IluroSport » Neix un campió sota els focus i entre les dotze cordes (1967)

Neix un campió sota els focus i entre les dotze cordes (1967)

Records… núm. 5

No feia massa que s’havia produït la inauguració de la llum artificial del Camp Municipal, de què parlàvem en el número anterior d’aquests Records, i sota la llum d’uns altres focus s’anava obrint pas una nova estrella de l’esport mataroní. Això passava en un ambient carregat de fum, molt sovint plasmat a les pantalles del cinema, que sempre ha vingut íntimament lligat amb l’esport de la boxa. Mataró era un bon feu per aquest esport, ja que hi havia un grandíssim nombre d’afeccionats que presenciaven les vetllades de boxa que es feien sobretot al Velòdrom. Eren moments en què la TVE també promocionava molt aquest esport i les gestes de boxejadors com Carrasco, Velázquez, Legrà o Urtain.

Érem a finals dels anys seixanta. A l’Esport Ciclista Mataró, en aquells moments presidit pel Sr. Alfons Trabal, que havia reemplaçat temporalment Eloi Català, hi havia una brillant secció d’aquest esport, al costat de les de ciclisme, hoquei patins i handbol. Havia agafat més força després que l’any 1967 s’haguessin fusionat els gimnasos del DC Mataró i Alís, amb Francisco Obiols com a president de la secció, i passant Joaquim i Miquel Alís, pare i fill (tots dos van fer molt per la boxa a Mataró!!), a formar part del quadre tècnic. En la secció destacaven Navarro Moreno, Pinto i Del Amo, que es trobaven entre els millors catalans.

La gran estrella mataronina

Però sobre el ring quadrat de 6 metres de costat començava a destacar un jove amb una gran classe que vindria ben acompanyada dels resultats en l’àmbit català, primer, i a escala espanyola posteriorment, en categoria amateur. Parlem d’Antonio Rubio.

Antonio Rubio en un combat de l’any 1968 / Foto: Santi Carreras, ILUROSPORT

L’any 1967 va obtenir per primera vegada el títol de campió de Catalunya del pes mosca i va ser internacional a finals d’any, derrotant l’italià Pieracci en un Espanya-Itàlia celebrat al Velòdrom de Mataró.

Ja l’any 1968, el primer any en què quedà campió d’Espanya, en pes gall, derrotant el canari Suárez, va ser preseleccionat per als Jocs Olímpics de Mèxic, però va quedar fora de la convocatòria final, tot i haver estat a la concentració prèvia. Va ser un fort “pal” però el boxejador mataroní el va saber superar. I així, el mes de maig de l’any 1969, va tornar a quedar campió d’Espanya, ara ja en pes ploma, aquesta vegada al Gran Price de Barcelona (on actuava com a locutor, “speaker” com en deia tothom, el mataroní Antonio Góngora) i superant el barceloní Gonzàlez, a qui ja havia derrotat aquell mateix any en el campionat de Catalunya. Abans, en el combat inicial, havia derrotat el canari Suárez, rival en la final de l’any anterior en un combat sensacional. La seva bona trajectòria en aquests campionats li va donar el “Trofeu a l’amateur amb millor futur professional”.

Confirmaria aquell mateix any aquesta predicció anant als Campionats d’Europa, on va ser derrotat de forma injusta (les decisions sempre polèmiques de la boxa…) per l’anglès Pinder, i guanyant després l’alemany Bacher, en un Barcelona- Bremen, i l’italià Verolli en un Barcelona – Roma. Ja se’l qualificava com el millor púgil mataroní “amateur” de tots els temps i es va fer una vetllada en el seu honor, on va derrotar el professional Tormo, i va rebre la medalla d’or del D.C. Mataró.

Campió d’Espanya per tercer any consecutiu

El mes de juny de 1970, a la plaça de “bous”, com en diuen allà, de València, Antonio Rubio es va proclamar campió d’Espanya del pes ploma, després de derrotar en la final al púgil local José Luis Mata. Amb aquest triomf revalidava el títol estatal per tercera vegada consecutiva, i es convertia en l’ídol dels afeccionats locals, sent admirat per tothom, ja que havia estat l’únic català capaç d’aconseguir el títol, cosa que provocà que a la premsa barcelonina, concretament en el “Mundo Deportivo” es parlés amb aquestes paraules: “El petit Antonio Rubio continua al seu lloc. Tres anys consecutius ha sabut fer seu el títol nacional. Ara l’ha revalidat amb tots els honors, davant d’un desenfrenat rival com el llevantí José Luís Mata, tot duresa i punt d’honor, però inferior en qualitat, amb la diferència que pot haver-hi entre l’or i el ferro”.

