IluroSport » L’handbol passa de l’eufòria al desencís, amb fugida de talents (1973-78)

L’handbol passa de l’eufòria al desencís, amb fugida de talents (1973-78)

Records… núm 48

El Joventut, després de la desaparició del DC Mataró l’any 1973, es quedà com a principal representant de l’handbol local, i a poc a poc amb el seu bon treball a la base, va aconseguir fer un equip de casa i no haver de confiar en fitxatges forans per mantenir l’equip a la 1a Provincial, però a la vegada el poc suport econòmic que rebia el club i la inestabilitat amb relació a la pista de joc, eliminaven la possibilitat de poder buscar l’ascens a categories superiors i va acabar provocant que molts jugadors busquessin el progrés en altres clubs. Josep M. Martínez un jugador premianenc format al Joventut havia estat el primer a marxar i va ser un dels més destacats golejadors de la màxima categoria estatal jugant a l’Handbol Gavà,  i l’any 1977 en marxarien tres més d’una tacada al BM Granollers…

Dos equips del Joventut buscant l’ascens

Es va iniciar la temporada 1973-74 amb gran eufòria i amb Leandre Bonet com a nou president del Joventut Handbol Mataró. El primer equip amb Enric Pons d’entrenador buscava l’ascens a categoria nacional. L’equip unia la base de l’equip de la temporada anterior (Escoda, Puget, Pere Martínez, Ferrer, Cabanellas, García, Díaz, Jaume Llacuna), amb jugadors que havien estat al desaparegut DC Mataró (Sosa, Casas, Antoni Gomà i Recoder) i altres fitxats d’equips barcelonins (Pérez Alarcón, Peiró i Fabra).

Eren uns temps d’handbol molt més lent i defensiu que l’actual, amb resultats que difícilment arribaven als vint gols i molt sovint es quedaven prop de la desena. Per exemple el primer partit de lliga acabà amb un empat a 10 gols a Sant Quirze. L’equip mataroní una vegada més topà amb un os, el SEAT barceloní, i al Joventut li quedà l’amarg consol del segon lloc.

La classificació va ser: SEAT 33, Joventut Mataró 23, Granollers B 22, Parets 21, EPIC Terrassa 20; Arrahona 16, Sant Quirze 15, Sant Fost 13, Sant Esteve Palautordera 12, Universitari 5. Això sí, l’equip mataroní obtenia plaça per a la nova i potent 1a Categoria, que es reestructurava de nou en un sol grup per a la temporada següent.

El sènior B del Joventut va obtenir l’ascens la temporada 1972-73 a la categoria on estava el primer equip / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

El bon moment del club el marcava el fet que el segon equip amb gent molt jove sortida de la pedrera, aconseguia el títol de 2a provincial i només es veia privat de l’ascens pel fet de tenir ja el primer equip a la categoria superior. Aquest equip, que solia jugar a la pista de l’OJE, i en algun cas al Palau d’Esports el formaven: Joan Fèlix Martínez, Pepo Morell, Joan Ventura, Nacho Gutiérrez, Ramon Ruano, Toni Llacuna, Quique Caturla, Josep Gomà, Nasi Cruzate, Riera, Camacho, Rovira i Molins, i l’entrenador era Ricard Peix.

Unificació dels dos equips del club

De cara a la temporada 74-75 es va fitxar un nou entrenador, Joan Casas, que venia amb ganes de treballar amb la gent jove, però ja es topava amb la falta de pista, perquè al Palau d’Esports es disposaven de molt poques hores i entrenant a hores força intempestives i en una pista de dimensions més reduïdes de les que s’estaven fent habituals del 40×20.

Es va fer un sol equip sènior, fusionant els dos equips de què es disposava en la temporada anterior, descartant els jugadors més veterans, i amb la incorporació d’alguns jugadors de fora com Pellicer, Echauri, Moral, Puig i Gallart. Així s’inicià una nova temporada en la fortíssima 1a Provincial, amb equips com Barcelona B, Granollers B, Seat, Sant Fost, Universitari, OAR Gràcia, Terrassa, Epic Terrassa, etc.

