l’Iluro SC, després d’uns anys complicats en l’arrencada del club. Aquella temporada l’equip groc-i-negre havia quedat campió de grup de 2a Catalana i havia jugat la fase final provincial. Encara faltaven uns anys per a la creació de la lliga espanyola i per sobre només hi havia la 1a Catalana amb 12 equips separats en A i B. Al “Diari de Mataró” es podia llegir: “Ens afermem en la nostra convicció de què fent partits que valguin la pena, el camp s’omplenà de públic, cada vegada més nombrós, contribuint a l’hermosa tasca de fomentar a la nostra ciutat la cultura i l’esport”.

L’lIluro SC supera moments complicats

En l’aspecte de la direcció del club no havia estat el mateix, i per tirar el club endavant va ser decisiva l’empenta de la nova Junta Directiva, ja que el Sr. Fernando Gamell, que era el president des de la temporada anterior, deixà el càrrec abans no acabés la temporada, sent substituït pel Sr. Joaquim Casanovas. El secretari d’aquella nova junta, el Sr. Gabriel Riera, explicà en la “Història de l’Iluro Sport Club” alguns detalls d’aquells moments: “Quan ens vàrem fer càrrec del club no hi havia de res, ni diners, ni material, i fins i tot les porteries del camp estaven malmeses. El que sí que hi havia era un gran desànim i ningú volia formar part de la Junta. Al final aquest grup anomenat com “la junta dels sabaters” -ja que el president i jo érem de l’ofici- i més tard com la “junta d’espardenyes” -en atenció a la nostra modesta condició, en comparació amb la que ens substituí més endavant- ens férem càrrec del club, que va ser com si naixés de nou. Els membres de la Junta fèiem de tot, per no haver de pagar empleats i no era estrany veure el mateix president portant un sac a l’esquena amb les botes dels jugadors…” Per tant sembla que el que va venir després va ser com un autèntic miracle…

Per començar va estar molt encertat el capítol de fitxatges i en els partits previs al començament de la nova temporada l’eufòria anava creixent. El dia 15 de juliol es va celebrar un homenatge als jugadors Pons i Lleonart, tot i que continuarien com a puntals de l’equip en la nova temporada, i en les Festes de Les Santes es varen disputar tres partits, amb “tres plens mai vistos”, segons deia la premsa de l’època, i amb el debut de jugadors que marcarien època com Verdier, Comas o Huesca. Un dels visitants va ser ni més ni menys que el FC Barcelona, amb la presència del gran Samitier “l’home llagosta”, que va sortir victoriós per 1-3, però el Júpiter, equip també de 1a Categoria, va caure per 2-1. Després també es va derrotar el Santboià, campió de 2a Categoria la temporada anterior, per un clar 4-1.

Florenza, amb la samarreta blanca, molt habitual en aquella època en els porters, amb l’equip de la seva població natal, l’Ateneu Deportiu Guíxols / Foto: Ateneu Deportiu Guíxols- Wikiband

El dia 3 de setembre es va empatar a un gol contra el Sabadell, equip gran de Catalunya junt amb Barça i Espanyol, produint-se el debut, com a prova, a la porteria de Llàtzer Florenza. El porter, amb només 18 anys, venia procedent de Sant Feliu de Guíxols, on amb l’Ateneu Esportiu Guíxols, s’havia proclamat primer campió de Girona i després campió de 3a Categoria Catalana. Va tenir una actuació sensacional, que va portar com a conseqüència una gran manifestació popular al domicili del president i del secretari del club, demanant de forma imperiosa el seu fitxatge… que no tardaria a produir-se.

