IluroSport » Lhotse Shar: una muntanya unida a la nostra ciutat

Lhotse Shar: una muntanya unida a la nostra ciutat

Records… núm. 10

Al Nepal, ben a prop de Katmandú, i fent frontera amb el Tibet, en l’Himàlaia s’alcen les més impressionants muntanyes de la Terra, entre ells l’Everest, que amb 8.848 m és el cim més alt del nostre planeta. El seu nom i els d’Annapurna, Dhaulāgiri, Makalu, Manāslu o Cho Oyu sempre han estat l’objectiu dels escaladors més ambiciosos i més valents. Però per als mataronins el nom més mític és el del Lhotse Shar.

El Lhotse és la quarta muntanya més alta de la terra, ja que el seu cim principal està a 8.516 m. A part del cim principal n’hi ha altres de secundaris i entre ells el Lhotse Shar, un dels més anhelats i també més temuts pels escaladors. Perquè tothom té clar que les dificultats a l’hora d’escalar-lo són molt superiors, per la seva orografia, amb parets on és molt complicada la seva ascensió. Només l’Annapurna el supera en índex de sinistralitat entre les muntanyes més altes del món.

Una expedició austríaca va ser la primera a pujar-hi l’any 1970 i l’any 1984 només hi havien pujat tres expedicions. Les principals dificultats es troben cap als 6.000 m on hi ha parets del 70% d’inclinació que s’han d’escalar en neu i gel. El seu ascens és tècnic, cosa que el converteix en un dels més desitjats entre els millors alpinistes mundials, i a Mataró hi ha escaladors ambiciosos i valents. El 28 de març de l’any 1984 va sortir de la nostra ciutat cap a l’Himàlaia, l’expedició de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, per atacar el seu cim de 8.400 m, tot i que actualment se li dona una altitud de 8.382 m.

Al seu cap hi anava Antoni Sors, nascut a Sant Vicenç de Montalt l’any 1949, però que vivia a Mataró i es considerava ben mataroní, i l’acompanyaren el també mataroní Sergi Escalera, el calellenc Antoni Ricart, el basc Manu Badiola. Però com a novetat destacava la presència d’una noia, de Mercè Macià, nascuda al Ripollès l’any 1956, que vivia a Mataró des dels 7 anys, que havia destacat fent atletisme en el GG Lluïsos, i que s’atrevia a atacar un vuit mil i poder ser així la primera dona de l’estat espanyol en aconseguir-ho.

1984: Mai una dona de l’estat espanyol havia pujat tan amunt

Mercè Macià

Tots ells, i en especial la Mercè Macià que havia estat promesa seva, anaven a l’Himàlaia amb el record d’Enric Pujol, que l’any 1981 havia mort a les parets del Broad Peack (8.047 m) després d’haver-lo escalat en una expedició on també figuraven Toni Sors i Sergi Escalera, i que va significar el primer vuit mil dels escaladors mataronins… i malauradament també la primera mort d’un alpinista català a l’Himàlaia.
L’expedició va instal·lar el camp base i els primers camps, però a primers de juny va haver de desistir, ja que el clima afegia molts perills al que ja tenia de per si aquella difícil escalada, i així als 7.350 m es va renunciar a l’intent. Tot i això la Mercè Macià amb aquesta cota es convertia en l’escaladora de l’estat espanyol que havia arribat més amunt, era com una recordista de l’alta muntanya.
Varen tornar a Mataró, amb la gent de l’Agrupació fent-se la promesa de tornar-ho a intentar en un futur no massa llunyà.

1987: Segon intent que comença amb esperança i acaba en tragèdia

L’expedició en la recepció a l’Ajuntament abans de la seva sortida / Foto: Ajuntament de Mataró

El dia 29 de juliol de 1987 una nova expedició “Massana a l’Himàlaia- Lhotse Shar 8.400 m” va sortir de la nostra ciutat. La formaven Antoni Sors (36 anys, com a cap), Mercè Macià (29, sots-cap de grup), Sergi Escalera (31, encarregat de material), Antoni Ricart (35, metge), Manu Badiola (32, encarregat de transports), Carles Vallès (28, encarregat d’alimentació), Francesc Porras (29) i Antoni Quiñones (26).
El cap de l’expedició comptava ja aleshores, igual que Carles Vallès, amb l’honor d’haver pujat, dos anys abans, a l’Everest, el cim més alt de la Terra.

La postal que l’expedició va enviar a Ràdio Mataró des del camp base / Arxiu Josep Gomà Carol

A la nostra ciutat se seguien les novetats amb expectació, barrejada amb inquietud, i arribaven les notícies. Es va fer sense problemes la instal·lació del camp base, amb més dificultats, el dia 13 de setembre, es va instal·lar el camp III a 6.800 m i el dia 18 de setembre el camp IV a 7.350 m, que era on s’havia arribat l’any 1984. Semblava que les condicions eren millors que tres anys abans i s’intentaria l’ascensió, seguint una ruta que havien fet els austríacs Sepp Mayerl i Rolf Walter l’any 1970.