Joan Casas (entrenador), Cabanellas, Pere Martínez, Toni Llacuna, Pellicer, Joan Fèlix, Ricard Peix (ajudant entrenador), Moral, Gallart, Puig, Diaz, Ferrer, Nacho i Garcia / Foto: Ilurosport

Hi havia moltes esperances dipositades en l’equip, però va pecar de molta irregularitat, i al costat de bons resultats com les victòries a les pistes del Barcelona B (10-15) o Granollers B (13-18), s’acusaren els molts punts perduts al Palau d’Esports.

Al final un setè lloc una mica decebedor, amb 22 punts, en un campionat que tornà a dominar el SEAT barceloní amb 33 punts, per davant de Terrassa 30 i Ripollet 28. La duresa del campionat queda palesa en el fet que Granollers B i Barcelona B van quedar en avantpenúltim i penúltim lloc.

Carlos Sánchez i Francesc Ligos dos pioners encara en actiu

Cal dir que en al final de la temporada 1973-74 va tenir lloc també un fet molt emotiu, com va ser l’homenatge que l’handbol mataroní va retre a Carlos Sánchez Argelaga, fins aquell moment jugador del San Fernando a 2a Provincial i que deixava l’activitat. Amb jugadors com Cercós, Feliu i Bonany, que havien jugat al DC Mataró, el San Fernando havia fet una bona campanya a 2a Provincial. Però la temporada 1974-75 seria l’última de l’equip.

L’equip del San Fernando de la temporada 1973-74, entrenat per Ledo i on Carlos Sánchez (13) encara jugava / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

En canvi es va mantenir encara el Lluïsos a 3a Provincial i en ell estava també Francesc Ligos, que resistiria una mica més en actiu, i que ja uns anys abans havia estat premiat, junt amb Carlos, a la Festa de l’Esport amb la medalla a la Constància. Ells eren dos grans amants de l’handbol i havien estat pioners d’aquest esport a la nostra ciutat 20 anys enrere.

L’equip d’handbol del GG Lluïsos de la temporada 1973-74, amb Ligos, primer a baix per la dreta / Foto: Ilurosport, Santi Carreras

Gran campanya del juvenil i bona del sènior

La temporada 1975-76, ja amb Josep Nonell de president i amb el patrocini d’Experience (aquella espectacular discoteca que durant uns anys va funcionar on ara hi ha la rotonda que porta popularment el seu nom), el Joventut va refer molt el seu equip, mantenint a Joan Fèlix, Morell, Ventura, Pere Martínez, Jaume i Toni Llacuna, Gallart, Echauri, Pellicer i Caturla, i incorporant jugadors de l’equip juvenil com Cuquet, Llurià, Bech, Javi González i Pedrosa. De fora arribava Magriñà i retornava el veterà Antoni Carbonell, que havia estat jugador d’EC Mataró i que volia tornar a posar el seu granet de sorra al progrés de l’handbol local.

Un equip de la temporada 1975-76 amb Pere Martínez, Echauri, Jaume Llacuna, Carbonell, Pellicer, Toni LLacuna, Ventura, Joan Fèlix Martínez, Pedrosa, Bech, Cuquet, González, Gallart i Llurià / Foto: Joventut Handbol Mataró

La campanya va ser millor que l’anterior acabant en cinquè lloc amb 24 punts, per darrere de Ripollet (38), Terrassa (33), Universitari (29) i Santfeliuenc (24) i deixant per darrere equips com Barcelona B i OAR Gràcia.

Aquella temporada 75-76, però, va venir marcada sobretot per la gran actuació de l’equip juvenil del Joventut, que va quedar en tercer lloc del Campionat de Catalunya, per darrera de Barcelona i Granollers, però derrotant els blaugrana al Palau per 11-8 i empatant a la pista del Granollers a 11 gols. Formaven aquell magnífic equip que entrenava el mateix Joan Casas: Catà i Sierra porters; Rivelo, Juan Sánchez, José Sánchez, Pozo, Ruiz, Casabella, Melero, Cruz, Alabarces, Riu, Bosch, Presta i Salazar.