Reapareix el Mataró FC amb el nom de Club Deportiu Mataró

Eren moments d’esplendor esportiu, ja que altres esports, com el tennis, el waterpolo, l’atletisme o la boxa, s’anaven animant a la nostra ciutat. Fins i tot naixia un nou setmanari (en català, és clar!), el “Mataró Deportiu”, disposat a contribuir a l’enaltiment dels esports i les manifestacions artístiques. Pel que fa a l’ambient futbolístic, fins i tot el desaparegut Mataró FC havia renascut de les seves cendres. El mes de març va jugar un amistós contra l’Stàdium perdent-lo per 1 a 3. Un parell de mesos més tard ja era inscrit, però amb el nom de Club Deportiu Mataró i sota la presidència de Ricard Pérez i jugant al camp de Rocafonda, que inicialment havia estat de l’Iluro SC. De tota manera aquest nou club va tenir una vida curta…

L’ofrena de la bandera una gran festa social… i local

L’Iluro, com el CE Mataró actual, vestia els colors groc-i-negre, tot i que no se sap ben bé el perquè. Tampoc es donà massa importància en aquesta primera època a l’escut i en les fotografies d’aquells primers anys no se’n veu cap a les samarretes. El que sí que se sap del cert és quina va ser la primera bandera groc-i-negra…

Tal com s’anaven acostant les competicions oficials l’ambient anava en augment, l’entusiasme traspassava a totes les capes socials, i es va produir un fet històric ben curiós. Aquell mateix mes de juny havia nascut una revista mataronina de joventut, dedicada especialment a les lletres, que portava per nom “Galanies”. Als joves que en ella hi escrivien se’ls va ocórrer la idea que l’Iluro SC, que començava a ser l’equip referent de la ciutat, havia de tenir una bandera… I el dia 17 de setembre de 1922 va ser el dia de l’ofrena al club i als jugadors.

Deia el “Diari de Mataró i la Comarca”: “La revista quinzenal “Galanies” volgué fer ofrena als futbolistes de l’ILURO SC d’una senyera costejada per subscripció popular, havent sigut molt ben acollida aquesta iniciativa. Per a solemnitzar l’entrega se celebraren diversos actes. Al migdia del diumenge la formosa senyera formada pels colors de l’Iluro i la bandera de la Pàtria (els de la senyera catalana), portant al mig un escut simbòlic molt ben brodat, fou col·locada al balcó de la casa de la ciutat…”.

Jaume Colomer lliurant a Lleonart la bandera de l’Iluro SC / Foto: Arxiu JGC

A la tarda, al camp d’Esports de l’Iluro, tingué lloc la tramesa de la bandera al capità del primer equip, senyor Lleonart, que la rebé de mans del jove Jaume Colomer, acompanyat de Pere Casas, Vicenç Casals i Salvador Triadó, en nom de “Galanies”, però, segons van reflectir en la revista, representant a tot el poble de Mataró. Van fer el lliurament amb aquestes paraules: “Per fi, esforçats atletes de l’Iluro SC ja teniu qui guiarà els vostres passos. Tenir avui en vostres files una senyera, significa tenir un tresor”. El capità de l’equip mataroní, Lleonart, la va rebre amb aquestes paraules: “Nosaltres procurarem portar-la plena de glòria i ben alta”. D’aquí deu venir allò que es diu tant de sentir els colors!!

El capità agafà la bandera amb orgull i la portà a la llotja presidencial on el president Sr. Joaquim Casanovas la va hissar al vent, saludant-la el públic amb una salva d’aplaudiments. Tot seguit, i previs uns hurres a l’Iluro, a Galanies i a Catalunya, es va procedir a la sacada d’honor per part de la senyoreta Lola Casas, possiblement en la primera vegada a la història en què una dona tenia aquests honors en el món del futbol. A Mataró segur…

El capità Lleonart amb la bandera i Lola Casas fent la sacada d’honor / Fotos: Llibre “Història de l’Iluro SC”

El partit, que en aquesta ocasió era gairebé el de menys, el disputaren l’Iluro i el Catalunya de Badalona, i acabà amb victòria dels locals per 5 a 2, guanyant la copa de l’Sport Mataroní, que també s’uní així a l’acte. El públic que omplia totes les localitats va sortir molt satisfet.

