IluroSport » L’afició al bàsquet vibra a la nova pista (1954) 

L’afició al bàsquet vibra a la nova pista (1954) 

Records… núm 17

Ja en plens anys cinquanta la secció de bàsquet del C.E. Mataró continuava jugant a la vella pista de sorra que hi havia al costat del camp de futbol, i que havia començat a fer el seu servei l’any 1935 quan, en obrir-se les Rondes, s’havia traslladat el camp de futbol fins a l’actual ubicació. Al costat s’hi havia construït una nova pista de bàsquet, en la qual els basquetbolistes tenien una “autonomia” que no tenien abans quan havien de jugar a dintre el camp de futbol.

El bàsquet mataroní, després de la frenada patida a causa de la guerra civil, i quan ja havien passat 15 anys del final de la mateixa, tornava a arrencar amb força. L’entusiasme de la Junta Directiva de la secció del CE Mataró, que presidia Isidre Gay, i que comptava amb Tomàs Plana, Jaume Julià, Joan Solà, Mariano Fornells, Joan Gudayol i Manuel Edo, va trobar la col·laboració del Delegat Municipal d’Esports, Sr. Joan Bonareu, i d’aquesta manera el seu desig de millorar la vella pista, per celebrar de forma immillorable les Noces d’Argent que s’acostaven, es va poder fer realitat. A primers de juny de 1954 es va inaugurar la nova pista que en aquells moments fou el no va més de la modernitat i considerada una de les millors d’Espanya. Anem a veure com s’hi va arribar…

Molt d’ambient i forta desil·lusió

Durant l’estiu a la pista del C.E. Mataró tenia lloc un campionat local de gran interès -curiosament en els mateixos temps en què també se celebrava un campionat local de waterpolo- que col·laborava a preparar l’ambient per a la nova temporada, servia per donar uns bons beneficis al club i a la vegada per treure nous valors. Com a dada curiosa, el fet que els jugadors del primer equip jugaven integrats en els diferents equips de “penyes”. El campionat de l’any 1952 el va guanyar l’equip de l’empresa Ind-Tex i en segon lloc quedà la Penya Poblet.

L’equip del C.E. Mataró jugà aquella temporada 52-53 a la Primera Categoria Catalana “B” i acabà en tercera posició, per darrere dels equips barcelonins del BIM (Bàsquet Institut Montserrat) i el Metropolitano, i igualat amb el Manresa, equip contra el qual es va haver de jugar un partit de promoció per decidir qui pujava a 1a “A”. El partit es va jugar a la plaça de toros de Les Arenas de Barcelona, com a preliminar d’un Catalunya – Castella i va acabar amb victòria dels manresans per 51-47, i amb una tremenda desil·lusió per als jugadors i seguidors mataronins. Jugaren per l’equip mataroní: Gelabert, Castellà, Majó, Fornés, Picazo i un jove Bonareu, que havia debutat aquella temporada després d’haver fet una gran campanya l’any anterior amb el segon equip, i que en poc temps es convertiria en un gran jugador, que seria mirall per als joves que començaven…

Es comencen a preparar les Noces d’Argent… i nova decepció

Durant l’estiu de l’any 1953 tornà el campionat local, que guanyà el Juventus, i a la vegada l’Associació d’Antics Alumnes de l’Escola Pia de Santa Anna encenien la metxa per a la celebració de les Noces d’Argent del bàsquet mataroní afegint-s’hi aviat tots els clubs mataronins. Francesc Cuní va ser el president de la Comissió Organitzadora que començà a treballar de valent per arribar a una celebració, que seria tot un èxit.

La temporada 1953-54 l’equip afrontava la temporada amb gran ambició i a més lluiria per primera vegada “xandalls”, que aleshores eren anomenats com “trajos olímpics”. La plantilla la integraven: Fornés, Sempere, Junoy, Ferri, Gilabert, Castellà, Sesen, Tostón, Picazo, Urgelés, Valls, Gasull, Oriol, Andreu Soler, un jugador que tornava després d’haver jugat a l’Espanyol i a Mallorca, i Jordi Bonareu, que anava millorant el seu joc de forma vertiginosa.

