IluroSport » L’Iluro SC augmenta el seu prestigi quedant campió provincial (1923)

L’Iluro SC augmenta el seu prestigi quedant campió provincial (1923)

Records… núm 50

Com havíem vist en el número anterior, l’Iluro SC havia sortit d’una profunda crisi i sota la presidència del Sr. Josep M. Fradera, que havia agafat el càrrec al mes de gener de l’any 1923, havien d’arribar grans èxits esportius i el club incrementaria encara més el seu prestigi dintre la societat mataronina. Tindrem ocasió de relatar-ho en aquest i en els següents números d’aquests Records.

Preparant el campionat provincial

En la primera fase de la temporada 1922-23, l’Iluro SC havia arrasat en el grup de la costa, una mena de campionat comarcal, obtenint la classificació per a la fase provincial del Campionat de Catalunya de 2a Categoria, on es va trobar amb equips més potents, tots ells campions dels seus respectius grups. Recordem que més amunt, en uns temps en què no hi havia lliga estatal, només hi havia la 1a Catalana amb 12 equips, separats en 1a A i 1a B, i dels quals 8 eren de Barelona ciutat.

L’Iluro va preparar-se a casa… per anar a jugar a fora / Foto: Arxiu JGC

El campionat no començà fins al mes d’abril i durant l’hivern l’equip s’havia preparat amb amistosos davant d’equips més potents, com un partit contra un segon equip del FC Barcelona del qual es digué: “davant d’una gentada grandiosa que omplia de gom a gom el camp de l’Iluro, es va jugar un partit com poques vegades s’havia vist”… i l’Iluro va sortir-ne triomfador per 2-1. El nounat “Diari de Mataró” deia que: “L’Iluro té la millor porteria de 2a, la defensa quasi es pot donar la mà amb la del Manresa, la ratlla de mitjos i davanters, si bé mancades de potència, tenen una escola de “pases” tan meditats, que destrossen totalment als seus contraris, per superiors i ràpids que siguin”. Com es pot veure hi havia moltes esperances dipositades en aquell equip, on ja destacava, tot i que havia debutat feia poc, el porter Llàtzer Florenza.

El primer gran títol de la història del futbol mataroní

Els partits del campionat provincial es disputaven en terrenys neutrals, quasi sempre a Barcelona, i a una sola volta. L’Iluro demostrà d’entrada la seva fortalesa defensiva: Iluro- Catalunya 0-0; Iluro- Granollers 1-0 i Iluro- Manresa 1-1, amb més de 700 afeccionats mataronins al camp de l’Europa. En el quart partit es lesionà Florenza i hagué de col·locar-se Verdier de porter, però la davantera estigué fina: Iluro- At. Turó 5-4. Després victòria sobre l’Andreuenc per 4-0. Després l’Atlètic Igualadí renuncià a jugar el partit, ceditn els punts i el dia 24 de juny, es va guanyar a l’Hospitalenc per 3-1. L’Iluro SC acabà primer amb 12 punts, per davant de Granollers 9 i At. Turó 8 i per primera vegada en la seva història aconseguia un títol de campió provincial, com era conegut aquest títol, tot i que fos de 2a categoria.

La gent vibrava amb els salts a l’aire bloquejant la pilota de Florenza en uns temps en què la majoria de porters no s’atrevien a sortir de sota els pals, amb la força expeditiva de Comas, amb la distribució de joc de Lleonart el capità de l’equip que jugava en la posició de mig-centre del 2-3-5 la tàctica de moda aleshores, amb les gambades per la banda del ràpid extrem que era Isidre Clos i amb les rematades de cap de Huesca, que faria 25 gols al llarg de la temporada, o amb els potents xuts de Canet, que en marcaria 33 dels 78 totals. Era un equip que la gent recitava de memòria: Florenza; Vila, Comas; Verdier, Lleonart, Pons; Clos, Piqué, Huesca, Canet i Felisart, amb Salvadó (porter), Puig i Bombi com a únics recanvis, en un equip que era quasi inamovible.

