IluroSport » L’Iluro supera una forta crisi i comencen uns magnífics anys vint

L’Iluro supera una forta crisi i comencen uns magnífics anys vint

Records… núm 143

L’Iluro SC no acabava de trobar el bon camí, i ni amb el retorn del seu primer president i dels seus companys de Junta Directiva, es va aconseguir redreçar la situació. Els desplaçaments eren complicats i no s’acabava d’entrar en la rutina dels campionats i d’aquesta manera els enfrontaments de l’Iluro eren quasi sempre a casa i amistosos. A primers d’agost de 1918 la Junta Directiva va convocar Assemblea Extraordinària i va presentar la dimissió irrevocable, segons van dir, perquè no comptaven amb el suport dels associats i per manca d’autoritat suficient per imposar la disciplina necessària per al bon desenvolupament del club. Va ser escollit nou president el Sr. Torras, i corrien rumors d’una entesa entre Iluro SC i Mataró FC per tal de potenciar el futbol mataroní.

A la ciutat existia un evident entusiasme pel “foot-ball”, encès sobretot durant el temps en què hi havia la rivalitat entre Iluro i Mataró FC, que havia arribat a portar a mil cinc-centes persones al camp. Però aquesta passió va decaure en desaparèixer el segon club, els membres del qual, de tota manera, es mantenien distanciats de l’equip groc-i-negre fomentant un antagonisme que ja no podia existir, i encara anhelant el ressorgir del seu club. No obstant això, des del punt de vista econòmic, Mataró no podia mantenir dos equips d’alt nivell i era necessària una unió, com ja havien fet a Terrassa i Manresa.

La temporada 1918-19 es juga la fase final de 2a

La nova Junta Directiva va aconseguir el retorn d’alguns jugadors veterans, com Camats, Pujol o Fàbregas, i finalment l’alemany Kuchembeker va tornar a fitxar per l’equip groc-i-negre per jugar la temporada 1918-19. L’equip ilurenc, tot i la seva penosa actuació en el campionat anterior, per ampliació dels grups de primera, va mantenir-se al grup A de la 2a Categoria.

Els rivals eren l’Stàdium de Barcelona, Barceloneta, Bètulo de Badalona, Cataluña i el Català, que va ser el primer rival perdent a Mataró en el primer partit per 4-0. Van jugar per l’Iluro en aquell primer partit: Sauleda; Puig, Camats; Nogueras, Kuchembeker, Pujol; Fàbregas, Roca, Salas, Llinàs i Giménez. Després també jugarien Agell, Pons, Bombi, Cabot, Felisart i Rosich.

Imatge d’un partit contra el Bétulo de Badalona, on es pot apreciar el camp a tocar de les Caputxines/ Foto: Jutglar (arxiu JGC)

Era difícil que la premsa de l’època, que també passava moments de crisi, donés tots els resultats, i fins i tot que parlés de futbol, però el que sí que es pot dir és que l’Iluro va quedar campió de grup, superant l’Stàdium barceloní que va ser segon, caient a Mataró per 2-0. A la fase final l’equip mataroní es va enfrontar amb el Santboià, perdent per 1-3 en camp neutral, i quedant fora de la lluita pel títol de 2a.

La temporada va acabar amb un parell de partits amistosos, entre l’Iluro i un equip del Centre de Dependents de Mataró, format per jugadors veterans i que donaren victòries de l’Iluro. Aquests partits, tot i que eren benèfics, van ser mal vistos per la Federació que va multar l’Iluro per haver jugat contra un equip no federat.

Discretes temporades 1919-20 i 1920-21

La ciutat vivia uns temps no massa bons, ja que va passar l’epidèmia de l’anomenada grip espanyola, que va causar moltes morts. Hi havia problemes de subsistència per falta d’aliments bàsics i també es va viure un “estat de guerra” durant el febrer del 1919 a causa de les vagues. Amb tot això no és estrany que la premsa dediqués poc espai a l’esport…

La temporada 1919-20 l’Iluro va tornar a guanyar la fase del litoral. Posteriorment, va acabar en el segon lloc de la 2a fase per darrere del Martinenc, que va ser l’equip que va disputar la fase final quedant campió i pujant a 1a B després de superar Reus Deportiu i AD Guíxols. L’equip groc-i-negre va formar amb Salvador, Lleonart, Puig, Vila, Pujol, Lleonart, Roca, Rosich, Canet, Salas, Llinàs i Pons. Kuchembeker havia marxat a l’Espanyol i altres jugadors ilurencs, com Agell, Duran, Mirats, Cabot i Felisart jugaven a l’equip del Centre de Dependents, que tot i no estar federat continuava fent els seus partits.

Com succeïa quasi cada any, en moments de certa convulsió social, a finals de temporada va haver-hi un nou canvi de president ocupant el càrrec el Sr. Ferran Gamell.

