IluroSport » Metamorfosi d’ECM cap a CH Mataró, amb inauguració del pavelló i ascens a 1a Estatal

Metamorfosi d’ECM cap a CH Mataró, amb inauguració del pavelló i ascens a 1a Estatal

Records… núm 115

La de la secció d’hoquei patins d’EC Mataró, va ser com una mort anunciada amb temps, i podríem dir que més que una mort va suposar una metamorfosi lenta, en la qual van ajudar-hi el moment de crisi pel que passava el ciclisme de l’entitat i també la construcció del Pavelló de Cirera. La dècada dels vuitanta, ho vàrem veure la setmana passada, no havia estat positiva pel que fa a les campanyes del primer equip d’hoquei patins d’ECM. No obstant i sempre sota la presidència de Jaume Parera, que havia agafat el càrrec de la secció l’any 1973, sí que ho havia estat en la forta revitalització de la secció, tant pel que fa al treball amb la base com pel que fa a l’augment de la massa social.
A poc a poc la secció va anar obrint els ulls de cara a una possible independització del club. Faltava una cosa: una instal·lació en les degudes condicions, en la qual la gent d’hoquei patins s’hi pogués trobar com a casa. I estava en camí, era el nou Pavelló de Cirera…

1989-90: Campions de 2a Catalana

La temporada 88-89 havia retornat al club Raül Bellver. Havia estat jugador d’EC Mataró les temporades 79-80 i 80-81 i havia tornat amb ganes a la nostra ciutat, perquè havia deixat bons amics aquí, però aquella primera temporada com entrenador va ser força decebedora, perquè no es va poder assolir l’ascens. En acabar aquella fluixa temporada alguns dels jugadors van deixar l’hoquei, i es van fer alguns fitxatges amb la decidida intenció de pujar de categoria, en uns moments en què l’entitat es trobava forta i el Patronat d’Esports ho reconeixia signant-se el “Pla de Millora per a l’hoquei patins”.

Només van continuar Josep Ma Parera, Bernat Ximenes, Xavi Planta i Izquierdo, que pujava del juvenil, i es varen incorporar els germans Canet, un d’ells porter, Canals, Jané, Solans, que serien puntals indiscutibles de l’equip, que començava amb aspiracions de pujar a 1a Catalana.

Salvador Garcia, Toni Canet, Izquierdo, Xavi Planta, Bernat Ximenes, Josep M. Parera, Raül Bellver (drets) Canals, Jané, Canet, Alonso i Solans (ajupits) / Foto: Arxiu El Tot Esport

Mantenint el suport de Bofisa, l’equip va començar guanyant a la pista de l’Sfèric de Terrassa (6-8) i va encadenar nou jornades sense perdre, fins que a la pista del Santa Isabel de Barcelona, en un partit on Canet II i Solans caieren lesionats, es va perdre per 7-6, però l’equip continuava líder.

La decepció va arribar al primer partit de la segona volta, quan l’Sfèric va guanyar al Velòdrom per 1-4, apoderant-se del lideratge. Tantmateix, la reacció mataronina va ser immediata amb vuit victòries consecutives, inclosa una per 3-2 davant del Caldes que era el líder. Al final, EC Mataró va quedar segon darrere del Caldes, però entrava a la fase d’ascens amb els tres punts aconseguits contra aquest rival, mentre que els vallesans sortien només amb un punt.

En aquesta fase d’ascens a més jugaven Laietà de Barcelona, Vilassar de Mar, Masquefa i Sant Andreu. Es va començar amb victòria contra el Laietà (6-4), però després vingueren una derrota davant el Vilassar (2-3) i una altra a Masquefa (7-5).

Per motivar els afeccionats es va tornar a obrir la porta del Parc que donava accés al Velòdrom i l’entrada era gratuïta, però ni així s’acabaven d’animar els afeccionats, desenganxats totalment d’aquella instal·lació. Però els jugadors estaven disposats a tot, i amb un triomf per 1-3 a Vilassar assolien l’ascens. Havien intervingut en aquell partit Canet I, Parera, Jané (1), Canet II (2), Solans, Canals, Planta i Ximenes.