L’equip de l’Iluro SC campió provincial, amb Florenza, Vila, Pons, Comas, Huesca, Clos, Piqué, Canet, Lleonart (el capità que porta l’escut i els altres no) (drets), Felisart, Verdier i Puig (asseguts) / Foto: Llibre Història Iluro SC

L’anunci del darrer triomf va córrer com la pólvora i la gent no va dubtar en celebrar-ho. Fou apoteòsic! Diuen que quatre mil persones baixaren a l’estació a rebre els campions, amb la senyera del club i amb l’alcalde Sr. Arañó al davant, que va felicitar els jugadors per haver posat tan amunt el nom de la ciutat. La bandera passà a mans del capità i, amb la banda al davant, la comitiva va pujar fins al local social de l’Iluro, situat ja al bar de “Can Careta” a la Riera (on després hi haguera els magatzems “Sant Jordi” i ara hi ha el Dover), i durant el trajecte no pararen els aplaudiments i els hurres de la gent i els jugadors foren pujats a les espatlles. Un sopar va tancar aquella jornada d’entusiasme delirant, i és que la ciutat vibrava amb l’Iluro, el seu equip de futbol.

Primers partits internacionals, contra un equip txec

En partits de Fira, l’Iluro va rebre la visita de l’equip txec del Moràvia de Brünn, jugant-se dos partits que despertaren gran expectació, ja que per primera vegada un equip estranger ben constituït jugava a la nostra ciutat. Brünn és el nom en alemany de Brno, que era la segona ciutat de Txecoslovàquia, un país potent en futbol en aquell moment, i que jugaria la final del segon mundial l’any 1934, i en tornaria a jugar una altra l’any 1962. En aquell país va viure durant uns anys Ladislao Kubala, que tenia orígens eslovacs, abans de venir al Barça.

En el primer partit s’imposà l’equip visitant per 3-5 i l’endemà, amb els reforços de Papell, jugador del Terrassa, i del mataroní Llinàs que jugava al Badalona, l’Iluro es va imposar per 4-0 amb gols de Papell (2), Huesca i Felisart. Fou el primer triomf internacional de l’equip mataroní.

L’equip de l’Iluro lluint jaquetes obsequi de la Sastreria Escudero, després del títol / Foto: llibre “Història de l’Iluro SC”

Altres equips del club

També cal destacar que el segon equip es va proclamar campió provincial de la seva categoria amb un equip format per Diamant, Ambrós, Cabot, Arnau, Roca, Nogueras, Cerdà, Vila, Bombi, Prat i Saleta; i que l’equip infantil va fer grans actuacions com una victòria per 7-0 contra l’Espanyol, amb un equip format per Canal, Olm, Galceran, Faura II, Faura I, Martínez, Salvañà, Reniu, Morell, Rafart i Casanovas, i que preparava Antoni Prat.

L’equip infantil va guanyar l’Espanyol per 7-0 / Foto: Llibre “Història de l’Iluro SC”

Semifinals del Campionat de Catalunya de 2a

Amb el títol provincial l’Iluro es va guanyar el dret a jugar les semifinals del Campionat de Catalunya de 2a categoria, amb els campions de les altres tres províncies que foren Tàrrega, Reus Deportiu i Figueres. L’Iluro va quedar aparellat amb el Figueres. En aquesta ocasió es jugà a doble partit amb dues victòries groc-i-negres, per 4-3 a Mataró i per 2-3 a Figueres, destacant la capacitat golejadora de Huesca amb quatre dels sis gols mataronins. En l’altra semifinal va guanyar el Reus després d’un partit de desempat i així s’arribà a la final que es jugà el dia 15 de juliol.

