IluroSport » La supervivència de l’hoquei patins és una autèntica epopeia (1976 – 1982)

La supervivència de l’hoquei patins és una autèntica epopeia (1976 – 1982)

Records… núm 163

Esport Ciclista Mataró va caure de la “galàxia” de la Divisió d’Honor la temporada 1972-73, entrant en una forta crisi, que va portar a Jaume Parera a la presidència. No es podia sostenir el “nivell de vida” que s’havia portar durant uns anys d’eufòria i la temporada següent es va tornar a baixar, en aquest cas a la 2a Divisió. Es van canviar els plantejaments donant suport a la gent de casa i el club va remuntar poc a poc i la temporada 1975-76 després de dues promocions va retornar a 1a Divisió Estatal, com havíem vist en els Records-83, però la supervivència en aquella categoria es convertiria en una autèntica epopeia.

Optimista estiu del 1976

La temporada 1975-76, arrodonint l’ascens del primer equip i demostrant que s’estava treballant molt bé amb la base, els cadets i els infantils van quedar subcampions provincials caient derrotats en les finals davant del Tordera (5-3) i Caldes (8-5) respectivament, i els juvenils van caure en quarts de final del campionat català davant del Barcino que quedaria subcampió d’Espanya. D’aquest planter s’aniria nodrint el primer equip del club en els anys següents.

Durant l’estiu, tot i que la nova categoria de 1a Estatal, amb un sol grup a tot Espanya, portava llargs desplaçaments a fora de Catalunya (Sevilla, La Corunya, València i Madrid dues vegades), l’optimisme regnava novament a l’entitat tot preparant el retorn a la 1a Divisió Estatal. Dos dels puntals de l’ascens havien estat “Tato” Spa i Puyané. Tanmateix, per obligacions familiars i professionals, es va témer per la seva continuïtat, però finalment van decidir continuar. També Meya va seguir com a entrenador. Urgellés i Mas “tapaven” la porteria i els germans Spa, Puyané, Febrero, el propi Meya, i Bassols —fitxat de l’Espanyol— eren els jugadors de pista.

El debut es va produir ni més ni menys que a Sevilla a la pista del Claret, que la temporada anterior havia jugat a Divisió d’Honor i que comptava amb diversos jugadors catalans de gran qualitat, i els mataronins van caure per 6-3. Un bon rendiment a casa i fluix a fora (la primera victòria fora de casa no va arribar fins a la jornada desena a Lleida davant del Lista Azul per 2-3) va mantenir a EC Mataró en la zona intermèdia de la taula, destacant un triomf per 5-4 davant del Cerdanyola que era el líder i on jugaven els ex-mataronins Vila, Font i Gallofré. Però dues derrotes consecutives al Velòdrom davant de Reus Ploms i Claret de Sevilla van fer perdre posicions.

L’equip de la temporada 1976-77, amb Joan Pagès (delegat), Febrero, Bassols, Tato Spà, Jose Spà, Puyané, Mas, Urgellés i Meya / Foto: Ilurosport

Finalment, Puyané i Tato Spà i també Febrero van deixar l’equip, i diversos jugadors del segon equip (Riera, Jaume Parera, Casas, Gracia i Faura) van haver de pujar per aguantar l’equip fins al final.

EC Mataró Subirà, que no va poder guanyar cap dels cinc darrers partits, va acabar en novena plaça amb 23 punts en un grup de 14 equips, lluny del Cerdanyola que va ser el campió amb 45 i del Reus Ploms, segon amb 41. Això sí, per sota quedaven equips com l’Alcobendas i Liceo de la Corunya.

Les alegries van tornar a venir de part de la base amb un subcampionat dels infantils, un tercer lloc dels cadets i un quart lloc dels juvenils.

Comencen les angúnies

Durant l’estiu del 1977 van començar les dificultats, que a partir d’aquell moment i any rere any es repetirien, i el president Jaume Parera anunciava que la continuïtat de l’equip en categoria estatal estava en perill. L’afició havia abandonat l’hoquei que només comptava amb 100 socis i no hi havia suport de les institucions. Per sort Subirà va continuar com a espònsor i es va poder afrontar una nova temporada dins d’un grup molt atractiu, però caríssim, amb la presència de Liceo de la Corunya, Kiber de Mieres, Claret de Sevilla, Alcobendas i Osuna de Madrid, Vendrell, Vilafranca, Español, Sícoris i Lista Azul de Lleida, GEEG de Girona, Mollet i Terrassa.

Un equip al final de la temporada 1977-78, amb Meya (entrenador), Jaume Parera, Bassols, Ortiz, Serra, Pagès (delegat), Jose Spà, Casas, Urgellés i Llonch / Foto: Ilurosport

Del primer equip només continuaven els tres que havien acabat, o sigui Meya, Josep M. Spà i Bassols, complementats amb els jugadors del segon equip que ja havien jugat la temporada anterior. Es va fitxar el porter Ginesta, Llonch, Ortiz i Serra.

Un bon inici amb victòries a la pista de l’Espanyol per un contundent 0-7, i a Riazor, on feia dues temporades que no hi guanyava ningú, i amb 2.000 persones a les grades, superant el Liceo per 7-8, van situar a EC Mataró entre els primers. Però els jugadors trobaven a faltar l’escalf del públic al Velòdrom, i a casa van perdre tres partits seguits que van portar l’equip de Meya a la zona baixa de la taula.

