IluroSport » L’EC Mataró d’hoquei patins campió de la Copa 1967 i de la Lliga 1968

L’EC Mataró d’hoquei patins campió de la Copa 1967 i de la Lliga 1968

Records… núm. 43

El mes de març de 1966 el Deporte Ciclista Mataró havia aconseguit l’ascens a la 1a Categoria Catalana d’hoquei patins, cosa que ja tindrem ocasió de veure en un altre número d’aquests Records, i afrontà amb una gran ambició la seva primera temporada en la màxima categoria d’aquells temps. Encara no hi havia Divisió d’Honor en l’àmbit estatal en aquest esport, que era dominat de forma completa pels equips catalans. El club mataroní, que comptà amb el patrocini de la firma Subirà i Cia… i també amb els ingressos que donaven els balls que se celebraven al Velòdrom els diumenges a la tarda, es va reforçar de forma notable amb l’arribada dels internacionals Largo, Gallén i Carbonell, campions del món amb la selecció espanyola. Tothom esperava que poguessin arribar els primers títols…

Subcampionat a la Lliga de 1a Divisió

Començava la temporada 66-67 i presidia el club el Sr. Eloi Català. Al davant de la secció d’hoquei patins hi era el Sr. Vicenç Lleonart, que acompanyat per Antoni Montserrat, Josep Ma Lasaga i Argimiro Peláez formaven una Junta Directiva entusiasta, que treballà de valent per donar una empenta decisiva a aquest esport després de l’ascens assolit la temporada anterior. En la tasca d’entrenador continuava Antoni Camps, i al costat dels fitxatges espectaculars ja citats, continuaven també els jugadors Roure, Buixeda, Comas, Gamell, “Tinet” Rodón i el veterà Lorente.

Després d’una presentació brillant davant del Darmstadt alemany al qual se’l derrotà per 2-0, es debutà al campionat de Lliga de 1a Divisió, que com ja hem dit encara era catalana, amb victòria a la pista del Reus Ploms per 2-3 (el primer gol a la màxima categoria el marcà Pere Gallén) i després amb tres victòries més davant FC Barcelona, Espanyol i Girona.

Imatge del primer partit guanyat al Velòdrom a la màxima categoria davant del Barça / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

Però aviat arribarien els problemes: derrota a Calafell, empat a casa contra el Voltregà, derrota a Vilanova per 5-1, amb un ambient carregadíssim amb agressió a Gallén inclosa, i derrota a casa per 1-5 contra el Reus Esportiu, que en aquells moments era el gran dominador de l’hoquei patins català i estatal, dirigit pel gran Sabater. Cal dir que el partit va ser molt esportiu i el públic va saber demostrar-ho aplaudint els guanyadors en acabar el partit. A la premsa ja es demanava que a Reus en prenguessin bona nota i arribat el cas sabessin correspondre… però no ho varen fer.

L’equip mataroní, prou experimentat, va encaixar bé el cop i fins al partit de la segona volta a Reus no va perdre cap partit més i va anar a Reus classificat en segon lloc a quatre punts dels reusencs que eren líders. Aquell partit, disputat en un ambient molt hostil, acabà en un gairebé insòlit empat a zero, amb gran actuació de Carlos Largo, aquell sensacional porter que jugava sense careta protectora.

Imatge del partit jugat a Reus, en el qual EC Mataro va treure un empat a zero, i on es pot veure el porter Carlos Largo, que jugava sempre sense careta proctectora / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

Fins al final el DC Mataró Subirà ja no va perdre cap més partit, però l’empat a casa contra el Vendrell va deixar els dos equips igualats en el segon lloc i els mataronins hagueren de guanyar a Igualada per 4-5 en el darrer partit per obtenir el subcampionat, quedant a 4 punts del campió, que fou el Reus.

La classificació de la primera temporada entre els grans fou aquesta: Reus Esportiu 42, EC Mataró 38; Vendrell 38; Noia 32; Girona 31; Voltregà 30, Vilanova 29; Barcelona 28; Calafell 25, Espanyol 18, Igualada 17; Inriva 15; Cerdanyola 13 i Reus Ploms 7.

Buixeda, Rodón, Gallén. Carbonell, Loprente, Largo i Gamell, en un partit de la temporada 1966-67/ Foto: Santi Carreras, Ilurosport

Aquest subcampionat donà dret a jugar la fase final de la Lliga Nacional que es va disputar a Terrassa, i primer el sorteig i després l’ambient van jugar una mala passada a l’equip mataroní. Va quedar enquadrat en el mateix grup que el Terrassa, que era el campió de 2a Catalana, i en el partit decisiu del grup els egarencs guanyaren per 4-1 deixant fora el DC Mataró de la final i privant els afeccionats d’un nou i esperat Reus- Mataró.