La temporada 1920-21, amb l’Iluro jugant a 2a Categoria, també va ser molt trencada, amb interrupcions per disputar altres competicions, i amb sancions al club i a jugadors. L’Iluro va tenir una actuació molt discreta en un grup en que va guanyar el Catalunya de Badalona, i per tant sense poder disputar aquesta temporada la fase final.

Primer partit “interregional”

El més destacat d’aquella temporada 1920-21, va arribar en els amistosos. Primer a finals de l’any 20, guanyant la “Copa Escudero”, donada per una sastreria de la Plaça de Santa Anna, davant del Sabadell de 1a Categoria, després de jugar-se dos partits. Després, també abans d’acabar l’any, l’Iluro va guanyar a Figueres per 1-4, amb un resultat que va fer reaccionar novament l’esperit esportiu de la ciutat.

Imatge d’un partit d’aquella època, on es pot veure el camp a tocar de la Llar Cabanelles / Foto: Arxiu JGC

El mes de febrer de 1921 es va jugar el primer partit interregional, amb la vinguda de l’España de València, un potent equip de la capital valenciana que poc després derrotaria el València FC, però que va caure aquí a Mataró davant l’Iluro per 5-0 en un memorable partit, en el qual va debutar el defensa Bosch i van marcar Llinàs (2), Canet (2) i Clos. Començava a aparèixer el nom de Martí Canet, un nom que seria dels més emblemàtics de la història del club groc-i-negre. Un altre dels golejadors, Llinàs –conegut per “Firolet”– va jugar el seu darrer partit amb l’Iluro, ja que després va fitxar pel FC Barcelona, tot i que no arribaria al primer equip. S’ha de dir de tota manera que els valencians, que potser no esperaven tanta rèplica de l’equip mataroní, havien jugat contra l’Espanyol a Barcelona el mateix dia al matí, i lògicament acusaren l’esforç a la tarda.

Posteriorment, cal citar també un parell de visites del FC Barcelona, amb victòries blaugranes per 1-2 i 2-4, aquesta darrera després de remuntar un 2-0, amb la presència a les files blaugranes de jugadors com Uriach, Piera, Sancho, Gràcia o Samitier. La premsa deia que havia estat una “pàgina gloriosa per a la història de l’Iluro”. Un Iluro que aquella temporada havia jugat amb un equip base format per Sabatés, Vila, Bosch, Lleonart, Pons, Roldós, Clos, Canet, Pérez, Felisart i Martí.

Campions de grup la temporada 1921-22

Amb un equip molt semblant va iniciar l’Iluro una temporada 1921-22, que per fi tindria un inici, un desenvolupament, i un final ben organitzat. L’Iluro va quedar enquadrat en el grup I de la 2a Categoria, novament del “litoral”, al costat de Canet, Premià de Mar i Calella. Amb un equip quasi invariable –format per Roger; Puig, Bosch; Costa, Pons, Lleonart; Clos, Vila, Pérez, Canet i Felisart–, l’Iluro va aconseguir el títol de campió de grup, guanyant tots els partits, amb 31 gols a favor i 3 en contra.

Un equip de la temporada 1921-22 amb Felisart, Vila, Roger, Bosch, Pérez, Lleonart, Pons, Verdier, Piqué, Clos i Canet

Ja en el mes d’abril de 1922 l’Iluro va jugar la fase final del campionat, junt amb els altres campions de grup. En el primer partit, acudint al camp de l’Espanyol amb un equip incomplet, l’Iluro va perdre davant del Santboià per 1-3, com havia passat dos anys abans. Així les posteriors victòries per 3-2 davant del Granollers, i pel mateix resultat davant del Catalunya de Les Corts, no varen servir per poder obtenir el títol que va anar a parar a les mans del Santboià.

Aquell equip en el qual entrarien aviat jugadors com Verdier i Piqué, que retornava a l’Iluro, va acabar la temporada amb triomfs espectaculars com un 9-2 sobre el reserva de l’Europa, un 11-1 sobre el Premianenc, o un 10-0 sobre el Cornellà. I la premsa deia així, en un “Diari” que ja s’escrivia en català: “Ens afermem en la nostra convicció que fent partits que valguin la pena, el camp s’omplena de públic, cada vegada més nombrós, contribuint a l’hermosa tasca de fomentar a la nostra ciutat la cultura i l’esport”.

Aquesta sèrie d’amistosos triomfals van contribuir a crear una gran aurèola al voltant de l’Iluro. El camp s’omplia d’uns aficionats que tenien el seu local social al Bar Condal, més conegut com a “Can Cintet”, situat a la cantonada entre el carrer d’Argentona i la Riera. Es preparava una època esplendorosa de l’Iluro de la que ja n’havíem parlat als Records 49, Records 50, Records 51 i Records 52. Semblava que l’Iluro, ara sí, havia eclipsat definitivament el Mataró FC.

Hem parlat d’uns partits jugats contra un Catalunya futbolístic, però en el pròxim número, farem un incís en el món del futbol, per parlar d’un triomf contra un altre Catalunya, en un altre esport.