IluroSport » Paco Clos: del Juventus al Barça i a la selecció

Paco Clos: del Juventus al Barça i a la selecció

Records… núm 59

En el número anterior dèiem que el futbol mataroní va rebre una bona notícia l’estiu del 1978. De vegades els grans clubs s’han de nodrir del treball de clubs modestos, que no persegueixen altra cosa que fer promoció de l’esport i proporcionar als joves la possibilitat d’obrir-se camí cap a cotes més altes. Això és el que ha estat fent durant molts anys el Juventus AC, que aquell estiu  va veure com el Barça es fixava en un jugador de la seva pedrera.

Juventus AC un club històric

El Juventus AC va ser creat l’any 1935 a la Congregació Mariana del Foment Mataroní, i les seves sigles inicialment significaven “Acció Catòlica”, tot i que més endavant, a causa de l’autonomia del club, es canviessin el seu significat per “Agrupació Cultural”. En els primers temps hi havia seccions de futbol, bàsquet, tennis-taula i excursionisme.

La guerra civil va tallar la seva activitat que no es va reprendre fins a l’any 1954, afiliant-se l’any 1955 a la Federació Catalana de Futbol, destacant a partir d’aquell moment pel seu treball a la base i amb equips juvenils que sovint han fet molt bon paper a les competicions regionals.

Un equips del Juventus de l’any 1956 / Foto: Llibre “Juventus AC 50 anys”

De sempre de la pedrera del Juventus han sorgit molts jugadors que han acabat a les files del CE Mataró. Durant molts anys van destacar els contactes internacionals, que els portaren a visitar molts països europeus participant en tornejos amistosos. Va destacar poderosament en la tasca de delegat el Sr. Clemente Hernández.

La portada del primer número de la revista Ilurosport amb l’equip del Juventus , amb Clemente Hernández a dalt a la dreta

El Juventus juga la promoció a 1a Regional

L’equip “amateur” dels verds, com habitualment se li ha dit al primer equip de l’entitat, va ser fundador de la 3a regional la temporada 1973-74, participant en la primera edició d’aquesta categoria. En ella va militar fins a la temporada 95-96 en què va aconseguir el títol i va pujar a 2a regional, sota la presidència de José Juan Rivera.

L’equip que va assolir l’ascens a 2a Regional, amb el president José Juan Rivera a dalt a la dreta, just a sobre de l’entrenador Josep Massó / Foto: Llibre “Juventus AC 50 anys”

La millor classificació a 2a Regional la van tenir a la temporada 97-98 quan va assolir el segon lloc després de derrotar el campió, el Calella, per 1-2 en la darrera jornada. Això li va permetre a l’equip que preparava Josep Massó, jugar la promoció d’ascens a 1a Regional. El seu rival va ser un potent equip com l’Artiguense de Badalona, que als anys cinquanta havia jugat a la 3a Divisió. En el partit d’anada els badalonins ja encarrilaren l’eliminatòria guanyant per 1-3 i ho sentenciaren al seu camp amb un 4-0. Els juventins, que a la lliga havien marcat ni més ni menys que 111 gols, ja havien fet prou. Entre els noms destacats d’aquella “quinta” teníem a Agustí, Marc Rimblas, Xevi Galceran o Roland Ledo, que havien estat al Mataró uns anys abans, i a Lluch, Tassu Coll, Manel, Saborit, Jordi Galceran, Fèlix Galceran, Puig, Civit, Dalmau o Solà, entre altres.

Paco Clos fitxa pel Barça

Però un dels moments importants per a la història del Juventus havia estat un anys abans, quan el FC Barcelona es va fixar en un davanter centre juvenil del club, que ja jugava també amb l’amateur a 3a regional, i el va fitxar el mes de juny de 1978. Era Paco Clos, considerat en aquells moments com el millor davanter centre del futbol juvenil català i que ja havia jugat amb la selecció catalana juvenil amb motiu de la celebració del 75è Aniversari de la Federació Catalana de Futbol a finals de l’any 1976, quan només tenia 16 anys.

La notícia de la revista Ilurosport amb un jove Paquito Clos fitxat pel Barça

Deu temporades a l’entitat blaugrana

En el club blaugrana va jugar a l’equip juvenil la temporada 78-79, en la qual va patir un trencament de tíbia que li va impedir ser internacional juvenil. Va jugar al Barcelona Atlètic les quatre següents temporades, tot i que va jugar cedit al Sabadell els últims partits de la temporada 80-81. Va tenir la sort de trobar-se amb un tècnic de gran qualitat com José Luís Romero, del que ell sempre ha tingut el millor dels records.