En aquells moments ja es deia que l’objectiu, encara llunyà, d’Antonio Rubio serien els Jocs de Munic, deixant per més endavant el seu pas a la boxa professional.

Rubio amb el cinturó de campió d’Espanya d’aquells temps de dictadura / Foto: Cedida per Antonio Rubio a Ilurosport

L’any 1970, Rubio també va participar en diversos encontres internacionals (dels quals se’n feien molts aleshores) sempre amb bones actuacions, però tornant de vegades amb resultats adversos, gairebé sempre protestats sobretot quan eren fora d’Espanya, com una derrota contra Cameron en un Escòcia- Espanya, o una contra Lindberg, en un Finlàndia- Espanya. En canvi va guanyar Veijanes en un Espanya- Finlàndia (on va ser proclamat el millor púgil de l’encontre), Ruzika en un Espanya- Alemanya, Cajochen en un Espanya- Suïssa i Tribulaire en un França- Espanya. Ja al mes de desembre d’aquell 1970 se li va fer una vetllada d’homenatge al Velòdrom en la qual va derrotar al professional Pedemonte.

I poc després, a principis de l’any 1971, Antonio Rubio va veure premiada la seva bona campanya amb el guardó de Més Destacat Esportista de Mataró.

Antonio Rubio va continuar durant bastants anys la seva lluïda carrera i el seu moment culminant el va viure els anys 1972 i 1976 quan va participar en els Jocs Olímpics de Munich i de Montreal, dels quals ja en parlarem en un altre número d’aquests “Records”.

La boxa professional a Mataró

Si Antonio Rubio mantenia viu l’ambient pel que fa a la boxa “amateur”, en el camp professional també hi havia púgils de Mataró, o almenys fets a Mataró, que destacaven en l’àmbit català i fins i tot estatal.

Possiblement qui en aquells moments era l’ídol de l’afecció local, pel que fa al camp professional, era Pedro Pinto que, junt amb Del Amo, un altre destacat boxejador mataroní, havia debutat professionalment el novembre de 1966.

Del Amo i Pedro Pinto / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

El mes de setembre de 1967, al Velòdrom de Mataró, Pedro Pinto es va proclamar campió de Catalunya del pes gall, derrotant per K.O. tècnic a García Puente, un títol que retindria durant uns anys. L’any 68 va revalidar el seu títol al Gran Price davant López Gallego, però aquell mateix any va perdre en la lluita pel Campionat d’Espanya davant de Martínez, per abandó al 8è assalt. L’any 1969 va retenir el seu títol català en fer matx nul amb López Gallego.

L’any 70 no tindria cap disputa del seu títol, però obtindria bons triomfs davant Latorre (en una vetllada organitzada a Mataró per l’actor- promotor Toni Leblanc), Ben Sala, Bisbal o el madrileny López, i també davant del campió espanyol del pes mosca (inferior al gall) Romerito.

Tot i no ser mataroní, el canetenc Andrés Navarro Moreno, que havia guanyat diploma olímpic a Roma 1960 pel seu cinquè lloc, era com de casa. L’any 1965, ja com a professional, va aconseguir aquí el títol de campió d’Espanya del pes súper-wèlter l’any 1965 al Velòdrom, i durant un temps va ser un ídol de l’afició mataronina. Després d’un temps d’inactivitat, l’any 1969, va tornar als rings, i es va proclamar Campió de Catalunya del pes súper-wèlter, derrotant a casa seva, a Canet de Mar, a Moktar. Però el seu retorn va ser efímer i ‘any següent va acabar deixant l’activitat després de perdre pel campionat d’Espanya contra Quintana Trujillo.

Navarro Moreno un canetenc ídol de l’afició mataronina a la boxa / Foto: Cedida a la revista Ilurosport

Altres boxejadors destacats en l’àmbit mataroní durant aquells anys, com ja hem dit centrat en les vetllades al Velòdrom, foren el ja citat Del Amo, Marcial (que va lluitar pel títol català), De Paco, Salvador, Morales, en categoria professional; i Salvador, campió català del pes l’any 67, Francisco Fortes, campió de Catalunya del pes wèlter l’any 70, i Caro, subcampió d’Espanya el 68, en la categoria “amateur”.

En aquelles mateixes dates, sobre la pista peraltada del mateix Velòdrom, també es vivien bons moments que tindrem ocasió de recordar en el pròxim número.