Campions de la Copa d’Espanya aquí a Mataró

Però els jugadors tenien ganes d’obtenir un títol i ho varen poder aconseguir ben aviat. El mes de juny el Velòdrom va ser la seu de la fase final de la Copa d’Espanya, que aleshores era “del Generalísimo”. En semifinals el DC Mataró guanyà el Noia per 3-0, amb gols de Gamell i Carbonell (2), i el Vilanova va donar la sorpresa eliminant el Reus i frustrant novament l’enfrontament entre els dos grans rivals.

La final estava servida: DC Mataró- Vilanova. Era el dia 18 de juny de 1967 (curiosament el mateix dia en què el CE Mataró de futbol baixaria a Regional després de moltes temporades a 3a Divisió) i el Pavelló del Velòdrom va vibrar. Per DC Mataró, en uns temps en què rarament es feien canvis, jugaren Largo, Gamell, Gallén, Rodón i Carbonell. Als 13′ Carbonell avançà els mataronins, als deu minuts de la represa Vázquez empatava, però dos minuts després el veterà Gallén engaltà un xut impressionant que significà el 2-1. Els darrers minuts foren d’autèntic infart i més quan, faltant dos minuts per al final, els àrbitres sancionaren amb penal als locals, però l’experiència de Largo va ser decisiva i el va aturar. La Copa es quedava a Mataró i amb ella un bon premi: la participació la temporada 67-68 en la Copa d’Europa.

L’equip amb els trofeus aconseguits en aquell Torneig. Al costat dels set ja citats a la foto anterior, podem veure a Roura, Spà i Vidal / Foto: Santi Carreras
Reportatge a la revista Ilurosport amb fotografies de Santi Carreras, i on es pot veure el capità Gamell aixecant la Copa

EC Mataró tenia un dels millors equips del món… i guanya a Reus

Després el jugador del DC Mataró Carbonell va formar part de la selecció espanyola que va guanyar el Trofeu de Montreux i va ser el màxim golejador amb 24 gols. Ell, junt amb Lorente, deixarien el club en acabar la temporada 1966-67 i el seu lloc seria ocupat per tres grans jugadors internacionals: Vila (Vilanova), Capdevila (FC Barcelona) i Salarich (Voltregà). La casa estava forta… i el Deporte Ciclista Mataró tenia un dels millors equips del món!!

Rodón, Vila, Salarich, Gallén, Gamell, Largo, Roura i Capdevila, en el primer partit a Voltregà / Foto: Ilurosport

La temporada 67-68 començà força bé: Voltregà- DCM 1-1, DCM- Barcelona 4-3 (el Barça no era el que és ara evidentment) i Espanyol- DCM 2-4. Però es començà a espatllar: DCM- Vilanova 1-1; Calafell- DCM 1-0. Una victòria rotunda sobre el Terrassa per 4-0 donà moral de cara al desplaçament a Reus, on en la setena jornada arribà la bomba: el DC Mataró va ser capaç de guanyar en la capital del Baix Camp per 2-3. Un fet que els reusencs tardarien a pair, ja que feia més de cinc anys que ningú tenia la gosadia de guanyar en aquella pista. Un gol de Salarich i dos de Tinet Rodón a la primera part havien estat insuperables per als negre-i-vermells, tot i que durant tota la segona part es dedicaren a provocar i a agredir, en un recital de manca d’esportivitat.

Aquell triomf va significar una injecció de moral per a l’equip mataroní i una bufetada per als reusencs. El DC Mataró encadenaria tres victòries (Girona- DCM 0-3; DCM- Noia 5-3; Barcino- DCM 2-7) i es faria amb el lideratge en solitari. Vingueren quatre victòries més (DCM- Vendrell 3-2; Arenys Munt- DCM 2-5; DCM- Igualada 4-1 i DCM- Voltregà 3-1), però un empat a 1 gol a la pista del FC Barcelona va permetre el Vilanova igualar a dalt de tot de la classificació a 25 punts a finals de l’any 1967.
Recta final impressionant.