El debut amb el primer equip blaugrana es va produir el dia 2 d’octubre de 1982, en l’època de Maradona, que no va poder jugar aquell partit. Va ser al camp de l’Atlètic de Madrid, en partit televisat i que va acabar amb empat a un gol. Paco Clos va sortir als 61′ de joc reemplaçant a Pichi Alonso, i va tenir un bon debut, ja que va donar la passada a Marcos, perquè aquest materilitzés l’empat. De tota manera Udo Lattek el va tornar al filial i no es va incorporar de forma fixa al primer equip del FC Barcelona fins a la temporada 83-84, encara amb Maradona i Quini a l’equip, i amb Menotti a la banqueta blaugrana, jugant 11 partits oficials i marcant tres gols. Va ser present en la trista final de Copa del Rey contra l’Athletic de Bilbao, jugant la mitja hora final, i veient de prop els incidents acabat el partit, que van deixar una imatge ben desagradable d’aquella final guanyada pels bascos. Sempre ha dit que, junt amb les lesions, és el seu pitjor record de la seva carrera futbolística.

La temporada 84-85 el FC Barcelona va guanyar la Lliga amb Terry Venables a la banqueta. En Clos va jugar 22 partits oficials, aportant la seva força i el seu coratge en atac, al costat de jugadors com el citat Urruti, Julio Alberto, Sànchez, Rojo, Marcos, Calderé, Schuster, Carrasco, Archibald o Alexanko, entre altres. El mataroní va aprofitar un accident patit per Carrasco per aconseguir un lloc de titular en 16 jornades i marcant sis gols, el primer gol en partit de Lliga a La Romareda i també marcant en el famós partit de Valladolid que va acabar amb 1-2 i on es va pronunciar el famós “Urruti, t’estimo”, i a la que pertany la foto de l’equip de sota d’aquestes línies. I començaria a entrar en els plans del seleccionador…

Clos, segon a sota per la dreta, amb el Barça la temporada del títol de Lliga, al costat d’Urruticoechea, Gerardo, Schuster, Alexanco, Julio Alberto, Migueli; Víctor, Marcos, Archibald i Rojo / Foto: equiposdefutbol2.blogspot.com

En la temporada 85-86 va jugar 26 partits oficials. El Barça es va haver de conformar amb el subcampionat de Lliga i també de la Copa d’Europa, amb el “drama de Sevilla” davant l’Steaua de Bucarest. En Clos va tenir un parell de jornades triomfals marcant dos gols a Praga en Copa d’Europa contra l’Sparta i a València en partit de Lliga, en dos partits que acabaren amb 1-2 per al Barça.

La temporada següent la seva participació va anar baixant amb l’arribada de Lineker i Hughes i només actuà en 6 partits i el Barça va repetir el subcampionat de Lliga. De tota manera encara es va mantenir una temporada més a l’equip barcelonista i la temporada 87-88, en què va arribar a la banqueta blaugrana Luís Aragonés al Barça, que ben aviat seria substituït per Carles Rexach, en Paco Clos va jugar 15 partits i l’equip va guanyar la Copa del Rei, però la temporada va acabar amb el “motí de l’Hespèria”, amb l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta i la renovació quasi total de la plantilla. I un dels que van marxar va ser en Clos, que acabaria recalant al Múrcia en primera instància. Així va acabar la bonica història blaugrana d’aquest davanter mataroní.

El moment més gloriós d’en Clos

Tot i que la seva trajectòria en el Barça va ser prou bona, el moment més gloriós d’en Paco Clos va arribar el dia 27 de febrer de 1985 a Sevilla. Allà, no podia ser a cap altre lloc quan la selecció espanyola es jugava alguna cosa important, l’equip d’Espanya que prepara-va Miguel Muñoz, afrontava un partit vital per a les seves aspiracions de jugar el Mundial de Mèxic-86.