Ja embalats van acabar amb dues victòries més sobre Masquefa (6-5) i Sant Andreu (2-5) que donaren el títol de campions de 2a Catalana a afegir a l’anhelat ascens.

1990-91: Temporada de transició

De cara a la nova temporada ràpidament el club es va moure per cobrir les baixes del porter Canet, que deixava l’activitat coincidint amb l’augment de les mesures de les porteries, Parera, que passava a ocupar-se de dirigir l’equip júnior, i Bernat. José Luís Paramio acompanyaria a Alonso, fill de l’extècnic mataroní, a la porteria, i s’incorporaven també Molina (Arenys Munt), Borregan (Horta) i Montcau (Gramenet). Raul Bellver continuava com a tècnic.

La novetat era el nou nom de l’equip, que passava a ser Dunlop Mataró, en honor al nou patrocinador, a la vegada que desitjant oblidar-se del nom d’Esport Ciclista. Fins i tot en molts moments a la premsa sortia com a CH Mataró. No hi havia res d’oficial, però s’anava forjant un nou club…

El debut a 1a Catalana, va ser impressionant amb victòria a Cassà per 1-10, però després es veuria que era degut sobretot a la feblesa del rival. L’equip funcionava a la perfecció fora de casa, amb un Toni Canet en ratxa golejadora (va marcar vuit gols en un partit a la pista del GEiEG, que va acabar amb 3-9), però a casa es guanyaven molt pocs partits, i s’arribava al darrer partit al Velòdrom contra el Vilassar de Mar, amb el descens en joc. El Mataró tenia 23 punts i el Vilassar 22. Tot i no comptar amb Canet i Borregan, lesionats, l’equip format per Paramio, Jané, Canals, Canals, Montcau i Molina, obtenia la victòria per 5-4, patint fins al darrer minut, però salvant la categoria i condemnant als vilassarencs.

La lliga va acabar així: Blanes 41, GEiEG 38, Premià 35, Lloret 29, Arenys Munt 28, Ripollet i Barberà 27, Manlleu 26, DUNLOP MATARÓ 25, Sant Josep Badalona 23, Vilassar de Mar, Roda de Ter 22, Martinenc 18 i Cassà 2.

Inauguració del Pavelló de Cirera

La nova temporada arribava amb una bona notícia, ja que Club Hoquei Mataró, com ja es deia des que a l’Assemblea de socis al mes de setembre es va aprovar la desvinculació d’Esport Ciclista Mataró, tindria una instal·lació apropiada.

El dia 29 de setembre de 1991, s’inaugurava el nou Pavelló de Cirera, situat a l’Avinguda Corregiment, que comptava amb una superfície enrajolada perfecta per jugar a l’hoquei patins. En la jornada inaugural, també amb cabuda per al patinatge artístic i el futbol sala, Mataró Dunlop va guanyar a l’Espanyol per 8-3.

En la inauguració del nou pavelló es va mostrar el bon treball que es feia amb la base / Foto: El Tot Esport

Després, en els primers temps es veuria que hi havien problemes importants: pels laterals, que estaven sense tapar, va entrar aigua a bots i barrals a la pista a la primera rierada; el sol entrava sense contemplacions, enlluernant els jugadors pels finestrals de vidre que hi havia darrere la porteria del costat de mar, sovint els vidres eren trencats sovint pels cops de bola; hi havia problemes amb l’accés als vestidors, etc. Però a poc a poc s’anirien solucionant els problemes de la nova casa de l’hoquei patins a la nostra ciutat, on aquest esport podria continuar el seu progrés. I ho va fer de forma molt ràpida.

1991-92: Molts canvis a la plantilla

La nova temporada portava molts canvis a les regles del joc que buscaven millorar l’espectacle: sancions per faltes acumulades, la línia d’antijoc baixava al centre del camp, es podia tocar amb els patins, etc.