La plantilla de la temporada 53-54, amb Bonareu, Gilabert, Oriol, Toston, Ferri, Valls, Junoy i Fornés (drets) i Picazo, Ribas, Sempere, Gasull, Castellà, Sesén i Urgelés (ajupits) / Foto: Arxiu JGC

L’equip, de la mà de l’entrenador Tello, no defraudaria i quedaria primer del seu grup a la primera fase amb 34 punts, per davant de l’històric Laietà de Barcelona amb 33 i Pineda amb 31. Els dos primers jugaren la promoció a 1a, junt amb els dos primers de l’altre grup que foren el Carol de Sabadell i el CB Manresa. El campió fou el Carol i en segona posició, empatats, Mataró i Laietà, que desempataren a Montgat amb victòria barcelonina per 46-24, corresponent així l’ascens al Laietà. Nova decepció quan ja s’estava en plenes Noces d’Argent…

Comença el “boom” de Jordi Bonareu

Simultàniament amb el Torneig de Promoció, el CE Mataró jugà la Lliga Price, a la famosa sala barcelonina, que també era famosa per les seves vetllades de boxa. Allà es trobà amb equips més potents com el Barcelona, Joventut, Espanyol i Picadero. Tot i que la majoria de partits acabaren amb derrota, allà la fama de Bonareu, enfrontat amb els millors jugadors catalans, va anar pujant, fins al punt de ser escollit com el jugador més complet del torneig. En ocasió d’un partit entre la selecció catalana i un equip de la U.S. Army, Bonareu va anotar 36 punts i en el “Mundo Deportivo” es destacava la superba actuació del mataroní que, deia, estava cridat a ser una figura del bàsquet.

Ben aviat va ser cridat a la selecció espanyola, debutant en un França- Espanya el mes de febrer del 54. En aquest partit no va brillar a causa dels grans marcatges dels francesos, on destacava el pivot Beugnot, però Espanya va guanyar per 42-35. Després va tornar a jugar en un Itàlia – Espanya del mes de maig a Bolonya guanyat pels italians després d’una forta polèmica i invasió de pista. A poc a poc Bonareu aconseguia un lloc a la titularitat entre les grans figures del bàsquet estatal. I s’havia convertit en un ídol local que portaria el jurat a proclamar-lo el “Més Destacat Esportista de Mataró de 1954” en la primera elecció d’aquest tipus que es va fer a la nostra ciutat al mes de gener de l’any 1955.

Les obres van de pressa i arriba la inauguració

Al mes de març i pràcticament com a comiat de la vella pista es va rebre la visita de l’equip americà dels “All Stars” de Burtonwood que varen caure derrotats per 49-34. El mes d’abril el constructor Miquel Valldeperas, també molt vinculat a l’esport, va començar les obres a la pista i la veritat és que van funcionar a “tota pastilla”, i el 7 de juny ja estava tot a punt, perquè també la Comissió organitzadora de les Noces d’Argent havia treballat de valent i es va celebrar l’acte inaugural.

La pista de bàsquet estava on ara hi ha el Palau Josep Mora, tocant al camp de futbol

Es va trobar la persona més indicada per fer la benedicció de les noves instal·lacions. No fou altre que el pare escolapi Eusebi Millan que havia estat introductor del bàsquet al nostre país i que en aquella inauguració va estar acompanyat pel Sr. Bonifacio Martínez, que l’any 1929 havia estat el primer a divulgar l’esport de la cistella a la nostra ciutat en el seu càrrec d’instructor de l’Escola d’Educació Física i Premilitar. També aquell mateix any el Pare Millan havia arribat a l’Escola Pia de Santa Anna i allà havia col·laborat a l’expansió d’aquest esport, que en aquell acte celebrava els seus 25 anys d’existència a Mataró. Es jugaren diversos partits i així els veterans, l’equip B i l’equip A del CE Mataró posaren el seu granet de sorra a aquell emotiu acte inaugural. La pista presentava un aspecte meravellós pel que eren en aquells temps les pistes de bàsquet existents. Amb les seves grades, les seves llotges, el seu terra i sobretot els seus taulells de vidre, que aleshores eren pràcticament desconeguts.

Memorables noces d’argent, amb un bàsquet que no s’havia viscut mai

Però el que de veritat va encendre la passió dels afeccionats al bàsquet va ser el “Torneig del XXV Aniversari”, que es va celebrar a finals del mes de juny a la pista del Velòdrom, que podia acollir més públic i que aplegà l’Espanyol, l’Agrupació Hispània (que era una mena de selecció estatal no oficial), el Virtus Minganti de Bolònia i el C.E. Mataró. La “Virtus” era un equip dels millors d’Itàlia (té 15 lligues al seu palmarès) i ho va ser durant molts anys d’Europa amb altres patrocinadors (arribaria a guanyar les Eurolligues 1997-98 i 2000-01, amb el patrocini de Kinder).