El Joventut exportador de talents

Molts d’aquells jugadors juvenils ja passarien a l’equip sènior la temporada 1976-77 i es va prescindir dels jugadors que venien de fora, formant un equip completament de casa, del qual no es podia esperar, en aquells moments, l’ascens tan desitjat durant tant de temps.

El Joventut va mantenir la categoria, acabant en un discret vuitè lloc de la 1a Provincial amb 22 punts. L’Universitari, que assoliria l’ascens a 1a Estatal, va ser campió amb 35 punts en igualtat de punts amb Sant Fost i dos més que el Barcelona B.

Havia estat la tercera temporada de Joan Casas, un entrenador que a poc a poc havia donat pas a jugadors de la pedrera, però que amb el primer equip no havia aconseguit els resultats que es desitjaven i aquell estiu va ser destituït. També el mateix estiu del 77, tres dels jugadors més destacats de l’equip, Joan Fèlix Martínez, Joan Ventura i Andreu Cuquet, van deixar el Joventut Mataró per fitxar pel BM Granollers de la màxima categoria estatal, en uns moments en què l’equip vallesà, que volia rejovenir notablement el seu equip, va tirar els seus tentacles per tota la geografia catalana. Va ser aquest un episodi molt polèmic. La Junta Directiva mataronina, que presidia Josep Lobera, veia com el seu equip quasi quedava desmantellat i al·legava que les baixes no havien estat tramitades de forma correcta, i com a mínim pretenia obtenir alguna quantitat per tal de compensar els drets de formació, però el Granollers no va donar res i la Federació estigué al costat del més fort.

Conflictes i descens inesperat

Així la temporada 77-78 va començar marcada per la polèmica i la plantilla que entrenava Quico Valera, quedà formada la majoria d’aquells juvenils que tan bones campanyes havien fet, només amb l’aportació dels germans Llacuna i de Jaume Pujol. Ja hem dit repetidament que la 1a Provincial era molt forta i continuava sent així… La lliga va començar molt malament i dels set primers partits només se’n va guanyar un, i en un partit al Palau contra el Seat, va haver-hi una forta trifurca que acabà amb diversos sancionats… i amb el Joventut a la cua de la classificació. La bona defensa, la tasca dels porters i la bona eficàcia golejadora de Pujol i Juan Sánchez varen permetre una reacció, amb victòries importants com l’aconseguida contra el líder (Joventut- Barcelona B 16-14). Però els problemes econòmics que es patien (els jugadors havien de pagar fins i tot els arbitratges) desembocaren en un descens sense remei. El Joventut acabà en darrera posició amb 15 punts i baixava a 2a. Es va parlar fins i tot de la desaparició, però al final, la voluntat d’uns quants (sobretot Lobera, Valera i Pujol) va fer que el club continués, però, això sí, canviant de pista: l’handbol deixava el Palau d’Esports i tornava al Velòdrom.

Es mantenia també l’equip femení de la trajectòria del qual tindrem ocasió de parlar-ne més endavant en un altre número d’aquests Records.

Tres mataronins al Granollers

Els tres jugadors mataronins que van marxar al BM Granollers van tenir una temporada 1977-78 prou exitosa, ja que l’equip vallesà, on destacaven Castellví i Jaume Puig, tot i la seva joventut amb una mitjana d’edat de 20 anys, va obtenir el cinquè lloc a la Lliga de Divisió d’Honor.

Però el seu gran èxit va arribar en la Copa del Rey, on van eliminar en semifinals el FC Barcelona (23-21 a Granollers i empat a 28 al Blaugrana). A la final van caure a Las Palmas contra l’Atlético de Madrid per 29-23, en un partit en què només Joan Fèlix Martínez (amb cognom Cid aleshores) i Joan Ventura formaren part de l’equip. Andreu Cuquet havia hagut de deixar l’equip a causa del servei militar uns mesos abans. Després d’aquella primera temporada només Joan Fèlix va continuar al Granollers, i allà va estar un parell de temporades més, trobant-s’hi amb Bartomeu Casabella, un argentoní format també al Joventut.