Raul Bellver continuava d’entrenador per quarta temporada, buscant el seu segon ascens. La plantilla es retocava sensiblement, ja que a la porteria es fitxava a Planas i Ballano i pujava Ortner del juvenil, i de jugadors de pista només continuaven Borregan i Canals, completant la plantilla Del Rosal, Mazarico, Olmo, Orlando Rubio, Rovira i Cano. Semblava que l’equip directiu que presidia Jaume Parera, amb Josep M. Spà com a vicepresident, i amb Josep Dapena i Joan Pagès, entre altres, com incansables directius, havia fet una clara aposta per portar l’equip cap a les categories superiors, i no era fàcil perquè dels dos grups de 1a Catalana, només tres equips pujarien a 1a Estatal…

El Pavelló de Cirera es confirmava com un lloc millor per als espectadors, que així començaven a gaudir de l’espectacle de l’hoquei, cosa que també feien els jugadors de la base sempre al costat del primer equip. I aquest responia i després de perdre a Lloret en el partit inicial (8-4), va encadenar set partits sense perdre, fins que el Manlleu, que era el líder va trencar la ratxa (5-6).

Neix oficialment el CH Mataró

El 2 de març de 1992, quan encara estava en marxa el campionat, es va constituir oficialment el nou club, naixent Club Hoquei Mataró, amb l’aprovació dels seus nous estatuts. I com si aquest fet hagués donat nova força, l’equip va encadenar tres victòries importants davant del segon equip del Tordera (3-2), del Maçanet (0-1) i a la pista del líder, el Manlleu per 2-4, que situava l’equip mataroní a només un punt dels osonencs. S’acabava la primera fase per darrere de Manlleu i Tordera, però se sortia amb 5 punts a la fase final, només per darrere del Cornellà que venia de l’altre grup junt amb Caldes i Sant Andreu.

Campions de 1a Catalana, amb ascens a 1a Estatal

L’inici de la fase final va ser esplèndid: Mataró- Sant Andreu 6-3; Cornellà- Mataró 3-5; Mataró- Caldes 4-3. CH Mataró era líder, però una derrota a Sant Andreu per 5-2, complicava una mica la situació. S’havia de guanyar el Cornellà al Pavelló de Cirera.

El del dia 31 de maig del 1992, va ser un partit memorable, en el qual els jugadors que dirigia Bellver ho van brodar i l’exhibició es va veure acompanyada de molts gols: 12-5 va ser el resultat! Planas a la porteria, Borregan (2), Mazarico (2), Orlando (1), Cano (3), del Rosal (4), Olmo, Canals i Rovira havien estat els artífexs.

L’equip de l’ascens a 1a Estatal amb Garcia, Olmo, Josep M. Spà (vicepresident), Bellver (entrenador), Mazarico, Borregan, Del Rosal i Salvador Garcia (drets) i Canals, Rubio, Rovira, Ortner, Planas i Cano (ajupits) / Foto: El Tot Esport

En el darrer partit a Caldes, quan ja es tenia l’ascens a la mà, guanyant per 6-7, certificaren el títol de campions de 1a Catalana. La classificació final va ser aquesta: CH MATARÓ DUNLOP 15, Manlleu 14, Tordera 13, Sant Andreu 10, Cornellà 6, Caldes 2.

L’alcalde Manuel Mas va rebre els campions, l’eufòria va ser gran i la sensació d’un gran club es va veure amb l’organització del Torneig Comarcal del Maresme per a les categories de base, que va fer que les grades del Pavelló fossin insuficients.

La temporada 92-93 seria la primera oficial amb el nou nom a escala federativa, tot i que ja feia temps que el d’Esport Ciclista Mataró no es feia servir. Poca cosa canviava, el president era el mateix, la Junta també i l’equip també, i lògicament es va mantenir la categoria obtinguda a la pista la temporada anterior, i per tant es jugaria novament a categoria estatal. Quants de suors i patiments s’havien passat per arribar fins allà. També en aquells anys en un altre esport se situava el nom de Mataró entre els més destacats de l’estat, com veurem en el pròxim número d’aquests Records.