L’expedició al camp base / Foto: Joan Safont, cedida al Tot Mataró

Però uns dies després l’impacte de la notícia fou terrible: “El dia 27 de setembre quan atacaven el cim, Antoni Sors, Sergi Escalera, Antoni Quinones i Francesc Porras, havien patit un accident a causa d’un allau, i allà, a la immensitat de l’Himàlaia hi havien deixat la seva vida, fent aquella muntanya una mica més nostra”.

Sors, Porras, Escalera i Quiñones, quatre amics, quatre escaladors

El dia 28 de novembre la Sala de Plens de l’Ajuntament es va fer petita en l’acte emotiu d’homenatge i de record que la ciutat va retre a l’Expedició Massana a l’Himalaia. L’alcalde Manel Mas va lliurar a Mercè Macià les medalles al Mèrit Esportiu de la Ciutat de Mataró que el ple de l’Ajuntament havia concedit als expedicionaris i que la Mercè va entregar als companys de l’expedició assistents i als familiars d’aquells que quedaren per sempre al Lhotse Shar.

El 2 de desembre del 2018, a proposta de l’Ajuntament, recolzada per l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, es va fer un acte de record als quatre alpinistes i es va descobrir una placa en memòria seva a la façana del local de l’Agrupe, al passatge del Pou d’Avall.

1990: El tercer intent és el bo

Però aquella fatídica i enorme esllavissada no va poder acabar amb els somnis dels escaladors de l’Agrupació, i sobretot la Mercè Macià no es va rendir. Tenia un repte amb aquella muntanya i el dia 1 d’agost del 1990 era la cap de files de la nova expedició de l’A.C.E. que sortia cap al Nepal amb el nom de “Mataró al Lhotse Shar”.

Mercè Macià cap de l’expedició del 1990

Abans de marxar deia: “Hi ha coses que resulten inexplicables vistes des d’ací. Per fer-se’n càrrec és necessari anar pujant lentament muntanya amunt com si no avancessis i veure en canvi, com el món es va quedant sota els teus peus amb la seva immensitat i la seva bellesa. Aquell mar de núvols amb les punxes dels alts cims que sobresurten. Aquells meravellosos colors del naixement del dia i dels capvespres… És inexplicable. Cal anar-hi”.
I hi va tornar acompanyada de Manu Badiola i Carles Vallès, dos dels altres supervivents de l’expedició anterior, de Josep Lluís Sassot, Jordi Homs i dels mataronins Manel Punsola, Pere Torres, Miquel Sala i Víctor Marín, que era el més jove amb 26 anys, però que l’any abans ja havia estat allà escalant el Manaslu (8.163 m) junt amb el mataroní Carles Gel i el vigatà Joan Colet.

Aleshores Mercè Macià ja no era la “dona més alta” d’Espanya, ja que Magda Nos i Mònica Verge havien escalat el Cho Oyu (8.201 m.) i per tant tenia un al·licient més.
El 28 de setembre l’expedició, després d’haver-se trobat bloquejada en el camp base per les intenses nevades, va sortir cap als camps d’alçada per intentar atacar el cim entre els dies 1 i 7 d’octubre, si el temps es mantenia estable. I es va poder fer!
Manu Badiola i Carles Vallès van deixar la bandera de la nostra ciutat al quart cim més alt de la terra, i la Mercè Macià, el dia 27 d’octubre en ocasió de la multitudinària rebuda que la ciutat va dedicar als triomfadors, va poder exclamar: “El Lhotse Shar és una muntanya mataronina, és la nostra muntanya”. Al costat de l’èxit quedava el record de Sors, Quiñones, Porras i Escalera que tal com es va dir, “ens la guardaran per sempre”.

L’expedició en la recepció a l’Ajuntament després de l’èxit / Foto: Tot Mataró

Després d’aquesta gesta Mercè Macià va rebre el guardó com a segona millor esportista catalana de l’any 1990, només superada per Arantxa Sànchez Vicario. Manel Punsola va ser nomenat director de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya.

Però ni Mercè Macià ni cap dels seus companys s’aturaren. Estimen massa la muntanya i senten un impuls irresistible cap a ella, tot i que de vegades la muntanya se’ls vols quedar i ho aconsegueix.
Així el mes d’octubre de 1991 el basc Manu Badiola, que havia fet gran amistat amb els escaladors mataronins i era membre de l’Agrupació, va deixar la vida en el descens després d’haver coronat el Makalu (8.463 m).

Més sort va tenir al Mercè Macià l’any 1992, quan junt amb Víctor Marín, i altres coneguts com Antoni Ricart i Joan Colet, que va ser un dels que va fer el cim, van formar part d’una expedició al Cho Oyu (8.201 m).

També a la neu però en una especialitat ben diferent, però que també és prou arriscada, destacà un altre mataroní de què en parlarem en el pròxim número.