EC Mataró guanya el títol de lliga de la màxima categoria

Però en la primera jornada de 1968, el Reus Esportiu va fer un favor al DC Mataró guanyant el Vilanova, mentre els mataronins guanyaven l’Espanyol per 6-2. I la jornada següent el Mataró visitava la pista del seu immediat perseguidor. Ambient de gala amb més de 2.000 persones a les grades, un equip rival de categoria (amb jugadors com Pons, Puigbó, Brasal, Meya i Barguñó) amb ganes de revenja per la derrota a la final de la Copa de l’any anterior i per haver-los “pispat” a Vila. El partit va ser de lluita constant, sobre una pista molt humida, i de domini de les defenses. Quan faltaven cinc minuts per al final del partit Brasal va aprofitar un penal rigorós per avançar els seus, i el públic ja es veia guanyador, però no comptava amb l’esperit de lluita que tenia l’equip mataroní tot i ser un conjunt de figures. Quan encara se celebrava el gol Capdevila va callar el públic amb un fort xut que significà l’empat. Semblava que tothom es conformava amb aquest resultat, però Pere Gallén no. Segons va declarar després, algú del públic li va dir “vell” i va demostrar-li que no era així, a menys d’un minut del final va controlar una pilota, va driblar a un parell de defensors i va superar el porter Pons amb un xut d’habilitat. El silenci absolut es va fer a les grades. Només se sentien els crits d’alegria dels mataronins que havien fet un pas decisiu cap al títol.

Després ja va ser quasi un passeig: DCM- Calafell 4-0; Terrassa- DCM 2-2 (amb ambient molt hostil i lesió greu de Gallén), DCM- Reus Esportiu 3-0 (amb Rodón a l’equip titular i marcant dos gols i amb el debut del juvenil Viadé) i els reusencs que quedaven a sis punts, DCM- Girona 4-2; Noia- DCM 2-3; DCM- Barcino 7-1.

El títol havia d’arribar i es va aconseguir a tres jornades del final amb l’empat a 4 gols a la difícil pista del Vendrell, on destacaven el porter Trullols i els germans Edo, i remuntant en els darrers minuts un 4-2 advers gràcies a l’esperit de lluita demostrat durant tota la temporada… i a dos gols de Gallén i Vila.

La lliga acabà amb dos partits intranscendents amb empat davant l’Arenys de Munt (3-3) i derrota a Igualada (3-1). La classificació final va ser aquesta: DC Mataró 42; Vilanova 38; Reus 38; Calafell 36; Vendrell 34; Voltregà 32; Noia 31; Barcelona 25; Espanyol 25; Terrassa 17; Igualada i Arenys de Munt 13, Barcino 11; Girona 9. I els dos primers d’aquesta lliga que, no ho oblidem, era de 1a Catalana estaven classificats per jugar la Liga Nacional, que es va celebrar al Palau d’Esports de Barcelona.

Campions també de la “Liga Nacional”

Al Palau d’Esports de la Ciutat Comtal del carrer Lleida, els dos millors equips catalans, s’ajuntaren amb el Montemar d’Alacant i el Mieres asturià per disputar el títol estatal. En el primer partit es va derrotar el Montemar per 8-3 i en el segon el Mieres per 10-0. La superioritat era evident, i tot es va decidir, com era d’esperar, en la final contra el Vilanova. Repetició d’aquella final de Copa de la temporada anterior, però ara en terreny neutral.

Vila, Gallén, Salarich, Rodón, Gamell, Roura, Largo i Capdevila al Palau d’Esports de Barcelona / Foto: Llibre 50 anys d’hoquei a Mataró, cedida per Pere Gallén

Pel Mataró jugaren els habituals: Largo, Vila, Capdevila, Gallén, Salarich i Rodón. I pel Vilanova ho feren Pons, Barguñó, Solà, Brasal, Meya i Puigbó. I un cop més la superioritat fou mataronina, plasmada amb dos gols de Capdevila i dos de Vila, i un 4-1 final al marcador.

Curiosament, tot i els dos títols, Joan Vila, aquest impetuós i duríssim defensa, que tan important va ser durant la temporada, va ser l’únic seleccionat per a l’equip estatal que jugà a Oporto, el Campionat del Món, en el qual Espanya quedà subcampió perdent en la final contra Portugal.

Però si aquella Lliga 67-68 va ser força tranquil·la per al Deporte Ciclista Mataró, no es pot dir el mateix de què va passar durant aquella mateixa temporada en la Copa d’Europa i en la Copa del Generalísimo, on es varen viure uns incidents que quedarien marcats en la història negra d’aquest esport, com veurem en el pròxim número d’aquests Records.