Van tornar Urgellés i Puyané, i dues victòries contra el Liceo (6-1) i Kiber Mieres, que era líder (5-4), van allunyar el fantasma del descens, però la derrota a casa davant del Terrassa va deixar l’equip en lloc de promoció al final del campionat, en acabar en 11a plaça amb 20 punts. El campió de la temporada 1977-78 va ser el Kiber Mieres amb 35 punts, igualat amb el Terrassa, pujant tots dos a Divisió d’Honor.

Abanderado nou espónsor

En acabar la temporada Jaume Parera va manifestar la seva intenció de deixar la presidència, cosa que finalment no es va materialitzar, ja que la promoció es va anul·lar en reestructurar-se la 1a Divisió amb dos grups a tot Espanya, cosa que reduïa notablement les despeses del club, tot i els desplaçaments a Múrcia, Palma de Mallorca, Saragossa i Alacant.

L’equip que comptava amb la nova esponsorització d’Abanderado, sota la direcció tècnica de Meya, es va renovar moltíssim: Ginesta i Ballano eren els porters, Spà i Pastó formaven una bona defensa, Comas, Riera, Serra i Vilavella, Ramon i Salva completaven l’equip.

La temporada 1978-79 va ser discreta (amb un explosiu 15-2 contra l’España de Palma aquí al Velòdrom) i EC Mataró va acabar en vuitena plaça amb 21 punts, en un campionat dominat pel Vilafranca que en va sumar 34, amb Mollet i Calafell en els llocs d’honor.

L’equip de la temporada 1978-79, amb Joan Pagès (delegat), Vilavella, Pastó, Riera, Comas, Meya (entrenador), Jose Spà, Ballano, Ginesta i Serra/ Foto: Llibre “50 anys d’hoquei a Mataró”

L’equip juvenil amb Faura, Parera II, Grané, Jiménez, García, Carrillo i Bernat Ximenes va perdre en la final de grup davant del FC Barcelona per 3-4. Aquests jugadors la temporada següent formarien un segon equip del club, que va jugar a la 2a Divisió.

Dues temporades de discreció

La temporada 1979-80 va portar un canvi a la banqueta, ja que Meya va donar pas a Josep Alonso. Es mantenia la mateixa estructura a la categoria de 1a Estatal, però ampliant els dos grups a 14 equips. En la plantilla Ballano suplia a Ginesta a la porteria, i tornaven Febrero i Serra, suplint a Ramón i Salva.

La temporada novament va ser discreta amb EC Mataró situat al final en setena plaça amb 25 punts, molt lluny del campió que va ser el Mollet amb 49 i del segon que va ser el Vilanova amb 44. Alcodiam d’Alcoi, Montemar d’Alacant i España de Palma, els tres equips de fora de Catalunya, havien quedat per darrere, i precisament en el desplaçament a Palma de Mallorca per jugar contra l’España, es va produir el detall curiós del campionat, ja que es va haver de repetir per falta d’àrbitre en la primera ocasió.

La temporada 1980-81 va perillar novament la supervivència del club, però finalment es va fer un grup més, i tot i que Tordera, Arenys de Munt i Premià eren en un altre grup, l’equip mataroní es va mantenir en un de semblant a la temporada anterior. El canvi va arribar a la banqueta que va ocupar Josep Maria Spà com a entrenador- jugador. La plantilla era pràcticament la mateixa amb Ballano i Berloso porters; Riera, Pastó, Febrero, Jaume Parera, Gràcia, Bellver i el mateix Spà.

L’equip de la temporada 1980-81 , amb Pagès (delegat), Jose Spà, Jaume Parera, Gràcia, Pastó, Riera, Ballano, Berloso i Febrero / Foto: Arxiu JGC

Quatre derrotes seguides per començar van sembrar la intranquil·litat i al final de la primera volta només s’havien aconseguit dos punts, però l’equip va reaccionar a la segona volta, amb importants victòries a Cambrils i a la pista de la Salle Bonanova. Una derrota amb incidents a Castelldefels davant d’un rival directe va complicar la situació, però es va acabar salvant la categoria amb una victòria sobre el Vilanova al Velòdrom (3-2).

EC Mataró va acabar en 12a plaça amb 16 punts, cada vegada més lluny dels primers (Calafell 42 i Montemar 40) i amb més problemes per mantenir-se en categoria estatal.

Descens a 2a Divisió

La temporada 1981-82 va arribar el que s’estava olorant. Josep M. Spà va deixar de jugar 13 anys després d’haver debutat amb el primer equip (cosa que havia fet en un amistós quan encara era juvenil), però va continuar com a entrenador, i junt amb Joan Pagès i Jaume Parera feien surar el club com podien.

L’equip de la temporada 1981-82 amb Josep M. Parera, Bosch, Ximenes, Febrero, Portillo, Berloso, Bellver, Faura i Gracia / Foto: Llibre “50 anys d’hoquei a Mataró”

L’equip va començar amb una victòria davant l’Alcodiam (5-4) i amb il·lusió renovada. Faura havia tornat suplint Ballano, s’havia fitxat Bosch i s’incorporava també Bernat Ximenes de la pedrera. Però l’afició havia deixat absolutament sols a uns jugadors que a poc a poc van anar perdent pistonada i cap al final del campionat van mostrar-se força inhibits i sense capacitat de reacció. Derrotes per 15-1 a la pista del Sant Josep i per 10-4 a la de la Salle Bonanova ho diuen tot. I al final una derrota per 2-3 davant del Vendrell va enviar a EC Mataró a 2a Divisió.

Un golet més en el darrer partit hauria donat la permanència, ja que ECM va acabar 12è amb 19 punts i el Castelldefels ho feia amb un punt més. Però s’havia tocat fons, s’estava patint massa i aquell descens va servir per començar de sota amb il·lusions renovades.