Joan Fèlix (samarreta groga), Andreu Cuquet (15) i Joan Ventura (14) amb el BM Granollers a la pista de l’Anaitasuna de Pamplona / Foto: cedida per Joan Ventura

Un mataroní en el primer títol europeu del Barça d’handbol

La qualitat de Joan Fèlix a la porteria va començar a despuntar i el seu bon treball l’acabà portant al Barça i val la pena avançar-se en el temps per recordar la seva trajectòria en l’equip blaugrana. Va fitxar pel FC Barcelona la temporada 80-81 trobant-se enmig de grans figures de l’handbol com el porter Pagoaga, Valero Rivera, Sagalés, Melo, Calabuig, López Balcells, Eugeni Serrano i Papitu, entre altres. A Granollers es comentava que havia deixat un equip per anar a una banqueta, però la lesió de Pagoaga el portà ben aviat a la titularitat i així va poder posar en pràctica la seva experiència de tres anys a l’equip vallesà. En la Copa d’Europa va haver d’estar sol davant del perill contra l’Slovan de Ljubljana i el Barça va perdre per 20-21 i fou eliminat, i també en la Lliga es va acabar cedint davant de l’Atlético de Madrid.

Joan Fèlix en acció al Palau Blaugrana

La temporada següent 81-82 va arribar l’entrenador Sergi Petit que fitxà al porter internacional De Miguel, i arribà al Barça un altre ex-Joventut, Josep Casasayas, el pivot de Súria. El Barça va guanyar la lliga i la temporada següent, la 82-83, va jugar la Copa d’Europa, caient en semifinals davant del Dukla de Praga. Joan Fèlix, va ser ser cridat a la selecció de Catalunya, derrotant a Euskadi per 23-28, amb una actuació seva molt destacada, i a Iugoslàvia per 25-18.

Al final, tot i que la Lliga 1983-84 es tornà a escapar, el Barça, ja de la mà de Valero Rivera, va guanyar el seu primer títol europeu, en derrotar en la final de la Recopa el Sloga Dobaj de Iugoslàvia per 24-21. Després es van proclamar campions de Copa del Rey derrotant l’Atlètico de Madrid per 21-17.

L’equip blaugrana que va guanyar la Recopa l’any 1984, amb Joan Fèlix primer de sota a la dreta /  Foto: veteranshandbolfcb.cat

La temporada següent 84-85 es va tornar a guanyar la Recopa en una remuntada històrica de set gols al CSKA de Moscú, tot i que en aquesta ocasió Joan Fèlix no formà part de la convocatòria. També va assolir el seu segon títol de Lliga, completant així una esplèndida “doble parella” de títols importants per al seu palmarès.

En acabar aquella temporada Joan Fèlix va deixar un equip que a poc a poc es convertiria en el millor equip del món. Havia jugat al costat de jugadors com Wunderlich, Serrano, Sagalés, Castellví, Uría, Melo, Cabanas, Fejzula, etc. i va tenir així l’oportunitat de ser present en el naixement del “dream team” de l’handbol. Tot això compartint els durs horaris d’entrenaments amb els de la seva feina d’arquitecte tècnic que ja començava a desenvolupar a la nostra ciutat.

Després, el gran porter mataroní encara tindria ocasió de demostrar la seva qualitat en el Palautordera, equip amb què pujaria a la màxima categoria estatal. Més endavant les alegries esportives li arribarien per part de les seves filles, Roser i sobretot Núria, destacadíssimes jugadores de bàsquet.
En el pròxim número anirem més enrere en el temps per parlar d’un altre d’aquests grans porters que ha donat l’esport mataroní, i dels èxits que va viure amb el seu club.