La llarguíssima final a Lleida, contra el Reus

La ciutat designada per disputar la final va ser Lleida… que quedava molt lluny als anys vint, i només una vintena de seguidors mataronins varen fer el desplaçament. El partit va ser emocionantíssim amb 6.000 persones al camp del Lleida que elogiaren el joc de “filigrana pura” de l’Iluro davant de la duresa del Reus. Canet marcà primer i el Reus empatà sobre el temps reglamentari. A la pròrroga s’avançaren els reusencs i quan tothom ja desfilava… en Felisart llançà un córner, amb tot l’equip entrant en tromba sobre la porteria rival, i en Huesca, majestuós com sempre, ficà el cap i marcà el gol de l’empat.

El partit de desempat es fixà per a dos dies després i els jugadors es quedaren a Lleida rebent el suport en forma de telegrames dels aficionats i personalitats destacades de la nostra ciutat.

El 17 de juliol tornaren a saltar els jugadors al camp… amb la calor que fa en aquelles terres en aquestes dates! En l’Iluro, Bombi hagué d’entrar en l’inamovible onze inicial, ja que Piqué havia de deixar la capital lleidatana per la tràgica notícia de la mort de la seva filla.

El protagonista va ser l’àrbitre Sr. Ferrer Elias que, segons es deia, era fill de Reus… i el que era segur és que tenia una botiga en aquella localitat. El partit acabà amb 1-0 favorable al Reus, amb un gol precedit de falta assenyalada pel linier però no per l’àrbitre. Els reusencs, que actuaren de forma duríssima davant la superior tècnica mataronina, varen treure dues pilotes de dintre la porteria, evitant l’empat groc-i-negre.

La premsa digué: “L’Iluro ha donat veritables lliçons de com deu jugar-se a futbol”“Han vingut a lluitar contra el Reus i ho han hagut de fer a més contra el públic, la sort i l’àrbitre”… “El dimarts a Lleida tingué lloc el més gran atropello de la història futbolística”…”Jo us he vist lluitar com a lleons”… “La ciutat tota ha remerciat sincerament el suprem esforç que feren els seus jugadors”… Però tot i els elogis rebuts, l’únic partit perdut al llarg de la temporada després de 25 batalles deixava l’Iluro sense el títol català. Així i tot encara quedava la promoció a la 1a categoria B.

La promoció a 1a B , una altra llarga història

Aquella temporada va ser especialment llarga tenint en compte que els partits de Les Santes ja servien normalment per preparar la temporada vinent. Però en aquesta ocasió aquells partits amb victòries sobre dos clubs de 1a Categoria, com l’Europa (per 5-3) i el Terrassa (per 3-1), i encara un homenatge a l’equip fet el 12 d’agost amb victòria sobre el Badalona (un altre gran) per 3-0, servien per preparar una promoció a 1a Categoria B, que devien disputar l’Espanya FC, com a cuer de la 1a Categoria “B”, amb l’Iluro com a campió provincial.

D’altra banda va saltar una nova bomba: durant l’estiu l’Espanya FC es fusionà amb el Gracia SC i la Federació, que veia amb bons ulls aquest equip, que es deia que era una sucursal del Barcelona a Gràcia, va deixar que el nou club fos el que jugués la promoció, amb tots els fitxatges fets durant l’estiu.

El partit de promoció entre Gràcia i Iluro era portada de “El Mundo Deportivo” del 19 d’octubre de 1923, quan ja començava la lliga de la temporada següent

Aquesta promoció es jugà a finals d’octubre al camp barceloní del Júpiter, que està clar que tampoc era massa neutral, i donà dues victòries per 2-1 del Gràcia sobre l’Iluro, que així es quedava a 2a categoria, tot i que al “Mataró Deportiu” es deia el següent: “No hi ha pas cap dubte que temps a venir, quan hom fullegi la història del futbol mataroní i fins al futbol català, al repassar la temporada 1922-23, son esguard quedarà enlluernat pel nom de l’Iluro que per la seva carrera tan brillant, deix de ser un club humil, per posar-se al costat dels primers clubs catalans!”.

Per aquest motiu li hem donat un espai ben merescut a aquesta gloriosa temporada… que tindria una bona continuació, com veurem en el pròxim número.