La portada del butlletí de les Noces d’Argent

En la primera jornada el Mataró guanyà a l’Agrupació Hispània per 52-45 i en la segona a l’Espanyol per 56-55. Com que també els italians de la Virtus havien superat aquests dos equips, l’enfrontament de la darrera jornada es convertí en la gran final del Torneig i va despertar una gran expectació i l’espectacle que es va viure es recordaria durant molt de temps, amb un bàsquet modern i ràpid que no s’havia vist mai a Mataró.

La Virtus de Bolònia campió del Torneig de les Noces d’Argent, disputat a la pista del Velòdrom / Foto: Masachs, Arxiu JGC

El CE Mataró actuà amb Sempere, Gilabert, Lorente i Bonareu, i reforçat per dos internacionals de gran qualitat com Dalmau i Kucharsky. La Virtus formava amb grans jugadors: Borghi, Gambini, Porcelli, Negroni, Calebotta (que seria el màxim encistellador del torneig, per davant de Bonareu) i Tracuzzi. El matx va ser emocionantíssim i els mataronins amb la direcció de Kucharsky i els punts de Bonareu aconseguiren arribar al final amb empat a 57, però en la pròrroga s’imposaren els italians per 60-64.

El CE Mataró puja a la 1a Divisió i té un bon debut

Aquell any 1954 a l’estiu, el Torneig Local ja no fou de “penyes” sinó que el jugaren els equips federats: C.E. Mataró, Esportiva, JACE Sant Josep, Santa Anna i Ind-tex, i durant la seva celebració al mes d’agost arriba la notícia: el C.E. Mataró havia estat ascendit a la màxima categoria catalana després d’haver-se fet una ampliació. Hi havia tingut molt a veure les gestions fetes pel directiu Joan Gudayol a Madrid, i també l’opinió del president de la Federació Jesús Querejeta, que havia quedat impressionat de la capacitat organitzativa mataronina en ocasió de la seva assistència al XXV Aniversari.

Així el mes d’agost l’equip mataroní començà els entrenaments enmig de gran expectació tot preparant el seu retorn a la màxima categoria catalana. L’equip del CE Mataró, entrenat pel Sr. Clemente, estava format per Bonareu, Sempere, Majó, Castellà i Picazo, que formaren l’equip base, més Tostón, Lorente, Sesén, Fàbregas, Urgelés, Figueredo i Presta.

El primer partit va ser contra l’històric Laietà de Barcelona, i es va guanyar per 57-36. El Mataró quedà tercer del grup amb 25 punts, per darrere de Joventut de Badalona amb 31 i Carol de Sabadell amb 29 i per davant de BIM, Laietà, Ripollet, Mollet, Sant Adrià i Cercle Catòlic de Badalona. Aquesta classificació donà dret a jugar la fase final contra els tres primers de l’altre grup que foren Barcelona, Espanyol i Calella. L’equip mataroní va obtenir només tres victòries, però una va ser ben “sonada”…
Jordi Bonareu era la figura que galvanitzava els seus companys i els va arrossegar a esplèndides gestes com la victòria contra un FC Barcelona ple d’internacionals i que després es va proclamar campió de Catalunya. El partit es va jugar a les 8 de la nit del 1r de maig i, amb un ple impressionant a les grades (abans havia jugat el Mataró de futbol), es va viure un partit sensacional. Quan faltaven uns minuts per al final, el marcador assenyalava un empat a 51 i els blaugranes, aprofitant que aleshores no hi havia encara el temps màxim de possessió, varen congelar la pilota amb la seva famosa “roda”, suposant que a la pròrroga no tindrien problemes. Però una actuació sensacional de Bonareu que anotaria 40 punts va permetre que el Mataró obtingués una memorable victòria. Al seu costat anotaren Soro (que havia arribat feia poc a l’equip,14 punts), Lorente (2), Picazo (6) i Tostón (2).

El prestigi de Bonareu augmentà en la Lliga Price i el portà novament a les seleccions catalana i estatal, va actuar en una de les seleccions de la Lliga Price, i va ser cridat per reforçar equips catalans en enfrontaments contra equips estrangers. Però a més aprofitant la seva aureola, el club va formar un equip juvenil i li va encarregar a Jordi Bonareu que en fes d’entrenador. Però el més destacat d’aquest jugador que va marcar tota una època en el bàsquet mataroní encara estava per arribar i en continuarem parlant en el pròxim número.