Debut oficial del porter Florenza

Aquell ambient d’eufòria va augmentar quan se sabé que per fi havia “caigut al sac” el porter Llàtzer Florenza que de seguida es guanyaria l’afecte i l’admiració del tothom. El seu debut oficial fou en el primer partit del “Grup de la Costa” del Campionat de 2a Categoria i l’Iluro guanyà per 1-7 al camp del Premianenc.

Llàtzer Florenza en acció. Com es pot veure el camp tocava al convent de les Caputxines / Foto: Arxiu JGC

Aquest partit té una anècdota molt divertida, ja que el davanter Huesca, que també debutava, va anar a Premià directament des de Barcelona on residia, i les seves botes es quedaren a Mataró. Es va demanar permís a l’àrbitre per tal que Huesca pogués jugar amb les seves punxegudes sabates de carrer, cosa a la qual va accedir… i en Huesca va marcar cinc gols!! Aquell partit ja el va jugar un “onze” que es faria clàssic i que es recordaria durant molt de temps (en el 2-3-5 de l’època): Florenza; Puig, Comas; Pons, Lleonart, Verdier; Clos, Vila, Huesca, Canet i Felisart.

L’equip de l’Iluro SC de la temporada 1922-23 / Foto: Arxiu JGC

Els derbis tenen color ilurenc

En el campionat hi havia un fet destacat perquè l’Iluro es tornava a veure les cares amb el rival local, que ara jugava com a CD Mataró. Però el gran moment que vivia l’Iluro SC no semblava el millor moment per a la reaparició d’aquest altre club i així va ser. Els dos derbis locals no van tenir més color que els de l’Iluro SC, que va guanyar per 0-8 i per 4-1. La vida d’aquest CD Mataró no seria massa llarga i en les temporades posteriors ja no s’inscriuria en competició oficial. Amb posterioritat els dos equips ja només es van tornar a trobar l’any 1925 en un amistós que els ilurencs van guanyar per 6 a 0.

En el campionat de lliga 1922-23 també anaren caient un darrere l’altre, a casa i a fora, Calella, Vilassarenc, Canet i Esbart de Vilassar de Dalt. 59 gols a favor i només 6 en contra reflectien la superioritat groc-i-negra en aquella primera part del campionat de la temporada 22-23, que tindria continuïtat durant l’any 1923, com veurem en el pròxim número.

Josep Ma Fradera nou president

Josep M. Fradera va ser el president d’una època daurada de l’Iluro SC

A començament de l’any 1923 hi va haver eleccions a la presidència del club, després de l’esforç fet per aquella “junta dels sabaters”. Se celebraren al “Cinema Modern” i atorgaren la presidència al senyor Jospe Maria Fradera Pujol, personalitat destacadíssima en l’ambient social, que ja havia format part de la junta de l’Iluro en les primeres èpoques i que posteriorment va ser alcalde i era diputat de la Mancomunitat de Catalunya que presidia el també mataroní Josep Puig i Cadafalch en una època de gran progrés del sentiment catalanista, que no tardaria a veure’s tallat quan el setembre d’aquell 1923 Primo de Rivera va donar el seu cop d’estat.

Josep M. Fradera era el propietari del cotxe amb matrícula M-1 (de Mataró, no de Madrid, eh!) i en aquesta foto el veiem al volant del mateix / Foto: Llibre “Història de l’Iluro SC”

Amb l’entrada de la nova junta, el local social del club s’instal·là al Cafè Nacional (popularment “Can Careta”) situat a la Riera una mica més amunt del Canaletes. Es projectava la formació d’un equip d’hoquei gespa, s’impulsava l’equip infantil i es compraren uns terrenys per eixamplar el camp, a la vegada que s’eixamplaria ràpidament el prestigi del club, en uns moments en què el futbol creixia a la ciutat i a la comarca. I aviat arribaria un gran èxit esportiu…