Clos amb la samarreta de la selecció espanyola / Foto amb dedicatòria: El Tot Esport

El rival era Escòcia, i el tècnic espanyol va fer debutar el davanter mataroní amb l’onze a l’esquena, al costat de Arconada, Gerardo, Maceda, Goicoechea, Camacho, Señor, Gallego, Roberto, Gordillo i Butrageño. Els escocesos no varen fer concessions i aguantaren fermament durant tota la primera part el 0-0 inicial. Però als tres minuts de la segona part, una jugada iniciada per Butrageño, va acabar amb una centrada de Señor des de la dreta i Clos es va aixecar majestuosament rematant de cap de forma impecable el que significaria el gol de la victòria d’Espanya, que seria vital per a obtenir el passaport cap a Mèxic.

La rematada de Clos que donà la classificació per al Mundial / Foto: EMD

Després jugaria dos partits més, però per desgràcia per al davanter mataroní una lesió d’abductors, que l’obligà a passar per quirofan, li va trencar el somni de poder estar a Mèxic i allà va acabar la seva presència a la selecció: tres partits, un menys dels que havia fet el també mataroní Pepito Ramos deu anys abans.

En Clos torna a casa com a entrenador i puja la Mataronesa a Preferent

Després d’uns anys allunyat del futbol local, en Paco Clos va tornar a Mataró agafant experiència com a tècnic al costat de Miquel Corominas com a ajudant seu a la banqueta del CE Mataró, però el seu gran èxit com a tècnic va venir quan la temporada 97-98 va tornar a agafar les regnes de la UD Mataronesa, a la qual ja havia ascendit a 1a regional la temporada 94-95, en una campanya brillantíssima on l’equip arlequinat, va acabar imbatut, com ja veurem en un altre número d’aquests Records.

Andrés Barranco el president del club arlequinat havia provat a Lolo Flores i Antonio Muñoz a la banqueta del seu equip en les dues primeres temporades a 1a regional, però va confiar novament en Paco Clos, i aquest va convertir l’equip arlequinat en una autèntica màquina de fer gols, arribant a la xifra de 113 durant els 34 partits de Lliga. Però a causa d’un inici fluix de campionat l’equip mataroní va ser superat per 2 punts pel Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet, que va obtenir l’ascens directe, obligant la Mataronesa a jugar la promoció. La Verdiblanca, que també jugava en aquesta categoria va acabar en penúltim lloc baixant a 1a regional. Els dos derbis dels equips del camp del Camí del Mig havien estat favorables als arlequinats: 1-6 a la primera volta i 3-2 a la 2a volta.

L’equip de la UD Mataronesa que va pujar a Preferent, amb Paco Clos i el president Andrés Barranco al mig / Foto: El Punt

En la promoció la Mataronesa es va enfrontar amb el Viladecans. En el partit d’anada es va treure un empat a zero gols en terreny foraster i així tot quedava per decidir al Camí del Mig… Sobre la gespa artificial del terreny de Cerdanyola no va haver-hi color i la Mataronesa, amb bon joc i gols va desbordar el seu rival. Jugaren aquell partit per part arlequinada: Masferrer, Casas, Carlos, Isidro (Delgado), Dani, Andrade I, Fermín Mataró, Xavi Mataró (Jubany), Andrade II (Xena), Medina i Miqui (Serra). Els gols els marcaren Carlos, Andrade II, per dues vegades, i Xena. Enmig un gol visitant que definia el 4-1 final. En el partit decisiu no va poder jugar Cachi, que va ser un altre dels habituals durant la temporada, i a part dels citats col.laboraren a l’ascens a Preferent sobretot el porter Pifarré, David, Costa i Chía. Els màxims golejadors foren Miqui, el fill de Miquel Corominas, amb 33 gols, i Andrade II amb 26 gols. Durant la temporada la Mataronesa havia marcat 8 gols en dues ocasions i 7 gols en tres, dues d’elles a camp contrari. Sensacional!!.

En la temporada següent la Mataronesa es trobaria a la mateixa categoria que la UD Cerdanyola, ja que aquest equip havia baixat des de la 3a Divisió, passant per la 1a Catalana, després de dues temporades nefastes, i d’aquesta manera es podrien viure uns derbis mai vistos, cosa que ja veurem en un altre número d’aquests Records. Però si el retorn de Paco Clos a Mataró va portar als seus millors moments a la UD Mataronesa, uns anys abans, precisament quan el futbolista mataroní estava en el seu esplendor com a jugador, el retorn d’un altre tècnic va fer viure grans moments en un esport molt estimat a la ciutat, i això ho veurem en el pròxim número.